WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 09:48:28' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Juny, 2009

Un descobriment de la sonda Cassini insinua la presència d’un oceà a Enceladus.

Científics europeus de la missió Cassini de l’ESA/NASA, han detectat per primera vegada sals de sodi en les partícules de gel a l’anell E del planeta Saturn, que està format principalment pel material que prové dels plomalls del vapor d’aigua que surt del satèl·lit Enceladus.

La detecció d’aquest gel salat, indica que la petita lluna pot albergar un dipòsit d’aigua líquida , fins i tot un oceà per sota de la seva superfície.

La sonda Cassini va descobrir aquests plomalls de gel d’aigua a Enceladus l’any 2005. Els plomalls emesos a través de les fractures situades a prop del pol sud, expulsen partícules de gel minúscules i vapor. Les partícules que eviten la gravetat del satèl·lit, poden reomplir l’anell E del planeta Saturn.

El Cosmic Dust Analytzer de la sonda Cassini, està dirigit per Ralf Srama, que es un investigador del Max Plank Institute for Nuclear Plysics de Heildelberg a Alemanya, el qual ha examinat la composiicó d’aquestes partícules de sal de sodi.

“Creiem que el material salat, prové de les profunditats d’Enceladus i que té l’origen en les roques del fons d’aquest estrat líquid”, comenta en Frank Postberg, científic de la missió Cassini i autor d’aquesta recerca.

Els científics que treballen a l’Analitzador de Pols Còsmica, conclouen que l’aigua líquida ha d’estar present perquè és l’única manera de dissoldre quantitats significatives de minerals i poder explicar aquests nivells detectats de sals.El procés de sublimació (mecanisme que allibera vapor directament del gel sòlid de la crosta) no podria explicar per ell sol, la presència d’aquesta sal.

La composició d’aquestes partícules de l’anell E, es van detectar durant un anàlisi químic de milers de partícules, que colpeixen a altes velocitats la sonda Cassini, proporcionat d’aquesta manera una informació indirecta de la composició dels plomalls d’Enceladus.

Les partícules de l’anell E, són de gel d’aigua gairebé pure, però que en les anàlisis que s’han fet, s’han detectat indicis de sodi en les seves partícules.

pia06254.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Els supereficaços acceleradors de partícules de la Via Làctia.

Durant els vols de les missions Apollo, els astronautes van informar d’haver observar flaixos estranys de llum, visibles inclús amb els ulls tancats. Més tard ens hem assabentat que la misteriosa causa, eren els raigs còsmics. Aquestes partícules extremadament energètiques, provenen de fora del Sistema Solar i que bombardegen constantment l’atmosfera terrestre, arribant fins i tot a la seva superfície i que per aquest motiu poden ser enregistrats per components electrònics.

Els raigs còsmics galàctics, provenen de fonts de la nostra Via Làctia i que consten principalment de protons que es mouen a velocitats properes a la llum, aquest es “l’últim límit de velocitat” de l’Univers. Aquestes partícules s’han accelerat a energies que excedeixen de molt les altes energies que es poden aconseguir en el Large Hadron Collider del CERN.

“Durant molt de temps, s’havia pensat que els superacceleradors que produeixen aquests raigs còsmics a la Via Làctia, podrien ser les restes de l’expansió de les explosions d’algunes estrelles. Les observacions ens mostren que això és com una canonada de fum”. Comenta l’Eveline Helder, membre del Institut Astronòmic d’Utrech als Països Baixos i responsable d’aquesta recerca.

Per primera vegada Helder i els seus col·laboradors han pogut calcular les circumstàncies necessàries per la producció de les explosions que acceleren aquests raigs còsmics i que finalment colpeixen l’atmosfera terrestre. L’estudi indica l’energia necessària que li cal al gas estel·lar per produir l’explosió i accelerar les partícules.

La imayge correspon a un romanent d’una explosió documentada l’any 185 aC. Estudiant aquest romanent els astrònoms han pogut resolde el misteri de l’acceleració de les partícules de la nostra Via Làctia. Els investigadors reconeixen l’ona de xoc visible en aquesta regió, com el responsable de les partícules accelerades que viatge i produeixen els raigs còsmics observats a la Terra.

phot-23a-09-fullres.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Valls al voltant d’Elysium Mons.

Aquesta imatge ens mostra una dels costats del volcà Elysium Mons. Aquest volcà està considerat com el més jove de la regió d’Elysium Mons, que conté també els volcans Hecates, Tholus i Albor Tholus.

Esta clar que el terme “jove” es relatiu. L’ultima erupció d’Elysium Mons, podria haver succeit fa uns pocs milions d’anys.

La imatge ens mostra un seguit de fondes valls al llarg dels costats d’Elysium Mons. Existeix un debat sobre el mateix origen d’aquestes estructures geològiques. A la Terra, en concret a Hawaii, existeix un clar exemple d’aquests tipus de volcans escut, on aquestes valls semblen tenir un origen produït per la pluja. La “història geològica” de Mart, indica que antigament podria haver plogut i que la manca de petites xarxes de drenatge indicaria, que aquest origen no hauria estat provocat precisament per la pluja.

De totes manes, les corrents de fang i fluïts de lava, podrien haver erosionat els flancs d’aquest volcà. Una pista important per determinar l’origen d’aquestes valls, ens la dona la cadena de forats visibles en la regió septentrional d’aquesta imatge. Aquests forats podrien haver-se format per petits martrèmols” (terratrèmols a la Terra). Així dons, les valls es podrien haver-se format al llarg d’aquestes falles.

esp_013144_20751.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Les Gotes Lyman-Aplha: unes gotes còsmiques que ens mostren el futur de les galàxies.

Un exhaustiu estudi de 29 gegantines gotes de gas d’hidrogen s’ha fet amb els instruments de l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA, per tal d’identificar les fonts d’aquestes intenses energies i d’aquesta manera, aclarir l’origen d’aquestes estructures.

Aquestes misteriores “gotes”, anomenades gotes Lyman-Alpha, com a conseqüència de la llum que emeten, es troben situades a varis centenars de milers d’anys llum de nosaltres i que es mostren, com era l’univers que tan sols tenia dos mil milions d’anys, més o menys el 15% de l’edat actual.

La imatge composta de l’esquerra, ens mostra una de les gotes més grans que s’han observat fins ara. El brillant gas d’hidrogen ens mostra una gota Lyman-Alpha en una imatge òptica ( en color groc), observada des del Telescopi Subaru de l’Observatori Astronòmic Nacional del Japó. També podem observar una galàxia (en color blanc) situada en aquesta mateixa imatge, capturada pel Telescopi Espacial Hubble i una imatge infraroja del Telescopi Espacial Spitzer (en color vermell). Finalment, la imatge del Chandra en color blau ens mostra l’evidència d’un forat negre supermassiu, situat en el centre d’aquesta galàxia. Les emissions de radiació d’aquest actiu forat negre, són tan potents que il·luminen i escalfen el gas d’aquesta gota.

La radiació i els vents d’estrelles en formació que succeeixen en aquesta galàxia, poden tenir els mateixos efectes que s’han observat. La clara evidència d’aquests quatre forats negres actius en les gotes, també els podem observar.

labs.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Detectada una prova definitiva de l’existència d’un antic llac a Mart.

La Universitat de Colorado ha descobert la primera evidència concluent d’estructures de litoral en el planeta Mart. Una vessant d’un profund i antic llac, que ens planteja la possibilitat de vida en el passat del planeta vermell.

Aquesta evidència ens allunya a un passat de més de 3.000 milions d’anys. Aquest llac hauria tingut uns 150 quilòmetres quadrats amb una fondària d’uns 45 metres, aproximadament equivalent al llam Camplain, situat entre la frontera dels Estats Units i el Canada, segons comenta en Gaetano Di Achille, membre del CU-Boulder Research Associate.

L’evidència d’aquest litoral s’ha localitzat al llarg d’un ampli delta, amb estructures semblants a les platjes. “Aquesta es la primera evidència de litorals en la superfície de Mart”, comenta Di Achille.

Les imatges per fer aquest estudi s’han aconseguit a través de la Càmera d’Alta Resolució HiRISE, a bord de la Mars Reconnaissance Orbiter de la NASA, a una alçada aproximada de 340 quilòmetres per sobre de Mart.

Una anàlisi detallada ens indica, que l’aigua va originar un canyó duns 50 quilòmetres de llargada, dipositant alhora gran quantitat de sediments. Aquest delta i d’altres envoltaven una gran conca d’un antic llac anomentat Hynek.

14725_web.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una peculiar supernova, que podria formar una nova classificació d’aquests objectes.

Una supernova observada l’any 2005, podria formar part d’un nou tipus d’explosió còsmica. I no només això, les explosions similars a aquesta podrien haver escampat l’antimatèria per tota la nostra galàxia.

SN 2005E explotar en una galàxia situada a 100 milions d’anys de nosaltres. Un equip de científics dirigits per Hagai Parets, membre del Weizmann Institute of Science de Rehovot a Israel, han conclòs que aquesta explosió no s’assembla a cap de les classes conegudes de supernoves.

La majoria de supernoves freqüentment observades, es basen en l’esfondrament del seu nucli, després que una jove estrella massiva hagi format un dens nucli de ferro que és col·lapsa sota la seva pròpia gravetat, alliberant els estrats exteriors de l’estrella. Gairebé sempre aquests esdeveniments ocorren en regions formades per estrelles massives. SN 2005E, estava situada a les rodalies de la seva galàxia, on havien poques estrelles joves. Les supernoves d’esfondrament de nucli, expulsen molta més runa que SN 2005E.

Fins avui, l’únic mecanisme conegut de supernova tipus Ia, era la d’una petita i densa nana blanca, que prenia el gas d’hidrogen a una companya més gran. El gas augmenta i es comprimeix gradualment, fins arribar a un punt crític en el qual el carboni comença a encendre una explosiva reació termonuclear. SN 2005E no s’assembla a aquestes explosions, ja que s’esvaeix més ràpidament, fent que el seu espectre mostri grans quantitats inusuals de calci en la seva cendra.

mg20227134200-1_3001.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una prova del Herchel que dona moltes esperances.

Els “ulls” del Telescopi Herchel i la Photoconductor Array Camera and Spectrometer (PACS) ha obtingut unes noves imatges de la galàxia “del remoli”, o M-51 durant una de les primeres observacions obtingudes amb un sistema de tres filtres, per tal de comprovar la qualitat del telescopi infraroig més gran fins ara enviat a l’espai. Aquest objecte va estar observat per primera vegada per Charles Messier l’any 1773, el qual va assignar el número 51 al seu famós catàleg.

Aquesta galàxia espiral està relativament a prop de nosaltres, a 34 milions d’anys llum en la constel·lació de Canes Venatici. Aquesta va ser la primera galàxia espiral descoberta.

La imatge està composta per tres observacions preses amb 70, 100 i 160 microns per la PACS, els dies 14 i 15 de juny. El telescopi Herchel va ser enviat a l’espai fa un mes aproximadament i al cap de poques setmanes ja va mostrar-nos les primeres imatges.

A l’esquerra podem observar la millor imatge de M-51 capturada pel Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, amb el Multiban Imaging Photometer (MIPS), i la podem comparar amb la observació del Herchel dels dies 14 i 15 de juny en 160 microns. La diferència és obvia, tan amb la grandària com amb la resolució de la imatge. El telescopi Herchel ens mostra unes estructures que no són visibles amb el Spitzer.

sp_m51composite_new_sm2_h.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Ombres del Costat Fosc.

L’ombra de la Lluna Tethys sembla que desaparegui mentre creua els anells del planeta, demostrant d’aquesta manera les variacions de densitat de les partícules que hi ha entre els anells.

Aquestes imatges són un mosaic, on també les podem veure a manera de pel·lícula com un espectacle de l’anell A de Saturn, la Divisió de Cassini enmig de l’anell B, situat a la part exterior dreta. El vehicle espacial Cassini estava observant el costa fosc dels anells, mostrant-nos aquestes estructures des d’un angle d’uns 49 graus per sobre del pla dels anells.

En les regions de més densitat de l’anell B, no hi arriba la llum solar i per tant no estan enregistrades pel vehicle espacial. Tot i que aquestes àrees tindrien que semblar més brillants degut a reflectir més llum del mateix planeta. Per aquest motiu, l’ombra d’aquesta lluna es retalla i disminueix en aquestes mateixes regions.

Les disset imatges s’han capturat cada 2 minuts i 17 segons i s’han combinat per fer el mosaic i la pel·lícula. Aquestes escenes tan sols són possibles abans i després de l’equinocci que succeeix un cop cada 15 anys. Podem observar també una seqüència similar del satèl·lit Mimes.

En el processament d’aquestes imatges, s’han eliminat les estrelles de fons. Les imatges han estat capturades en llum visible per la sonda Cassini, el passat dia 29 d’abril de 2009, des d’una distància de 1,3 milions de quilòmetres, amb una resolució de 8 quilòmetres per píxel.

pia11659.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Descobert un llunyà planeta amb una òrbita molt inclinada.

Un equip internacional d’investigadors han localitzat un planeta al voltant d’una estrella, el qual gira amb una forta inclinació respecte al seu pla de l’equador. Aquest descobriment contradiu algunes teories sobre la formació dels planetes en altres sistemes solars.

En el nostre sistema solar, tots els planetes orbiten al Sol gairebé en el mateix pla d’òrbita i que això confirma l’origen dels planetes entorn un disc col·lapsat de pols i gas. Qualsevol desalineació, com el que s’ha descobert pot indicar una pertorbació en el moment de la formació d’aquests planetes.

Els astrònoms estan interessats en descobrir les característiques d’aquests llunyans planetes, per tal d’afinar les teories de formació planetària i d’aquesta manera entendre la evolució de les regions més properes de l’univers.

“Haver detectat aquesta òrbita excèntrica ha representat una bona combinació de sort, una tecnologia avançada i metodologia ingeniosa”, comenta en Joshua Winn, membre del MIT i responsable d’aquesta recerca.

El planeta anomenat XO-3b, es va descobrir l’any 2007 a través d’un mètode que depèn de l’alineació entre l’òrbita del planeta la llum de la seva estrella i la Terra. A causa d’aquella alineació, el planeta passa de vegades per davant de l’estrella, un esdeveniment anomenat trànsit que provoca un lleuger esmorteïment de la llum de l’estrella. Amb aquest mètode del trànsit s’han descobert menys de dues dotzenes de planetes, dels més de 350 exoplanetes localitzats fins avui.

xo-b31.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una gegantina explosió ens mostra la “mort” d’una estrella.

Una enorme erupció ha arribat a la Terra després de viatjar per l’espai durant molts milers d’anys. Aquest esclat ha estat detectat pel satèl·lit XMM-Newton de l’ESA, així com també amb el satèl·lit Integral i que per aquesta circumstància els astrònoms han descobert una estrella morta que forma part d’un rar grup d’estrelles: els magnetars.

Els raigs X d’aquest esclat varen arribar a la Terra el passat dia 22 d’agost de 2008 i varen provocar que els sensors del satèl·lit Swift de la NASA el detectessin. Just dotze hores més tard, el XMM-Newton va dirigir els seus sensors i van estudiar l’espectre detallat d’aquest esclat i la posterior decadència de la seva intensitat.

L’esclat s’ha pogut observar  més de quatre mesos i durant aquest temps s’han detectat centenars de petits esclats. Nanda Rea, membre de la Universitat d’Amsterdam ha dirigit l’equip de recerca. “Els magnetars ens permeten estudiar les condicions extremes de la matèria i que no podem reproduir a la Terra”.

Els magnetars són els objectes amb el camp magnètic més intens que s’ha observat fins ara a l’Univers. Els seus potents camps poden arribar a 10.000.000 vegades el mateix camp magnètic de la Terra.

Es creu que aquest magnetar, conegut com SGR 0501+4526 es troba situat a uns 15.000 anys llum de nosaltres. Un eclat d’aquesta intensitat té lloc quan la configuració inestable del camp magnètic estira la crosta del magnetar, forçant una “exòtica erupció volcànica”. Aquesta matèria s’embolica amb el mateix camp magnètic, permeten la modificació de la seva configuració, alliberant més energia, tot això és el que va observar el satèl·lit Integral.

magnetar_fin_h.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »