Arxiu per Agost, 2009

La centenella de la Nebulosa de l’Ull de Gat.

En aquesta imatge podem observar la Nebulosa de l’Ull de Gat, feta amb una combinació de les dades preses per l’Observatori de Raigs X Chandra i el Telescopi Espacial Hubble de la NASA. Les dades del Chandra, ens mostren el núvol de gas que envolta la brillant estrella central. Aquest núvol en forma de nebulosa plenetària, té varis milions de graus de temperatura.

La forta intensitat en l’emissió dels raigs X, es relaciona amb una brillantor de color taronja. La intensitat dels raigs X, d’aquesta estrella central, va ser força inesperada per els astrònoms en comparació amb d’altres nebuloses planetàries.

L’Observatori de Raigs X Chandra, ha celebrat el seu desè aniversari, explorant l’univers invisible. El dia 19 d’agost de 1999, va capturar la primera imatge del cosmos. Aquesta imatge, va obrir una nova era en la ciència, ja que el Chandra ens permetia observar un misteriós univers.

380547main_image-_1450_946.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una ràpida tempesta de pols que passa per damunt del Spirit.

La quantitat d’electricitat generada pels plafons solars del Spirit, han anat minvant en el transcurs dels dies marcians (o Sols), amb el problema afegit d’una tempesta regional de pols que és movia en direcció sud i que a bloquejat la llum solar que podia arribar al ròver. Per aquesta circumstància l’equip de científics que dirigeis i controla el ròver, manté l’ull posat en les prediccions del temps que ofereix la Mars Reconnaissance Orbiter de la NASA.

Els panells solars del Spirit varen generat un total de 392 watts-hora el Sol 2006 (que correspon al 24 d’agost de 2009), davant dels 774 watts-hora que havia generat 5 Sols abans, molt més dels 240 watts-hora que podia generar fa quatre mesos abans de pòder fer unes maniobres de neteja.

“Esperem que la potència millorarà una altre vegada despreés que passi aquesta tempesta, encara que continuarem atens al temps”, comenta en John Callas, director del projecte Spirit i Opportunity del JPL.

Unes imatges recents de la Mars Reconnaissance Orbiter, ens mostraven aquesta tempesta que perdia extensió a partir del dilluns passat, tot i que es dirigia cap el cràter Gusev, on està situat el ròver Spirit.

mer20090826-6401.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una visita a la Nebulosa Trifida.

En un estat ardent a alguns milers d’anys llum de nosaltres, dins de la constel·lació de Sagittarius (l’Arquer), la Nebulosa Trifida, ens mostra un intens retrat de les primeres fases de la formació estel·lar, des de la gestació, fins a les primeres llums. La calor i els “vents” d’aquests naixements, fa que les estrelles remenin “la caldera de gas i pols” d’aquesta nebulosa; que en un temps, els circells foscos d’aquesta matèria s’escamparà per tota la regió, col·lapsant i formant noves estrelles.

L’astrònom francès Charles Messier, va ser el primer en observar la Nebulosa Trifida, el mes de juny de 1764, enregistrant aquest objecte amb el número 20 del seu famós catàleg. Observacions fetes 60 anys després, per John Herschel, va reconèixer les estructures de pols que semblen dividir el núvol còsmic, en tres lòbuls, inspirant d’aquesta manera el nom de Trifida, que l’astrònom anglès va suggerir.

Amb la càmera Wide Field Imager, instal·lada en el telescopi MPG/ESO de 2,2 metres de diàmetre a La Silla, es va enregistrar aquesta imatge, que ens mostra diferents regions de la Nebulosa Trifida, observable en llum visible. En la regió blavosa, situada a dalt a l’esquerra, s’observa una àrea d’aquesta nebulosa de reflexió, on la llum s’escampa de les estrelles properes. La més gran d’aquestes estrelles, brilla extraordinàriament en llum blava, dins de l’espectre visible. Aquesta circumstància, junt en el fet que les partícules de pols, dispersin més les de color blau que il·luminen més eficaçment que les de color vermell (aquesta és la propieta que explica per què tenim cels blaus i postes de Sol vermelles a la Terra).

Per sota de l’estructura circular en color rosa-vermellosa, una regió típica de la nebulosa d’emissió, el gas del nucli de Trifida, està escalfat per les centernars de joves estrelles, que ens mostren la seva marca vermella d’hidrogen, el component essencial, mentre que el calent gas de neó, brilla en un color taronja-vermell.

phot-30a-09-fullres.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una erosió escarpada que alimenta a les dunes.

En aquesta imatge, podem observar diferents nivells estratificats del pol nord del planeta Mart, gracies a la càmera HiRISE.

Els dipòsits estratificats del pol nord (NPLD), estan formats per aigua amb pols i capes de gel, que es suposa que ens podria donar informació sobre el clima passat del planeta Mart, de la mateixa manera que les capes de gel, ens indiquen les variacions climàtiques a la Terra. Aquestes capes de Mart, són visibles en les parets d’aquests corredors escarpats i erosionats. Podem apreciar clarament com va disminuint aquesta erosió, en la part esquerra a mesura que va descendint.

Els científics, encara estan estudiant el temps que va caldre per acumular aquestes capes, amb unes estimacions que varien dels pocs milions d’anys, fins a prop de mil milions d’anys. Tot i que no podem, situar cada capa, en la seva història, si que podem entendre com ha canviat el clima durant tot aquest període.

Les capes més altes, que són les més recents (a l’esquerra de la imatge), apareixen més brillants i en color marró (en fals color). Es creu que estan formades per una barreja de gel d’aigua i pols.

L’erosió de les capes de sorra més fosca, es descompon formant unes dunes que segueixen unes estructures lineals, que podem observar en el centre d’aquesta imatge.

psp_010344_26553.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Uns astrònoms mesuren una hiperactiva i llunyana galàxia.

Observant fins a gairebé 11.000 milions d’anys enrere, uns astrònoms han mesurat els moviments de les estrelles d’una galàxia molt distant i han enregistrat velocitats fins a 1.700.000 quilòmetres per hora, aproximadament dues vegades la velocitat del nostre Sol a través de la Via Làctia.

Aquestes estrelles que viatgen tan de pressa il·luminen unes galàxies distants, que tan sols representen en comparació una petita fracció de la nostra Via Làctia, tot i que amb el temps s’hauran convertit en galàxies desenvolupades, com les que podem observar al voltant nostre. Aquests resultats, han estat publicats el passat dia 6 d’agost a la revista Nature.

“Aquesta galàxia és molt petita, però les estrelles viatgen molt ràpidament, com si es trobessin en una galàxia gegant, que poguéssim observar a prop nostre”, comenta en Pieter van Dokkum, professor d’astronomia i física de la Universitat de Yale.

Aquesta recerca, ha estat elaborada per un equip internacional, combinant les dades del Telescopi Espacial Hubble i les observacions del telescopi Gemini Sud de 8 metres de diàmetre, situat a Xile. “Les dades del Hubble presses l’any 2007, confirmen que aquesta galàxia, era molt més petita que la majoria de galàxies que observem avui dia en el nostre Univers més desenvolupat i més vell.

El migegant de 8 metres del Gemini, ens ha permès recollir prou llum, com per determinar els moviments globals de les seves estrelles, amb una tècnica semblant al làser que utilitza la policia per mesurar la velocitat dels cotxes”. Les observacions espectroscòpiques infraroges del Gemini, recollides durant 29 hores d’observació, han ajudat a mesurar la dèbil llum d’una galàxia distant, anomenada 1255-0.

hs-2009-24-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Petites i grans ombres.

L’ombra de Tethys, una lluna del planeta Saturn, es pot observar per sobra de l’anell A. L’ombra la podem apreciar molt gran, degut que la imatge es va prendre durant l’equinocci de Saturn, el mes d’agost.

El costat nocturn del planeta, es troba lleugerament il·luminat per el resplendor dels anells. Tethys, situat a l’esquerra i fora la imatge, no el podem observar. La petita lluna Janus de tan sols 179 quilòmetres de grandària, es pot observar orbitant fora de l’anell F, en la part superior de la imatge. Altres petits punts brillants, són estrelles de fons.

La geometria de la il·luminació ha anat generant que les òrbites de les llunes de Saturn, hagin projectat les seves ombres per damunt dels anells, durant tot l’equinocci del 2009. Aquestes visions, només són visibles durant alguns mesos a la Terra, cada 15 anys.

La brillantor vertical de l’esquerra en aquesta imatge, es la conseqüència de la llum que s’escampa dins de les òptiques de les càmeres. Aquesta imatge, es va capturar des de la regió fosca del planeta, a 34 graus per sobre del pla dels anells.

La imatge és va prendre en llum visible, amb la càmera de gran camp del vehicle espacial Cassini, el passat dia 19 de juny de 2009, des d’una distància de 1,8 milions de quilòmetres. La resolució d’aquesta imatge, és d’uns 105 quilòmetres per píxel.

pia11564.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Potser caldria un recompte de les estrelles de les galàxies.

Durant dècades, els astrònoms s’han dedicat a estudiar els cosmos amb la suposició que les estrelles de certes dimensions, es formen en certes quantitats. De la mateixa manera que en una botiga de comestibles, ens poden vendre un sól meló, o en una bossa dotzenes de nabius, es creia que l’univers es formava en agrupacions específiques. Es a dir, que la proporció d’estrelles petites i grans estava estructurada. Per cada estrella que conté 20 vegades la massa del Sol, hi haurien unes 500 estrelles amb la mateixa massa o menys que el Sol.

Aquesta opinió, basada en molts anys de recerca, s’ha embolicat com a conseqüènciade de les dades que ha proporcionat el Galaxy Evolution Explorer de la NASA. Un telescopi ultraviolat, que ha detectat que les estrelles petites s’agrupen en regions molt més grans del que fins ara és creia; per exemple, en alguns llocs del cosmos, poden formar-se fins a 2.000 estrelles de baixa massa, per cada una de massiva. Aquestes petites estrelles, han estat allà sempre, però no s’han pogut observat per l’excessiva brillantor de les estrelles massives.

“El que indica aquesta recerca, és que algunes suposicions estàndards que hem tingut fins ara (on les estrelles més brillants, podien mostrar la representació d’una població sencera), no sembla que sigui cert, com a mínim d’una manera general”, comenta en Gerhardt R. Meurer, responsable d’aquesta recerca i científic de la Universitat Johns Hopkins de Baltimore.

Els astrònoms han sabut durant molt de temps que moltes estrelles no les podien observar com a conseqüència del resplendor d’altres estrelles més brillants i massives. Encara que les estrelles més petites, superen en nombre a les més grans, són més difícils d’observar. Tornant a l’analogia alimentària del començament, els melons són molt més visibles als nostres ulls, tot i que el pes dels nabius pot ser més gran.

glx2009-04r_img01a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Noticia 1.000.

El dia 1 d’octubre de 2006, varem publicar la primera noticia en aquesta pàgina, amb l’intenció d’estendre el coneixement sobre aquesta meravellosa ciència, que és l’astronomia.

Les primeres noticies, varen sortir amb una certa irregularitat, però al poc temps la periodicitat es va tornar diària.

Estem agraïts per les més de 174.000 visites i més de 653.000 consultes a les noticies publicades, i que ens animen a continuar i acostar els misteris del cosmos.

Per celebrar aquesta noticia número 1.000, hem volgut incloure quatre imatges, que fan referència en el seu número i els  múltiples de 10 , el nombre de noticies publicades fins arribar al 1.000.

El número 1, correspon al curiós i petit catàleg de cúmuls oberts Dolidze -Dzimselejsvili (DoDz), amb tan sols 11 objectes catalogats i que ara els mostrem el número 1, un petit cúmul galàctic situat a la constel·lació d’Aries.

dodz1.jpg

El número 10, és una nebulosa que forma part del RCW Catalog, recollit per Alex Rodgers, Colin Campbell i John Whiteoak. Van publicat aquest catàleg de 182 nebuloses l’any 1960. En aquest cas, mostrem la RCW 10, una nebulosa situada a uns 4.200 pc.

rcw-10.jpg

El número 100, l’hi correspon a la famosa galàxia espiral M-100. Charles Messier va ser un astrònom francès, que va compilar en un catàleg 110 objectes meravellosos del cel profund. El catàleg es va publicar per primera vegada l’any 1774. El número 100, correspon a una galàxia espiral situada en la constel·lació de la Cabellera de Berenice, descoberta per Pierre Méchain l’any 1781 i que va ser inclosa posteriorment en el catàleg Messier. Aquesta galàxia està situada a uns 17,2 Mpc de nosaltres.

m100.jpg

El número 1.000, fa referència un dels millors catàlegs que s’utilitzen per reconèixer els objectes de cel profund, el NGC. Per aquest motiu hem escollit NGC 1000, per celebrar aquesta noticia. Aquesta petita galàxia,  va ser descoberta per Jean Marie Edouard Stpehan l’any 1871. Es troba situada en la constel·lació d’Andromeda.

ngc-1000.jpg

No hi ha comentaris

Els senyals de Berkel.

El cràter que podem observar en la part inferior de la imatge, ha rebut recentment el nom de Berkel, per tal de recordar el pintor turc, Sabri Berkel (1909-1993).

El cràter d’uns 21 quilòmetres de diàmetre, conté un material fosc en el seu centre i un anell que l’envolta. A més, Berkel està envoltat per un brillant material d’ejecció i un sistema de raigs brillants. Altres cràters de la superfície de Mercuri, com Basho, també exhibeixen aquests brillants raigs i aurèoles fosques. Per constrast, dos cràters veïns de la mateixa imatge (indicats en fletxes blanques), també disposen de brillants raigs, però sense les aurèoles fosques.

Els membres de l’equip del MESSENGER estan investigant per què alguns cràters contenen aquest material fosc i d’altres no, una característica de l’estructura de la crosta de Mercuri.

La imatge va estar capturada per la Narrow Angle Camera (NAC) a bord de la sonda MESSENGER  de la NASA, el passat dia 6 d’octubre de 2008, des d’una distància de 21.200 quilòmetres. La resolució d’aquesta imatge, és de 540 metres per píxel.

pia12176_fig1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una mirada infernal a una bressola de sistemes solars.

El dens cúmul d’estrelles RCW 38 brilla a uns 5.500 anys llum de nosaltres, dins de la constel·lació de la Vela. Així com el Cúmul de Nebuloses d’Orió, RCW 38 és un “cúmul enterrat”, en el sentit que el mateix núvol de gas i pols que forma les estrelles, les envolta. Els astrònoms han determinat que la majoria de les estrelles incloent-hi les vermelles de poca massa, que superen en nombre a la resta d’estrelles de tot l’univers, es formen en aquestes regions riques en matèria. Per tan, aquestes nebuloses enterrades, serveixen als científics, de laboratori per conèixer i explorar els mecanismes de la formació d’estrelles i planetes.

“Al mirar un d’aquests cúmuls d’estrelles, com RCW 38, podem aprendre molt sobre els orígens del nostre Sistema Solar i d’altres, així com d’estrelles i planetes que encara estan per formar-se”, comenta la Kim DeRouse, autora d’aquesta recerca publicada en el Astronomical Journal.

Utilitzant l’instrument d’òptica adaptativa NACO, situat en el Very Large Telescope de l’ESO, els astrònoms han obtingut la millor imatge aconseguida fins ara de RCW 38. Es pot observar una petita àrea en el centre del cúmul, que envolta a l’estrella massiva IRS2, que brilla amb una intensa llum blanca-blavosa. Aquests colors indiquen les temperatures superficials més altes que podem observar en les estrelles.

Aquestes mateixes observacions, varen indicar que IRS2, són dues estrelles. Un sistema binari de dues estrelles bessones, separades per una distància equivalent a 500 vegades la que separa la Terra del Sol.

En la imatge del NACO, els astrònoms han localitzat un grapat de protoestrelles, així com dotzenes de candidates a estrelles, que han començat a brillar, a pesar de la potent llum ultraviolada de IRS2. De totes maneres, podria ser que algunes d’aquestes estrelles, no aconseguissin arribar a la fase final d’estrella. La forta radiació de IRS2, carrega d’energia i dispersa el material que d’altre manera es col·lapsaria en noves estrelles. En el transcurs de varis milions d’anys, els discs que sobrevisquin, podran originar planetes, satèl·lits i cometes, que podran constituir nous sistemes planetaris semblants al nostre.

phot-29a-09-fullres.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »