Arxiu per Abril, 2009

Cúmul Galàctic MACS J0717.

La col·lisió més gran que s’ha observat fins ara de cúmuls de galàxies, s’ha identificat combinant la informació de tres telescopis diferents. Aquest es el resultat científic que ens informa el que succeeix quan alguns dels “objectes” més grans de l’univers topen entre ells.

Per aquest estudi s’ha utilitzat les dades de l’Observatori de Raigs X Chandra de la NASA, el Telescopi Espacial Hubble i l’Observatori Keck situat a Hawaii. D’aquesta manera els astrònoms han estat capaços de determinar la geometria tridimensional, indicant el moviment del sistema MACS J0717.5+3745, situat a una distància de 5.400 milions d’anys llum de nosaltres.

La imatge composta de MACS J017, està formada per quatre cúmuls de galàxies que estan implicats en la col·lisió. El gas calent d’aquesta col·lisió se’ns mostra en la imatge del Chandra, mentre que les galàxies ho fan en la imatge òptica del Hubble.

El gas calent té diverses intensitats, on el gas més fred té el color porpra vermellós, el gas més calent de color blau i els de temperatura intermèdia de color porpra.

hs-2009-17-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un tall de Dione.

Tan sols podem observar un petit tall de Dione, gràcies a la visió de la sonda Cassini, mentre mira el costat fosc d’aquesta lluna de Saturn.

En una visió on la geometria de la fase, pren el Sol i el vehicle espacial situats en els costats d’aquesta lluna. En aquesta delicada imatge, observem una estreta lluna que reflecteix la llum endavant cap a la càmera de la sonda Cassini. En el contorn, s’observa un cràter visible a l’hemisferi sud.

En aquesta visió el  nord de Dione està situat amunt de la imatge, uns dos graus a la dreta. La imatge es va capturar en llum visible, amb la càmera d’angle estret de la sonda espacial Cassini, el passat dia 25 de febrer de 2009. Des d’una distància aproximada de 484.000 quilòmetres. La resolució de la imatge, és d’uns 3 quilòmetres per píxel.

pia11471.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Hubble observa un espectacular raig de gas en el forat negre de M-87.

Unes potents flamarades en forma de jet, sobresurten del grandiós forat negre i que els astrònoms poden obserbar en forma d’un increïble espectacle lluminós.

Aquests esclats que provenen d’una bombolla de matèria anomenada HST-1, i que es troba incrustada en aquest jet. Aquest estret i potent raigs de gas calent està produït per un potent forat negre supermassiu que resideix en el nucli de la galàxia el·líptica gegant M-87.

HST-1 és tan brillant que està eclipsant fins i tot al mateix brillant nucli de M-87, de manera que aquests grandiós forat negre, és un dels més actius que s’han descobert.

Aquest brillant grup de gas, ha portat fins ara als astrònoms a un viatge intrigant semblant a anar en unes muntanyes russes. Degut als seus canvis d’intensitat llumínica. De manera que era certament difícil pronosticar qualsevol canvi.

El Telescopi Espacial Hubble de la NASA, ha estat mesurant aquesta sorprenent activitat durant els últims set anys, en la radiació ultraviolada, proporcionant d’aquesta manera una visió molt detallada d’aquesta regió.

Un altre telescope que també ha controlat a HST-1, en diferentes longituds d’ona, ha estat l’Observatori de Raigs X Chandra, el qual va començar la seva observació l’any 2000. HST-1 va ser el primer descobriment i per tant anomentat Hubble, pels astrònoms l’any 1999. Aquesta regió de gas, està situada a uns 214 anys llum del centre de la seva galàxia.

Aquestes potents flamarades, proporcionen una valuosa informació sobre la variabilitat dels forats negres, en galàxies distants i que per tant són difícils d’estudiar. M-87 està situada a uns 54 milions d’anys llum de nosaltres, dins de la constel·lació de la Verge, una de les regions amb més densitat de galàxies de tot l’univers.

“No mésperava que aquests raigs de M-87 o qualsevol altre alimentat per l’acreció d’un forat negre, augmemtes la brillantor d’aquesta manera”, comenta l’astrònom Juan Madrid, de la Universitat McMaster a Hamilton, Ontario. “S’ha observat fins a 90 vegades més brillant del normal. Encara que la pregunta, es saber si aixcò passa a cada nucli actiu, o només estem observant una conducta diferent a M-87″.

hs-2009-16-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Tempestes de pols en el Pol Sud de Mart.

En aquest mosaic gairebé global fet amb les observacions de la Mars Color Imager, a bord de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, el passat dia 2 d’abril de 2009, ens mostra els núvols de pols que s’alcen en una tempesta a l’atmosfera de les regions properes al pol sud del planeta Mart.

A l’hemisferi sud de Mart, es troba a finals de l’estació de la primavera. A finals de primavera i comencament d’estiu, a l’hemisferi sud són els moments amb més activitat de tempestes de pols.

La calima atmosfèrica a causa de la pols en suspensió de les tempestes, es força evident en qualsevol part del planeta, inclús observats pels ròvers Opportunity (MER-B) i Spirit (MER-A).

Les regions en color negre, corresponen a les maniobres d’ajustament de vol de la sonda i que per tan queden sense enregistrar la superfície. Les àrees borroses espaiades en la direcció nord-sud, resulten de la geometria de visionament fora del nadir, al trobar-se la sonda en una òrbita més baixa.

pia11982.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Sopes químiques al voltant d’estrelles joves.

Aquesta representació artística, ens mostra un hipotètic planeta jove, al voltant d’una estrella recent. La combinació s’una sopa de productes químics, podrien formar la base per la vida en les estructures d’aquestes roques planetàries.

Les observacions que ha fet el Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, indiquen que els planetes que poden haver al voltant de les estrelles anomenades nanes-M, que estan repartides en gran quantitat en la nostra galàxia, podrien tenir la base de la formació de la vida prebiòtica, semblant als productes químics que tenia la nostra Terra primitiva.

Es creu que la vida al nostre planeta, va sorgir de la combinació d’aquesta sopa de productes químics que varen provenir d’un dis de pols i gas que girava al voltant del nostre jove Sol. Els meteorits que també poortaven altres productes químics podrien haver aterrat d’accident a la Terra.

Els astrònoms desconeixen si aquests mateixos processos podrien generar la vida en d’altres estrelles més joves que el nostre Sol, encara que el Spitzer sembla indicar que la química d’aquests discs es diferent.

El telescopi Spitzerm ha detectat una molècula prebiòtica, anomenada cianur d’hidrogen, en els discs que hi ha al voltant d’aquestes estrelles grogues com el Sol, però que són més fredes i menys massives. El cianur d’hidrogen, és un compòst orgànic que conté carboni. Cinc molècules de cianur d’hidrogen es podrien ajuntar per fer l’element químic de l’adenina, una molècula d’ADN que és troba en tots els organismes vius de la Terra.

pia11980.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La mà d’un jove pùlsar.

Un petit objecte de només 20 quilòmetres de diàmetre, es el responsable d’aquesta bonica nebulosa que brilla en raigs X, amb unes dimensions d’uns 150 anys llum.

En el centre d’aquesta nebulosa fotografiada per l’Observatori de Raigs X Chandra de la NASA, resideix un jove i potent pùlsar anomenat PSR B1509, d’ara endavant anomenat B1509. El pùlsar és una estrella de neutrons que gira ràpidament, expulsant la seva energia a l’espai i creant aquestes complexes estructures, que s’assemblena una mà còsmica.

Aquesta imatge, reflexa els raigs pocs energètics en color vermell, els de gammamitjana en color verd i els raigs X més energètics en color blau. Els astrònoms creuen que B1509, té una edat aproximada de 1.700 anys i que està situada a uns 17.000 anys llum de nosaltres.

Les estrelles de neutrons es creen i col·lapsen quan estrelles massives se’ls hi esgota el seu combustible. B1509 està girant sobre en seu propi eix 7 vegades per segon i alliberant una gran quantitat d’energia, alhora que genera un potent camp magnètic, comparable a 15 bilions de vegades més fort que el camp magnètic de la Terra.

La combinació de la ràpida rotació i del potent camp magnètic de B1509, el fa ser un dels generadors electromagnètics més potents de la galàxia. Aquest generador condueix un vent energètic d’electrons i ions fora de la mateixa estrella de neutrons. Mentre els electrons es mouen a través de la nebulosa imantada, radien cap enfora l’energia i creen aquesta curiosa nebulosa.

326855main_image_1323_800-6.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

L’energia fosca es torna més dèbil ?

Després de milers de milions d’anys de fugitiva dilatació, l’univers comença a reduïr la seva expansió ?. Un nou anàlisi d’una supernova propera, suggereix que l’Univers podria no expandir-se tan ràpidament com ens pensavem, gràcies a l’exòtica presència de l’energia fosca.

Fa més d’una dècada que els astrofísics, estan treballant per onseguir entendre aquesta incomprensible força que sembla empenyer a l’Univers  a expandir-se. La natura d’aquesta misteriosa força fosca, es encara desconeguda, segons comenta en Michael Turner, membre de la Universitat de Chicago. La pregunta és més senzilla del que ens pensem. L’energia fosca canvia amb el temps.

Fins ara, l’evidència ha suggerit que aquesta energia fosca es constant, encara que els seus efeces sobre l’Univers hagin pogut augmentar, alhora que la força gravitacional es pot debilitar amb la distància.

Segons un recent estudi per Arman Shafieloo de la Universitat d’Oxford, suggereix que amb l’estudi d’una supernova, l’energia fosca pot reduïr la seva intensitat. “Sembla que l’acceleració de l’Univers edueix la seva velocitat”, segons comenta en Shafieloo.

La primera evidència sobre la presència de l’energia fosca, va sorgir l’any 1998, quan dos equips d’astrònoms a l’observar les explosions de les supernoves llunyanes, semblaven més fosques de l’observat a la Terra i per tant situades més a prop. L’energia fosca va ser suggerida per explicar aquestes anomalies. Des de llavors altres supernoves han estat catalogades per explicar com s’expandeix l’Univers.

mg20227033200-1_3001.gif

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Telescopi Spitzer ens mostra a M-33 en tot el seu esplendor.

Una de les galàxies veïnes més properes ens mostra la seva imponent bellesa, a través d’una nova imatge capturada pel Telescopi Espacial Spitzer de la NASA. M-33 coneguda també com a galàxia del Triangle, és un membre del nostre Grup Local de galàxies.

Junt amb la nostra galàxia, la Via Làctia aquest grup viatja unida gravitatòriament per l’Univers. De fet, M-33 es una de les poques galàxies que s’apropa a nosaltres a pesar que l’Univers s’està expandint.

Observada amb els ulls infrarojos del Spitzer, aquesta elegant galàxia espiral brilla amb un gran detall i color. Les estrelles s’ens mostren com a lluernes blaves, mentre que les regions riques en pols  de molècules orgàniques en color verd.

Les brillants regions de color taronja indinuen les àrees que formen les estrelles, mentre que les peites taques vermelles fora del disc espiral M-33 són el fons de distans galàxies.

M-33 està situada a 2,9 milions d’anys llum de nosaltres en la constel·lació del Triangle. Aquesta composició de tres colors en les regions infrarojes i amb l’ajut de dos instruments del Spitzer, representen les longituds d’ona de 3,6 i 4,5 microns en llum blava, de 8 microns en llum verd i de 24 microns en llum vermella.

ssc2009-08a_med.gif

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Flamarades de Galàxies Actives observades pel Fermi.

El Telescopi Espacial de Raigs Gamma Fermi de la NASA, ha elaborat unes animacións de les dades recollides durant els primers tres mesos de treball. Aquests raigs gamma que provenen de fonts llunyanes o properes ens mostren un cel hipnòtic. Els arcs de les estrelles que travesen el cel del nord, com a galàxies actives anomenades blazars.

L’animació de més de 87 dies amb les dades del Fermi Large Area Telescope (LAT) ha mostrat un vídeo webcast de 24 hores, dins del projecte “Al voltant del món amb 80 telescopis”, organitzat per l’Observatori Europeu del Sud, celebrat el passat dia 5 d’abril.

“La pel·licula ens mostra els registres de raigs gamma observats pel LAT del Fermi, on cada fotograma ens mostra un dia sencer d’emissió de raigs gamma”, comenta l’astrofísica de l’equip de receca l’Elizabeth Hays. Tant sols podem observar els registres superiors als 300 milions de electrovolts , o 150 milions de vegades amb llum visible. Els colors més brillants indiquen els registres més grans que s’han descobert fins ara, així com les posicions d’aquestes brillants fonts.

psp_001760_2160_psp_001364_.gif

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

L’anell de Tità.

Des de la cara fosca de Tità, la sonda espacial Cassini de la NASA ens mostra l’atmosfera d’aquest satèl·lit a contrallum, alhora que podem observar el Sol filtrant-se a través de les fines boires superiors.

La densa atmosfera de Tità és dispersa al voltant d’aquest satèl·lit per formar un anell de llum, Les imatges estan preses combinant els filtres espectrals vermells, verds i blaus per tal de formar aquesta imatge en color.

El color de la imatge de la dreta ha estat millorada per augmentar el contrast de l’atmosfera i observar la boirina exterior.

Les imatges varen estar capturades a 1,8 milions d quilòmetres, amb un angle de fase de 157 angles. L’escala de la imatge es de 11 quilòmetres per píxel.

pia11468.gif

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »