L’explorador Spirit de la NASA, va prendre aquesta imatge amb l’ull esquerra de la seva càmera de navegació, durant el dia 1813, o Sol d’estada al planeta vermell (que correspon al dia 7 de febrer de 2009). El contrast de la imatge, s’ha modificat per poder apreciar en detall la pols que hi ha a sobre dels panells solars.

Els enginyers de la missió Spirit, indiquen que una part d’aquesta pols és va espolsar si la comparen amb la del dia anterior, el Sol 1812 (6 de febrer de 2009).

La imatge del Sol 1811 (5 de febrer de 2009), ens proporciona una comparació “del abans i després”, de la quantitat de pols que hi havia en els panells solars.

El subministrament d’energia als panells solars del Spirit, va augmentar uns 30 vats-hora; aproximadament uns 240 vats-hora en contra dels 210 vats-hora (trenta vats-hora, són suficients per poder alimentar una làmpada de 30 vats durant una hora). Abans del Sol 1812, les cèl·lules fotovoltaiques tan sols podien carregar un 25 per cent d’energia. Aquell percentatge ha millorat fins el 28 per cent després de l’esdeveniment de la neteja.

El ròver Spirit va reiniciar a les 2h 07m p.m. (hora de Mart) el seu viatge en direcció al centre del cràter Gusev.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

En el primitiu Univers, algunes galàxies haurien tingut les estrelles cent vegades més a prop del que ho estan avui dia, segons indica una recerca de la Universitat de Bonn.

En la nostra galàxia, estem acostumats que fins i tot les estrelles més properes al Sol, hi estan força lluny. Ara però, un equip de científics dirigits pel professor pavel Kroupa de la Universitat de Bonn, pensen que les coses eren ben diferents en el primitiu Univers. En particular en les galàxies nanes ultracompactes (UCDs), una classe de galàxies descobertes recentment, les quals haurien tingut les estrelles fins a un centenar de vegades més a prop que les del nostre veïnat solar, segons indica el membre de l’equip de recerca, en Joerg Dabringhausen i que ha estat publicat a la revista mensual de la Royal Astronomical Society.

Les UCDs varen ser descobertes l’any 1999. Encara que són unes grans concentracions estel·lars d’uns 60 anys llum de grandària, són menys d’una mil·lèsima part de la nostra pròpia galàxia, la Via Làctia. Els astrònoms creuen que les UCDs és varen formar, quan les galàxies normals col·lidien en el primitiu Univers. Encara que estranyament, les UCDs tenen més massa i lluminositat que les estrelles que les formen.

Fins ara, l’exòtica matèria fosca s’ha suggerit per explicar aquesta “massa desapareguda”, encara que no és creu que hagi la quantitat suficient d’una UCD. A l’article de la revista, el professor Kroupa i el seu col·lega el Dr. Holger Baumgardt, presenten una explicació diferent.

Els astrònoms pensen que en una època, cada UCD tenia la increïble densitat d’un milió d’estrelles per cada 1 any llum cúbic, a diferència de la densitat actual de la regió propera al Sol, que tan sols és d’una sola estrella. Aquestes estrelles haurien estat prou properes com per fusionar-se i crear altres estrelles molt més massives. Aquestes estrelles que consumeixen hidrogen com a combustible, a una velocitat molt ràpida, acabaria les seves vides en violentes explosions de supernoves. Tot el que quedaria d’això, serien els romanents d’estrelles superdenses de neutrons o de forats negres.

D’aquesta manera els UCDs d’avui dia, constitueixen en una bona part uns romanents foscos, invisibles per la major part de telescopis situats a la Terra.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquest és un mapa topogràfic global de la Lluna, generat amb les dades presses durant dues setmanes del mes de gener de 2008. L’observació ha estat dirigida per membres del RISE, un projecte del Observatori Astronòmic del Japó.

D’aquestes observacions preses pel LALT, situat a bord de la sonda japonesa Kaguya, s’han obtingut cinc conjunts de dades d’observació topogràfica. Una sèrie d’aquestes dades inclouen les regions polars Nord i Sud (per sobre dels 85 graus), la regió del Mare Serenitatis i d’altres àrees, les quals és poden descarregar en aquesta pàgina.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

L’albada ens mostra la brillant lluna Enceladus, gràcies a una imatge presa per la sonda Cassini de la NASA.

El costat il·luminat d’aquesta lluna del planeta Saturn, hi podem observar  una escarpada visió d’aquest hemisferi. Dins d’un gran clot observem uns vells cràters de l’hemisferi Nord, mentre que una major activitat geològica sembla haver escombrat aquests senyals a l’hemisferi Sud.

El Nord està situat en la part superior d’aquesta imatge.

Serralades en estructures dorsals, ondulacions que solquen aquesta lluna a prop de l’equador les podem observar just a la part inferior esquerra de la imatge.

Des d’aquest angle de visió podem contemplar la regió del pol Sud, amb la seva característica “pell de tigre“. Canals o solcs que en aquella àrea, són les fonts dels plomalls glacials, estudiats pels científics de la Cassini.

En aquesta regió, els canals de Samarkanda arriben de l’oest fins el pol Nord, aclarits en el seu camí per alguns cràters que tallen aquests canals per la meitat.

Aquest mosaic en fals color, combina imatges preses per la càmera d’angle estret, amb els filtres ultraviolats, verd i infraroig proper. Les imatges és cap prendre el passat dia 2 de desembre de 2008, des d’una distància de 124.000 quilòmetres, amb una resolució de 742 metres per píxel.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

L’ultima imatge de l’ESO ens mostra en un detall sorprenent les intrincades estructures d’una de les nebuloses més grans i brillants del cel, la Nebulosa Carina o NGC 3372. On els potents vents i radiació que provenen d’una concentració d’estrelles massives, estan generant el caos en aquest núvol de pols i gas del qual neixen moltes estrelles.

Aquesta interessant imatge ens mostra un cel salpicat de joves estrelles, nebuloses de pols i gas i pilars de pols, tot guarnit per una de les estrelles binàries més impressionants de l’Univers.

Aquesta imatge és va aconseguir amb una combinació de sis filtres del Wide Field Imager (WFI), a través del telescopi de 2,2 metres de diàmetre de l’ESO, situat a La Silla (Xile).

La Nebulosa Carina, està situada aproximadament a uns 7.500 anys llum de nosaltres, en la constel·lació del mateix nom (Carina, la Quilla). Disposa d’unes dimensions de 100 anys llum, és a dir unes quatre vegades més que la Nebulosa d’Orió. És una regió de formació estel·lar, amb estructures fosques de pols que brillen com a conseqüència dels cúmuls d’estrelles que hi ha al seu voltant.

La intensitat de la Nebulosa Carina, és deu principalment a l’hidrogen calent, resultant de la forta radiació de les estrelles. La interacció entre l’hidrogen i la llum ultraviolada, ocasiona el seu característics color vermell i porpra. La immensa nebulosa conté una dotzena d’estrelles, que com a mínim tenen entre 50 i 100 vegades la massa del nostre Sol. Aquestes estrelles tenen una vida molt curta, tan sols uns quants milions d’anys com a máxim; el parpellejar d’un ull comparat amb la vida esperada del Sol, que és d’uns 10.000 milions d’anys.

Una de les estrelles més impressionants de l’Univers, és Eta Carinae, que és troba en aquesta nebulosa. Es una de les estrelles més massives de la nostra Via Làctia, ja que té unes 100 vegades la massa del Sol, sen quatre milions de vegades més lluminosa que la nostra estrella, fen que sigui per l’estrella coneguda més lluminosa de l’Univers. Eta Carinae, però és altament inestable, propensa a violentes explosions, la més notable, l’esdeveniment de supernova falsa ocorreguda l’any 1842. Durant alguns anys, Eta Carinae, és va convertir en el segon objecte més brillant del cel nocturn. És creu que Eta Carinae, té un company orbital que dona una volta entorn d’ella en una òrbita el·líptica cada 5,54 anys. Les dues estrelles ocasionen uns potents vents estel·lars, que col·lideixen produint interessants fenòmens.

A mitjans del mes de gener d’asquest any, la companya d’Eta Carinae, estava en la seva distància més propera. Aquest esdeveniment, pot proporcionar una bona ocasió per observar el canvi de les estructures causades pel vent, per aquest motiu estarà observada per un bon seguit d’instruments de l’ESO.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Els astrònoms que utilitzen el satèl·lit Swift de la NASA i el Telescopi Espacial de Raigs Gamma Fermi, poden observar freqüentment les explosions dels romanents estel·lars situats a 30.000 anys llum de nosaltres. Aquests focs artificials d’alta energia sorgeixen d’un rar tipus d’estrella de neutrons, coneguda com  una “repetició dèbil de raigs gamma“. Aquests objectes, imprevisiblement ens envien una sèrie de flamarades de raigs gamma i X.

“A vegades aquests notables objectes fan erupcions de més de cent flamarades en tan sols 20 minuts”, comenta la Loredana Vetere, coordinadora de les obsevacions del Swift i membre de la Universitat Estatal de Pennsylvania. “Aquestes flamarades són més intenses que l’energia total que emet el Sol en vint anys”.

Aquest objecte, conegut des de fa molt de temps com una font de raigs X, està situat a  la constel·lació de Norma, a l’hemisferi sud. Durant els dos anys anteriors, els astrònoms han identificat les pulsacions de ràdio i els senyals de raigs X. Aquest objectes va començar una nova sèrie de petites emissions el dia 3 d’octubre de 2008 i va retornar a l’activitat el passat dia 22 de gener, amb un intens episodi.

A causa d’aquests esclats, els astrònoms han classificat aquest objecte dins de la família dels emissors d’ebils de repetició de raigs gamma, on de moment s’han localitzat sis objectes. L’any 2004, un altre membre d’aquesta família va emetre una intens senyal que va poder ser mesurat des de la superfície de la Terra, el senyal tenia un origen situat a 50.000 anys llum de nosaltres.

Els científics creuen que la font d’aquesta emissió, pot ser una estrella de neutrons superdensa. Les restes d’una estrella gegantina, encara que segurament aquesta estrella de neutrons disposa d’una massa equivalent al nostre Sol, amb una grandària  de tan sols 20 quilòmetres. Aquest objecte, s’ha catalogat amb la referència SGR J1550-5418.

Mentre que les estrelles de neutrons típiques posseeixen uns grans camps magnètics, aquest subgrup mostra uns camps 1.000 vegades més potents. Aquests objectes també anomenats magnetars, tenen els camps magnètics més potents coneguts del nostre Univers. SGR J1550-5418, gira sobre el propi eix un cop cada 2,07 segons, sen el magnetar més ràpid conegut.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Uns científics han utilitzat una simulació informàtica, per pronosticar com hauria estat l’Univers al cap de 500 milions d’anys després del Big Bang.

Les imatges produïdes per l’Institut Universitàri per la Computació Cosmologica de Durham, ens mostren “l’Albada Còsmica”, la primera formació de grans galàxies del nostre Univers.

L’Albada Còsmica és va iniciar quan les galàxies van començar a formar-se de la runa de les estrelles massives, que al morir-se explotaven poc després del començament de l’Univers. El càlcul de Durham pronostica on apareixen aquestes galàxies i com evolucionen fins el present, 13.000 milions d’anys després.

Els investigadors esperen que aquests descobriments, que amb la gran formació estel·lar van ajudar a la formació de les galàxies, milloraran la comprensió sobre la matèria fosca, la subtància que és considera constitueix el 80 per cent de la massa de l’Univers.

La gravetat produïda per la matèria fosca, és un ingredient essencial per la formació de les galàxies i estudiant els seus efectes poden els científics assabentar-se sobre aquesta misteriosa substància.

La tasca d’aquesta recerca, ha combinat una simulació massiva que mostra com augmenten les estructures amb la matèria fosca i la matèria ordinaria, com és el gas; així com el comportament del creixement de les galàxies.

El gas sembla que estira de la gravetat des de la matèria fosca i s’escalfa i alhora és refreda alliberant radiació, per tal de convertir-se en estrelles.

En la representació gràfica de l’Albada Còsmica, el color verd representa la ma`teria fosca, un ingredient essencial per la formació de les galàxies. Els cercles ens mostren la proporció de formació estel·lar. Els cercles de diferents colors representen la lluminositat variable d’aquesta formació estel·lar, en color groc observem la part més brillant.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

L’any 1609, en Galileu va millorar un telescopi recentment inventat, alhora que mirava per primera vegada el cel, revolucionant la nostra visió de l’univers. Enguany celebrem els 400 anys d’aquesta data i per això, l’any 2009 s’ha designat com l’Any Internacional de l’Astronomia.

Avui els Grans Observatoris, com el Telescopi Espacial Hubble, el Telescopi Espacial Spitzer o l’Observatori de Raigs X Chandra, continuen el llegat de Galileu, amb impressionants imatges que fa avança aquesta ciència.

Mentre Galileu observava el cel, ho feia amb la llum visible a l’ull humà. Ara la nova tecnologia permet observar en moltes longituds d’ona, incloent-hi la visió infraroja del Spitzer, o la radiació X del Chandra. Cada longitud d’ona ens mostra uns aspectes diferents dels objectes celestes, amb una informació que d’altra manera no la podríem aconseguir.

Aquesta imatge de la galàxia espiral Messier 101, és una composició de les dades preses pel Spitzer, Hubble i Chandra.

El color vermell, ens mostra la visió del Spitzer en llum infraroja. Indican la calor emesa pels braços de pols d’aquesta galàxia, lloc on neixen les estrelles.

El color groc, correspond a la visió que aporta el Hubble en llum visible. Gran part d’aquesta llum prové d’estrelles que és localitzen en la mateixa estructura espiral, com son els braços de pols.

El color blau, ens mostra les dades del Chandra en llum de raigs X. Les fonts de raigs X inclouen les regions de gas que estan a una temperatura d’un milió de graus, estrelles que han explotat, així com el material adjacent als forats negres.

Aquestes composicions de imatges, permeten als astrònoms observar aquests objectes en totes les emissions que emeten.

Aquests quatre segles que han passat des de la primera observació de Galileu, han canviat dràsticament el nostre coneixement, encara que la nostra curiositat i ganes d’aprendre és manté com aquell primer dia.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

El dia 31 de gener d’aquest any, un Asteroide Potencialment Perillós (PHA) anomenat 2009 BD91, va ser descobert pel telescopi de 0,61 metres de diàmetre del ARO, per R. Holmes, efectuant els mesuraments orbitals els seus companys S. Kirby, K. Dankov i H. Devore, tot publicat en el MPEC 2009-C09 del dia 2 de febrer de 2009. En el moment del descobriment el telescopi de 0,61 metres ARO, estava fent una tasca habitual astromètrica del objecte NEO-2008 EV5. Immediatament és va suposar que un objecte situat a una declinació de 72º nord, seria un objecte interessant amb una inusual orbita. 2009 BD91 va ser descobert a les 0225 UT el dia 31 de gener, per l’Observatori de Recerca Astronòmica, i va estar observat entre el 31.10 de gener al 2.30 de febrer.

Despreés de la comprovació del Minor Planet Center NEO, va indicar amb un 100% de fiabilitat que no hi havia cap objecte conegut  amb la velocitat i angle de posició en aquesta posició. Dades addicionals varen estar obtinguedes abans d’enviar la informació al MPC, utilitzant el Descobridor Orbital i el Software de Determinació d’Orbita. Les dades incials varen indicar un MOID de 0,0683 amb un periheli esperat el 2009 03 20,55 que va indicar, que és tracta d’un objecte proper a la Terra. L’angle de fase en el moment del descobriment era del 62,3%, amb una magnitud de 19,10. El temps que cobreix el descobriment era de 29 minuts.

Basada amb aquesta informació la pàgina de la NASA/JPL, l’hi atorga unes dimensions de 0,314 quilòmetres (H=20,2) amb un potencial de 10 impactes durant els propers 100 anys, que comencen el 2042-03-04,58. En aquesta data, la probabilitat d’impacte és molt baix, 1 entre 2.439.000 . Sobre aquesta data calculada, està previst que 2009 BD81, passarà a uns 5,5 radis terrestres de nosaltres.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Una nova i espectacular imatge d’una galàxia gens comú, situada en el cúmul de galàxies de Coma, ha estat enregistrada per la Càmera de Recerca Avançada del Telescopi Espacial Hubble. Podem observar el gran nombre de detalls de la galàxia NGC 4921, al davant d’un ric fons de galàxies llunyanes.

El cúmul de galàxies de Coma, està situat en la constel·lació de Coma Berenices, el qual és un dels cúmuls més densos i propers a nosaltres. Aquest cúmul també és conegut com Abell 1656, està situat a uns 320 milions d’anys llum de nosaltres i conté aproximadament unes 1.000 galàxies. Les galàxies més brillants, incloent-hi NGC 4921, varen ser descobertes a finals del segle 18è per William Herschel.

Les galàxies situades en els cúmuls, sofreixen moltes interaccions i fusions que tendeixen a que gradualment, les galàxies espirals riques en gas evolucionin cap a galàxies el·líptiques amb molta formació estel·lar. En el cúmul galàctic de Coma, hi ha més galàxies el·líptiques, que espirals.

NGC 4921 és una de les espirals rares del cúmul de Coma. És un exemple clar d’una “espiral anèmica”, on la gran formació estel·lar que generen els brillants braços en la majoria d’espirals, aquí és menys intensa. Com a exemple només observem un delicat anell de pols al voltant de la galàxia, acompanyat per algunes estrelles blaves i joves que estan separades d’aquesta estructura. Aquesta regió espiral pàl·lida situada en les afores de la galàxia, sens presenta inusualment llisa, mostrant un aspecte fantasmagòric de medusa translúcida.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.