El percentatge de l’energia fosca, forma part de la recerca que el Telescopi Espacial Hubble, està refinant per tal de mesurar l’expansió present de l’univers, amb un marge d’error de menys d’un cinc per cent. El nou valor d’aquesta mesura, es l’índex d’expansió conegut com a constant de Hubble, o H0 (va ser el propi Hubble, qui va mesurar fa més d’un segle l’expansió de l’univers), que és de 74,2 quilòmetres per segon per megaparsec (amb un marge d’error +-3,6). Aquests resultats s’acosten molt als mesurat pel propi Hubble, que eren de 72+-8km/segon/megaparsec, encara que ara són molt més precisos.

El mesurament del Hubble, dirigit pel SHOEX (Supernova H0 for the Equation of State), un equip de recerca dirigit per Adam Riess, membre del Institut de Ciència del Telescopi Espacial i de la Universitat Johns Hopkins, per aquesta recerca han utilitzat un refinat model de construcció còsmica “a escala de distància”, de mil milions d’anys llum, per tal de determinar l’índex d’expansió de l’univers.

Les observacions del Hubble, s’han basat en les estrelles variables anomenades Cefeides, un marcador còsmic conegut, situades en la galàxia NGC 4258, així com supernoves recents, de manera que han pogut conèixer la seva distància. La utilització del Hubble ha permès eliminar els errors sistemàtics, que poden introduir l’estudi en diferents tipus de telescopis alhora.

Riees comenta que amb aquesta nova tècnica, “Es com mesurar un edifici amb una llarga cinta mètrica, enlloc de moure cada cop a l’extrem una cinta més petita. Evita agreujar els petits errors cada vegada que movem la cinta. Com més alt es l’edifici més gran podria ser l’error”.

Si voleu més informació, premeu aquest ennlaç.

Podem observar un quartet de llunes de Saturn, a prop de l’anell F, entre ells un de molt especial que està situat en el centre de la imatge. El planeta Saturn quan arribi al seu equinocci durant el proper mes d’agost d’aquest any, facilitarà que les llunes del planeta projectin les seves ombres. Alhora que els mateixos anells projecten la seva ombra per sobre d’una enfosquida lluna de Saturn. Tethys que es la segona lluna de l’esquerra, observem que la part superior està enfosquida.

D’esquerra a dreta, observem les següents llunes: Mimes de 396 quilòmetres, Tethys de 1062 quilòmetres, Rhea de 1528 quilòmetres i Pandora de 81 quilòmetres de grandària. Pandora visible com un petit punt de llum.

Els anells són visibles des del costat no il·luminat, a tan sols 1 grau d’alçada respecte al seu pla de rotació. Els anells i satèl·lits Pandora, s’han millorat el contrast per tal de poder-los observar amb millor qualitat. La imatge ha estat capturada amb un filtre verd, amb la càmera de gran camp de la sonda espacial Cassini, el passat dia 11 d’abril de 2009, des d’una distància de 1,4 milions de quilòmetres de Tethys, amb un angle de fase del Sol, Tethys i la sonda de 21 graus. La resolució d’aquesta imatge a Tethys és de 82 quilòmetres per píxel.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Finalment s’ha resolt un misteri astronòmic que durava 25 anys: la majoria d’emissions difuses de raigs X de la nostra Via Làctia, no s’originen a partir d’una única font, sinó que ho són a partir de les estrelles nanaes blanques i d’estrelles amb estrats de gas actives. Mikhail Revnivtev, membre del Excellence Cluster Universe i de la TU de Munic, així com d’altres companys de l’Institut d’Astrofísica Max Planck de Garching, de l’Institut de Recerca de l’Espai de Moscou i del Centre d’Astrofísica de Cambrigde, han resolt aquest misteri, que ha estat publicat el dia 30 d’abril a la revista Nature.

Ara fa 25 anys que els científics van descobrir que les emissions de raigs X, enviades des de la proximitat del centre de la Via Làctia. Des de llavors, una generació sencera d’astrònoms han intentat respondre l’origen d’aquestes emissions. Aquest origen resideix en els gasos molt calents, amb una temperatura que oscil·la entre els 10 i 100 milions de graus  Celsius. Aquestes emissions molt calentes, òptiques i de plasma són anomenades “Galactic Ridge X-ray Emission” (GRXE).

Un gas amb aquestes propietats tèrmiques, s’escaparia immediatament de la nostra galàxia; la Via Làctia perdria per tan, grans quantitats d’energia que finalment col·lapsarien les fonts actuals d’energia, de tal manera que les estrelles i supernoves no serien suficients per reomplir aquesta pèrdua. Les partícules còsmiques que col·lideixen en el medi interestel·lar, podrien excloure també la presència de les GRXE.

Es per això, que les observacions fetes amb els satèl·lits RXTE i Integral, han mostrat que les emissions de raigs X de la nostra Via Làctia, exhibeixen un mateix patró de distribució en les estrelles. Des de llavors s’ha suposat que una gran part de les GRXE, s’originen a partir de les estrelles individuals. Aquests descobriments han motivat que un equip internacional, hagi fet unes mesures més precises amb el Telescopi de Raigs X Chandra. La regió escollida per aquest estudi, ha estat una àrea molt a prop del centre de la Via làctia.

En aquesta imatge podem observar el centre de la Via Làctia, enregistrada amb el Chandra en tres colors: els fotons amb energies entre 0,5 i 1keV en color vermell, entre 1 i 3keV en color verd i entre 3 i 7keV en color blau. Les dèbils fonts, estan indicades amb cercles.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Científics i enyingers que treballen en el projecte astronòmic més gran del món, l’ALMA (Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array), han aconseguit l’integració de les dues primeres antenes, sincronitzades amb una precisió d’una milionèsima de milionèsima de segon, per tal d’observar el planeta Mart. Aquest projecte està constituït per un consorci internacional, instal·lat al nord de Xile.

El passat dia 30 d’abril, un equip de científics va observar les primeres “franges interferomètriques” d’una font astronòmica, al connectar dues antenes ALMA de 12 metres de diàmetre. Es va escollir al planeta Mart, com un objecte adequat per aquestes observacions, que van demostrar la funcionalitat i connectabilitat de l’equipament tècnic de l’ALMA.

Les dues antenes que s’han utilitzat per aquesta prova, formen part del conjunt de 66 antenes de 12 i 7 metres de diàmetre, que observaran alhora com un únic telescopi gegant i, que s’està construint en el Llano de Chajnantor, a 5.000 metres d’alçada.

ALMA treballarà com un interferòmetre, que enregistrarà els senyals que ens arriben en longituds d’ona mil·limètriques i submil·limètriques, a través de múltiples antenes que combinant-les podran generar imatges d’una resolució extremadament alta, similars a les que podríen obtenir amb una sola antena gegant d’un diàmetre equivalent.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

En aquesta imatge del cràter Antoniadi, podem observar la seva superfície en un color fosc, amb unes estrutures semblats a unes falgueres gegants. Aquestes falgueres de varis quilòmetres de grandària es compone de material rocós.

Una hipòtesi sobre l’origen d’aquestes estructures, és l’existència d’una antiga xarxa de canals. Aquests canals haurien estat coberts amb material de textura aspre més resistent a l’erosió del vent. El material que esta situat entre les creste d’aquestes ramificacions disposa d’una erosió i color similar als dipòsits que existeixen en altres regions del planeta Mart, i que es coneixen per la seva riquessa en minerals hidratats, com poden ser les argiles.

Aquests petits canals, ens mostren una formació molt característica d’un origen d’aigües subterrànies. L’aigua superficial es va filtra a través dels canals i les capes que arrossegava, provocant el seu col·lapse i el final del seu creixement. Així doncs, aquesta imatge ens mostra una història molt antiga i humida del planeta Mart, on hauria pogut existir la vida. En un Mart primitiu, on hauria estat més probable l’existència de microorganismes, que de falgueres gegants.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquesta imatge en llum ultraviolada presa pel Galaxy Evolution Explorer de la NASA, ens mostra a NGC 342, una nebulosa planetària que es coneix amb el nom del “Fantasma de Júpiter”.

La refe`rencia desafortunada de “nebulosa planetària”, es refereix a una classe d’objectes celestes que va observar en el segle XVIII en William Herschel, amb uns telescopis relativament petits, degut a aquest motiu es creia que observava planetes de gas similars a Júpiter o Saturn. De fet NGC 342, no té cap relació amb Júpiter o qualsevol altre planeta.

Els telescopis i els seus detectors han millorat considerablement durant aquests últims segles. La nostra comprensió d’aquestes nebuloses planetàries, ha millorat enormement.

Quan les estrelles amb una massa equivalent al nostre Sol, arriben al final de les seves vides, s’esgota el subministrament d’hidrogen i heli en els seus nuclis, inflant-se fins a aestrelles gegants vermelles. En un últim respont abans de la seva mort, expulsen els estrats de la seva atmosfera de gas. Això exposa al nucli de l’estrella que mor, a un dens i calent nucli de carboni i oxigen, anomenada nana blanca.

La nana blanca disposa d’una enorme temperatura, que brilla intensament en llum ultraviolada. Aquesta llum, ionitza el material gasós expulsat per l’estrella que la il·lumina. Una nebulosa planetària, es realment la mor d’una estrella de poca massa.

Encara que les estrelles poc massives com el nostre Sol, poden viure milers de milions d’anys, la nebulosa planetària pot durar més o menys uns 10.000 anys. Mentre la nana blanca central, es refreda ràpidament, la seva llum ultraviolada es redueix i també el gas circumdant que finalment s’esvaeix.

En aquesta imatge de NGC 3242 capturada pel GALEX, observem la regió que hi ha al voltant de la nebulosa planetària, amb un excepcional detall. La petita àrea circular blanca i blava, que hi ha en el centre de la imatge, és una porció d’aquesta coneguda nebulosa planetària.

NGC 3242, està situada a una distància entre els 1.400 i 2.500 anys llum de nosaltres, en la constel·lació de la Hydra. Va estar descoberta l’any 1785 per William Herschel .

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Podem observar uns esclats d’unes estrelles situades en unes galàxies, comparables als focs artificials del Quatre de juliol (festa nacional als Estats Units), aquestes explosions succeeixen amb molta potencia i rapidesa, ja que il·luminen repentidament aquestes regeions de l’espai.

Aquests escltas, són esdeveniments petits de la història celeste, segons ens comenten els astròpnoms.Un anàlisi de les galàxies nanes del arxiu del Hubble, ens suggereix que aquests esclats escombren les intenses regions de formació estel·lar, en un interval 100 vegades més lentament del que es pensaven els astrònoms. Aquesta llarga duració podria afectar al canvi gradual de les galàxies nanes i de retruc la resta d’evolució de les galàxies.

“Aquest estudi ens indica que l’activitat d’aquestes esclats, que succeeixen en aquestes galàxies nanes passa en una escala més global”, comenta en  Kristen McQuinn, membre de la Universitat de Minnesota a Minneapolis i autor d’aquesta recerca. En aquestes regions de formació estel·lar, es propaguen per tota la galàxia com una cadena de “petards”. Segons comenta en Kristen McQuinn, la durada d’aquests esdeveniments en forma d’esclats en una galàxia nana, poden durar entre 200 i 400 milions d’anys.

Aquests períodes són molt més llargs que els 5 o 10 milions d’anys, que proposaven els astrònoms per la formació d’aquestes galàxies nanes.

Les galàxies nanes estan considerades per molts astrònoms com les pedres de la construcció de les grans galàxies que observem avui dia, per això es important entendre la durada d’aquests esclats per comprendre la evolució de les galàxies.

Aquestes imatges preses pel Telescopi Espacial Hubble, ens mostren a NGC 4163, NGC 4068 i IC 4662, on resideixen les regions centrals de tres galàxies nanes.

Els punts blavosos són estrelles joves, els punts vermellosos són estrelles més velles. En les regions irregulars de color vermell, es produeix l’actual activitat dels esclats.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

La missió de l’Explorador  d’Evolució Galàctica de la NASA (GALEX) per tal de celebrar el seu sisé aniversari, ha estudiat algunes galàxies més enllà de la nostra Via Làctia, amb el seu telescopi sensible a la radiació ultraviolada.

La missió estudia les formes, brillantors i grandàries, així com les distàncies de galàxies situades fins a 10.000 milions d’anys llum de nosaltres, ajudant d’aquesta manera als científics a entendre millor els origens del nostre univers.

Un d’aquests objectes estudiats, és la galàxia NGC 598, coneguda també com a M-33. En aquestes imatges, la podem observar a l’esquerra en llum ultraviolada capturada pel GALEX, mentre que la imatge de la dreta està presa en llum ultraviolada i infraroja pel Telescopi Espacial Spitzer de la NASA.

M-33 és una de les nostres veïnes galàctiques més properes, està situada a tan sols 2,9 milions d’anys llum , en la constel·lació del Triangle, formant part del nostre Grup Local de Galàxies.

El GALEX conté dos detectors; un en radiació ultraviolada llunyà, que ens mostra estrelles joves amb una edat aproximada de 10 milions d’anys, i un altre detector ultraviolat proper on podem observar estrelles amb una edat d’uns 100 milions d’anys.

La imatge de l’esquerra ens mostra un “mapa” amb la història de la formació estel·lar recent de M-33. Les àrees brillants blaves i blanques, corresponen a la formació més recent, amb una datació d’un milió d’anys. Les regions en color groc i daurat, corresponen a la formació d’estrelles d’un perìode d’uns 100 milions d’anys. La imatge en radiació ultraviolada resalta les estrelles més joves i massives de M-33. Aquestes estrelles cremen el seu combustible d’hidrogen ràpidament emeten gran part de la seva energia en ones ultraviolades. Comparades amb les estreles de baixa massa com el nostre Sol, aquestes estrelles només viuen uns mil milions d’anys aproximadament, es a dir arriben a la bellessa, amb una vida intensa de pocs milions d’anys.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

L’aproximació de les llunes, anuncien l’arribada de l’equinocci durant el proper mes d’agost de 2009 en el planeta Saturn. Observem la lluna Tethys , la qual projecta la seva ombra a través de l’anell F. La penombra o part exerna de l’ombra de Tethys, ha creuat aquest anell. Tan sols durant l’època de l’equinocci, les ombres dels satèl·lits de Saturn travessen els anells de Saturn.

En aquesta animació de la lluna d’Epimateu, s’observa l’ombra sobre els anells. A la imatge de l’esquerra, va estar capturada en llum visible amb la càmera de gran camp de la sonda espacial Cassini, el passat dia 20 de març de 2009. La imatge de la dreta va estar capturada per la càmera d’angle estret, en el mateix moment. Tethys no es visible en aquestes imatges, però si la petita lluna Prometeus de tan sols 86 quilòmetres d’amplada, que es visible a través de l’anell F, en la imatge capturada amb la càmera de gran camp.

Aquestes imatges preses des del costat no il·luminat dels anells, amb una alçada de 37 graus per sobre del mateix pla dels anells. Les imatges varen estar capturades des d’una distància aproximada de 880.000 quilòmetres de Saturn. La resolució de les imatges, és de 49 quilòmetres per píxel amb la càmera de gran camp i de 5 quilòmetres per píxel amb la càmera d’angle estret.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Astrónoms del Harvard-Smithsonian Center for Astrophysiccs, així com investigadors d’Estats Units i del Regne Unit, han descobert l’objecte més distant de l’univers observat fins ara. Una espectacular explosió de raigs gamma, situada a 13.000 milions d’anys llum de nosaltres.

L’escat anomenat GRB 090423, han localitzat pel satèl·lit Swift de la NASA el passat dia 23 d’abril de 2009, l’equip de recerca situat a US i UK, va estar observat pocs minuts després d’aquest descobriment. Aquesta observació ens mostra una explosió succeida quan l’univers tenia tan sols 630 milions d’anys.

“Hem estat més d’una dècada intentant aconseguir observar una explosió tan espectacular”, comenta l’Edo Berger, professor de la Universitat de Harvard.

“Ara tenim la primera prova directa que l’univers jove ja comvivia amb explosions de joves estrelles, com també amb forats negres d’una edat equivalent a uns cent milions d’anys després del Big Bang”.

A les 3h55mm EDT del 23 d’abril, el satèl·lit Swift va detectar aquella explosió de raigs gamma al cap d’uns 10 segons de la seva emissió. Aíxò va cridar l’atenció dels detectors òptics i ultraviolats, així com dels telescopis de raigs X. Ràpidament es  va poder observar una lluminària de raigs X. “Això ens va fer pensar que es tractava d’un objecte mult llunyà”, comenta en Berger. A certa distància, l’extensió de l’univers canvia la seva emissió òptica  a  longituds d’ona llarga infraroges. Mentre que la llum ultraviolada d’una estrella similar pot canviar la seva emissió visible, pot augmentar l’abssorció del gas d’hidrogen d’UV.

Segons comenta en Derek Fox, membre de la Universitat Penn State, “Hem observat la mort d’una estrella, que probablement va originar el naixement d’un forat negre, en una generació d’objectes estel·lars molt joves”.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.