WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2022-09-27 23:09:57' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Maig, 2009

Llançament a l’espai dels instruments Herchel i Planck.

Aquestes impressionants imatges ens mostren la Terra des de l’espai a una alçada de 1.150 quilòmetres, com a conseqüència de l’enlairament a l’espai dels satèl·lits Herchel i Planck, el passat dia 14 de maig de 2009. Podem observar com la primera fase abandona la resta del coet que transporta aquests satèl·lits i que els col·locarà a una distància aproximada de 100.000 quilòmetres de la Terra.

Aquesta seqüència observada pel Herchel Visual Monitoring Camera (VMC), està presa poc després de la separació del Herchel a les 15h 38m CEST, del mateix dia 14 de maig. En la seqüència podem observar com el satèl·lit Planck-Sylda s’allunya del Herchel, per sobre de la superfície del nostre planeta; els núvols, l’oceà i la línia de la costa es poden observar en la llunyania. El Sylda, es l’estructura de suport que transportava el Planck i el Herchel durant la seva avarada a l’espai.

herschel-planck_launch_conf.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Telescopi Espacial Hubble, observat des de la llançadora Atlantis.

Una curiosa imatge de la STS-125, on els membres de la tripulació de la Llançadora Espacial Atlantis, en pogut capturar aquesta fotografia en el moment d’afermar el Telescopi Espacial Hubble, amb el braç robòtic canadec construit per la llançadora.

s125e006670.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Visió gloriosa.

Els raigs de llum del Sol, han pres diferents caminbs per tal de composar aquesta imatge esplèndida de Saturn amb els seus anells. En aquesta imatge, observem el costat no il·luminat (al nord) dels anells, situats en la part superior de la fotografia, corresponent a la regió nocturna del planeta. La llum del Sol ha estat refectida des del costat il·luminat dels anells, per tal d’aclarir l’hemisferi sud del planeta, observat aquí com una franja de color groc-taronja.

 L’hemisferi nord situada en la part superior de la imatge, es troba dèbilment il·luminada amb la difusa llum reflectida pels anells. L’ombra del planeta alhora talla també els anells, fent visible la silueta de l’anell C.

Els punts brillants de la imatge, són estrelles tapades en part pels mateixos anells.

Aquesta imatge, esta enregistrada des d’una inclinació d’uns 41 graus per sobre del pla d’òrbita dels mateixos anells. Les imatges estan presses utilitzant els filtres espectrals vermell, verd i blau, combinats de tal manera per aconseguir el color natural. Les imatges es varen aconseguir amb la càmera de gran camp de la sonda espacial Cassini, el passat dia 20 de març de 2009, des d’una distància aproximada de 892.000 quilòmetres de Saturn, amb una resolució de 50 quilòmetres per píxel.

pia11493.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

1 comentari

L’intrigant brillantor d’una galàxia.

L’activitat d’un forat negre supermassiu, es el responsable de l’aspecte intrigant d’aquesta galàxia anomenada 3C305, situada a uns 600 anys llum de distància de la Terra. Les estructures en color vermell i blau, estan produïdes pels raigs X, així com també per la radiació òptica obtinguda per l’Observatori de ragis X Chandra i el Telescopi Espacial Hubble, respectivament. Les dades òptiques són d’emissió d’oxigen i per tan, no podem observar el fons galàctic.

També es mostren les dades en senyals de ràdio, en color blau més fosc i que provenen del Very Large Telescope situat a New Mexico i del Multi-Element Radio-Linked Interferometer Network, situat al Regne Unit.

Una circumstància inesperada i observada en aquesta imatge de multilongitud d’ona de 3C305, es deu a l’emissió de ràdio (produïda segurament per un forat negre situat en el seu centre),que no coincideix amb l’emissió de raigs X. Aquestes emissions, en canvi semblen coincidir amb les observacions òptiques. Amb aquesta informació, els astrònoms creuen que les emissions de raigs X, podrien estar causades per dues possibles causes. Una possibilitat seria com a conseqüència d’un forat negre supermassiu (no visible en aquesta galàxia), actuant recíprocament amb el gas interestel·lar de la galàxia, calentatn-lo suficientment com per poder emetre raigs X. Una altre possibilitat, consisteix en la brillant radiació de les regions situades a prop d’un forat negre, el qual emet prou energia per fer brillar el gas interesetel·lar.

3c305.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Spitzer observa la formació de cristalls dels cometes.

Els científics han dubtat durant molt de temps, si els minúsculs cristalls de silicats, que necessiten altes temperatures per la seva formació, han trobat el seu camí en els congelats cometes, que provenen de l’exterior congelat del Sistema Solar. Aquests cristals haurien començat com a partícules no cristal·litzades, com una combinació de gas i pols, a partir de la qual es desenvoluparia el Sistema Solar.

Un equip d’astrònoms creu que han trobat una explicació, de com es poden haver format aquests cristalls, utilitzant les dades del Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, observant el creixent d’una jove estrella amb les característiques del nostre Sol. Aquests resultats han estat publicats a la revista Nature, aquest passat 14 de maig, on proposen noves idees de la formació de planetes i cometes.

Investigadors d’Alemanya, Hongria i els Països Baixos, han descobert que aquests silicats, semblen haver-se format com a conseqüència d’un esclat d’una estrella. Han detectat els senyals infrarojos de cristalls de silicats en el disc de pols i gas de l’estrella EX Lupi, durant un dels seus freqüents esclats, observats pel Spitzer durant el mes d’abril de 2008. Aquests cristalls no estaven presents en les observacions prèvies del Spitzer en el disc de l’estrella durant els seus períodes silenciosos.

“Creiem que hem observat per primera vegada, la formació de cristalls”, comenta un dels autors d’aquesta recerca. L’Attila Juhasz, membre del Max Planck Institute for Astronomy de Heildelberg. “Pensem que els cristalls estan formats per el reescalfament tèrmic de petites partícules, situades a l’estart de superfície del disc interior de l’estrella. Aquesta explicació podria aproximar el coneixement de la formació d’aquest material”.

Aquest reescalfament és un procés en el qual el material s’escalfa a certa temperatura de manera que es trenquen alguns dels seus lligams i més tard reforcar-se. Es una de les maneres que la pols de silicat, es pot transformar en un element cristal·lí.

ssc2009-11b_sm.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Dunes del cràter Richardson.

En aquesta imatge podem observar una petita regió de dunes que omplen el cràter Richardson, de 55 quilòmetres de diàmetre situat en la regió polar sud.

Durant la tarod i l’hiver, aquestes dunes estan cobertes amb les gelades estacionals de diòxid de carboni, que més tard es sublimen (passant de sòlid a gas) a l’atmosfera a mesura que la temperatura augmenta cap a la primavera i estiu.

El contrast en els colors, ens mostra el límit entre les dunes que estan la major part del temps cobertes, de les que només ho estan durant la temporada estacional. El color d’aquestes dunes de Mart, pot canviar dràsticament d’una temporada a una altre. Les regions més gelades tendeixen a tenir més brillantor, en aquesta imatge capturada per la càmera HIRiSE, sobretot amb el filtre blau-verd, encara que per aquest motiu les dunes de sorra no siguin tan visibles.

Els punts i les ratlles fosques de les regions cobertes de gelm representen les àrees que estan en procés de descongelació. En algunes zones gelades, ja han sublimat. En d’altres, alguns petits allaus de sorra i pols han cobert les parts superiors d’aquestes superfícies gelades.

Aquesta imatge ha estat capturada per la càmera HIRiSE a bord de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, el passat dia 17 d’abril de 2009, amb una resolució que arriba als 50 cm per píxel.

esp_012774_10801.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La llum practica el surf per les polsegoses formacions planetàries.

Els planetes rocosos com la Terra es creu completament que s’han creat a partir de les noves estrelles. Una evidència suficient d’això es troba en els meteorits que solquen el Sistema Solar, així com el disc de pols que hi ha al voltant d’algunes joves estrelles. Encara que tammateix, els detalls de l’evolució de com s’ha netejat la pols i, com es varen formar els cossos més grans, com poden ser els cometes o els mateixos planetes, encara queden per respondre.

Un dels ingredients importants en l’estudi de la formació planetària i dels cometes, es entendre els mecanismes que influeixen en els moviments de la pols a través del “disc protoplanetàri”, es a dir el gruix de pols i gas on es formen aquests objectes.

En un recent article publicat aquesta setmana en la revista nature, en Dejan Vinkovi, professor adjunt d’astrofísica de la Universitat de Ruptura a Croàcia, descriu un nou mecanisme on el moviment de les partícules d’una manera inesperada té l’habilitat de transportar-se al llarg de grans distàncies.

La força produïda per la brillantor de la llum en un objecte es un fenomen conegut com a pressió de la radiació. Encara que això no es produeix normalment, degut a que una certa massa, no produeix aquest efecte.

Per les partícules molt petites d’altra banda, aquesta força pot ser més gran fins i tot a la mateixa gravetat que concentra a les partícules en l’òrbita al voltant de l’estrella. Les actuals investigacions s’han centrat de moment, en la pressió de la radiació a causa de la llum estel·lar. Aquests resultats indiquen que aquestes partícules individuals no viatgen lluny i es concentre en la regió més profunda del disc.

protodisk_mozaik1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Resolt el misteri de l’emissió de raigs X de la nostra galàxia.

L’Observatori de raigs X Chandra, ha enregistrat una llunyana i profunda regió del centre de la nostra galàxia, resoltent un llarg misteri sobre la potent emissió de raigs X del centre de la nostra Via Làctia. La brillantor descoberta pel Chandra, està provocada per centenars de fonts de raigs X, suggerint que el total d’aquesta brillantor estigui formada per milions d’aquestes fonts.

En aquesta imatge podem observar una visió infraroja feta amb el Telescopi Espacial Spitzer, de la regió central de la Via Làctia, amb un detall on observem la regió estudiada pel Chandra (mostrada amb un petit cercle blanc), a només 1,4 graus del centre de la nostra galàxia.

L’anomenada emissió de raigs X de la nostra galàxia, es va detectar fa més de dues dècades utilitzant els primers observatoris de raigs X, com l’HEAO-1 i l’Exosat. Aquesta intensitat de radiació observada s’estén dos graus per sobre i sota del pla galàctic, durant uns 40 graus al llarg del mateix.

Una interpretació d’aquesta emissió de raigs X galàctics, es que es corresponen a una temperatura de més de 100 milions de graus. Encara que aquesta interpretació es força problemàtica, degut que el disc de la nostra galàxia no és prou massiva per mantenir el gas tan calent i escapar-se en forma de vent. A més, reomplir aquest gas seria un gran problema, ja que les fonts conegudes i acceptades d’energia, les supernoves no tenen prou potència.

En una detallada observació del Chandra de 12 dies de durada, ha estudiat aquesta regió d’alta emissió energètica. El camp escollit està prou proper al centre galàctic, encara que estava immers en una regió amb una densitat de pols i gas relativament baixa, per tal de maximitzar el nombre de fons a detectar. Un total de 473 fonts s’han detectat, dins d’una àrea de tan sols el 3% de la regió que ocupa la Lluna plena, una de les regions amb més densitat de fonts de raigs X de la nostra galàxia.

gridge.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Nous detalls de la nebulosa del Cap de Cavall.

Si tenim una imatge astronomica familiar en el cel nocturn, es segurament la nebulosa anomenada del “Cap de Cavall”, situada en la constel·lació d’Orió. Un núvol molecular fosc i dens en forma d’una silueta d’un cap equí, visible com a conseqüència d’estar al davant d’un ardent núvol de gas d’hidrogen ionitzat. Aquest efecte òptic, es complementa amb la “cabellera” del cap, observada amb menys contrast.

La cabellera és un núvol de gas fred format principal,ment, per un fosforescent gas d’hidrogen. Per observar aquesta fosforescència vermella, en David Malin ha utilitzat un filtre vermell per enregistrar aquesta imatge. Després d’aplicar una “mascara d’enfosquiment”, s’ha pogut augmentar el delicat constrast, que normalment no podem observar. La llum que prové d’una distància de 1.500 anys llum de nosaltres, ha estat enregistrada pel Telescopi Angloaustralià a Nova Gal·les del Sud, Austràlia.

Les innovades tècniques de Malin, amb temps d’exposició extraordinàriament llargs, han generat imatges amb grans detalls de galàxies i nebuloses que fins ara es mostraven ocultes. De manera que han ajudat a identificar dos nous tipus de galàxies (diferents tipus de protogalàxies), dels objectes més dèbils observats fins ara en telescopis situats en la superfície terrestre.

mg20227071900-1_5001.jpg

Si voelu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Imatge en record de la WFPC2.

Per tal que la comunitat del Hubble, pugui acomiadar la Càmera Planetària 2 de Gran Camp (WFPC2) a bord del Telescopi Espacial Hubble. Una càmera òptica que ha funcionat durant molt de temps, s’ha capturar una “bonica imatge final”.

Aquesta imatge correspon a una nebulosa planetària anomenada Kohoutek 4-55 (o K 4-55). Aquest objecte forma part d’una sèrie de nebuloses planetàries descobertes per l’astrònom txec, Lubos Kohoutek. Una nebulosa planetària conté els estrats exteriors d’una estrella vermella gegant, que s’han expulsat a l’espai interestel·lar durant les últimes estpaes de la seva vida. La radiació ultraviolada, emesa des del nucli calent, ionitza les “closques” de gas expulsades, fent que alhora brillin.

En el cas específic del K 4-55, el brillant anell interior està envoltat per una estructura bipolar. El sistema sencer també està envoltat, per una dèbil aurèola vermella, formada per l’emissió del gas de nitrogen. Aquesta estructura “multiclosca” es força inusual en les nebuloses planetàries.

La imatge la va capturar el Hubble amb la WFPC2, el passat dia 4 de maig de 2009. Els colores representen la composició de diversos núvols d’emissió: en color vermell el nitrogen, en verd l’hidrogen i en blau l’oxigen. K 4-55 està a una distància aproximada de 4.600 anys llum de nosaltres, en la constel·lació de Gygnus.

L’instrument WFPC2, es va instal·lar l’any 1993, per tal de reemplaçar l’original WFPC, la qual estarà substituïda per la Càmera de Gran Camp 3, en una propera missió de servei al Hubble.

hs-2009-21-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »

301 Moved Permanently

The document has moved here.

Moved Permanently