Arxiu per Agost, 2009

Rastres i ombres d’un tornado a Mart.

Podem observar una vista telescopica des de l’òrbita al voltant del planeta Mart, on podem observar les traces d’un tornado de pols, situat a l’hemisferi sud del planeta. El vòrtex de pols gira a prop del centre de la imatge. L’ombra de la columna de pols, la podem observar en la part superior esquerra de la imatge, mentre que alhora ens mostra el rastre fosc del seu recorregut a la part dreta.

Aquesta imatge va estar presa el dia 15 de juny de 2009, per la High Resolution Imaging Science Experiment (HiRISE), una càmera situada a bord de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter de la NASA. La regió que podem observar, està situada a 68,6 graus de latitud sud i 11,4 graus de longitud est.

Els tornados de pols de Mart, es formen d’una manera similar als de la Terra. La superfície s’escalfa durant el dia, calentant alhora l’aire situat per sobre del terra. Aquest al pujar es troba una capa atmosfèrica més freda, generant d’aquesta manera unes cèl3lules de convecció vertical. Una rafega de vent horitzontal, fa que aquestes cèl·lules generin una convecció i comencen a girar, ocasionant un tornado de pols. Mentre el tornado es mou, genera unes marques en la superfície.

Podeu observar aquesta regió complerta, amb la imatge del HiRISE, que es va capturar a les 3h 07m (p.m.) hora local de Mart. En aquestes dates, el planeta Mart, es trobava en l’estació d’estiu.

 

pia12168.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Descobreixen les pedres per la construcció de la vida en els cometes.

Científics de la NASA han descobert glicina, un element fonamental per la construcció de la vida, en les mostres que va recollir la sonda Stardust, del cometa Wild 2.

“La glicina és un aminoàcid utilitzat pels organismes vius per fer les proteïnes. Aquesta es la primera vegada que es detecta un aminoàcid en un cometa”, comenta el Dr. Jamie Elsila, membre del Goddard Space Flight Center de la NASA. “La nostra descoberta confirma la teoria, que alguns ingredients de la vida es varen formar a l’espai i es van repartir a la Terra pels impactes de meteorits i cometes”.

Elsila es l’autor de l’article que recull aquesta recerca, publicat a Meteoritics and Planetary Science. “La descoberta de la glicina en un cometa, dóna suport a la idea que les pedres de la construcció fonamental de la vida, estan presents a l’espai i reforça l’argument que la presència de vida a l’univers sigui normal”, comenta el Dr. Carl Piclher, director de l’Astrobiology Institute de la NASA.

Les proteïnes són les molècules generadores de vida, utilitzades des des les estructures per crear els cabells, a els enzims, són els catalitzadors que acceleren o regulen les reaccions químiques. Mentre que en només 26 lletres de l’alfabet, podem construir combinacions il·limitades de paraules, la vida utilitza 20 aminoàcids per generar milions de proteïnes diferents.

361283main_sd_comet_2400x30.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Súper nebuloses planetàries.

Un equip de científics d’Austràlia i els Estats units, dirigits per Miroslav Filipovic, professor adjunt de la Universitat Western de Sydney, han descobert una nova classe d’objectes anomenats, “Súper Nebuloses planetàries”. La recerca i descobriment ha estat publicat recentment a la revista, Monthly Notices of the Royal Astronomical Society.

Les nebuloses planetàries, són unes formacions de gas i pols expulsades per les estrelles en les èpoques finals de les seves vides i que són observables en estrelles semblants o més petites que el Sol.

L’equip de recerca, estava examinant els Núvols de Magallanes, dues petites galàxies que acompanyen la Via Làctia, amb els radiotelescopis del Commowealth Scientific and Industrial Research Organisation (CSIRO) i el Australia Telescope National Facility. D’aquesta manera, s’adonaren de 15 objectes que emetien senyals de ràdio dins d’aquests núvols, semblants a les nebuloses planetàries; uns objectes molt ben estudiats pels telescopis òptics.

Aquesta nova classe d’objectes són unes fonts d’emissió de ràdio inusualment intenses. Mentre que la població existent de nebuloses planetàries, és troba al voltant d’estrelles petites, comparables al nostre Sol, la nova classe de nebuloses podrien estar relacionades amb estrelles molt més pesades.

L’equip de Filipovi, creu que aquests nous objectes detectats, podrien resoldre “el problema de la massa desapareguda”, l’absència de nebuloses planetàries amb estrelles centrals, amb masses originalment situades entre 1 i 8 vegades la del Sol. Fins ara, s’havien detectat estrelles centrals amb masses equivalents a 0,6 a 0,3 vegades el nostre Sol.

Aquestes súper nebuloses planetàries, podrien estar associades a estrelles fins a 8 vegades la massa del Sol. El material nebulós al voltant d’una d’aquestes estrelles, podria tenir la massa equivalent a 2,6 vegades la del Sol.

smc_jd04-flat-small1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una tempesta tropical a Tità.

La lluna més gran de Saturn, Tità ha mostrat l’evidència que en els seus deserts secs, puguin succeir tempestes a gran escala.

Els investigadors han publicat recentment (13 d’agost de 2009) en la revista Nature, els resultats que anuncien la descoberta, de formacions de núvols amb una grandària d’uns tres milions de quilòmetres quadrats, situats dins de les regions tropicals, molt a prop del seu equador.

Abans d’aquesta descoberta, no és coneixia cap formació de núvols important, en aquestes regions tropicals de Tità. Aquesta activitat als tròpics i latituds mitjanes, sembla que també hagi provocat subsegüentment el desenvolupament de núvols en el pol sud d’aquest satèl·lit, com a conseqüència del canvi estacional.

Aquesta evidència va estar observada per un equip d’astrònoms dels Estats units, utilitzant el telescopi Gemini Nord, així com el Infrared Telescopi Facility (IRTF) situats al Mauna Kea de Hawaii.

“Obtenin freqüents observacions amb el IRTF, ens ha donat una informació del temps de Tità. Aquesta informació ens indica que l’activitat dels núvols ha augmentat i amb la observació del Gemini, podem situar els núvols en la mateixa superfície de Tità”, comenta l’Emily Schaller, membre de l’equip de recerca i de la Universitat de Hawaii. Cal tenir present que en els últims vuit anys, n0 s’havia detectat cap núvol significatiu en les regions tropicals de Tità.

En aquesta imatge presa pel telescopi Gemini Nord, amb el sistema d’òptica adaptativa, podem apreciar una tempesta a Tità (en color brillant). La regió cobreix 0,8 segons d’arc i ha estat obtinguda amb llum infraroja centrada a 2,12 microns, el passat dia 14 d’abril de 2008.

fig21.jpg

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

1 comentari

Una agradable manera de formar estrelles.

Aquesta imatge composta per les dades de l’Observatori de raigs X Chandra i el Telescopi Espacial Spitzer, ens mostren la regió del núvol molecular Cefeus B, situat en la nostra galàxia, a uns 2.400 anys llum de la Terra.

Un núvol molecular, és una regió que conté gas i pols interestel·lar fred i que en la nostra galàxia està format principalment per hidrogen molecular. Les dades del Spitzer en color vermell, verd i blau, ens mostra el núvol molecular (en la part inferior de la imatge), més jove que la resta que hi ha al voltant de Cefeus B. Les dades del Chandra, en color violeta, ens mostren les estrelles més joves d’aquesta regió.

Els astrònoms indiquen que les dades del Chandra, ens mostren les estrelles joves del seu interior, indentificant les emisions intenses de raigs X. Les dades del Spitzer, ens mostren com les joves estrelles, disposen de discs protoplanetaris al seu voltant. Aquests discs, només existeixen en sistemes estel·lars molt joves, on els planetes encara no s’han format. Indicant d’aquesta manera les edats d’aquests sistemes estel·lars.

Aquestes dades ens proporcionen una excel·lent oportunitat de provar els models de formació estel·lar. Aquest nou estudi, suggereix la formació de Cefeus B, provocada principalment per la brillantor d’una estrella massiva anomenada HD 217086, fora del mateix núvol molecular. D’acord amb aquest model, la formació estel·lar està provocada, per l’implosió conduïda per la radiació (RDI). La radiació d’aquesta estrella massiva, condueix una ona de compressió al núvol que provoca la formació estel·lar al seu interior, mentre que alhora evapora els estrats exteriors d’aquest mateix núvol.

cepb.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Els misteris del metà a Mart.

Podria ser que el planeta mart no fos tan inactiu com han pensat els científics fins ara. La descoberta de metà l’any 2004, significa que podria haver vida a Mart, o que l’activitat volcànica continues generant calor sota la superfície marciana. L’ESA intenta resoldre aquest misteri. Per aquest motiu qualsevol resultat és una important noticia en un planeta que es creu biològicament i geològicament inactiu.

La descoberta del metà, es va succeir quan el desembre de 2003, va arribar la sonda Mars Express al planeta vermell i el Planetary Fourier Spectrometer (PFS) va començar a prendre mesures.

“El metà va ser una sorpresa, que no estàvem esperant”, comenta l’Agustin Chicarro, científic responsable de la missió Mars Express. laraó és que a la Terra, molt del metà que existeix a la nostra atmosfera, és alliberat per les formes de vida desenvolupades, com el bestiar que digereix el menjar. Mentre que hi ha maneres de produir metà sense l’existència de vida, com podria ser l’activitat volcànica.

La detecció de metà per la sonda Mars Express, no és un cas aïllat, ja que mentre el vehicle es trobava en ruta, dos equips d’astrònoms utilitzant telescopis terrestres, varen detectar tracés d’aquest element.

Es creu que el metà detectat es estable en l’atmosfera de Mart, al voltant de 300 anys. Això ens indica que l’aparició d’aquest gas es relativament recent. El mes de gener de 2009, un equip dirigit per Michael Mumma del Goddard Space Flight Center de la NASA, va indicar que la procedència del metà es concetrava en tres regions del planeta. Això indicava que el metà s’estava alliberant en l’actualitat i s’observava abans que es distribuís al voltant del planeta.

marsexpress04_h1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Un planeta esmicolat que envia roques i lava vaporitzada a l’espai.

El Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, ha trobat l’evidència d’una col·lisió a altíssima velocitat entre dos planetes al voltant d’una jove estrella.

Els astrònoms han identificat aquests dos planetes com a rocosos, un tan gran com la Lluna i l’altre com a mínim com el planeta Mercuri, aquest impacte va succeir fa pocs milers d’anys.

L’impacte va destruir el cos més petit, vaporitzant enormes quantitas de roca i llançant plomalls de lava calenta a l’espai.

Els detectors infrarojos del Spitzer, han detectat les mostres de roca vaporitzada, junt amb els fragments de lava congelada, anomenada tectites.

“Aquesta col·lisió hauria estat enorme, amb una enorme velocitat per tal d’haver vaporitzat i desfet tot aquest material”, comenta Carey M. Lisse, membre de la Universitat Johns Hopkins i autor de l’article que es publicarà el proper 20 d’agost a l’Astrophysical Journal.

“Aquest es un esdeveniment realment rar i momemntani, crític en la formació de sistemes com la Terra amb llunes. Tenim sort d’haver-lo presenciat, poc temps després d’haver succeït”.

Lisse, comenta que aquest accident còsmic, és similar al que va succeir fa uns 4.000 milions d’anys, quan un cos de les dimensions del planeta Mart va topar amb la Terra.

“La col·lisió que va formar la Lluna, hauria estat enorme, prou per desfer la Terra”, comenta en Geoff Bryden, coautor de l’article i membre del Jet Propulsion Laboratory de Pasadena. “La runa d’aquesta col·lisió, va formar un disc al voltant de la Terra, que finalment es va unir per formar la Lluna. No sabem si amb la runa observada per l’Spitzer, succeirà el mateix, però si observem la superfície d’un cos rocós, vermell, calent, desfet i deformat”.

ssc2009-16a_med.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Els naixements famolencs dels forats negres.

Els primers forats negres de l’univers ocasionaven petits i dramàtics efectes al seu voltant, malgrat que la seva grandària augmentava molt lentament, segons ens indiquen unes simulacions fetes per un superordinador, amb la direcció dels astrofísics Marcelo Alvarez i Tom Abell, membres del Kavli Institute for Particule Astrophysics and Cosmology, conjuntament amb el Departament d’Energia SLAC i la Universitat de Stanford.

Les teories més acceptades, postulen que els primers forats negres s’atipaven de núvols de gas i pols d’un primitiu univers, formant d’aquesta manera els forats negres superdimensionats situats en els centres de les galàxies. Segons el recent estudi publicat en el The Astrophysical Journal Letters, el qual assenyala un paper molt més important per aquests primitius forats negres.

“Es emocionant poder fer els càlculs necessàris que mostren la rellevància de la física i mostrar-nos quines idees funcionen i quines no”, comenta en Abell. “En la propera dècada, utilitzant aquests càlculs resoldrem alguns dels problemes més important relacionats amb la implicació dels forats negres a l’univers”.

Per fer aquesta descoberta, els investigadors han generat les simulacions més detalles creades fins avui dia, respecta als primers forats negres, en una època on es formaven les primeres estrelles  a l’univers. Aquestes simulacions s’han generat amb les dades capturades amb les observacions del fons còsmic, resultant de la primitiva radiació que va crear l’univers.

Els investigadors han aplicat d’aquesta manera els criteris bàsics que governen la interacció de la matèria, mostrant una simulació d’aquesta evolució.

untitled.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Identificant l’ocult.

En aquesta imatge solar, podem observar algunes àrees que ens mostren una major intensitat en l’ultraviolat extrem (UV), captades el dia 4 d’agost de 2009, el qual pot indicar bons punts d’origen per explicar, alguns dels mecanismes desapercebuts del Sol.

Per una banda els forats coronals foscos situats en els ñpols (en la part superior i inferior), són les fonts del camp magnètic (en color vermell) que sobresurt cap a l’espai. També intervenen en les regions del ràpid vent solar, que pot arribar a una velocitat aproximada de 800 quilòmetres per segon. El vent solar més lent i variable (en color gris) flueix en totes direccions d’altres regions del Sol, enviant les seves partícules a l’espai. Aquest vent solar, defineix l’amplada del nostre sistema solar, l’heliosfera.

La imatge també ens mostra un forat coronal en latituds més baixes. L’alta velocitat empeny les partícules solars (en color blanc), fent-les arribar en pocs dies a la Terra, per formar finalment algunes aurores. Finalment els bucles magnètics (en color groc) per damunt d’aquestes actives regions, formen uns arcs connectant diferents àrees de polaritat oposada. Les partícules calentes d’aquests bucles es tornen visibles en la llum UV.

solwind09.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

No hi ha comentaris

Observat un interessant sistema triple d’asteroides.

El radar del Goldstone Solar System Radar, va enregistrar durant els dies 12 i 14 de juny de 2009, un sistema triple d’asteroides anomenat 1994 CC, que es va apropar a la Terra. L’asteroide 1994 CC es va acostar a una distància de 2,52 milions de quilòmetres el dia 10 de juny. abans d’aquest acostament, sabíem poca cosa d’aquest objecte celeste. 1994 CC és el segon objecte triple conegut d’aquesta població que s’acosta a la Terra.

La descoberta va estar feta per un equip format i dirigit per Marina Brozovic i Lance Benner, dos científics del Jet Propulsion Laboratory de Pasadena.

1994 CC consta d’un objecte central d’uns 700 metres de grandària, el qual té dues llunes més petites que giren al seu entorn. L’anàlisi preliminar suggereix que aquests dos petits satèl·lits, tenen unes dimensions d’uns 50 metres de diàmetre.

Les observacions fetes des del radar de l’Observatori d’Arecibo, dirigit per Mike Nolan, també varen detectar aquests tres objectes. De manera que aquestes observacions combinades amb les del JPL, podran determinar les propietats físiques i orbitals de 1994 CC.

El proper apropament d’aquest sistema a la Terra, succeirà l’any 2074 a una distància propera als 2,5 milions de quilòmetres.

Dels centenars d’asteroides que s’acosten a la Terra, només un 1 per cent disposen de sistemes triples.

neo-20090806-640.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »

The document has moved here.

301 Moved Permanently

Moved Permanently