Arxiu per Març, 2009

La missió Fermi i els telescopis HESS de Namibia, observen un Blazar.

Un equip internacional d’astrofísics utilitzant uns telescopis situats en la superfície terrestre, han descobert uns sorprenents canvis en la radiació emesa per una galàxia activa. La imatge que emergeix d’unes observacions simultànies en radiáció òptcia , de raigs X i emissions de raig gamma, ens mostren una estructura més complexa del que esperaven observar els científics i que desafia les teories actuals de la manera com es forma la radiació.

La galàxia en qüestió, anomenada PKS 2155-304, correspont a un tipus d’objectes conegut també com un “blazar”. Com la majoria de galàxies actives, un blazar emet en forma oposada, raigs de partícules a velocitats properes a la llum, formades probablement en un forat negre supermassiu central.

PKS 2155-304, està situada a 1.500 milions d’anys llum de nosaltres, en la constel·lació de Piscis Austrinius i és percep normalment com una dèbil font de raigs gamma. Però quan el seu raig sofreix una explosió més gran, és detecta amb més energia com va succeir l’any 2006. La galàxia es pot convertir llavors en la font més brillant de l’univers en radiació gamma, arribant a detectar energies equivalents a 50 bilions de vegades superior a la llum visible. De fet, esclats d’aquestes característiques poden arribar a la part superior de l’atmosfera terrestre amb molta regularitat.

L’absorció atmosfèrica genera una efímera vida d’aquestes partícules subatòmiques. Al topar amb l’atmosfera terrestre, produeixen una dèbil brillantor blavosa. El Sistema d’Alta Energia Estereoscòpica (HESS), un desplegament de telescopis situats a Namibia, varen enregistrar el resplendor de PKS 2155-304. Els raigs gamma d’energia menor, varen estar detectats pel Large Area Telescope (LAT) a bord del Fermi Gamma-ray Space Telescope de la NASA. “El llançament del Fermi, ens ha donat l’oportunitat d’observar aquesta poderosa galàxia en diferetns longituds d’ona per primera vegada”, comenta en Werner Hofmann, responsable del HESS i membre de l’equip de recerca del Max-Planck Institute for Nuclear Physics, de Heidelberg, a Alemanya.

blazar.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La sonda Mars Express observa unes grans regions d’erosió.

La sonda Mars Express ha descobert l’evidència geològica que suggereix algun procés de dipòsits a gran escala originats per l’erosió, en les regions equatorials del planeta Mart. Si això es així, ens proporcionarà una altre peça important per entendre el clima d’un passat en el planeta vermell.

Aquesta evidència correspon a una regió mineralògica anomenada Aram Chaos, un gran cràter d’uns 280 quilòmetres de diàmetre, situat gairebé a l’equador marcià. Les dades recollides per l’instrument OMEGA de la sonda Mars Express, el Visible and Infrared Mineralogical Mapping Spectrometer, el qual ha mostrat que en aquesta regió existeix una quantitat significativa de sulfats i òxids fèrrics. A la Terra l’òxid fèrric, es conegut normalment com a rovell.

Les observacions de la Mars Express, ens mostren que la brillant pols vermella que cobreix el planeta, està enriquida en òxdis fèrrics. En els foscos dipòsits d’Aram Chaos, s’ha detectat fins a quatre vegades més concentració d’aquests òxids fèrrics.

“Els sulfats s’han acumulat en forma de dipòsits foscos en el fons dels penya-segats”, comenta la Stéphane Le Mouélic, membre de la Universitat de Nantes i del equip d’aquesta recerca. Això suggereix que els òxids fèrrics han estat descoberts per la erosió abans de caure a la base dels penya-segats. Les dunes d’aquesta mateixa regió també són molt rics en òxids fèrrics.

Segurament que aquest fenomen no és únic de la regió d’Aram Chaos. El ròver Opportunity de la NASA, també va descobrir dipòsits semblants a Meridiani Planum, una regió d’uns 1.000 quilòmetres de grandària.

omega_figure1_orig_h.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Quàdruple trànsit de llunes per davant de Saturn.

El dia 24 de febrer de 2009, el Telescopi Espacial Hubble va fer una fotografia de quatre llunes passant per davant del planeta Saturn. En aquesta visió general, observem la gegant lluna taronja de Tità, fent ombra al casquet polar nord de Saturn. Per sota de Tità, a prop del pla dels anells, el satèl·lit Mimes, fent una ombra més petita en la part superior d’un núvol equatorial de Saturn. Més lluny a l’esquerra del disc de Saturn, la brillant lluna Dione, i la lluna més dèbil Enceladus.

Aquests trànsits, són força rars, ja que només succeeixen quan la inclinació dels anells de Saturn, estan gairebé per sobre de la línia de visió observada des de la Terra. Els anells de Saturn, estaran perfectament situats en la línia de visió cap a la Terra el dia 10 d’agost i 4 de setembre de 2009.

Malaudarament en aquella època el planeta Saturn, també estarà situat molt a prop del Sol, dificultant la seva visió. Aquest pas per la línia de visió, succeeix cada 14-15 anys. Entre els anys 1995-1996, el telescopi Hubble, ja va observar aquest esdeveniment, així com altres trànsits de llunes, ajudan inclús a descobrir alguns satèl·lits.

Aquestes imatges, s’han capturat amb la Càmera Planetària 2 de Gran Camp, el dia 24 de febrer de 2009, des d’una distància de 1.250 milions de quilòmetres de la Terra. El Hubble pot apreciar detalls de fins a 300 quilòmetres de grandària. La banda fosca que travessa el planeta, és l’ombra dels seus anells.

hs-2009-12-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Uns nuclis galàctics apropant-se a una runa còsmica.

Una nova imatge del Telescopi Espacial Spitzer de la NSA, ens ofereix una rara visió d’una imminent col·lisió entre els nuclis de dues galàxies, cadascuna impulsada per un forat negre de varis milions de vegades la massa del nostre Sol.

Els nuclis galàctics, estan concentrats en una sola galàxia anomenada NGC 6240, situada a uns 400 milions d’anys llum de nosaltres, en direcció a la constel·lació de Ophiuchus. De fet, fa milions d’anys que cada nucli galàctic, era el centre de la seva pròpia galàxia, abans que cadascuna topés contra l’altre. Ara els nuclis galàctics s’apropen entre si a unes enormes velocitats i es preparen per una gegantina col·lisió final. Els nuclis toparan durant els propers milions d’anys, un temps relativament petit a una escala galàctica.

Aquesta espectacular imatge, combina les dades visibles del Telescopi Espacial Hubble, amb les infraroges del Spitzer. Aquesta es una rara visió efímera de la seva evolució, quan encara són visibles els nuclis galàctics interaccionant entre si.

NGC 6240 emet gran quantitat de llum infraroja, un indici que una explosió de formació estel·lar per sota del promig. La radiació infraroja suplementària es comú en les galàxies que interaccionen, així doncs en aquestes galàxies la pols i el gas format per la col·lisió formen una gran producció estel·lar que emet llum infraroja.

La càmera infraroja del Spitzer, pot observar el calor suplementari de les estrelles acabades de formar-se, encara que la seva llum visible estigui tapada per els densos núvols de pols que estan al voltant d’aquestes estrelles.

En el centre de NGC 6240, els dos forats negres estimularan una gran producció de radiació, l’un davant de l’altre, transformant probablement aquesta galàxia, en una gegantina galàxia infraroja ultra-lluminosa, milers de vegades més brillant en infraroig que la nostra Via Làctia.

ngc-6240.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

2 comentaris

Deimos, una lluna de Mart.

La càmera HIRiSE va capturat aquestes imatges en color de Deimos, elo satèl·lit petit del planeta Mart, el passat dia 21 de febrer de 2009. Deimos té una superfície llisa, degut a un mantell de roca fragmentada, excepte en els cràters d’impacte recents.

Això el fa un objecte fosc i vermellós, molt semblant al seu companys, el satèl·lit Fobos, tal com el podem observar en aquestes imatges preses en llum infraroja (colors vermell, verd i blau).

HIRiSE va capturar les imatges de Fobos el passat dia 23 de març 2008. Les intensitat són més vermellos en les àrees més llises i menys intensenses en les regions properes als cràters d’impacte recnets. Aquestes variacions en el color, estan rpovocades probablement per l’exposicíó dels materials a l’ambient espacial, que provoca aquest enfosquiment i vermelló.

Més brillant i menys vervellós, és el material superficial que ha estat menys exposat a l’espai, degut als moviments del regolit.

Amb una escala d’uns 20 metres per píxel, podem observar detalls de fins a 60 metres de grandària. Les imatges varen estar capturades, 5 hores 35  minuts, després que el Sol és situes per sobre de l’esquerra (imatge de l’esquerra) i de la dreta (imatge de la dreta). Encara que la geometria del del reconeixement és molt similar en les dues imatge, els aspectes superficials semblen molt diferents com a conseqüència del canvi d’il·luminació.

untitled.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El forat negre de la Medusa.

Aquesta imatge de la galàxia de la Medusa (anomenada també NGC 4194), està composta amb les dades de l’Observatori de raigs X Chandram en llum blava; i les imatges òptiques del Telescopi Espacial Hubble en llum taronja. Situada per sobre i en el centre de la galàxia, observem els “cabells” de la Medusa en llum visible, així com la cua de la marea formada per la col·lisió entre dues galàxies. La brillant font de raigs X situada a l’esquerra dels cabells de la Medusa, pot ser probablement un forat negre.

Moltes brillants fonts de raigs X situades en les galàxies, són binàries que contenen forats negres massius o estrelles de neutrons, que romanen després d’una explosió d’una supernova. Per tal que aquests objectes puguin generar raigs X per períodes molt llargs de temps, cal que siguin estrelles binàries massives progenitores, que emeten raigs X. D’aquesta manera és possible utilitzar aquests “fòssils” per estudiar la història de la formació de les estrelles d’aquestes galàxies.

En aquesta imatge de la galàxia de la Medusa, els sistemes binaris de raigs X, els podem observar com a brillants punts de color blau.

Un estudi recent de la galàxia de la Medusa i d’altres galàxies, ha mesurat la correlació entre la formació d’estrelles i la producció de binàries de raigs X. Un estudi comparatiu entre la galàxia medusa i NGC 7541, dues galàxies amb proporcions altes de formació estel·lar, indica que el nombre de fonts de raigs X i la seva brillantor és correlacionen amb l’ìndex de formació estel·lar.

medusa.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La sonda New Horizons detecta la lluna Tritó.

Podem afegir una nova lluna a la galeria de fotografies de la sonda New Horizons: el vehicle a través de la Long Range Reconnaissance Imager (LORRI) va poder detectar a Tritó, una de les 13 llunes conegudes del planeta Neptú, durant l’últim reconeixement del instrument de la sonda.

La New Horizons es trobava a 3.750 milions de quilòmetres de Neptú, el passat 16 d’octubre de 2008, quan la LORRI, va va programar una seqüència per capturar el planeta i el seu satèl·lit.

“Volíem prova l’habilitat de la LORRI per mesurar un dèbil objecte a prop d’un altre més brillant, utilitzant un mode de seguiment especial”, comenta en Hal Weaver membre de la Universitat Johns Hopkins, “Neptú i Tritó complien perfectament amb les característiques per poder fer aquesta proba”. LORRI va capturar la imatge en el format de 4 x 4 (els píxels originals estan encaixats en grups de 16), d’aquesta manera el vehicle espacial utilitza aquest mode de seguiment espacial, per tal de tenir més temps per fer exposicions més llargues. “Necessitàvem aconseguir la sensibilitat més alta possible”.

Els científics de la missió també volien mesurar a Tritó. “Entre els objectes visitats per la sonda espacial, Tritó es de bon tros el més semblant a Plutó”, comenta l’Alan Stern, responsable principal de la missió New Horizons.

El vehicle espacial Voyager 2 va capturar unes espectaculars imatges de Tritó durant el seu acostament a Neptú l’any 1989, evidenciant la possible activitat criovolcànica d’aquest satèl·lit.

La imatge superior es una combinació d’una captura complerta (0,29º per 0,29º) de LORRI de Neptú , el dia 16 d’octubre de 2008, utilitzant un temps d’exposició de 10 segons amnb el mode de 4 x 4 píxels, per tal d’aconseguir la sensibilitat més alta possible.

La imatge inferior està augmentada dues vegades, per tal de mostrar més clarament a Tritó, la lluna més gran de Neptú. Aquest és l’objecte més brillant i està saturat de llum expressament en aquesta llarga exposició. Tritó es troba situat a 16 segons d’arc de Neptú, amb una brillantor de 180 vegades més dèbil.

031209_lg1.jpg

Si volru més informació, premeu aquest ennlaç.

1 comentari

Es detecta la pols en el Bulb Galàctic.

Utilitzant el Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, uns investigadors han trobat l’evidència que les estrelles riques en carboni, poden existir en el centre de la nostra galàxia, la Via Làctia.

Aquesta descoberta, és important perquè contribueix al coneixement de com es formen les estrelles amb elements pesats (com l’oxigen, el carboni o el ferro) i que com a conseqüència dels vents estel·lars, fan possible la formació de la vida.

Els astrònoms han estat molt de temps desconcertats per un rar fenomen: Per què mai no s’havia detectat amb els telescopis, estrelles riques en carboni en el centre de la nostra galàxia, tot i que s’havien observat aquestes estrelles en altres llocs ?. Ara utilitzant els detectors infrarojos del Spitzer, un grup d’investigadors han localitzat l’elusiu carboni en les estrelles del centre galàctic.

“La pols que envolta a les estrelles, emet amb molta intensitat en les longituds d’ona del infraroig”, comenta en Pedro Garcia-Lario, membre de l’equip de recerca del Centre Espacial Europeu, pertanyent a l’Agencia Espacial Europea.

“Amb l’ajut dels espectres del Spitzer, podem determinar fàcilment si el material enviat per les estrelles al medi interestel·lar es ric en carboni”.

L’equip de recerca ha analitzat la llum emesa per 40 nebuloses planetàries (pols i gas que envolta a les estrelles), amb l’espectrògraf infraroig del Spitzer. Entre elles 26 nebuloses del centre de la Via Làctia (una regió anomenada “Bulb Galàctic“) i 14 nebuloses en altres regions de la galàxia. Els científics han localitzat una gran quantitat de silicats cristal·lins i hidrocarburs policíclics aromàtics, dues substàncies que indiquen la presència d’oxigen i carboni.

Aquesta combinació és força inusual. A la Via Làctia, la pols que combina tan amb l’oxigen com amb el carboni, no es gaire comú i només es troba normalment envoltant els sistemes d’estrelles binaris. L’equip d’investigació ha localitzat que la presència de la pols i d’oxigen i de carboni en el Bulb Galàctic, sembla estar present per un canvi químic recent que ha sofert una estrella.

La nebulosa de “L’Ull de Gat” o NGC 6543, ha estat un exemple ben estudiat de nebulosa planetària. Aquests romanents brillants de pols i gas són expulsats per les estrelles, durant les últimes fases de la seva vida. El nostre propi Sol, generara una nebulosa sembant d’aquí uns 5.000 milions d’anys.

ngc-6543.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Les dues cares de Tetis.

L’enorme cràter Odysseus és clarament visible al trobar-se il·luminat pel Sol, en la regió occidental de Tetis, tot i que al trobar-se el planeta Saturn a la dreta d’aquest petit satèl·lit, fa brillar també els petits cràters de la regió oriental d’aquesta lluna.

Odysseus, és un antic cràter d’uns 450 quilòmetres de diàmetre, el qual cobreix una bona part d’aquesta lluna. En aquesta imatge podem observar la regió del nord de Tetis (amb un diàmetre de 1.062 quilòmetres), des d’una alçada de 31 graus.

La imatge es va capturar en llum visible, amb la càmera d’angle estret de la sonda espacial Cassini de la NASA, el passat dia 22 de gener de 2009. La sonda es trobava a una distància de 793.000 quilòmetres de Tetis, la situació del Sol, Tetis i la sonda, o angle de fase era de 112 graus. La resolució de la imatge, és de 5 quilòmetres per píxel.

tethys2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Galàxies en 3D.

Uns astrònoms han obtingut una excepcional imatge 3D d’unes galàxies distants, quan l’univers tenia la meitat de la seva edat actual, combinat l’agut ull del Telescopi Espacial Hubble i la gran capacitat col·lectora de llum del Very Large Telescope de l’ESO, observant d’aquesta manera els minúsculs moviments del gas d’aquests objectes.

Observant aquest únic “llibre d’his`tòria” de l’univers, podem resoldre el trencaclosques de la formació de les primeres galàxies, en una època on el Sol i la Terra encara no existien.

Durant dècades, les galàxies distants que emetien la seva llum des d’una distància de 6.000 milions d’anys, no eren més que petites motes de llum en el cel. Amb l’arribada del Telescopi Espacial Hubble, a principis dels anys 1990, els astrònoms varen poder examinar les estructures de les galàxies distants en un gran detall.

Sota els cels magnífics del Paranal, l’espectrògraf FLAMES/GIRAFFE del VLT, obté espectres simultanis de petites àrees de grans objectes, poden resoldre rambé els moviments del gas d’aquestes llunyanes galàxies.

Segons comenta en François Hammer, responsable d’aquesta recerca, “El FLAMES/GIRAFFE ens permet mesurar la velocitat del gas en diverses localitzacions d’aquestes galàxies. Això significa que podem veure com s’esta movent el gas, la qual cosa ens dòna una visió tridimensional d’aquestes galàxies situades a mig camí d’un univers llunyà”.

En aquesta recerca el GIRAFFE ha mostrat una regió plena de gas ionitzat, és a dir un gas calent compost d’àtoms que han perdut un o varis electrons. Això indica normalment la presència d’estrelles joves molt calentes. Encara que després d’una recerca de més de 11 dies, el Hubble no ha detectat aquestes estrelles !.

“Clarament ens trobem amb una galàxia inusual, que té molts secrets ocults”, comenta en Mathieu Puech, responsable del comunicat d’aquesta recerca.

Les comparacions informàtiques suggereixen que una possible explicació, és la col·lisió de dues galàxies espirals molt riques en gas. la calor produïda en aquesta col·lisió inoitza el gas, fent-lo massa calent per formar estrelles.

galaxies-en-3d.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »

The document has moved here.

301 Moved Permanently

Moved Permanently


Apache/2.4.29 (Ubuntu) Server at www.zak.co.il Port 80