Arxiu per Juliol, 2009

Les proporcions de la nebulosa de l’Àliga.

Situada a uns 7.000 anys llum de nosaltres, en la constel·lació de Serpens, la nebulosa de l’Àliga es una brillant guarderia estel·lar. Una regió de gas i pols on s’estan formant actualment moltes estrelles, formant el cúmul anomenat NGC 6611. Els potents vents que surten d’aquestes joves i massives estrelles, estan formant uns llargs “pilars” que podem veure la seva siluteta contra el brillant fons de la nebulosa. La mateixa nebulsa, té una forma que recorda una àliga, amb els pilars que són les seves “urpes”.

Aquest cúmul estel·lar va ser descobert per l’astrònom suís Jean Philippe Loys de Chéseaux, entre els anys 1745-46, el qual va ser inclós en el catàleg de Messier amb el número 16.

La nebulosa de l’Àliga va entrar en la icona de les imatges astronòmiques, quan l’any 1995 el Telescopi Espacial Hubble, va enregistrar els seus famosos pilars centrals. L’any 2001 el Very Large Telescope (VLT) va enregistrar una altre magnifica imatge en longitud d’ona infraroja, la qual permetia observar als astrònoms que hi havia darrera de la pols dels mateixos pilars.

Aquesta nova imatge, s’ha obtingut amb la càmera Wide-Field Imager situada en el telescopi de 2,2 metres de diàmetre MPG/ESO situat a La Silla, Xile. L’àrea d’aquesta imatge cobreix el mateix que la Lluna plena, aproximadament 15 vegades més que la imatge del VLT i més de 200 vegades la imatge presa anteriorment pel Hubble.

Els “Pilars de la Creació” estan situats en el mig de la imatge, les estrelles joves estan situades en la part superior de NGC 6611.

phot-26a-09-hires.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Observant els registres fòssils d’un cop “supermassiu”.

Una nova classe de cúmuls estel·lars que envolten a un forat negre supermassiu, que ha sortit disparat de la seva galàxia, podria represnetar una nova categoria d’objectes estel·lars, un registre fòssil d’objectes expulsats d’una galàxia.

En un article publicat el dia 10 de juliol a la revista The Astrophysical Journal, comenta les propietats teòriques de “sistemes estel·lars hipercompactes”, on suggereix la possibilitat que centenars d’aquests dèbils cúmuls estel·lars es podrien detectar en longituds d’ona òptiques, dins del nostre àmbit còsmic proper.

Alguns d’aquests objectes podrien haver estar observats per centres de recerca astronòmica, comenta en David Merritt, membre de l’Institut Tecnològic de Rochester, i l’Stefanie Kormosa, membre del Max Plank Institut for Extraterrestrial Physics.

Els sistemes estel·lars hipercompactes, es formen quan un forat negre supermassiu, es expulsat violentament d’una galàxia, després d’una fusió amb un altre forat negre supermassiu. el forat negre desallotjat estira estrelles fora de la galàxia deguta a la seva pròpia gravetat. Les estrelles més properes al forat negre es mouen en fila darrera el forat negre massiu i es converteixen d’aquesta manera en un registre permanent de la velocitat d’aquesta expulsió.

“Podem mesurar com va ser el cop que va rebre, per aquesta expulsió, observant les estrelles que hi ha al voltant del forat negre”, comenta en Merrit. “Observant només aquestes estrelles, amb les seves velocitats podrem saber la velocitat del forat negre en sortir de la seva galàxia. Aquestes estrelles aporten un registre fòssil del cop que va provocar la sortida, tot i que després el forat negre hagi reduït la seva velocitat”.

untitled2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

ASTER i el Model d’Elevació Global Digital (GDEM).

La NASAi el Ministeri d’Economia, Comerç i Industria del Japó (METI) han compartit el projecte de l’Advanced Spaceborne Thermal Emission ans Reflection Radiometer (ASTER) o el Global Digital Elevacion Model  (GDEM), oferint les seves dades al públic el passat dia 29 de juny de 2009. El GDEM tgé la finalitat de processar i generar les dades estèreo de l’arxiu ASTER, amb 1,3 milions d’imatges òptiques, que cobreixen la superfície terrestre entre els 83 graus de latitud nord i els 83 graus de latitud sud. El GDEM produeix segments de 30 metres, amb un total de 23.000 rajoles d’un grau quadrat.

El GDEM està disponible per poder ser descarregat dins dels arxius de l’EOS NASA, o el Ground Data System del Japó.

En aquesta versió acolorida, les elevacions baixes de la superfície terrestre estan en color morat, les elevacions mitjanes en colors verd i groc i les elevacions altes en colors taronja, vermell i blanc.

l’ASTER és un dels cinc instruments que observa el nostre planeta, des del seu llançament el dia 18 de desembre de 1999, a través del satèl·lit Terra.

La cobertura espectral en una amplia resolució de l’ASTER, proporciona als científics de diferents disciplines nombrosa informació sobre la superfície i les condicions dinàmiques respecte als canvis temporals. Entre altres aplicacions: control dels volcans actius, previsions de collites en l’agricultura, determinacions morfològiques en els núvols així com les seves propietats físiques, avaluació dels pantans, controls de contaminacions tèrmiques, degradació dels esculls marins, o el mapatge de temperatures de la superfície terrestre.

pia12090.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Les primeres imatges del Herchel ens anuncien un brillant futur.

El telescopi espacial Herchel, ha fet les primeres observacions de proba, amb uns resultats espectaculars. Les galàxies, les regions de formació estel·lar, o les estrelles moribundes han estat alguns dels primers objectius d’aquest telescopi. Els instruments han proporcionat unes dades magnifíques en el seu primer intent, trobar aigua i carboni i mostrar-nos dotzenes de galàxies llunyanes.

Aquestes observacions ens indiquen que els instruments del Herchel, estan treballant més enllà de les expectatives. Oferint unes bones perspectives per les descobertes que esperen els astrònoms.

El passat dia 14 de juny l’intrument del Herchel, Spectral and Photometric Imaging Receiver (SPIRE), va observar per primera vegada dues galàxies en la seva primera mirada a l’Univers.

Les galàxies es van observar d’una manera intensa en diferents longituds d’ona, revelant fins i tot galàxies més llunyanes en el fons de la imatge.

Les imatges corresponien a les galàxies M-66 i M-74 en una longitud d’ona de 250 microns, la longitud més llarga fins ara capturada des d’un telescopi situat a l’espai, tot i que l’SPIRE pot anar més enllà.

L’SPIRE ha estat dissenyat per observar la formació estel·lar en la nostra galàxia, així com en les galàxies properes. També buscarà la formació estel·lar en galàxies allunyades de nosaltres.

El mirall del Herchel, és de 3,5 metres de diàmetre, gairebé quatre vegades més gran que qualsevol telescopi espacial infraroig existent fins ara. Aquestes imatges ens mostren el gran avenç qualitatiu del Herchel, preparat per estudiar objectes celestes amb llum infraroja.

spire250_m66_m74_fig1_h.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un mapa de Venus ens mostra el seu passat volcànic.

La sonda Venus Express ha confeccionat el primer mapa de l’hemisferi sud de Venus, en longituds d’ona infraroges. Aquest nou mapa ens suggereix que el nostre veí podria haver estat antigament una Terra amb un sistema de tectònica de plaques i un oceà d’aigua.

Aquest mapa inclou més de mil imatges individuals, enregistrades entre el mes de maig de 2006 i desembre de 2007. Degut que el planeta Venus està cobert permanentment de núvols, no podem observar la seva superfície, però la Venus Express pot observar en longitud d’ona infraroja i d’aquesta manera observar la seva superfície.

Tot i que en el passat s’han utilitzat els sistemes de radar per proporcionar mapes d’alta resolució, la Venus Express és el primer vehicle que produeix un mapa orbitant i que suggereix la composició de les roques. Les noves dades són coherents amb les sospites que els altiplans de les terres altes de Venus, puguin ser antics continents, en una època passada envoltats per oceans, produïts per l’activitat volcànica.

“Això, tot i que no s’ha pogut provar, és coherent. Tot el que podem dir de moment és que les roques d’aquestes planures semblen diferents de les observades en altres llocs”, comenta en Nils Müller, membre del Joint Planetary Interior Physics Group de la Universitat de Münster de Berlin i responsable de l’equip de recerda que ha elaborat aquest mapa.

Aquest es el primer mapa de temperatures de l’hemisferi sud en longituds d’ona infraroja, observades per el Visible and Infrared Thermal Imaging Spectrometer (VIRTIS), a bord de la Venus Express.

El mapa està centrat en el Pol Sud. Les temperatures mesurades s’estenen dels 442º C en color vermell, als 442º C en color blau. Les temperatures més altes corresponen a les latituds més altes, mentre que les més baixes corresponent a les latituds més altes. Aquesta diferència de temperatura, resideix en comprendre si el volcànisme es encara actiu en l’actualitat.

2008je003118-p11_enh_h.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Quintet de Stephan: una col·lisió de galàxies en acció.

Aquesta interessant imatge, ens dona una nova visió del Quintet de Stephan, un compacte grup de galàxies descobertes fa uns 130 anys aproximadament, les quals estan situades a una distància d’uns 280 milions d’anys llum de nosaltres.

Podem observar una estructura curvilínia de color blau en el centre de la imatge, com una important font de raigs X i que ha estat observada pel Observatori de raigs X Chandra. Quatre d’aquestes galàxies son visibles en la imatge òptica (groc, vermell, blanc i blau), obtinguda pel telescopi Canada-França-Hawaii. En aquesta imatge podem identificar aquestes galàxies: NGC 7317, NGC 7318, NGC 7318b i NGC 7319. En un primer pla també podem observar la galàxia NGC 7320, la qual  no forma part d’aquest grup galàctic.

La galàxia 7318b, està travessant el nucli de les galàxies a una velocitat propera als 2 milions de quilòmetres per hora, provocant d’aquesta manera una potent emissió de raigs X, com a conseqüència de l’ona de xoc del gas calent.

La elevada temperatura addicional proporcionada per les supernoves i els vents estel·lars intervenen també dins d’aquest Quintet de Stephan. De fet una aurèola d’emissió més gran i que no mostrem en aquesta imatge, ha estat detectada pel Telescopi XMM-Newton. Una altre part d’emissió de raigs X, està provocada probablement pels sistemes binaris que contenen estrelles massives que estan perdent material de les estrelles de neutrons o dels forats negres.

El Quintet de Stephan proporciona una gran oportunitat d’observar un grup de galàxies en col·lisió, generant una potent emissió de ragis X. D’aquesta manera podrem enetendre millor l’evolució de les brillants aurèoles de gas existents en els grups de galàxies.

stephq.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Nova i brillant imatge de la Nebulosa Omega.

La Nebulosa Omega, anomenada també Nebulosa del Cigne, es una enlluernadora regió de formació estel·lar situada a uns 5.500 anys llum de nosaltres, en la constel·lació de Sagitari. Aquesta activa regió de formació estel·lar plena de pols i gas, té unes dimensions aproximades de 15 anys llum, dins de la qual s’ha generat recentment un cúmul d’estrelles calentes i massives. L’intensa llum i els potents vents d’aquestes massives estrelles, han generat unes intricades estructures de pols i gas.

Quan és observada a través d’un petit telescopi, la nebulosa recorda als astrònoms la figura de l’última lletra de l’alfabet grec, omega. Mentre que a altres observadors, els recorda la figura d’un cigne.

L’astrònoms suis Jean-Philippe Loys de Chéseaux, va descobrir la nebulosa l’any 1745. Charles Messier, el famós observador i descobridor de cometes, la va redescobrir indenpendentment uns 20 anys més tard i el va incloure, en el seu catàleg amb el número 17. L’any 1866, en Willian Huggins, va utilitzar per primera vegada un espectrògraf astrònomic, per resoldre l’estructura d’aquest núvol de gas brillant.

La fotografia que mostrem ha estat obtinguda amb l’instrument EMMI en el New Technology Telescope (NTT) de 3,58 metres de diàmetre, situat a l’observatori de la Silla a Xile. Ens mostra la regió central de la Nebulosa Omega, amb un gran detall. En altres ocasions altres instruments com el SOFI instal·lat també en el NTT, han obtingut imatges en la regió de l’infraroig, així com també, fins detalls d’aquesta nebulosa amb el Telescopi Espacial Hubble.

phot-25a-09-fullres.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

No hi ha comentaris

Mapa de la crosta de Mercuri.

Aquesta imatge s’ha presentat recentment en un artciel publicat a la revista Science sobre l’evolució de la crosta del planeta Mercuri. El mosaic superior, es una visió amb color realçat del planeta generat a partir d’imatges preses amb la càmera WAC i els seus onze filtres durant el primer i segon vol de la sonda MESSENGER, per sobre de la superfície de Mercuri. Les àrees en color blanc, són aquelles que encara no han estat observades per la sonda. La  part inferior de la imatge, és un mapa sobre diferents tipus de terreny. Aquest mosaic s’ha fet examinant les imatges del WAC en falç color (mostrat en la part superior), que ens indiquen les diferències de composició superficial, així com també imatges amb la Narrow Angle Camera (NAC), la qual ha proporcionat informació sobre la textura de la mateixa superfície.

En el mapa geològic, les àrees de color groc i més fosques i pàl·lides representen diferents regions llises. La conca Caloris, per exemple apareix completament en un pàl·lid color groc, mentre que l’àrea al seu voltant es d’un color groc més fosc, indicant d’aquesta manera que existeixen dos tipus diferents de planures en la mateixa regió. Aquest estudi d’aquest mapatge global ha indicat que aquestes planes llises cobreixen aproximadament un 40% de la superfície de Mercuri. Moltes d’aquestes grans àrees planes i llises, ens mostren l’evidència d’un origen volcànic, indicant un vulcanisme extens en la història de Mercuri. Els colors blaus suaus i foscos, indiquen àrees de la superfície amb un índex reflectant més baix i una composició diferents a les planes. Les àrees en color negre, ens mostren altres tipus de terreny. Les àrees de la crosta en ratlles no s’inclouen en aquest mapa, degut que l’angle de la llum solar durant els vols de la sonda no facilitava prendre la informació amb suficient qualitat.

pia12083.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Detectades les supernoves més llunyanes.

Cosmologistes de la UC de Irvine han localitzat dues supernoves situades a la distància més llunyana observada fins ara, mitjançant una nova tècnica, que podria ajudar a entendre com es varen morir les primeres estrelles de l’Univers.

Aquest nou mètode ofereix la possibilitat als astrònoms d’estudiar les primeres supernoves i avançar d’aquesta manera en la comprensió de la formació de les primeres galàxies i gradualment l’evolució fins als planetes com la Terra.

“Quan les estrelles exploten, escampen les seves restes a l’espai. Finalment la gravetat ajunta tot aquest material, per formar noves estrelles que poden tenir planetes, com el nostre Sistema Solar”, comenta en Jeff  Cooke, responsable d’aquesta recerca, publicada recentment a la revista nature.

La supernova que Cooke i els seus companys han localitzat, està situada a uns 11.000 milions d’anys de nosaltres. Cal tenir present que fins ara, les supernoves més llunyanes de nosaltres, estaven a uns 6.000 milions d’anys llum.

Una supernova ocorre quan una estrella massiva (més de vuit vegades la massa del Sol) produeix una potent i brillant explosió. Cooke ha estudiat estrelles més massives (entre 50 i 100 vegades la massa del Sol), que escampen les seves restes al seu voltant abans de la seva mort. Quan finalment exploten, la matèria pot brillar durant alguns anys. Els cosmòlegs han comparat imatges de supernoves capturades en diferents períodes d’una mateixa regió de l’espai. Qualsevol nova llum, pot evidenciar una supernova.

Utilitzant les imatges preses amb el telescopi del Canada-França i Hawaii, Cooke ha localitzat fins a quatre d’aquestes llunyanes supernoves. Per aquesta recerca ha utilitzat el telescopi Keck.

“L’Univers té una edat aproximada de 13.700 milions d’anys, això vol dir que estem veient algunes de les primeres estrelles que es van formar”, comenta en Cooke.

Cooke i el seu equip de recerca del UCI ha observat una regió de l’univers situada a una distància de 11.400 milions d’anys llum, en aquesta regió es troba situat el cúmul de galàxies anomenat LBG-2377, el qual està donant una important informació sobre la formació de les galàxies en aquell primitiu Univers.

2004_subb1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Un Zamboni a Mart ?.

Aquesta imatge de la regió polar sud del planeta Mart, ens mostra una sorprenent sèrie d’anells el·líptics. Aquests podrien haver estat fets per un Zamboni de Mart, per tal d’afinar aquest gel ?. Per suposat que no !. Però la pregunta, es certament divertida.

Els casquets polars de gel de Mart, estan envoltats per una gruixuda capa de dipòsits . HiRISE i d’altres instruments han demostrat que aquests dipòsits, es componen de moltes capes de gel en pols. Imaginem-nos aquestes capes apilades, com un pastís que s’ajunten diferents ingredients. Si talléssim aquest pastís per la meitat, podrien trobar uns anells semblants entorn al seu centre. Això es, més o menys el que veiem en aquesta imatge del planeta Mart.

esp_013329_10701.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »


301 Moved Permanently
Apache/2.4.29 (Ubuntu) Server at www.zak.co.il Port 80

The document has moved here.