WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-29 14:04:00' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Març, 2009

Característiques del Kepler.

La missió Kepler, la qual es va iniciar amb el llançament del telescopi el passat dia 6 de març de 2009, està planificada amb les següents característiques:

-Kepler es la primera missió científica preparada per localitzar planetes semblants a la Terra, es a dir planetes que orbiten en zones habitables” d’estrelles com el nostre Sol. La zona habitable, és la regió al voltant d’una estrella on la temperatura permet l’existència de l’aigua, un ingredient essencial per tota la via que coneixem.

- Al final d’aquesta missió de tres any i mig, podrem tenir una bona idea de com de comú o rar, és la presència de planetes com la Terra en la nostra Via Làctia. Això serà un pas important per contestar l’eterna pregunta. Estem sols ?.

- Kepler detectarà planetes buscant les variacions periòdiques de brillantor d’estrelles. Alguns planetes passen per davant de les seves estrelles quan s’observen en línia recta de la Terra, quan es així la llum de les estrelles s’esmorteeix, un esdeveniment que el Kepler pot observar.

- Kepler disposa de la càmera més gran enviada a l’espai fins ara, amb 95 megapíxels de capacitat en els seus senssors CCD.

-El telescopi Kepler, es tan potent que des de l’espai, podria visualitzar una persona il·luminada per la llum del porxo d’una casa situada en una petita ciutat.

kepler1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Localitzat un sistema binari de forats negres.

Trobar una agulla en un paller, podria ser tan fàcil com trobar dos forats negres molt similars orbitant l’un al costat de l’altre en una llunyana galàxia.

Astrònoms de l’Observatori Astronòmic Òptic nacional (NOAO) de Tucson, han localitzat el que semblen dos forats negres massius que orbiten mútuament en el centre d’una galàxia. Es creia que dos forats negres podrien co-existir, però localitzar aquest parell, ha representat un gran descobriment.

Els dos forats negres identificats,els quals estan separats per només un desè de parsec (la distància entre la Terra i l’estrella més propera). El descobriment d’un sistema binari de forats negres, ens pot ajudar a comprendre la formació i evolució dels forats negres massius i com evolucionen en el centre d’una galàxia.

Després de la formació d’una galàxia, es probable que és pugui formar també un forat nere massiu en el seu centre. ja que moltes galàxies que estan localitzades en cúmuls galàctics, arriben a col·lidir mentre orbiten en aquest cúmul. El misteri sorgeix, en saber que passa amb els forats negres centrals després d’aquestes col·lisions i si arriben a fusionar-se. La teoria pronostica que els forats negres orbitaran l’un a l’altre, fins que finalment es fusionaran per formar un forat negre més gran.

Les marques d’un forat negre en una galàxia, han estat conegudes des de fa molts anys. El material que cau dins d’un forat negre, emet llum en les línies de les longituds d’ona estretes, que podem observar quan es dispersa la llum en un espectre. Aquestes línies d’emissió ens informen de la velocitat i direcció del forat negre, així com del material que hi cau.

Si dos forats negres estan orbitant l’un al costat de l’altre, abans de fusionar-se podem observar les seves empremtes duals, característiques en les línies d’emissió. Aquests senyals, són les que s’han localitzat.

En aquesta representació artística, podem observar el forat negre supermassiu binari. Cada forat negre esta envoltat per un disc de material que al ser absorbit, allibera radiació des de les ones de ràdio, fins als raigs X. Els dos forats negres completen una òrbita entre els seus centres de masses cada 100 anys aproximadament, viatjant a una velocitat de 6.000 quilòmetres per segon.

sistema-binari-forats-negre.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La HIRiSE fotografia l’Opportunity.

Aquesta subimatge d’uns 400 metres d’amplada, ens mostra el Mars Exploration Rovers Opportunity, situat a l’interior del cercle.

La imatge ha estat capturada durant el Sol 1783 d’estada del Opportunity al planeta vermell. L’Opportunity ha viatjat uns 130 metres respecte al Sol anterior, les rodes d’aquest ròver són visibles com unes ones fosques a la part superior dreta del mateix ròver. Les ondulacions d’aquesta regió, tenen una clara direcció nord a sud i que poden ser fàcilment travessades pel ròver, a no ser que siguin més grans.

La disponibilitat d’aconseguir les imatges del HIRiSE, en permés creuar aquest tipus de terrenys, amb una planificació molt precisa, estalviant problemes d’orientació (com podrien ser els petits cràters situats a baix i al centre-esquerra del ròver).

opportunity1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Observant l’atmosfera de Plutó.

Utilitzant el Very Large Telescope de l’ESO, uns astrònoms han comprés com pot ser l’atmosfera del planeta nan Plutó. Aquests científics han trobat grans i inesperades quantitats de meta en la seva superfície i també han descobert que l’atmosfera es més calenta que la seva superfície en una diferència de 40 graus Celsius, la qual no arriba als 180 graus sota zero. Aquestes propietats de l’atmosfera de Plutó poden haver-se format com a conseqüència de la presència de taques de meta pur o d’una capa rica en meta i que cobreix la superfície del planeta.

“Amb tan de metà a l’atmosfera, queda clar per què es tan tíbia”, comenta l’Emmanuel Lellouch, responsable de l’article on és descriuen aquests resultats.

Plutó que té una cinquena part de la grandària de la Terra, està composta fonamentalment de roca i gel. El planeta està situat unes 40 vegades la distància entre la Terra i el Sol, per tan un món molt fred, amb una temperatura superfícial propera als 220º Celsius sota zero.

Des els anys 80, es conegut que Plutó disposa d’una tènue atmosfera, que consisteix en un fi embolcall constituït per nitrogen amb rastres de metà i probablement monòxid de carboni. En la mesura que Plutó s’allunya del Sol, durant la seva òrbita de 248 anys , la seva atmosfera és congela gradualment i es torna per tan més prima. Quan s’acosta al Sol (com ho fa ara), la temperatura de la sòlida superfície de Plutó augmenta, fent que el gel és sublimi convertint-se en gas.

L’existència d’una atmosfera a Plutó s’explica per qué la seva superfície es tan freda; de la mateixa qmanera que la suor refresca el cos al evaporar-se de la pell, la sublimació del gel de la superfície de Plutó té l’efecte de refredar-la. En aquest sentit, Plutó comparteix algunes propietats amb els cometes, quan la seva coma i cua sorgeixien de la sublimació del gel al acostar-se al Sol.

atmosfera-pluto1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Estrelles emigrades a d’altres galàxies.

Aquesta nova imatge del hubble, ens mostra la lluita de tres galàxies en una guerra gravitacional, que podria ocasionar la desaparició d’una d’elles.

Situades a una distància aproximada de 100 milions d’anys llum, en la constel·lació de Piscis Austrinus (el Peix del Sud), les tres galàxies estan jugant a un joc “de donar i agafar” gravitatori que podria portar a la fusió en una gegantina galàxia.

Aquesta anova imatge de la Càmera de Recerca Avançada del Hubble, permet als astrònoms observar el moviment dels gasos d’una galàxia a l’altre, mostrant d’aquesta manera la intricada interacció que existeix.

Les tres galàxies s’anomenen: NGC 7173 (situada al mig), NGC 7174 (al mig a la dreta) i NGC 7176 (situada a baix a la dreta), formant part també del Grup Compacte Hickson 90. Paul Hickson va ser el primer en catalogar aquests petits grups de galàxies durant la dècada dels 1980. NGC 7173 i NGC 7176 semblen ser galàxies el·líptiques normals, amb molt de gas i pols. En contrast NGC 7174 és una vella galàxia espiral, trossejada per les galàxies veïnes.

La forta interacció de marea gravitatoria, ha arrosegat moltes estrelles enfora de les seves respectives galàxies. Aquestes estrelles s’estenen formant una estructura tènuement lluminosa en aquest grup galàctic.

Els astrònoms creuen que finalment NGC 7174 es redistribuira com un “univers illa”, desenes o centenars de vegades més massiu que la nostra Via Làctia.

ngc-7174.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Petita lluna dins de l’anell G.

Aquesta seqüència de tres imatges obtingudes pel vehicle espacial Cassini de la NASA, cobreixen el transcurs de 10 minuts . Ens mostren el dèbil anell G, que acompanya una petita lluna descoberta en aquest brillant arc del planeta Saturn.

En cada imatge, podem observar un petit senyal de llum dins de l’anell. A diferència dels petits senyals lluminosos de fons, que corresponen a estrelles distants i que sobresurten degut a la llarga exposició de la imatge, que és de 46 segons.

Els científics de la NASA interpreten que d’acord a la lluminositat d’aquest brillant punt, l’hi correspon una grandària d’uns 500 metres i que segurament es una font importan d’aquest brillant arc, l’anell G.

Aquestes imatges varen estar capturades per la càmera d’angle estret de la sonda Cassini, el passat dia 27 d’octubre de 2008. La primera imatge (a l’esquerra), es va prendre en llum visible, la segona (al mig) en llum vermella i la tercera (a la dreta) en llum infraroja, centrada a una longitud d’ona de 750 nanòmetres.

La resolució de les imatges varia, entre els 7 quilòmetres per píxel de la primera fotografia, als 14 quilòmetres per píxel de les altres dues imatges. En aquest moment la sonda es trobava a una distància de 1,2 milions de quilòmetres dels anells, que es trobaven amb un angle de fase de 23 graus.

lluna-a-lanell-g.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Observant a Venus a les fosques.

El vehicle espacial Venus Express de l’ESA ha observat un misteriós fulgor a l’atmosfera del planeta Venus, en la regió que llavors estava de nit. Aquesta brillantor infraroja prové de l’òxid nítric i ens mostra que el nostre veí planetari es un lloc amb turbulents vents situats en les altes regions atmosfèriques.

Malauradament aquest fulgor no es va poder observar en llum visible, ja que va succeir en les longituds de radiació infraroja. La sonda Venus Express, va detectar aquesta brillantor a través de la Càmera Espectròmetre Visual i Tèrmica Infraroja (VIRTIS), un instrument que si va poder observar el succés.

La VIRTIS ja ha detectat altres dos fulgors nocturns d’òxid nítric a Venus. Aquesta però, es la primera vegada que ho fa amb radiació infraroja, circumstància que ajudarà a entendre millor l’estructura d’aquest planeta.

“El fulgor nocturn ens pot donar molta informació”, comenta l’Antonio García Muñoz, membre de la Universitat nacional Australiana, tot i que la recerca la va desenvolupar al Instituto de Astrofísica de Canarias a Espanya, “Ens pot proporcionar detalls al voltant de la seva temperatura, direcció del vent i composició química d’aquella atmosfera”.

Aquest fulgor nocturn d’òxid nítric enregistrat en infraroig, no s’ha observat fins ara en les atmosferes de Mart o la Terra, encara que sabem que les molècules d’òxid nítric estan presents ja que s’han observat en radiació ultraviolada.

Aquesta imatge es una combinació en fals color de l’atmosfera de Venus, obtinguda amb la VIRTIS a bord e la Venus Express.

La imatge superior ens mostra el fulgor nocturn d’oxigen en una regió de l’atmosfera de Venus, situada a uns 96 quilòmetres per sobre de la superfície, observat en una longitud d’ona de 1,27 microns.

La imatge inferior ens mostra la mateixa regió observada alhora amb una longitud d’ona de 1,22 microns. Aquí és possible observar el fulgor nocturn d’òxid nítric, que es més dèbil que el d’oxigen i que es troba a una alçada aproximada de 110 quilòmetres.

nightglow_no_h.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

1 comentari

Es detecten planetes en els arxius del Hubble.

Com a diminutes joies encara no localitzades, s’ha produït un descobriment de planetes extrasolars ( uns 100 aproximadament), gràcies a una nova tècnica aplicada a les imatges del Telescopi Espacial Hubble.

 Utilitzant aquest nou mètode, els astrònoms poden preveure amb més precisió un model per saber la quantitat i distribució de la llum dispersada per les estrelles joves, les quals es creu que poden tenir planetes. Una vegada s’ha separat la llum provinent de la mateixa estrella, es pot percebre la resta de la llum de planetes semblants a Júpiter, de tal manera que la llumd’aquests planetes sigui perceptible amb la càmera infraroja del Hubble.

Aquesta recerca encapcalada per David Lafrenière de la Universitat de Toronto, així com dels seus companys, s’ha basat en l’examen d’antigues imatges del Hubble, per localitzar un planeta conegut al voltant de l’estrella HR 8799. L’any passat l’equip dirigit per Christian Marois del Consell Nacional de Recerca de Canada i del Institut d’Astrofísica Herzberg, va utilitzar telescopis situats a la Terra per localitzar tres planetes al voltant d’aquesta estrella.

Assabentat que un altre equip d’astrònoms havia utilitzat el Hubble l’any 1998, per aconseguir imatges de la mateixa estrella, encara que no havien observat res; Marois, Lafrenière i els seus col·laboradors varen analitzar de nou les imatges del Hubble de HR 8799 corresponent a 11 anys abans. Després de restar la llum dispersa de les estrelles, a través del nou mètode, observaren el trio de planetes.

Aquest recent estudi, “indica que caldria analitzar de nou totes les imatges del Hubble, amb joves estrelles, tenint la possibilitat de localitzar entre 100 i 200 estrelles amb possibilitats de tenir planetes i que fins ara no hem observat”, comenta el “caçador de planetes”, Bruce Macintosh, membre del Lawrence Livermore national Laboratory de Califòrnia.

En aquesta imatge d’arxiu, podem observar un planeta situat a una distància equivalent a 70 vegades la distància entre la Terra i el Sol, el qual dona una volta entorn a l’estrella en uns 400 anys, l’evidència indica que disposa d’una òrbita circular. Sembla que també disposa d’una atmosfera que conté vapor d’aigua i núvols de pols, segons indica en Travis Barman, coautor d’aquesta recerca i membre de l’Observatori Lowell de Flagstaff, Arizona.

hr-8799.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un púlsar geriàtric amb molta activitat.

El púlsar aïllat més vell observat fins ara, ha estat descobert per l’Observatori de Raigs X Chandra de la NASA. Aquest es un objecte molt vell i exòtic, per ser sorprenentment actiu.

El púlsar, PSR J0108-1431 (l’anomenarem a partir d’ara J0108), té una edat aproximada de 200 milions d’anys. Entre els púlsars aïllats (que no esta entre els púlsars de sistemes binaris), té el record amb una difèrència de deu vegades més edat. Està situat a una distància de 770 anys llum de nosaltres, això el fa estar entre els púlsars més propers.

Els púlsars es formen com a conseqüència del esfondrament d’estrelles molt més massives que el Sol, durant les explosions en forma de supernoves, quedant un nucli increïblement pesant, anomenat estrella de neutrons. El naixement d’aquestes estrelles de neutrons, les situa entre els objectes amb el material de més densitat de l’univers i que les fa gira molt ràpidament, fins a un centenar de vegades per segon. De tal manera que els raigs de llum al girar, són vistos com a pulsacions per els observadors allunyats, semblans al resplandor d’un far, per aquest motiu els astrònoms els anomenen “púlsars”.

Els astrònoms han observat un alentiment gradual de la rotació i de la rotació dels púlsars més llunyans. Les observacions de ràdio de J0108 indiquen que es un dels púlsars més vells i dèbils coneguts, fent-lo girar tan sols a una rotació per segon.

La sorpresa ha estat quan l’equip d’astrònoms dirigits per Jorge Pavlov de la Universitat Penn State, han observat a J0108 amb raigs X a través del Chandra. Observant que es molt més brillant de l’esperat en radiació X, per un púlsar de la seva edat.

Una part de l’energia que perd J0108 al girar lentament, es converteix en radiació X. L’eficiència d’aquest procés, es el més alt de tots els observats fins ara.

“Aquest púlsar genera molta més energia en radiació X, que qualsevol altre púlsar conegut”, comenta en Pavlov. “Tantan, que el fa descolorir i envellir, molt més que les generacions de púlsars més joves que ell”.

Això el fa que probablement hagin dues formes diferents d’emissions de raigs X produïdes a J0108: emissions de partícules en espiral al voltant del camp magnètic i emissions en les regions més calentes al voltant dels pols magnètics de l’estrella de neutrons. El mesurament de la temperatura i la grandària d’aquestes regions calentes pot proporcionar les dades, de les extraordinàries propietats de la superfície de les estrelles de neutrons i el procés per les quals les partícules són accelerades pel púlsar.

psr-j0108-1431.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Els colors dels quàsars ens mostren la pols de l’univers.

Les grans expansions d’espai intergalàctic, semblen estar omplertes per una calima de partícules minúscules de “pols”; fum que esmorteix la llum dels objectes distants i que subtilment canvia el seu color, segons indiquen uns astrònoms del Sloan Digital Sky Survey (SDSS-II).

“Les galàxies contenen molta pols, la majoria situada en les regions exteriors de les estrelles que han mort”, comenta el responsable de la recerca en Brice Ménard, de l’Institut Canadenc d’Astrofísica Teòrica. “La sorpresa és que veiem pols, situada a centenars de milers d’anys llum de les galàxies, a l’espai intergalàctic”.

Aquests nous descobriments han estat publicats a l’article, “Mesurant la correlació de la massa i la pols de les galàxies, a través de la seva grandària i envelliment”, publicat a la revista Monthly Notices of the Royal Astronomical Society.

Per descobrir aquesta pols intergalàctica, l’equip de recerca ha analitzat els colors de quàsars distants, la llum dels quals passa per les proximitats de galàxies en el seu cami cap a la Terra.

Els grans de pols, bloquegen la llum blava més eficaçment que la vermella, comenta l’astrònom Ryan Scranton de la Universitat de Califòrnia. “Veiem aixó matgeix, quan el Sol es pon i els brillants raigs passen a través d’un estrat més gruixut de l’atmosfera, absorbint la llum més blava i fem que el Sol sembli més vermell. Això mateix succeeix observant els quàsars a través de la pols intergalàctica, fent que aquest envermelliment sigui deu vegades més gran, que en les mateixes galàxies”.

L’equip de recerca ha analitzat aproximadament 100.000 quàsars distants, situats darrera de 20 milions de galàxies, utilitzant les imatges del SDSS-II.

Les explosions de les supernoves i els “vents” estel·lars, gasegen l’exterior de les galàxies. Ménard comenta que, aquest mateix gas ha portat també la pols. Alternativament, la pols també pot ser transportada per la llum estel·lar.

La pols intergalàctica també podria afectar els experiments planejats que utilitzen les supernoves, per investigar la natura de ”l’energia fosca“, un misteriós component còsmic responsable de l’acceleració de l’expansió de l’univers.

 ngc-4565.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »