Arxiu per Juliol, 2009

Els caçadors del Galaxy Zoo descobreixen uns “Pèsols verds”.

Un equip d’astronoms han descobert un rar grup de galàxies, anomenades “pèsols verds”, amb l’ajut del projecte en línia Galaxy Zoo. Aquest descobriment, podria ajudar a entendre la formació de les primeres galàxies de l’univers.

Els usuaris del Galaxy Zoo, ofereixen les seves hores de lleure per ajudar a classificar les galàxies d’un banc d’imatges en línia, en aquest cas han localitzat un cert nombre d’objectes que sobresurten per la seva mida i brillant color verd. Per aquest motiu han batejat aquests objectes, amb el nom de Pèsols verds.

Amb l’ajut dels voluntaris, els astrònoms han descobert que els Pèsols verds són les estrelles que varen formar unes petites però compactes galàxies.

“Aquestes estan entre les galàxies d’una formació estel·lar més extremadament alta, que s’ha trobat fins ara”, comenta la Carolin Cardamone, estudiant de posgrau d’astronomia de yale i responsable de l’article publicat recentment a Monthly Notices of the Royal Astronomical Society.

Del milió de galàxies que constitueixen el banc d’imatges del Galaxy Zoo, només 250 es troben en la família dels Pèsols verds.

Les galàxies que és troben entre els 1.500 i 5.000 milions d’anys llum de nosaltres, són fins a 10 vegades més petites que la nostra Via Làctia i 100 vegades menys massives. Encara que sorprenentment, tot i la seva petita grandària estan formant fins a 10 vegades més estrelles que la nostra galàxia.

6807-792123061.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Cràters, afloraments de lava i estructures tectòniques a Ma’adim Vallis.

La càmera Mars Express High Resolution Estero, ha enregistrat una regió situada a prop de Ma’adim Vallis, un dels canyons més grans de Mart, en el qual podem observar cràters, colades volcàniques i elements tectònics.

Després de Valles Marineris, Ma’adim Vallis és el sistema de valls escarpats més grans de Mart. La regió sud-est d’aquesta regió, va estar fotografiada el dia 24 de desembre de 2008. Les imatges estan centrades a 29º sud i 182º est, amb una resolució de 15 metres per píxel.

Ma’adim Vallis, està situat en la regió volcànica de Tharsis, en la qual hi ha els quatre volcans més grans del sistema solar, incloent-hi la conca d’impacte Hellas Planitia. El canyó de 20 quilòmetres d’ample i 2 quilòmetres de profunditat, té l’origen en les terres altes del sud, a la vora del “limit de dicotomia” i té el seu final en el cràter Gusev. El límit de dicotomia és una estreta regió amb cràters situats a les terres altes de l’hemisferi sud i les planes baixes de l’hsmisferi nord del planeta mart.

La regió fotografiada cobreix una àrea de 138 X 70 quilòmetres aproximadament, semblant a la superfície de l’illa de Xipre.

440-20090629-6393-6-co-01-m.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una allunyada i grandiosa galàxia.

El Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, ha fotografiat una criatura salvatge en un ambient fosc, una cargolada galàxia amb un actiu ull en el seu interior.

La galàxia anomenada NGC 1097, està situada a uns 50 milions d’anys llum de nosaltres. Com la nostra Via Làctia, està formada per uns llargs braços espirals, “l’ull” situat en el seu centre, és un monstruós forat negre, envoltat per anells d’estrelles.

En aquesta visió del Spitzer en radiació infraroja, podem observar l’àrea al voltant del forat negre invisible en color blau, així com l’anell d’estrelles en color blanc.

El forat negre és enorme, aproximadament 100 milions de masses solarss, el qual s’està alimentant del gas i la pols de les estrelles properes. El forat negre de la nostra Via Làctia, és molt petit comparat amb aquest forat negre, ja que només disposa d’alguns milions de vegades la massa del nostre Sol.

“El destí d’aquest forat nehre, així com d’altres d’aquestes dimensions és un camp actiu en la recerca”, comenta en George Helou, director de la missió Spitzer Science Center de Califòrnia. “Algunes teories, indiquen que aquests forats negres es podrien calmar, fins a un estat d’inactivitat, com el forat negre de la nostra galàxia”.

L’anell al voltant del forat negre, està en un període d’alta formació estel·lar. Un flux de material que viatja cap a la barra central de la galàxia, il·luminant-la amb aquest naixement estel·lar.

Aquesta imatge del Spitzer, sens mostra en llum infraroja amb longituds d’ona més curtes en color blau, mentre que les longituds més llargues les observem en color vermell. El color vermell dels braços espirals de la galàxia, ens mostre la pols escalfada per les estrelles acabades de néixer. Les poblacions més velles d’aquesta galàxia, estan escampades i les podem observar en color blau.

ssc2009-14a_med.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Hubble observa un rar impacte de Júpiter.

Els científics de la NASA, han interromput el calibratge del Telescopi Espacial Hubble, per dirigir el telescopi al planeta gegant Júpiter. La taca provocada per l’impacte d’un cometa o asteroide, està canviant dia a dia l’estructura d’aquesta regió atmosfèrica del planeta.

Aquests últims dies, els principals telescopis del món, han observat al planeta Júpiter, per tal d’entendre aquest succés, situat a uns 600 milions de quilòmetres de nosaltres.

La imatge del Hubble, capturada el passat dia 23 de juliol, està enregistrada en llum visible, en la qual podem apreciar l’estructura d’aquest impacte. Les observacions es varen fer amb la nova càmera del Hubble, la Càmera de Gran Camp 3 (WFC3).

El descobriment d’aquest impacte, el va fer l’astrònom amateur australià Anthony Wesley, el passat dia 19 de juliol, en observar una petita i fosca taca. Aquesta és la segona ocasió,  que podem observar aquests impactes en els últims 15 anys.

hs-2009-23-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La NASA celebra els 10 anys del Chandra.

Podem observar una imatge de la runa d’una estrella, que en explotar es coneix com una supernova, en concret l’anomenada 1E 0102.2-7219 (d’ara endavant EO102), gràcies a les dades de l’Observatori de Raigs X Chandra. EO102 està situada a uns 190.000 anys llum de nosaltres, dins del Petit Núvol de Magallanes, una de les galàxies nanes més properes a la nostra Via Làctia. Aquesta estrella molt més massiva que el nostre Sol, hauria estat visible a l’hemisferi sud fins fa uns 1.000 anys aproximadament.

El Chandra ha observat aquest objecte per primera vegada, des del seu llançament l’any 1999. Ls dades de raigs X, s’han utilitzat per confeccionar aquesta espectacular imatge, alhora que es celebra el desè aniversari del llançament del Chandra, el 23 de juliol de 1999.

En aquesta imatge de EO102, els raigs X d’energia més baixa estan representats en color taronja, la gamma intermèdia en color cian i els d’alta energia en color blau. Una imatge òptica del Telescopi Espacial Hubble (en colors vermell, verd i blau) ens mostren la seva estructura.

La imatge del Chandra ens mostra el material, que ha sortit com a conseqüència de l’explosió de la mateixa supernova (en color blau) i un anell interior (en color taronja). Aquest anell interior s’està expandint probablement degut a l’explosió i està a elevades temperatures, degut a la seva ona de xoc. L’estrella massiva (no visible en aquesta imatge), està il·luminant el núvol de gas en color verd. Aquesta estrella podria tenir les mateixes propietats, que la que va causar EO102.

e0102.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La primera evidència d’amoníac en una lluna de Saturn.

Les dades recollides durant els dos vols de la sonda Cassini de la NASA per sobre de la superfície d’Enceladus, han proporcionat més evidències sobre la possibilitat que aquest petit món gelat, disposi d’aigua líquida en la seva superfície. Les dades recollides per l’Ion and Neutral Mass Spectrometer de la sonda, durant els mesos de juliol i octubre de 2008, es varen publicat el dia 23 de juliol, a l’últim exemplar de la revista Nature.

“Quan la sonda Cassini va sobrevolar el plomall d’Enceladus, el passat dia 8 d’octubre, el nostre espectròmetre va detectar molts productes químics complexos, incloent-hi d’orgànics, vapor i partícules gelades”, comenta en Huter Waite, membre de l’equip de recerca de la Cassini i del Southwest Research Institute de San Antonio, a Texas. “Un d’aquests productes químics identificats, va ser d’una manera molt clara, l’amoníac”.

Com podríem trobar amoníac líquid en una superfície gelada, s’en un dels satèl·lits més freds del sistema solar ?. En les nostres llars, utilitzem l’amoníac per netejar dissolt a l’aigua. Tot i el que no sabem, és que l’amoníac, serveix també com anticongelant. Amb la presència d’aquesta substància, l’aigua es manté líquida fins a temperatures de 176 graus Kelvin (-97º C).

“degut que s’han detectat temperatures de 180 graus Kelvin (-93º C), en algunes esquerdes d’Enceladus, per on surten els seus plomalls, podríem pensar en l’existència d’aigua líquida en el seu interior”.

“L’amoníac es com el Sant Graal del vulcanisme glacial”, comenta en William Mckinnon, un dels científics de la Universitat de Washington. “Aquesta és la primera vegada, que hem trobat aquest element en un satèl·lit galçat d’un planeta gegant. Potser serà una circumstància normal en la resta del sistema de Saturn”.

pia10573.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Practicant amb “l’ull especialitzat” del Telescopi Espacial James Webb.

La NASA i el Northrop Grumman estan iniciant el muntatge de “l’ull especialitzat” del Telescopi Espacial James Webb. D’aquesta manera els enginyers encarregats del muntatge s’entrenen en l’Element Òptic del Telescopi (OTE) que serà en definitiva el seu “ull”.

Per aquest motiu s’ha construït una maqueta del OTE, el Primary Backplane Assembly (PMBA), amb els suports del mirall segmentat, per simular el moviment del telescopi una vegada estigui acabat.

L’estructura de suport del OTE esta composta de 18 segements del mirall primari. L’OTE recollirà la llum que prové de l’espai i la dirigirà als instruments científics.

El Telescopi Espacial James Webb, és el futur observatori de la propera generació astronòmica, explorant els profunds fenòmens de galàxies distants, o planetes d’estrelles properes. El Telescopi Webb, donarà segurament les claus als científics sobre la formació de l’Univers i l’evolució del nostre propi sistema solar, a partir de l’inici del Big Bang.

El Telescopi Webb necessita per tan, tanta llum com sigui possible, i per això es construirà amb 18 miralls segmentats. Els científics i enginyers del Telescopi Webb han projectat per aquest telescopi un conjunt de miralls que tindrà l’equivalent a un mirall de 6,5 metres de diàmetre.

Com el muntatge de qualsevol satèl·lit o vehicle espacial, és important que els enginyers practiquin en la maqueta del PMBA, creada per Northrop Grumman. D’aquesta manera es pot simular el maneig, instal·lació i alineació de l’estructura, com en la la maquinaria original. També serveix per trobar els possibles problemes una vegada estigui situat a l’espai.

368032main_tech_med.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

2 comentaris

El Telescopi Fermi de la NASA investiga dotzenes de púlsars.

Utilitzant el Telescopi Espacial de raigs Gamma Fermi, els astrònoms estan observant en unes immillorables condicions, les cendres estel·lars de multitud de púlsars. Dos estudis publicats a l’edició del dia 2 de juliol de la revista Science Express, per dos equips internacionals que han analitzat els raigs gamma de dotzenes de púlsars, incloent-hi els 16 descoberts pel Fermi, el primer vehicle espacial capaç d’identificar púlsars a través de l’emissió dels raigs gamma.

Un púlsar és  nucli estel·lar que gira ràpidament i amb un enorme camp magnètic, com a conseqüència de l’explosió d’una estrella massiva. La majoria dels 1.800 púlsars catalogats es detecten per la seva emissió periòdica en senyal de ràdio. Els astrònoms creuen que aquests impulsos intensos, estan provocats pels senyals de ràdio que surten dels pols magnètics dels púlsars.

“El Telescopi Fermi, té una veritable potencia sense precedents, per descobrir i estudiar els púlsars de raigs gamma”, comenta en Paul Ray, membre del Naval Research Laboratory de Washington. “Des de la fi de la missió de l’Observatori de Raigs Gamma Compton, fa una dècada, ens seguíem preguntant sobre l’origen de les fonts de raigs gamma identificades en la nostra galàxia. Els estudis del Fermi, ens donen moltes respostes”.

El púlsar de la Vela, que gira 11 vegades per segon, és una persistent i brillant font de raigs gamma en el cel. Tanmateix els raigs gamma més energètics, són escassos i llunyans. Fins i tot el mateix Fermi Large Area Telescope, detecta tan sols un fotó de raigs gamma de Vela cada dos minuts.

365529main_fermi_pulsar_map.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una gran depressió en la regió del pol sud de Tità.

En aquesta imatge podem observar una misteriosa depressió en la regió polar sud de Tità, el major satèl·lit de Saturn. La imatge ha estat capturada pel Titan Radar Mapper, a bord de la sonda Cassini de la NASA, la qual va ser presa el passat dia 22 de juny de 2009.

Aquesta regió està centrada a prop dels 76,5 graus de latitud sud i 213 graus de longitud oest. La imatge cobreix una àrea de 190 per 140 quilòmetres. Aquesta conca té una amplada aproximada de 100 quilòmetres. La il·luminació que va enregistrar el radar prové de l’esquerra, amb un angle d’incidència de 45 graus. L’àrea en color blanc correspon a una regió sense dades del radar.

L’origen d’aquesta conca, pot tenir diferents causes. Podria tractar-se d’una caldera volcànica produïda per un esfondrament després d’erupcions criovolcàniques. Podria ser una conca d’origen d’un impacte exterior, modificada posteriorment per algun material sedimentari. Una altre causa, podria estar relacionada amb un esfondrament com a conseqüència de la presència de metà en la seva subsuperfície. L’evidència de la presència de llacs en altres regions de Tità, suggereix que podria haver estat parcialment omplert per metà i età líquid.

pia12111.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una nova taca a Júpiter.

Els científics del telescopi Keck, situat al cim del Mauna Kea a Hawaii, han aconseguit una nova fita. Algun objecte que ha caigut al planeta gegant de gas, ha deixat una regió d’un color blau fosc sobre l’atmosfera del planeta Júpiter, segons unes observacions fetes el dia 20 de juliol.

L’observacíó feta amb el Keck II, ha observat l’impacte en aquest planeta. Cal recordar una col·lisió semblant, ara fa 15 anys, quan llavors 15 fragments del cometa Shoemaker-Levy 9 (SL9) varen col·lidir amb Júpiter.

L’esdeveniment del SL9 va ser molt estudiat l’any 1994, moltes teories es van desenvolupar posteriorment després dels impactes. “Ara tenim una nova possibilitat de provar aquestes idees, en un esdeveniment semblant”, comenta en Paul Kalas, membre de la Universitat de Berkeley (UCB), així com un dels astrònoms que ha observat aquest esdeveniment.

Kalas junt amb Michael Fitzgerald, membre del Lawrence Livermore National Lab de l’UCLA, varen observar l’esdeveniment el mateix matí del dilluns 20 de juliol. Tots dos estaven buscant el planeta de la grandària de Júpiter a Fomalhaut b, al voltant de l’estrella Fomalhaut. Aquesta estrella està situada a uns 25 anys llum de nosaltres aproximadament, en direcció a la constel·lació de Piscis Austinus.

Els astrònoms varen decidir observar a Júpiter després de sentir parlar de la descoberta de l’astrònom amateur australià Anthony Wesley.

“Les circumstàncies d’observar amb tanta claredat aquesta taca, significa que està associada amb aerosols situats a una alta alçada, semblants als impactes observats en el Shomeaker-Levy 9″, comenta en James Graham membre també del UCB.

image_keck.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

1 comentari

Pàgina Següent »