WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 05:22:49' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Setembre, 2009

Nou impacte meteòric a Mart.

L’equip de recerca de la Context Camera (CTX) a bord de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, descobreix freqüentment regions fosques en la superfície del planeta Mart, que després d’un examen més detallat resulten ser les marques de cràters meteòrics nous. Sovint es presenten com a cràters individuals, encara que algunes vegades es formen en petits grups. Depenent de la mida i la distribuació, es pot determinar si va ser un únic meteorit que es va trencar, just abans d’impactar en la superfície.

Les imatges que mostrem, estan capturades per la Context Camera en una regió a l’oest d’Arcadia Planitia (entre els 46,7 graus de latitud nord i els 183,2 graus de longitud oest). Cadascuna de les imates cobreix una àrea de 6,5 quilòmetres de grandària. La primera imatge va estar capturada el dia 4 de juny de 2008 i la segona el 10 d’agost de 2008. Entre aquest interval de temps, han aparegut unes estructures fosques amb raigs radials. L’equip de recerca ha considerat que havia succeït un nou impacte d’un meteorit. Amb la resolució de les imatges, que corresponent a 6 metres per píxel, es dedueix que la grandària del meteorit hauria estat entre els 20 o 25 metres.

Per poder confirmar aquestes imatges, l’equip de la CTX ha treballat amb la High Resolution Imaging Science Experiment (HiRISE) també a bord de la mateixa sonda i poder capturar imatges amb més precisió. Aquesta càmera pot fotografiar amb resolucions que arriben als 30 centímetres per píxel. Es a dir, observar objectes d’un metre de grandària.

pia12215.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Primera evidència d’un exoplaneta rocós.

La sèrie d’observacions més llarga feta fins ara amb el HARPS, ha establert les característiques del exoplaneta més petit i d’òrbita més curta que es coneix fins ara. El CoRoT-7b, ens ha mostrat que disposa d’una massa equivalent a cinc vegades la Terra. Amb l’informació dels senyals de ràdio de CoRoT-7b, ens indiquen que aquest planeta és dues vegades més petit que la Terra, així com la seva densitat que es molt similar a la del nostre planeta, suggerint d’aquesta manera un món sòlid i rocós. Altres dades ens indiquen la presència d’una altre “súperterra”, en aquest curiós sistema solar.

“Això es una excel·lent noticia per la ciència, emocionant i sorprenent”, comenta en Didier Queloz, responsable de l’equip de recerca que ha fet les observacions. “Hem fet tot el possible per saber com és aquest objecte descobert pel satèl·lit CoRoT, localitzant aquest sistema únic”.

El mes de febrer de 2009, es va anunciar que el satèl·lit CoRoT havia descobert un petit exoplaneta al voltant d’una estrella anomenada, TYC 4799-1733-1. La descoberta es va anunciar un any després de fer-se i dedicar alguns mesos a delicades mesures amb molts telescopis terrestres, inclòs els de l’ESO. L’estrella és ara coneguda també com a CoRoT-7, està situada en la constel·lació de Monoceros (l’Unicorn), a uns 500 anys llum de nosaltres. Lleugerament més petita i calenta que el nostre Sol, és creu que és més jove amb una edat aproximada de 1.500 milions d’anys.

Cada 20,4 hores i durant poc més de 60 minuts, el planeta pasa per davant de l’estrella, eclipsant-la una tres mil·lèsima part de la llum que emet. El planeta designat CoRoT-7b, està situat a només 2,5 milions de quilòmetres de la seva estrella, unes 23 vegades més a prop que la distància entre Mercuri i el Sol.

phot-33a-09-fullres.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El centre galàctic observat pel Chandra.

Podem observar una espectacular imatge del centre de la nostra galàxia, la Via Làctia gràcies a les dades de l’Observatori de Raigs X Chandra de la NASA, on ens mostra la complexitat del nostre centre galàctic. El mosaic compost de 88 enregistraments, ens mostra l’espectacle de l’evolució estel·lar, amb brillants i joves estrelles, o regions amb ambients hostils dominades per un forat negre supermassiu.

Impregnant aquesta regió, l’envolta una boirina difusa de llum de raigs X, que prové del gas que ha estat escalfat a milions de graus com a conseqüència dels potents vents que surten de les joves i massives estrelles, que sembla que tenen una major densitat en aquesta regió de la galàxia, que en altres llocs. Explosions d’estrelles  que han mort i que alimenten el forat negre supermassiu conegut com Sagittarius A (Sgr A). Les dades del Chandra i d’altres telescopis de raigs X, suggereixen que les “flamarades” de raigs X d’aquest ocult forat negre, podrien haver succeït entre 50 i 300 anys enrera.

La regió que hi ha al voltant de Sgr A, també conté uns misteriosos filaments de raigs X. Alguns d’aquests representen probablement enormes estructures magnètiques, que interaccionen amb fluxos d’electrons carregats energèticament i produïts al voltant de les estrelles de neutrons, o per algun tipus de gegantina flamarada estel·lar.

gcenter.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Telescopi Spitzer observa material girant ràpidament al voltant d’una estrella.

Els astrònoms han observat uns comportaments estranys al voltant d’una joves estrella. Alguna cosa deu estar passant en aquella estrella, o bé una altre estrella o un planeta pot generar un moviment d’una part del seu material. Les observacions fetes amb el Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, ofereixen un rar aspecte en la formació d’aquests planetes.

Els planetes es formen fora d’aquests discs de pols i gas que envolten a les estrelles. L’Spitzer ha observat en llum infraroja, un d’aquests discs que hi ha al voltant d’una jove estrella anomenada LRLL 31, durant un període de cinc mesos. Per sorpresa dels astrònoms, la seva llum variava en períodes irregulars i en tant sols una setmana. Els planetes triguen milions d’anys en formar-se, de manera que els canvis en la seva evolució no els podem percebre a una escala humana.

Una possible explicació d’aquest company proper a l’estrella, podria ser una altre estrella o un planeta en formació i que aquests estirés material provocant que l’espessor del material variés al girar l’estrella.

La teoria de la formació dels planetes, suggereix que els planetes comencen cpm a fibres polsegoses que giren al voltant d’una estrella en el seu disc. Lentament amunteguen més i més material com una neu enganxosa. Els planetes aconsegueixen ser més grans i formen regions buides de pols, formant unes regions en forma de dònut. Gradualment aquest disc, s’esvaeix i un nou tipus de disc emergeix, constituït per la runa de les col·lisions entre els planetes, asteroides i cometes. Finalment sorgeix un nou sistems solar.

Abans que l’Spitzer fos enviat a l’espai l’any 2003, és coneixien pocs discs amb buits de material. Amb la visió infraroja d’aquest telescopi, s’han localitzat dotzenes. El telescopi observa el càlid fulgor dels discs i per tant observa indirectament les seves estructures.

ssc2009-18a_sm1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La Consagració de la Primavera.

Dels incomptables equinoccis que s’han pogut observar en el planeta Saturn, aquest haurà estat el millor controlat i fotografiat en multitud d’imatges, gràcies a l’emissari enviat des de la Terra, la sonda Cassini, un fidel explorador robòtic.

Des del nostre planeta, la visió dels anells de Saturn durant l’equinocci, es extremadament fina i limitada. Però la sonda Cassini, en la seva òrbita al voltant de Saturn, no ha tingut cap problema en poder observar els seus anells, amb una inclinació de 20 graus per sobre dels mateixos. D’aquesta manera la càmera de gran camp de la Cassini, a pogut enregistrar un total de 75 imatges i confeccionar aquest mosaic, en el moment que el Sol es trobava exactament per sobre del seu equador, amb la presència d’algunes de les seves llunes.

La geometria de la il·luminació durant aquest equinocci, ha mostrat un angle baix de llum, enfosquint una part dels anells i fent brillar anòmalament provocant ombres a través dels mateixos. Aquestes escenes, han estat sobradament mostrades en un esdeveniment que succeeix cada 15 anys.

Les imatges capturades per aquest mosaic, s’han pres durant unes vuit hores aproximadament, i va caldre processar-les per tal d’ajustar-les.

Sense el procés de millora, els anells serien invisibles en aquestes imatges. Per observar la regió fosca (a la dreta) dels anells s’ha comparat la brillantor de la regió més clara (a l’esquerra) en un factor de tres i tot seguit el conjunt dels anells s’augmentat la brillantor global en un factor de vint en relació al mateix planeta. Així dons, la regió fosca dels anells és 60 vegades més brillant i la regió més clara disposa d’una millora de 20 vegades.

A més podem observar la lluna Janus de 179 quilòmetres de grandària a la part inferior esquerra de la imatge. Epimateus de 113 quilòmetres, és pot observar al fons en la regió central. Pandora de 81 quilòmetres de grandària, al costat dret dels anells. Atles una lluna de 30 quilòmetres, el podem observar dins de l’anell F, a la dreta de la imatge. La brillantor de les llunes, també s’ha tingut que augmentar entre 30 i 60 vegades per fer-les visibles més fàcilment.

Les imatges es varen capturar el dia 12 d’agost de 2009, 1,25 dies després de l’equinocci exacte, amb filtes espectrals vermells, verds i blaus, amb la càmera de gran camp i es varen combinar per generar una imatge en color natural. Les imatges es varen prendre des d’una distància a Saturn de 847.000 quilòmetres, amb una resolució de 50 quilòmetres per píxel.

pia11667.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La NASA indica la presència de molècules d’aigua en la superfície lunar.

Científics de la NASA han descobert molècules d’aigua en les regions polars de la Lluna. Instruments situats en tres vehicles espacials, han mostrat la presència de molècules d’aigua en quantitats més importants de les previstes, encarà que es troben en una quantiat petita. L’hidroxil és una molècula que consta d’un àtom d’oxigen i un altre d’hidrogen, el qual s’ha detectat en la superfície lunar. Aquests descobriments s’han publicat en l’edició d’aquest dijous de la revista Science.

El NASA Moon Mineralogy Mapper, o M3 és l’instrument que ha fet aquestes observacions. M3 estava transmeten des l’espai des del 22 d’octubre de 2008, a bord del vehicle espacial de l’îndia Chandrayaan-1. El Data from the Visual and Infrared Mapping Spectrometer (VIMS) a bord de la sonda Cassini i el High Resolution Infrared Imaging Spectrometer a bord de la sonda Epoxi, ja havien confirmat anteriorment aquest descobriment. La sonda Chandrayaan-1 amb el seu detallat espectròmetre ha fet correspondre el descobriment, a aigua lunar.

La confirmació de les molècules d’aigua i hidroxil en aquestes concentracions de les regions polars de la Lluna, planteja noves preguntes sobre el seu origen i efecte sobre la mineralogia de la lluna. Les respostes s’estudiaran segurament en els propers anys.

Aquestes imatges ens mostren uns cràter lunars molt joves, situats en la regió invisible de la Lluna, enregistrats pel Moon Mineralogy Mapper de la sonda Chandrayaan-1. La brillantor de l’esquerra, ens mostra el nostre satèl·lit en longituds d’ona molt curtes. A la dreta la distribució de minerals rics en aigua (en color blau cel), situats al voltant d’un petit cràter.

388710main_clark_figure_3bl.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Paranal sota de la neu.

El Cerro Paranal situat en el desert d’Atacama a Xile, està considerat com un dels millors observatoris astronòmics del món. Aquí resideix el Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, l’instal·lació insígnia de l’astronomia europea.

La humitat del Paranal està generalment per sota del cinc per cent i la precipitació anual és de només 100 mm, és a dir un lloc molt sec. Tot i que en ocasions molt rares la neu arriba als seus cims, que es troben a 2.600 metres d’alçada, tal com podem observar en aquesta bonica imatge presa l’any 2002. Observem el resplendor de la neu sota un cel blau, amb les cúpules al fons.

eso-paranal-08.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Vida exòtica més enllà de la Terra ?.

Científics d’un equip interdisciplinari d’un institut de recerca d’Àustria, estant treballant per descobrir com podria evolucionar la vida bioquímica “exòtica” dissolta en un ambient d’àcid sulfúric, enlloc d’aigua. Aquesta rercerca, s’ha presentat el dia 18 de setembre en el Congrés Europeu de Ciència Planetària a Potsdam, per part del Dr. Johannes Leitner.

La Universitat de Viena va organitzar el grup de treballa nomenat Alternative Solvents Basis for Life Supporting Zones in ExoPlanetary System, el passat mes de maig de 2009, sota la direcció de Maria Firneis.

Normalment la recerca de la vida, es basa en les “zones habitables”, una regió al voltant d’una estrella amb semblances a la Terra i dels seus components: diòxid de carboni, vapor d’aigua, atmosfers amb nitrogen, per tal de poder mantenir l’aigua líquida en les seves superfícies. Conseqüentment els científics busquen aquests biomarcadors produïts en la vida extraterrestre amb els metabolismes que s’assemblen als terrestres on l’aigua es el dissolvent i les “pedres de construcció de la vida”, els aminoàcids basats en el carboni i l’oxigen. Encara que aquestes condicions, no tindrien que ser les úniques per la evolució de la vida.

“És el moment de fer un canvi radical en la nostra mentalitat geocèntrica, respecte a la vida a la Terra”, comenta el Dr. Leitner. “Tot i que aquesta és l’única classe de vida que coneixem, no podem excloure altres formes vitals que hagin evolucionat en altres llocs sense la presència de l’aigua, carboni, o oxigen”.

Un requisit en un medi que doni suport a la vida, és un líquid que tingui una ample gamma de temperatura. L’aigua roman líquida entre els 0º i 100º C, però existeixen altres dissolvents que estan líquids per sobre dels 200ºC. Aquests dissolvents permetrien un oceà en un planeta més proper a la seva estrella central. Una proposta inversa també seria possible. Un oceà líquid d’amoníac, on podria existir en una regió molt més llunyana de la seva estrella. A més, l’àcid sulfúric es pot trobar dins dels estrats superiors dels núvols del planeta Venus i també en els llacs de metà i età que estan en la superfície del satèl·lit de Saturn, Tità.

planettransit_highres.jpg

1 comentari

Primers resultats del Planck.

Els primers resultats del satèl·lit Planck de l’ESA, que té com a missió l’estudi de l’Univers primitiu, ens arriben amb una excel·lent qualitat. Això és el que ens fa preveure les seves primeres recerques.

El satèl·lit Planck va començar a examinar el cel regularment des del segon punt Lagrange L2, una regió privilegiada situada entre el Sol i la Terra. Els instruments han afinar el seu rendiment òptic durant aquest període d’ajustament.

El Planck es un observatori de microones, que com a primera missió europea la dissenyat per estudiar la Radiació Còsmica de Microones, la relíquia del Big Bang.

Després de la seva avarada a l’espai el 14 de maig, els subsistemes de control del satèl·lit varen iniciar la posta a punt dels seus sensors. Els detectors estan buscant variacions en la temperatura del Fons Còsmic de Microones, de fins a un milió de vegades més petit que un grau, això seria comparable a mesurar la temperatura d’un conill situat a la Lluna des de la Terra. Per aconseguir aquests resultats, els detectors del Planck s’han refredat a temperatures extremadament baixes, al voltant del zero absolut (-273,15º C, o zero Kelvin).

Aquest mapa de l’espai, l’observem en longituds d’ona òptiques d’una banda horitzontal on podem observar la brillantor de la nostra Via Làctia. La banda superposada ens mostra l’àrea observada pel Planck durant aquesta primera recerca.

L’escala de colors indica la magnitud de les desviacions de la temperatura de la Radiació Còsmica de Microones al valor mitjà, on el color vemell indica calor i el blau fred.

first_light_survey.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El satèl·lit Swift observa en llum ultraviolada la galàxia d’Andromeda.

En un descans de la tasca habitual de cercar llunyanes explosions còsmiques, el satèl·lit Swift de la NASA, ha capturat la imatge en més resolució en llum ultraviolada aconseguida fins ara de la nostra galàxia espiral veïna. La galàxia coneguda com M-31, és la més gran i propera nosaltres.

“El satèl·lit Swift ens mostra unes 20.000 fonts ultraviolades a M-31, estrelles joves especialment calentes, així com cúmuls estel·lars globulars”, comenta en Stefan Immler, científic del Swift i del Goddard Space Flight Center de Greenbelt. “La importància d’aquestes dades, es que hem observat la galàxia en tres filtres ultraviolats. Això ens proporciona una gran informació sobre els processos de formació de les estrelles de M-31, amb un detall fins ara no conegut”.

M-31, la Galàxia d’Andromeda té una grandària de més de 220.000 anys llum i es troba situada a 2,5 milions d’anys llum de nosaltres. En una nit fosca, es possible observar-la a ull nu com una dèbil nebulosa.

Entre els dies 25 de maig i 26 de juliol de 2008, el Telescopi Ultraviolat/Òptic Swift (UVOT) va prendre 330 imatges de M-31, en les longituds d’ona 192.8, 224.6 i 260 nanòmetres. Les imatges representen un total de 24 hores d’exposició.

386917main_swift_m31_uv_800.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »