Arxiu per Març, 2009

Dia plujós a Hotei Arcus.

Una tempesta curta però intensa de metà, fa baixar les torrenteres que envolten les muntanyes de hotei Arcus, una regió del satèl·lit Tità. Aquesta representació artística està basada en les dades del radar de la sonda Cassini, durant les seves orbites entorn al planeta Saturn.

Les dades del radar ens mostren que l’arc d’Hotei, una regió que està entre el límit d’unes abruptes muntayes al sud i una amplia vall a l’est. Emergin d’aquestes muntanyes, hi ha uns quants canals, que tal com indiquen les dades del radar, probablement assequen les lleres del riu, on seguramement circulava el metà de les precipitacions. Dins de la vall, els canals transporten el que podria ser lava en forma de gel fangós, per uns corrents que varien entre els 100 i 200 metres d’amplada. Aquestes fluxos, estan representats com unes àrees enlairades d’un color torrat més clar, situades en el primer pla de la imatge. És possible que aquests fenòmens puguin explicar el metà que hi ha sota de la superfície, ajudant d’aquesta maners les condicions que indiquen aquest subministrament cap a l’atmosfera de Tità.

Aquesta àrea està situada aproximadament a uns 28 graus de latitud sud i uns 78 graus de longitud oest.

pia11838.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Uns científics identifiquen una substància desconeguda en les llunes de Saturn.

Durant més de 30 anys, els científics han estat observant una substància desconeguda en les superfícies fosques d’objectes del Sistema Solar, allunyats de la Terra. Després d’analitzar multitud d’imatges del vehicle espacial Cassini de la NASA, els científics poden verificiar la substància desconeguda, com a sòlids orgànics observats en la profunditat de les superfícies vermelloses de les llunes de Saturn: Iapetus, Febe i Hiperió.

“El material de la superfície d’aquests objectes exteriors, ha estat sempre un misteri”, comenta en Dale Cruikshank, científics del Ames Research Center de la NASA. “Estem interessats en aquesta substància, perquè representa el material primordial que ens pot ajudar a entendre la formació de la Terra i d’altres planetes, que es varen formar a partir d’un núvol gegant de pols i gas, incloent-hi la química dels materials necessaris per l’origen de la vida a la Terra”.

Després d’estudiar algunes mostres en els grans asteroides durant anys, els científics sabien que aquestes mostres s’estenien del color gris neutre al vermell intens, però que no havien estat capaços de relacionar-ho amb cap substància coneguda pel color o intensitat.

Els minerals o gels, no  es corresponien amb aquest color vermell intens, així com les seves dades espectrals. D’aquesta manera el material observat es convertia “en alguna cosa més” present en aquelles superfícies.

Des dels anys 1970, els científics han intentat relacionar en el laboratori la substància orgànica , que podria correspondre als asteroides més vermells. L’espectre d’aquesta substància s’estenia del groc al vermell, el mateix Carl Sagan la  va anomenar “tholin”. Posteiorment els científics han observat aquestes propietats òptiques dels tholins i les han relacionat amb l’aspecte vermellós observat en la majoria d’asteroides distants.

En aquesta imatge, podem observar al satèl·lit de Saturn, Iapetus.

322881main_pia06166_modest.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

1 comentari

Supernoves desaparegudes.

En un article publicat el passat dia 19 de març de 2009, a la revista Science Express, en Justiyn Maund i l’Sptephen Smartt, han presentat les dades del Telescopi Espacial Hubble i de l’Observatori Gemini, que confirmen la desaparició dels progenitors de dues supernoves del Tipus II (SNe).

L’únic progenitor d’aquest tipus de supernova, de la qual es sabia que havia desaparegut d’una manera definitiva, era SN 1987A, situada en el Gran nuúcol de Magallanes, una petita galàxia situada en la nostra Família Local de Galàxies. La informació de la identitat d’aquestes estrelles localitzades en imatges de la pre-explosió s’han confirmat ara, proporcionant d’aquesta manera ·”la claus del Bagull” que ens mancava saber com eren els progenitors de les  Supergegants Vermelles.

Less dues supernvones, 1993 i 2003gd, han confirmat que els progenitors pre-existents identificaven les dades dels arxius que permetien comparar les pre-supernoves protagonistes, amb les post-supernoves. Maund i Smartt han utilitzat una tècnica on les imatges que després que SN 2003gd s’hagues esvaïti que l’estrella progenitor presumiblement despareguda i restant-la de les imatges de la pre-explosió.

Les observacions del telescopi Gemini, ens  mostren a 2003gd i, les comparada amb les observacions de la regió de la post-supernova, anomenada M-74 o   NGC 6. En aquest diagrama és pot comparar  les imatges publicades a Science Express amb les dades del Gemini i del Hubble.

sn-2003gd.jpe

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

1 comentari

Un erràtic forat negre que regula el seu creixement.

Aquesta imatge en llum visible i infraroja del Digital Sky Survey, ens mostra un atapeït camp estel·lar al voltant del microquàsar GRS 1915+105 (d’ara en endavant GRS 1915), situat molt a prop del pla galàctic.

En el requadre superior de la imatge, podem observar una imatge del Chandra de GRS 1915, una de les fonts més brillants  de raigs X de la nostra Via Làctia. Aquest microquàsar conté un forat negre, amb una massa aproximada de 14 vegades la del Sol i, que s’està alimentant de la matèria d’una estrella propera.

Mentre el material cau dins del forat negre, forma un disc d’acreció. Els potents raigs d’aquest sistema, també els podem observar en imatges de ràdio, amb una variabilitat extraordinàriament imprevisible i complexa, ja que´s’estén en unes freqüències que van de pocs segons a mesos.

A través del High Energy Transmission Grating, el Chandra ha observat fins a onze vegades el GRS 1915, des del seu llançament l’any 1999. Aquestes observacions indiquen que els raigs de GRS 1915, és poden estroncar quan un perìodic vent calent, vist en raigs X sobresurt del disc d’acreció, que hi ha al voltant del forat negre.

Es creu que aquest vent calent, reté la matèria i privant als raigs del seu funcionament. De manera que quan aquest mateix vent és suavitza, els raigs tornen a reemergir. Aquests resultats suggereixen que els forats negres, disposen d’un mecanisme que pot regular el seu creixement.

grs-1915.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El dia de la Marmota a Saturn.

En aquesta imatge del Dia de la marmota Saturniana (el Dia de la Marmota, és una festivitat americana), la lluna Epimateu projecta la seva ombra per sobre dels anells de Saturn, per tal de fer una “previsió de futur”. Les ombres de diverses llunes, ballaran per sobre aquesta plataforma fins que el planeta arribi al seu equinocci, el mes d’agost d’aquest any.

Epimateu, una lluna de 113 quilòmetres de grandària, és la primera en projectar el seu canó d’ombra, oferint aquesta imatge on podem observar els seu desplaçament per sobre dels anells. Durant les properes setmanes i mesos, altres satèl3lits continuaran enfosquin aquest complex sistema d’anells.

En aquesta imatge, Epimateus no és visible, però si l’ombra projectada sobre l’anell A. L’angle del pla dels anells, va disminui9nt fins que s’alineïn amb els raigs del Sol a l’equinocci, moment que les ombres de les llunes apareixeran més freqüentment i s’estendran per sobre d’aquests anells.

L’ombra d’Epimateu, podem observar-la omplin el Buit de Keeler, on arriba a un terç aproximada de la distancia del Buit d’Encke, molt més gran. El dèbil anell F, es pot observar a la dreta de la imatge.

La imatge es va capturar en llum visible amb la càmera d’angle estret de la sonda espacial Cassini de la NASA, el passat dia 8 de gener de 2009. La llum del Sol, està a 27 graus per sota del pla dels anells. La fotografia es va prendre des d’una distància de 1,1 milions de quilòmetres de Saturn. La resolució de la imatge, és de 6 quilòmetres per píxel.

el-dia-de-la-marmota.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Hubble descobreix una inusual estrella progenitora d’una supernova.

El telescopi espacial Hubble de la NASA, ha identificat una estrella que havia estat un milió de vegades més brillant qu el Sol, abans que explotés com a supernova l’any 2005. Segons les teories actuals de l’evolució estel·lar, aquesta estrella no hauria tingut que autodestruir-se tan d’hora. “Això podria significar que alguns fonaments sobre l’evolució de les estrelles massives, caldrà revisar-los”, comenta l’Avishay Gal-Yam, membre de l’Institut Científics Weizmann, de Rehovot a Israel.

L’estrella en qüestió, es creu que disposava d’una massa equivalent a 100 vegades la del nostre Sol i, que encara no era prou vella per desenvolupar un nucli de ferro, dins de la seva cendra nuclear. Aquest es, si més no el requisit per una implosió del nucli que provoca una explosió en forma de supernova.

L’explosió anomenada supernova SN 2005gl, es va observar en la galàxia espiral barrada NGC 266, el dia 5 d’octubre de 2005. En les imatges de la pre-explosió de l’arxiu del Hubble, presses l’any 1997, ens mostren la progenitora amb una magnitud visual absoluta de -10,3.

Aquesta estrella era tan brillant, que probablement pertanyia a una classe d’estrelles anomenades, Variables Lluminoses Blaves (LBVs), “Ja que no hi ha cap altre tipus d’estrelles tan intrínsicament brillants”, comenta en Gal-Yam. En l’evolució d’una estrella de la classe LBV, perden molta de la seva massa durant l’emissió del pontent vent estel·lar. Només en aquell punt, pot desenvolupar un gran nucli de ferro i, que com a conseqüència de l’explosió de la supernova, provoca  l’esfondrament del seu nucli.

Es creu que les estrelles extremadament massives i lluminoses, que superen les 100 masses solars, com Eta Carinae situades en la nostra galàxia, poden perdre els seus embolcalls sencers d’hidrogen, abans de les seves definitives explosions en forma de supernoves.

“Aquestes observacions demostren que molts detalls de l’evolució i desti de les LBVs, romamen encara en un misteri. Huríem de continuar observant detalladament a Eta Carinae, ja que ens pot preprarar alguna sorpresa”, comenta en Mario Livio, membre de l’Institut de Ciència del Telescopi Espacial, a Baltimore.

sn-2005gl.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Un curiós parell de galàxies.

El Very Large Telescope de l’ESO, ha capturat la millor fotografia fins ara, d’una caòtica i estranya parella de galàxies entrecreuades. Aquesta imatge conté també algunes sorpreses, com poden ser alguns intrusos llunyans i propers.

Moltes vegades, observem alguns objectes que semblen diferents o estranys del normal i, que poden explicar algunes històries científicament interessants. Això és el que conté el catàleg de Galàxies Estranyes de Halton Arp, creat en la dècada dels anys 1960. Una d’aquestes peces estranyes, és Arp 261, que ha estat fotografiada amb l’instrument FORS2 del Very Large Telescope de l’ESO.

Arp 261 està situada a una distància aproximada de 70 milions d’anys llum de nosaltres, en la constel·lació de Libra. La seva caòtica estructura inusual, s’ha generat per la interacció de dues galàxies involucrades en un lent però destructor encontre. A pesar que és molt improbable que les estrelles individuals puguin col·lidir, els enormes núvols de gas i pols si que ho fan a gran velocitat, formant d’aquesta manera nous i brillants cúmuls d’estrelles molt calentes que podem observar clarament en aquesta fotografia.

Les trajectòries de les estrelles existens en les galàxies, també es poden veure alterades, formant els tènues remolins que s’expandeixen cap a la part superior esquerra i, inferior dreta de la imatge. Ambdues galàxies en interacció, probablement varen ser nanes no molt diferents dels Núvols de Magallanes, que orbiten a la nostra p`ropia galàxia.

Les imatges usades per crear aquesta fotografia, varen ser utilitzades originalment per observar un objecte situat a la dreta de la regió més brillant d’Arp 261. Una supernova anomenada SN 1995N, que s’ha anat debilitant gradualment, sen encara visible en aquesta imatge, al cap de set anys de la seva explosió.

A més de les galàxies en interacció i de la supernova, la imatge conté el rastre de dos asteroides que podem observar amb unes traces en colors vermell, verd i blau, a la part superior esquerra de la imatge. Aquests asteroides són: el de la part superior, el número 14.670 i el situat a la seva esquerra el 9.735, tots dos amb unes grandàries de menys de 5 quilòmetres.

arp-261.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Col·lapse a Tractus Fossae.

La càmera HIRiSE ens mostra un col·lapse a Tractus Fossae, una regió de grans serralades i depressions creades per l’activitat tectònica.

La fosa és va produir en la regió volcànica de Tharsis, una regió on s’ha generat la major activitat volcànica del planeta i, que inclou entre d’altres, els tres grans volcans: Ascraeus Mons, Pavonis Mons i Arsia Mons.

El forat d’aquesta imatge té les parets molt escarpades i tant sols un estret raig llum que il·lumina el seu fons. La resta del pou està a l’ombra. De totes maneres, podem observar la imatge amb major contrast, degut a la petita llum que es dispersa.

Aquests pous en forma de col·lapses subterranis, com els formats per la propagació del magma que omple aquestes embassaments. Podem trobar estructures semblants a la Terra, com la Gorga del Diable a Hawaii, així com d’altres situades arreu del planeta Mart.

La imatge es va capturar amb la càmera HIRiSE, a bord de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, el dia 30 de desembre de 2008, amb una resolució de 28,2 cm per píxel.

tractus-fossae.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El SOHO ens ensenya el Sol en colors.

Totes les imatges del Sol que podem observar en aquesta composició , estan capturades pel SOHO durant el mateix dia 10 de març de 2009. Cadascuna ens mostra el Sol en diferents longituds d’ona per tal de mostrar les seves diverses característiques.

Encara que totes les imatges s’han capturat en blanc i negre, més tard s’han acolorit per tal que els científics poguessin saber a quin instrument i longitud d’ona corresponien.

Totes les imatges, excepte la central ens mostren la llum del Sol a través d’un filtre, en la llum visible observaríem les taques solars si les tingués.

Començant en el sentit de les agulles del rellotge a dalt a l’esquerra, la longitud d’ona observa el material més calent, progressivament de la regió més alta de l’atmosfera del Sol, estenent-se des dels 60.000 graus (imatge vermella), fins als 2 milions de graus (imatge groga). Curiosament l’atmosfera exterior del Sol, està més calenta que la pròpia superfície, per aquest motiu els científics estan estudiant els processos físics responsables d’aquesta circumstància.

colors-2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Trobar planetes com la Terra, serà més difícil del que ens pensem.

Existeix un germà bessó de la Terra, en algun lloc de la nostra galàxia ?. Els astrònoms estan aconseguint localitzar planetes amb unes dimensions cada vegada més properes a la Terra. El vehicle espacial Kepler de la NASA, que s’enviat a l’espai recentment, té la missió de trobar aquests nous mons.

Una vegada s’aconsegueixi localitzar aquests planetes, la següent pregunta serà. És habitable aquest planeta ?. Contestar aquesta pregunta, no serà gens fàcil.

Gràcies al seu gran mirall, així com la posició que ocuparà a l’espai exterior, el Telescopi James Webb (JWST), el llançament del qual està previst per l’any 2013, oferirà als astrònoms per primera vegada la possibilitat de respondre a aquesta pregunta.

Un nou estudi de la Lisa Kaltenegger, membre del Harvard Smithsonian Center for Astrophysics i de Wesley Traub, membre del Jet Propulsion Laboratory, està examinant les possibilitats del JWST, de localitzar aquestes atmosferes semblants a la Terra, durant un trànsit del planeta per davant de la seva estrella. El JWST, estarà preparat per detectar certs gasos biomarcadors, com l’ozò o el metà, localitzats en planetes semblants a la Terra.

“Haurem de tenir molt sort, per tal de desxifrar les atmosferes semblants a la terrestre, durant aquests trànsits”, comenta la Lisa Kaltenegger. “Necessitarem sumar molts trànsits (segurament centenars), fins i tot en planetes en estrelles situades a uns 20 anys llum de nosaltres”.

La tècnica del trànsit, es molt complexa ja que la si la Terra tingués la mida d’una pilota de basquet, l’atmosfera seria tan prima com un full de paper, per aquesta circumstància la senyal que es pot observar és increïblement minúscula. A més, aquest mètode només funciona quan el planeta està davant de la seva estrella i cada trànsit dura algunes hores.

atmosferes-planetaries.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »

Moved Permanently


The document has moved here.

Apache/2.4.18 (Ubuntu) Server at www.zak.co.il Port 80