WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 08:08:50' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Febrer, 2009

Observant l’Ull de l’Hèlix.

La nebulosa Hèlix NGC 7293, està situada a uns 700 anys llum de nosaltres en la constel·lació de d’Aquari. Aquest es un dels exemples més propers i espectaculars de nebuloses planetàries. Aquests exòctics objectes no tenen res a veure amb els planetes, ja que es tracten de l’última etapa d’estrelles semblants al nostre Sol, per convertir-se finalment en nanes blanques. Diferents capes de gas, són expulsades des de la superfície de l’estrella amb curioses formes, que brillen com a conseqüència de la radiació ultraviolada emesa per la tènue però brillant estrella central. L’anell principal de la nebulosa Hèlix, té unes dimensions aproximades de dos anys llum d’amplada, equivalent a la meitat de la distància del Sol amb la seva estrella més propera.

A pesar de que es tracta d’una nebulosa que fotogràficament es molt espectacular, Hèlix és molt difícil d’observar en llum visible degut a que dispersa la seva llum al llarg d’una gran àrea del cel. La primera menció de la nebulosa, figura en un llistat d’objectes compilat per l’astrònom alemany Karl Ludwig Harding l’any 1824. El nom d’Hèlix prové de les eves primeres observacions, que reconeixien una senzilla barrina.

Encara que Hèlix s’assembla més a un tortell, els estudis han mostrat que possiblement està formada per dos discs separats per uns anells i filaments externs. El disc interior més brillant sembla estar expandint-se a uns 100.000 quilòmetres per hora, i es creu que ha trigat uns 12.000 anys a formar-se.

Una precisa mirada a la seva regió central, ens mostra no tan sols els seus nòduls, si no que també moltes galàxies llunyanes que s’observen a través del tènue però brillant gas que s’està expandint. Algunes d’aquestes galàxies, semblen estar reunides en cúmuls de galàxies.

helix.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Ventalls de gel.

Com cada hivern de l’hemisferi sud, la regió del pol sud del planeta Mart es cobreix amb un estrat d’un metre de gruix aproximadament de diòxid de carboni congelat (gel sec). Quan arriba la primavera i el Sol comença a escalfar la superfície de gel translúcid, el flux de gas del gel fa pujar la pols fins a la part superior de la superfície.

Llavors la pos,cau a la mateixa superfície en forma de ventalls, amb una orientació que està determinada per la direcció dels vents locals. Aquests ventalls, ens mostren les direccions predominants del vents. Les formacions en forma de ventalls més petits, ens mostren tan sols una única direcció del vent, indican d’aquesta manera que són d’una formació molt recent.

ventalls-de-gel.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Les estrelles de quarks, ens poden explicar els secrets de l’univers primitiu.

Una nova classe d’estrelles es pot amagar en les runes de l’explosió d’una supernova recent. Si aixó es confirma, ens podria oferir una nova informació respecte a l’univers primigeni.

Quan hi ha una explosió d’una supernova, es pot generar un forat negre o també el romanen d’una estrella de neutrons.

Tanmateix, els càlculs recents suggereixen una tercera possibilitat: una estrella de quarks, que es pot formar com a conseqüència de patir un lleu descens en la seva pressió en el moment de formar el forat negre.

Els astrònoms creuen que aquesta nova varietat, succeeix després de la fase d’estrella de neutrons, quan augmenta la pressió dins de la supernova, fins el punt que és desintegren els neutrons en els seus components: els quarks. Aquesta nova varietat d’estrelles, poden ser fins i tot més denses que les de neutrons.

Observant aquestes estrelles de quarks, podriem saber que va succeir poc després del Big Bang, quan l’univers era com un dens mar de matèria de quarks sobreescalfats a una temperatura d’un bilió de graus centígrads. Tot i que alguns centres de recerca afirmen haver trobat candidates a estrelles de quarks, encara no s’ha confirmat cap descoberta.

Ara en Kwong-Sang Cheng i els seus companys de recerca de la Universitat de Hong Kong a la Xina, han presentat l’evidència d’una estrella de quarks formada de la brillant supernova anomenada SN 1987A, que és el registre de supernova observat més proper a nosaltres.

Es coneix que el naixement d’una estrella de neutrons, acostuma a estar acompanyat per un únic esclat de neutrins. Però quan l’equip de recerca examinava les dades dels detectors de neutrins del Kamiokande II de Japó i del Irvine-Michigan -Brookha dels Estats Units, s’adonaren que SN 1987A va patir dos esclats per separat.

“Existeix un significant retard entre els dos esclats enregistrats per aquests detectors” comenta en Cheng. Creuen que el primer es va alliberar quan es va formar l’estrella de neutrons, mentre que el segon esclat és va provocar com a conseqüència del esfondrament de l’estrella de quarks.

sn1987a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Nosaltres som Marcians ?.

Fa un segle els científics van condemnar a l’ostracisme a uns astrònom d’Arizona, el famós Percival Lowell, al haver teoritzat sobre la presència en la superfície del planeta Mart d’uns canals artificials construïts per algun tipus de vida intel·ligent.

Malgrat l’exhaustiu estudi de potents telescopis i de càmeres d’alta resolució que estan a bord de les sondes que orbiten al planeta Mart, no s’ha trobat cap evidència a favor d’aquesta presència d’estructures de vida avançades.

Però en Lowell podria haver tingut raó, sobre la possible existència d’algun tipus de vida a Mart abans que existís a la Terra, per un mecanisme que ell no s’imaginava, segons comenta en H. Jay Melosh, professor de ciències planetàries de la Universitat d’Arizona.

Aquells mecanismes haurien estat els meteorits.

“La circumstància per la qual varen haver grans impactes en el planeta Mart, haurien provocat el llançament de grans roques de la superfície de Mart, en direcció a l’espai exterior”, comenta en H. Jay Melosh, considerat com un dels millors experts del món sobre la formació de vida extraterrestre a la Terra, a partir de meteorits.

“La teoria i les mesures directes d’algunes d’aquestes roques, ens indiquen que els microbis portadors de vida, podrien haver sobreviscut al llarg viatge per l’espai, així com l’impacte sobre la superfície del nostre planeta”.

vida-de-mart.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Uns astrònoms dedueixen els processos de l’origen de la vida Còsmica.

Els processos que han facilitat la formació de la vida a la Terra; la formació d’estrelles, planetes i la producció de molècules orgàniques complexes a l’espai interestel·lar, estan mostrant els seus secrets als astrònoms, gràcies a les noves i potents eines de recerca.

Els astrònoms han descrit aquests tres importants processos, en el simposi , “Bressol de la Vida Còsmica”, en la reunió anual de l’Associació Americana per l’Avenç de la Ciència, celebrada a Chicago.

Un d’aquests processos, ha estat estudiat per un equip d’astroquímics mostrant un nou sistema per localitzar molècules interestel·lars complexes, precursores de la vida. Les dades químiques d’aquest procés han estat explicades per l’Anthony Remijan, membre de l’Observatori Nacional de Radioastronomia (NRAO), així com dels companys de recerca del Servei de Molècula interestel·lar Prebiòtica (PRIMOS), un projecte que estudia una regió de formació estel·lar a prop del centre de la nostra galàxia, la Via Làctia.

El PRIMOS és un treball de recerca del Centre de la Fundació Nacional per la Química de l’Univers, de la Universitat de Virginia, així com del Byrd Green Bank Telescope (GBT), el qual recull més de 45 observacions individuals de 1,4 milions de canals individuals de freqüència.

Els científics poden buscar en les dades del GBT, les radiofreqüències específiques, o línies espectrals que mostren les “empremtes digitals”, emeses per aquestes molècules interestel·lars. “Hem identifícat més de 720 línies espectrals en aquesta recerca, de les quals aproximadament 240 són de molècules desconegudes”, comenta l’Anthony Remijan.

Utilitzant el Smithsonian Astrophysical Observatory Submillimeter Array (SMA) de Hawaii, l’equip de recerca ha estudiat una nebulosa situada a 5.500 anys llum de nosaltres, en la constel·lació de l’Escorpí, on s’estan formant unes estrelles molt més massives que el nostre Sol.

“Les estrelles més massives d´un cúmul estel·lar poden tenir una gran importància en la formació de l’entorn de la resta d’estrelles del cúmul, incloent-hi les estrelles de menys massives i els seus planetes”, comenta la Crystal Brogan, membre del NRAO, que segueix, “si volem entendre com és poden formar els sistemes solars per poder evolucionar la vida, necessitem saber com afecten aquestes estrelles gegants en el seu entorn”.

Les estrelles joves i massives estan envoltades per “nuclis calents” que inclouen gran quantitat de material orgànic, que més tard escamparan per l’espai interestel·lar a través del vent estel·lar i d’altres processos. Això provoca en aquestes regions estel·lars les “llavors” de mols productes químics localitzats pel GBT.

origen-de-la-vida.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Possible evidència d’aigua líquida a Mart.

El lànder Phoenix de la NASA, va capturar unes imatges possiblement d’aigua líquida al planeta Mart, unes gotes que aparentment van esquitxar una de les potes del vehicle espacial durant el seu aterratge, segons indiquen alguns membres de la missió Phoenix.

Aquesta controvertida observació, podria ser explicada per la descoberta prèvia de sals de perclorat al terra de Mart, les quals podrien mantenir l’aigua líquida a temperatures per sota dels zero graus. Els investigadors indiquen que aquest efecte d’anticongelant faria possible la presència d’aigua líquida per sobre de la superfície de Mart, encara que desconeixen si la seva salabror faria possible l’existència de vida.

Pocs dies després de l’aterratge de la Phoenix (el 25 de maig de 2008), va enviar unes imatges amb aquestes misterioses taques d’un material enganxat a una de les seves potes. Aquestes taques varen créixer durant les següents setmanes, encetant una discussió entre els membres de la missió per aclarir el seu origen.

Una d’aquestes possibilitats va ser que podien ser gotes d’aigua salada, que creixen al absorbir el vapor d’aigua de la seva atmosfera.

Aquest argument ha estat presentat en un document, al Lunar and Planetary Science Conference de Houston a Texas.

aigua-a-mart.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Swift observa el cometa Lulin.

Mentre arriben nous esclats d’alta energia de les explosions còsmiques, el satèl·lit Explorador de Raigs Gamma Swift de la NASA, està controlant al nou cometa Lulin mentre s’apropa a la Terra. Per primera vegada els astrònoms estan veient un cometa simultàniament el llum ultraviolada i en radiació de raigs X.

“No hem pogut enviar una sonda espacial al cometa Lulin, però el Swift ens està proporcionant una informació com si l’haguéssim enviat”, comenta la Jenny Carter, responsable d’aquest estudi i membre de la Universitat de Leicester del Regene Unit.

“El cometa està alliberant una gran quantitat de gas, la qual cosa el fa un objectiu idela per les observacions de raigs X”, comenta l’Andrew Read, membre del mateix equip de recerca.

Un cometa és un conglomerat de gasos congelats amb pol. Aquestes “boles de neu bruta”, llencen el gas i la pols quan s’acosten al Sol. El cometa Lulin, que es coneix oficialment amb la referència C/2007 N3, és va descobrir l’any passat per astrònoms de l’Observatori Lulin de Taiwan.

El cometa és ara un objecte dèbil, visible a simple vista en regions fosques. Lulin passarà properament a uns 61 milions de quilòmetres de la Terra, aproximadament 160 vegades la distància entre la Terra i la Lluna.

El passat dia 28 de gener, el Swift configurat amb el Telescopi Ultraviolat/Òptic (UVOT) i el Telescopi de Raigs -X (XRT) va observar al cometa Lulin. En Dennis Bodewits, membre de l’equip de recerca comenta que, “les dades del UVOT mostren que el Lulin està perden gairebé uns 3.000 litres d’aigua per segon. Amb aquesta quantitat, n’hi hauria prou per omplir una piscina olímpica en menys de 15 minuts”.

El Swift no pot observar aquesta aigua directament, ho fa gràcies a la llum ultraviolada del Sol, que separà les molècules d’aigua en àtoms d’hidrogen i d’hidroxil (OH). El UVOT del Swift detecta les molècules d’hidroxil, de manera que les imatges del Lulin ens mostren un núvol d’hidroxil envoltant-lo uns 400.000 quilòmetres, aproximadament una mica més que la distància qie hi ha entre la Terra i la Lluna.

El cometa estava passant per la constel·lació de Libra, quan el Swift va capturar aquesta imatge. Aquestes dades s’han combinat amb una imatge presa pel Digital Sky Survey.

cometa-lulin2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una nova recepta per la formació de les galàxies nanes.

Hi ha més d’una manera per poder explicar la formació d’una galàxia nana, ja que el Gallaxy Evolution Explorer de la NASA, n’ha trobat una nova “recepta”.

Aquest vehicle espacial, ha detectat per primera vegada la formació de galàxies nanes amb el gas residual del primigeni univers. Les galàxies nanes són petites estructures d’estrelles que sovint orbiten al voltant de galàxies més grans com la nostra Via Làctia.

Aquest descobriment ha sorprès a força astrònoms, perquè la majoria de galàxies es formen en associació d’una misteriosa substància anomenada “matèria fosca“. Aquestes joves galàxies observades pel Galaxy Evolution Explorer, no mostren la presència d’aquesta matèria fosca, així com la de metalls en el seu gas.

Encara que aquest tipus de galàxies nanes no s’havien observat fins ara, és possible que siguin molt comunes per tot l’univers distant i per tan primitiu.

Els astrònoms han observat aquestes inesperades galàxies, en una formació dins de l’Anell del Lleó, un enorme núvol d’hidrogen i heli situat a mig camí de dues massives galàxies de  la constel·lació del lleó. Aquest núvol es creu que probablement ha estat un romanent inalterat del primitiu univers. L’anell identificat fa uns 25 anys a través de les ones de ràdio, no es pot observar en llum visible.

“Aquest intrigant objecte s’ha estudiat durant dècades amb multitud de telescopis de tot el món, que operen en longituds d’ona de ràdio o de llum òptica”, comenta en David Thillker, membre de la Universitat Johns Hopkins de Baltimore, “Malgrat aquest esforç, res excepte el gas no s’ahvia detectat. Cap estrella, ni jove ni vella s’havia observat. Però quan el Galaxy Evolution Explorer l’ha observat en la sensible llum ultraviolada, s’ha mostrat l’evidència de la formació de recents estrelles massives. Això ha estat una circumstància inesperada. Estem presenciant que les galàxies es formen fora d’un núvol de gas primordial”.

galex1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Un telescopi virtual de 100 metres de diàmetre obté una imatge espectacular.

Un equip d’astrònoms francesos ha obtingut una de les imatges en color més nítides aconseguides fins ara. Es tracta de l’estrella T Leporis, visible tan petita en el cel, com veuriem un edifici de dos pisos situat en la superfície de la Lluna. La imatge ens mostra l’entorn molecular esfèric d’una vella estrella, que va estar capturada amb l’interferòmetre del Very Large Telescope (VLTI) de l’ESO, configurat amb una estructura d’un telescopi virtual de 100 metres de diàmetre.

“Aquesta es una de les primeres imatges utilitzant la interferometria del infraroig proper”, comenta l’autor d’aquest estudi, en Jean-Baptitste Le Bouqin. La interferometria és una tècnica que combina la llum de diferents telescopis, donant com a resultat una imatge més nìtida de la que s’obtindria amb un sol telescopi d’un diàmetre equivalent. Aconseguir aquesta tècnica requereix que els diferents components del VLTI disposin d’una presició d’una fracció d’un micròmetre per sobre dels 100 metres i mantenir-la durant totes les observacions; certament un gran repte tècnic.

Al utilitzar la interferometria, els astrònoms normalment tenen que acontentar-se amb franges, el característic patró de les línies fosques i brillants que produeixen quan dos eixos de llum es combinen, a partir del qual és pot modelar les propietats físiques del objecte estudiat. De totes maneres, quan un objecte es observat varies vegades amb diferents combinacions i configuracions dels telescopis, es possible combinar aquests resultats per reconstruir una imatge del objecte. Això es precisament el que aconseguit el VLTI de l’ESO, utilitzant els Telescopis Auxiliars de 1,8 metres de diàmetre.

“Hem estat capaços de construir una impressionant imatge i mostrar per primera vegada l’estructura similar a una ceba de l’atmosfera d’una estrella gegant, en una etapa final de la seva vida”, comenta l’Antonie Mérand, membre de l mateix equip científic. “Models numèrics i dades indirectes ens ha permès imaginar-nos com era l’aparença de l’estrella, així que resulta impressionant que ara la puguem observar i sobre tot en color”.

T Leporis, està situada en la constel·lació de Lepus, a uns 500 anys llum de nosaltres. Pertany a la família de les estrelles Mira, molt conegudes entre els astrònoms amateurs. Aquestes estrelles gegants variables, han esgotat quasi bé el seu combustible nuclear i alhora estan perdent la seva massa. S’acosta el fi de la seva vida com estrelles normals i aviat moriran per converitr-se en estrelles nanes blanques. El Sol arribarà a ser una estrella Mira d’aquí alguns milers de milions d’anys, arribant la seva grandària fins a la Terra amb el seu gas i pols expulsada al final de la seva vida.

Una altre interessant imatge pressa amb el VLTI, amb la mateixa tècnica ens mostra el sistema estel·lar doble de Theta Orionis C, situada en el Trapezi de la Nebulosa d’Orió. Aquesta imatge, que va ser la primera construïda amb les dades del VLTI, on es separaren clarament les dues estrelles joves i massives d’aquest sistema. Les observacions tenen una resolució espacial d’uns 2 mil·liarcs de segon.

theta-orionis.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Laves, cràters i escarpes.

Aquesta imatge presa pel NAC a bord de la sonda MESSENGER, ens mostra uns interessants trets geològics del planeta Mercuri. El cràter indicat amb la fletxa groga, té un inusual material en el seu interior, probablement compost per roques d’una composició química diferent a la resta.

Aquesta mateix material brillant, ha estat observat en els cràters Sander i Kertèsz. Les fletxes de color rosa senyalen un parell de cràters més vells i grans, que s’han inundat de lava volcànica solidificada, similar a l’observada en la conca d’impacta Raphael.

En la part inferior dreta de la imatge, es pot observat un pic central dins d’un cràter de 210 quilòmetres de diàmetre, que també sembla haver estat inundat de lava. Es pot observar un penya-segat que travessa un cràter més petit en el costat de l’anell interior d’aquesta conca, assenyalat amb una fletxa de color blava.

Aquestes regions escarpades de Mercuri, es veuen sovint encreuades per cràters meteòrics, com el que podem apreciar en aquesta imatge, capturada durant el segon volt de la sonda. Les fletxes de color verd, al costat esquerra de la imatge, ens assenyalen una sèrie de cràters secundaris. Aquestes cadenes de petits cràters, es formen com a conseqüència del material ejectat al formar-se un cràter més gran després de l’impacta.

laves-craters-i-escarpes.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »