WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 06:38:16' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Maig, 2009

Planetes que poden tenir fases com la Lluna.

Es possible que un planeta supercalent situat a una distància de 1500 anys llum de nosaltres, s’hagi vist encerclat i ens mostri unes fases de creixent i minvant semblants a la nostra lluna. Aquest descobriment ens pot indicar que els planetes gegants calents poden tenir dues varietats.

Les fases de Corot 1b, han estat detectades per un equip de recerca de l’Observatori Leiden,situat en els Països Baixos i que han analitzat els canvis en la quantitat de llum vermella que prové d’aquest sistema. S’ha pogut observar uns petits esmorteïments en la llum d’aquest objecte mentre feia la trajectòria en l’òrbita a la seva estrella. El que veiem de Corot 1b probablement es el resultat d’una seqüència entre la fresca nit i el fulgor brillant i calent del dia, ja que en aquests moments la seva temperatura és pot enlairar fins els 2.400º Kelvin ( uns 2.100º Celsius), segons recull l’article publicat a Nature.

Els contrastos entre la diferència de temperatura d’un altre planeta de gas, HD 189733b, han estat observats pel Telescopi Espacial Spitzer, que va descobrir una temperatura al voltant dels 1.000º Kelvin (uns 720º Celsius).

La teoria indica que els potents vents,  generen  la calor de l’estrella al voltant de  HD 189733b, mentre que a Corot 1b, els òxids de metall, podrien absorbir la calor a l’estratosfera i reenviar una part cap enfora, abans que arribés més avall.

“Així dons, es possible que estiguem observant dos tipus diferents de planetes dins d’aquesta gran família”, comenta en Ignas Snellen, membre del mateix equip de recerca que Leiden.

mg20227104500-1_3001.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una explosió en una galàxia que explota.

Un equip internacional de radio-astrònoms ha descobert la secreta explosió d’una estrella massiva, una recent supernova situada en la propera galàxia de M-82. Malgrat ser la supernova més propera a nosaltres dels últims cinc anys, l’explosió és només perceptible en longituds d’ona de ràdio, ja que el gas i la densa pols que envolta a l’estrella la fan invisible en la resta de longituds d’ona. Sense aquest “filtre”, aquesta explosió hauria estat visible fins i tot en els telescopis més petits dels astrònoms amateurs. Els resultats d’aquesta recerca, es publiquen aquesta setmana en la revista Astronomy & Astrophysics Letters.

M-82 és una galàxia irregular situada en un grup de galàxies situades a uns 12 milions d’anys llum de nosaltres. Malgrat ser més petita que la nostra Via Làctia, conté un vigorós nucli d’alguns centenars d’anys llum. En aquesta galàxia, neixen actualment moltes més estrelles que la nostra Via làctia. M-82 es coneix com una “galàxia que explota”, perquè quan s’observa amb imatges òptiques o infraroges, es com si s’estigués estripant, com a resultat de les nombroses explosions de supernoves. Els senyals de ràdio, ens mostren molts antics romanents de M-82. Tot i que els astrònoms, han intentat registrar alguna d’aquestes catàstrofes còsmiques, circumstància que ha coincidit amb una etapa silenciosa.

La descoberta feta l’abril de 2009, va ser del Dr. Andreas Brunthaler, membre del MPIfR, quan estava examinant les dades del dia 8 d’abril, preses amb el Very Large Array (VLA) de l’Observatori Nacional de Radio Astronomia, un interferòmetre de 27 antenes, cadascuna de 25 metres de diàmetre, situades a New Mexico. “Llavors mirant en les dades més antigues del mes de març, s’ha pogut observar un objecte que hauria eclipsat a tota la galàxia sencera”. Observacions anteriors de l’any 2008, no ens mostren cap senyal de ràdio ni emissió de raigs X, senyalant la posició d’aquesta supernova.

Tampoc les observacions visuals de M-82 del darrer any, indiquen la presència òptica d’aquesta supernova. La supernova no ens mostra les emissions ultraviolades, ni tan sols les de raigs X. Aquesta supernova va explotat a prop del centre galàctic, un ambient estel·lar molt dens. Això podria explicar, el misteri sobre el seu silenci, de tal manera que altres explosions semblants, podrien succeir també en forma “candestina”.

radio_m82sn_engl_nocoin_med.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

L’equip de l’EPOXI desenvolupa un mètode per localitzar oceans en exoplanetes.

Els astrònoms han localitzat fins ara més de 300 mons en d’altres estrelles. La majoria d’aquests planetes són gegants gasosos com el planeta Júpiter. Alhora poden estar molt a prop de la seva estrella i per tan rebre massa calor, o massa lluny i per tan estar congelats.

En un futur proper els astrònoms trobaran segurament un planeta de superfície sòlida, a una distància adequada de la seva estrella, on la temperatura permeti l’existència de l’aigua líquida, un ingredient essencial per qualsevol tipus de vida.

Segurament la primera llum que puguem rebre d’un d’aquests mons, serà molt dèbil. Així dons com podrem esbrinar si pot tenir aigua líquida en la seva superfície?. Com saber si té molta aigua en els seus ocenas?.

Els científics de la NASA, han tornat a examinar la Terra amb la missió Deep Impact/EPOXI, un mètode indicat per observar si aquestes terres estrasolars, poden tenir oceans.

“Un pàl·lid punt blau, serià la millor imatge que podrien enregistrar d’una Terra extrasolar, utilitzant els més sofisticats telescopis i refinades tècniques, durant les properes dècades”, comenta en Nicolas B. Cowan, membre de la Universitat de Washington.

Si podem determinar que un planeta tingui oceans d’aigua líquida, en una gran manera pot augmentar la seva possibilitat de vida. Per això s’utilitza el High Resolution Imager, un telescopi a bord de la sonda Deep Impact, la qual està situada ara mateix a desenes de milions de quilòmetres de la Terra.

Cowan es autor d’aquesta recerca, que sortirà publicada el proper mes d’agost de 2009  en la revista Astrophysical Journal. La nostra visió, fa que la longitud d’ona de la llum solar, sens mostri de color blau la nostra atmosfera. “El que estudien en aquesta recerca, es saber si el color blau pot canviar a través del temps: si els oceans són de color més blau, o els continents semblen de color vermell o taronja, ja que la superfície terrestre, és més reflexiva a longituds d’ona vermella i de l’infraroig proper. Els oceans només reflecteixen les longituds d’ona (més curtes) en color blau”, segons comenta en Cowan.

Aquestes seqüències fetes pel EPOXI, ens mostren la Terra i la Lluna produint un trànsit (l’un passant al davant de l’altre). S’observen diferents longituds d’ona, que es refereixen a les diferències de les longituds d’ona, respecte als detalls visibles. La primera seqüència utilitza un filtre vermell-berd-blau, i la segona un d’infraroig verd-blau. Les primeres imatges podrien correspondre a un planeta extrasolar semblant a la Terra. Mentre que les altres correspondrien a la imatge de la Terra observada des de la sonda Voyager.

260356main_epoxi_still_226.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

L’espectrògraf més eficient enregistrarà els cels australs.

El Very Large Telescope de l’ESO, és segurament la instal·lació europea més important d’astronomia situada en la superfície terrestre, la qual ha estat equipada amb una segona generació d’instruments: el X-shooter. Aquest instrument pot enregistrar l’espectre complert d’un objecte celeste en una sola presa (des del ultraviolat, fins al infraroig proper), amb una gran sensibilitat. Aquest instrument serà molt útil, especialment per l’estudi d’explosions de raigs gamma d’objectes llunyans.

“El X-shooter ofereix una gran capacitat, única entre tots els instruments astronòmics instal·lats fins ara en els grans telescopis”, comenta en Sandro D’Odorico, el qual va coordinar el consorci de científics i enginyers europeus que varen  construir aquest instrument. “Fins ara, es necessitaven diferents instruments en diferents telescopis i múltiples observacions per cobrir tot el rang de longituds d’ona, dificultant d’aquesta manera la comparació entre tota aquesta informació, ja que tot i estar presses del mateix objecte, podien haver estar capturades en diferents temps i amb diferents condicions de cel”.

El X-shooter reuneix l’espectre des del ultraviolat (300 nm), fins el infraroig proper (2400 nm) en paral·lel, capturant fins a la meitat de tota la llum d’un objecte que passa a través de l’atmosfera i dels diferents components del telescopi.

phot-20a-09-fullres.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Es demostra la possibilitat de la presència d’aigua líquida a Mart.

Investigadors de la Universitat d’Arkansas, indiquen que les sals formades per perclorats, descobertes en el lloc d’aterratge del lander Phoenix, potencialment poden permetre l’existència d’aigua en forma líquida, en les actuals condicions de temperatura i pressió atmosferica en el planeta Mart.

El professor Vincent F. Chevrier responsable d’aquesta recerca, junt amb Jenifer Hanley i Travis S. Atheide, estudiants de postgrau, han comunicat els seus descobriments en l’últim exemplar de la revista Geophysical Research Letters. Aquest estudi, es la primera demostració d’un líquid potencialment estable, en l’actual medi ambient del planeta Mart, si més no en la regió propera al lander.

Segons comenta en Chevrier, “En aquestes actuals condicions observades, pot haver un líquid estable en el planeta Mart”.

Els investigadors han estudiat les propietas dels perclorats de sodi  i magnesi, sals detectades pel lander Phoenix, en les condicions de temperatura, humitat i pressió del lloc d’aterratge. La descoberta d’aquests perclorats a Mart, han sorprès als científics de la missió Phoenix, ja que aquests compostos es troben a la Terra en ambients extremadament àrids, com pot ser el desert d’Atacama a Xile.

Els científics han estudiat les propietats d’aquestes sals, en diverses temperatures en la Cambra Andromeda, situada en el Laboratori de Simulació Espacial W.M. Keck, una cambra que pot simular les condicions atmosfèriques i de pressió del planeta Mart. Així mateix han fet els càlculs termodinàmics, per determinar les combinacions de sal i d’aigua de la superfície de Mart, per tal de localitzar la presència d’un líquid.

phoenix.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Observant el cràter Praxiteles en color.

Les imatges d’alta resolució de la sonda MESSENGER, obtingudes durant el segon vol per sobre de la superfície de Mercuri, ens han mostrat un cert nombre de depressions irregulars formades en la superfície del cràter Praxiteles. Aquestes depressions són unes intrigants indicacions d’una antiga activitat volcànica dins d’aquest cràter. Podem observar en una imatge anterior una part d’aquesta mateixa regió del cràter Praxiteles amb l’instrument NAC.

Aquesta imatge és similar a una publicada el passat dia 1 de maig en la revista Science. Aquesta imatge es va generar gràcies a un mosaic, amb les imatges del NAC amb alta resolució, per tal de poder cobrir tota la seva àrea.

Per aconseguir aquesta imatge en color del cràter Praxiteles, es varen utilitzar imatges fetes amb 11 filtres de color diferents amb banda estreta, amb l’instrument WAC. Les imatges del WAC, proporcionen una important informació sobre el color de la superfície, encara que amb una menor resolució que el NAC. D’aquesta manera, combinant les imatges del WAC i del NAC, es pot observar una visió en color i d’alta resolució d’aquest cràter.

La circumstància que les depressions irregulars, que podem observar en la superfície de Praxiteles estiguin associades a brillants regions de color taronja o groc, proporciona l’evidència que aquestes depressions varen estar relacionades a una activitat volcànica en un temps passat del planeta Mercuri.

praxiteles_color.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Per què són tan llises les galàxies ?.

Aquesta es la última imatge del Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, presa de la galàxia espiral NGC 2841. Situada a una distància aproximada de 46 milions d’anys llum de la Terra, dins de la constel·lació de l’Ossa Major. Aquesta espectacular galàxia està ajudant als astrònoms a resoldre un dels trencaclosques més vells de l’astrònomis. Per què les galàxies es veuen tan llises, amb estrelles escampades per tot arreu ?.

Un equip internacional d’astrònoms, ha descobert que els “rius” d’estrelles joves flueixen des de les regions estel·lars calentes i denses, dispersant-se de tal manera que podem observar aquesta llisa estructura tan típica de les galàxies espirals.

Aquesta imatge és una combinació de tres longituds d’ona diferentes, en radiació infraroja capturades pel l’Spitzer.Les longituds d’ona més curtes es mostren en color blau, on podem destacar les estrelles més velles de NGC 2841, així com algunes estrelles situades en un primer pla de la nostra Via Làctia. Les regions més joves es mostren en color vermell, on representen també les regions gasoses i polsegoses d’aquesta galàxia.

sig09-006_sm.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Mesurada la grandària de la galàxia gegant M-87.

Utilitzant el Very Large Telescope de l’ESO, uns astrònoms han aconseguit mesurar la grandària de la galàxia gegant Messier 87, quedan sorpresos al descubrir que les seves regions externes han estat separades per uns efectes encara desconeguts. La galàxia sembla estar en una ruta de col·lisió amb una altre galàxia gegant del mateix cúmul.

Les noves observacions ens mostren que el halo d’estrelles de M-87 ha estat “tallat”, ariban a un diàmetre d’un milió d’anys llum, considerablement més petit de l’esparat, tot i que té una grandària tres vegades més gran que la nostra Via Làctia. Més enllà d’aquesta regió només podem observar algunes estrelles intergalàctiques.

“Aquest és un resultat inesperat”, comenta en Ortwin Gerhard, coautor d’aquesta . “Els models numèrics preveien que el halo de M-87 tindria que ser varies vegades és gran del que s’observaba. Està clar que alguna cosa ha tallat aquest halo”.

L’equip ha utilitzat el FLAMES, un espectròmetre altament eficient en el Very Large Telescope, situat a l’Observatori del Paranal a Xile, per tal de fer mesures d’alta resolució d’un gran nombre de nebuloses planetàries al voltant de M-87 i en el mateix medi intergalàctic del Cúmul de Virgo. FLAMES pot enregistrar varis espectres de diferents fonts, repartides en una àrea de cel equivalent a la grandària de la Lluna.

Aquest nou resultat representa una gran fita, ja que la llum observada d’aquesta nebulosa planetària del Cúmul de Virgo, es tan tènue com la llum d’una bmbeta de 30 watts observada a una distància de 6 milions de quilòmetres. Encara més, tenin en compte que les nebuloses planetàries són molt escases en aquest cúmul. Per aquest motiu el gran camp del FLAMES pot capturar algunes desenes de nebuloses planetàries  en una sola vegada.

phot-19a-09.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

“L’esgrao perdut” ens mostra els misteris d’un ràpid pùlsar.

Uns astrònoms han descobert un sistema estel·lar doble, que ens mostra un “esgrao perdu”, en el que podria ser el procés del naixement de les estrelles que giren més ràpides de l’univers, els pùlsar de mil·lisegon.

“Durant molt de temps hem cregut que sabiem el mecanísme de com giren els pùlsars, per fer-ho tan ràpidament i que aquest sistema sembla ser que ens ho pot demostrar”, comenta l’Anne Archibald, membre de ,a Universitat McGillde de Montreal.

Els pùlsars són estrelles de neutrons superdenses, romanents de gegantínes explosions anomenades supernoves. Aquestes estrelles poden girar des de algunes desenes de vegades per segon, reduint aquesta rotació al llarg de milers d’anys. Encara que hi ha alguns pùlsars que poden girar fins a centenars de vegades per segon. Els astrònoms creuen que aquesta ràpida rotació be motivada per la presència d’una estrella companya, que envia el seu material a l’estrella de neutrons.

Aquesta seqüència d’aconteixements va succeir en un sistema binàri situat a uns 4.000 anys llum de la Terra. El pùlsar de mil·lisegon anomenat J1023, va ser descoberta per en Robert C. Byrd de Green Bank Telescope (GBT) i de la Fundació Nacional de la Ciència (NSF). Tot i que els astrònoms van descobrir en una revisió d’imatges, que s’havia detectat l’any 1999 pel Sloan Digital Sky Survey, com una esrella sembant al Sol.

Observat l’any 2000, el mateix objecte havia canviat la seva aparença drasticament, mostrant l’evidència d’un disc de material girant al voltant de l’estrella de neutrons. El mes de maig de 2002, l’evidència d’aquest disc havia desaparegut. Aquest estrany comportament, va desconcertar als astrònoms, circumstància que va originar diferents teories. Les observacions fetes l’any 2007 pel GBT, varen mostrar que l’objecte es un pùlsar mil·lisegon que gira 592 vegades per segon.

g2_1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

1 comentari

Trobat “l’enllaç desaparegut”.

Podem observar dues imatges diferents de la galàxia espiral M-81. La de l’esquerra correspon a una imatge presa en llum blava, mentre que la dreta es una versió especial processada del Telescopi Espacial Spitzer, amb la càmera infraroja (IRAC) de 4,5 microns.

La imatge processada ens mostra minúsculs arcs, els quals els podem observar senyalats amb petites fletxes. Cadascun d’aquests arcs, representen el flux d’una jove estrella situada en el dis de la galàxia.

Observant la galàxia en radiació infraroja, podem reconèixer directament les joves estrelles, al voltant de les restes de pols i gas i que són opques a la llum visible, però transparents a la radiació infraroja. Tot i això, en aquesta imatge infraroja processada, domina la llum llisa i més vella de la galàxia, que els dèbils rastres de les joves estrelles.

Aquesta tècnica de processament, utilitza el procés matemàtic anomenada de Fourier, el qual permet escollir l’escala física en la qual succeeix la formació estel·lar, mostrant d’aquesta manera els corrents de les joves estrelles que flueixen fora d’aquestes estrelles.

M-81 és una de les galàxies que s’ha observat amb aquesta tècnica. Mostrant per primera vegada els corrents d’aquestes joves estrelles, descobertes en els disc de les galàxies a milions d’anys llum de nosaltres, indicant d’aquesta manera “l’enllaç desaparegut” en la evolució dels disc de les galàxies.

sig09-005_sm.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »