WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-29 04:31:33' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Gener, 2009

Un nou estudi resolt el misteri de la formació d’estrelles massives.

Els teòrics han dubtat durant molt de temps respecte la formació de les estrelles massives (al voltant de 120 vegades la massa del nostre Sol). En concret, del mecanisme per ajuntar els núvols de gas i pols, durant la seva fase de creixement.

Aquest problema sembla ser menys misteriós del que és creia. Segons un estudi publicat la setmana passada a la revista Science, el qual indica com pot continuar el creixement d’una estrella massiva, malgrat enviar cap enfora la pressió de la seva radiació, que excedeix a la mateixa força gravitatòria que envia el material cap endins de l’estrella.

Aquests nous descobriments expliquen per què tendeixen les estrelles massives a formar-se en sistemes binaris o múltiples, segons comenta en Mark Krumholz, professor agregat d’astronomia i astrofísica de la Universitat de Santa Cruz a Califòrnia. La formació d’estrelles com a conseqüència d’altres companyes, emergeix inesperadament en les simulacions informàtiques, que els investigadors utilitzen per explorar la física de la formació d’una estrella massiva.

Segons comenta en Krumholz, “El principal descobriment, és que la pressió de la radiació estel·lar, no limita el creixement d’estrelles massives”.

Podem apreciar una part de les imatges de la simulació informàtica d’una estrella massiva. En les imatges situades a l’esquerra, podem observar el procés de formació amb una visió polar (l’eix de rotació és perpendicular al pla de la imatge), mentre que en les imatges de la dreta la representació és equatorial. Els signes en +, indiquen les posicions projectades d’altres estrelles. Els colors indiquen la densitat. De tot això, en podeu observar una clara animació.

formacio-destrelles-massiv.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

1 comentari

Un radar de la NASA proporciona les primeres imatges d’una regió fosca de la Lluna.

Utilitzant un radar de la NASA, a bord del vehicle espacial Chandrayaan-1 de l’Índia, els científics han pogut observar l’interior d’uns cràters molt freds i foscos de la Lluna.

El Mini-SAR, és un radar lleuger el qual ens ha enviat les seves primeres observacions. Les imatges ens mostren el sól dels cràters polars, permanentment aombrats de la Lluna i que són invisibles des de la Terra. Els científics estan utilitzant aquest instrument per fer un mapa dels interiors dels cràters, per escorcollar la presència de gel d’aigua.

“L’única manera d’explorar aquestes àrees és utilitzar un radar orbitant tal com ho fa el Mini-SAR”, comenta en Benjamin Bussey, investigador responsable del Mini-SAR, i membre de la Universitat Johns Hopkins. “Aquest és un primer pas emocionant, d’una recerca que hem treballat prop de tres anys per poder fer aquest projecte”.

Les imatges preses el dia 17 de novembre de 2008, cobreixen una part del cràter Haworth situat en el pol sud de la Lluna i del marge del cràter Seares, una estructura d’impacte situada en el pol nord. Les brillants àrees de les imatges representen les rugositats o desnivells, vers la sonda espacial. Aquestes dades, ajudaran als científics a determinar si existeixen dipòsits de gel enterrats en aquests cràters, que estan permanentment a les fosques en els pols lunars.

El Mini-SAR és un dels 11 instruments instal·lats en la sonda Chandrayaan, que formen part de la Organització de Recerca de l’Espai de l’Índia en col·laboració de la NASA. Una altre col·laboració, és el Moon Mineralogy Mapper, que amb un espectròmetre traçarà un mapa de la superfície lunar amb una alta resolució espacial i espectral. Les dades d’aquests instruments de la NASA, ajudaran a completar la informació per a futures missions robòtiques o humanes a la Lluna.

Aquesta imatge presa amb el Mini-SAR, està combinada amb la informació del radiotelescopi del Arecibo Observatory. Es pot observar una regió del pol sud, mai observada fins ara; una porció del cràter Haworth amb ombra permanent. L’única manera d’explorar aquestes regions, és utilizant el radar del orbitador Chandrayaan-1. El vehicle va aconseguir aquestes dades, des de una distància de 100 qui`lòmetres; és poden observar detalls de fins a 150 metres de grandària. La regió fotografiada representa una àrea aproximada de 50 per 18 quilòmetres.

crater-haworth.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

2 comentaris

El canibalisme estel·lar ajuda a la formació d’estrelles massives.

Uns investigadors han descobert que unes estrelles amb un misteriós excés de pes, conegudes com a blaves ressagades, són en realitat el resultat d’un “canibalisme estel·lar”, on el plasma és atret gradualment d’una estrella a una altre, per formar-ne una de més massiva, inusualment més calenta que sembla molt més jove del que és en realitat. Aquest procés té lloc en estrelles binàries (sistemes estel·lars que consten de dues estrelles que orbiten una al voltant de l’altre, amb un centre comú de masses). Aquest descobriment ajudarà a resoldre un llarg misteri en l’evolució estel·lar.

Aquestes estrelles ressagades blaves, és troben per tot l’univers dins dels cúmuls globulars (grans concentracions de més de 100.000 estrelles, estretament lligades per la seva gravetat). Segons les teories convencionals, aquestes ressagades blaves massives localitzades en aquests cúmuls, haurien d’haver mort fa molt de temps, perquè totes les estrelles d’un mateix cúmul neixen alhora i haurien d’estar en una mateixa fase de vida.

Aquestes estrelles massives que “pispen” matèria d’altres companyes, semblen ser més joves que altres estrelles que és troben en el mateix cúmul.

El Dr. Christian Knigge de la Universitat de Southampton, que ha dirigit aquesta recerca comenta que, “l’origen d’aquestes ressagades blaves, ha estat un misteri des de fa molt de temps. L’única explicació clara, era que fossin com a mínim dues estrelles implicades en la creació de cadascuna d’aquestes ressagades blaves, ja que unes estrelles aïllades massives no haurien pogut existir en aquests cúmuls”.

bluestragglers.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Conjunció de Venus amb Urà.

En la carta celeste que adjuntem, podem observar la posició del planeta Venus comparada amb la del planeta Urà, per els propers dies 21, 22 i 23 de gener.

A partir de les 18h Temps Universal (cal afegir una hora per convertir-ho a temps civil), el cel estarà prou fosc, com per poder observar amb prismàtics o un petit telescopi aquest parell de planetes tan distants l’un de l’altre i que degut a la perspectiva els podrem observar alhora.

La distància juga a favor de Venus, mostrant-lo molt més lluminós, amb una magnitud visual de -4,48, en contra del llunyà Urà, que el veurem amb una magnitud de 5,9.

conjuncio-venus-ura.jpg

Imatge Stellarium/IM

1 comentari

Dins del “Reialme d’un Sol Moribund”.

El Telescopi Espacial Spitzer de la NASA amb els seus ulls de visió infraroja, ha observat les restes polsegoses d’uns asteroides esmicolats al voltant d’unes estrelles mortes.

La representació artística il·lustra una d’aquestes estrelles mortes, o nanes blanques envoltades per trossos d’un asteroide enrunat. Aquestes observacions ajuden als astrònoms a entendre millor com es formen els planetes rocosos que envolten a d’altres estrelles.

Els asteroides estan formants per les restes de material planetari. Formen part de la mateixa història d’una estrella i dels planetes que al entrar en col·lisió entre ells, formen aquests petits cossos rocosos. Quan una estrella com el nostre Sol és col·lapse , el seu esquelet s’anomena nana blanca, alhora que els objectes com els asteroides poden rebre una forta col·lisió. Si algun d’aquests asteroides estan situats a prop de la nana blanca, la mateixa gravetat esmicolarà l’asteroide, convertint-lo en un núvol de pols.

Els detectors infrarojos del Spitzer poden observar aquests núvols polsegosos, així com determinar quins són els seus components. Fins ara, el telescopi Spitzer ha identificat minerals de silicats en els núvols que envolten a vuit nanes blanques. Degut que els silicats són molt comuns en la nostra escorça terrestre, aquests resultats suggereixen que els planetes similars al nostre, poden ser molt comuns al voltant d’altres estrelles.

reialme-dun-sol-moribund.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El XMM-Newton mesura la ràpida velocitat d’un rar objecte celeste.

El telescopi XMM-Newton, ha observat el fràgil fulgor d’un minúscul objecte celeste, mostrant-nos per primera vegada la seva rotació. La informació d’aquest particular objecte, correspon a una classe extremadament rar de “zombi” estel·lar, com si fos el cor d’una estrella que és nega a morir-se.

Fins ara s’han detectat cinc emissions de “repetidors suaus de raigs gamma” (SGRs), quatre en la nostra galàxia, la Via Làctia i un en la nostra galàxia satèl·lit veïna, el Gran Núvol de Magallanes. Cadascun d’aquests objectes té unes dimensions aproximades entre els 10 i 30 quilòmetres, amb unes masses de dues vegades la massa del Sol. Són nuclis col·lapsats d’una gran estrella que ha explotat, quedant com una estrella de neutrons.

Aquests SGRs, com d’altres estrelles de neutrons posseeixen uns potents camps magnètics de fins a 1000 vegades més forts. Això fa que els astrònoms, els anomenen magnetars.

El SGR 1627-41 va ser descobert l’any 1998, pel Compton Gamma Ray Observatory de la NASA, observant prop de cent breus explosions, durant un període de sis setmanes. Tot seguit és van esvair, abans que els telescopis de raigs X, poguessin mesurar el seu període de roatació. D’aquesta manera SGR 1627-41 era l’únic magnetar amb període encara desconegut.

El passat estiu, SGR 1627-14 va retornar a la vida. Però es trobava situat en una regió del cel on el XMM-Newton, no el podia observar fins al cap de quatre mesos. Això era degut al tenir els seus panells solars de cara al Sol. Els astrònoms han tingut que esperar fins que l’òrbita de la Terra a estat de cara a l’objecte. Durant aquest temps, SGR 1627-41 ha començat a esvair-se. De totes maneres gràcies a l’alta sensibilitat del instrument EPIC del XMM-Newton, encara s’ha pogut observar.

Les observacions de l’equip d’astrònoms va mesurar que l’objecte gira un cop cada 2,6 segons. “Això representa que és el segon magnetar que gira més ràpid, dels que s’han observat fins ara”, comenta en Sandro Mereghetti, membre del Institut d’Astrofísica Espacial i Física Còsmica de Milà.

Els teòrics estan intentant comprendre com poden tenir aquests ràpides rotacions, amb aquests potents camps magnètics. Una idea, és que al néixer giren molt més ràpid, entorn de 2 a 3 mil·lisegons. Les estrelles ordinàries de neutrons, giren com a mínim deu vegades més lentament. La ràpida rotació d’un magnetar jove, combinada amb els models de convecció del seu interior, donen com a resultat una dinamo altament eficaç, que pot generar un camp magnètic molt més gran.

sgr-1627-41.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Hubble localitza estrelles balístiques.

Algunes estrelles és converteixen amb objectes balístics, viatjant a través de l’espai interestel·lar com a blaes esquinçant els núvols de gas que l’envolten.

Les imatges que ens mostra el telescopi espacial Hubble de la NASA, observem 14 joves i fujitives estrelles que viatgen a través de regions d’un dens gas interestel·lar, creant estructures amb puntes brillants i cues serpentejants de gas. Aquestes estructures arquejades, representen el material que flueix de les estrelles, a través del dens gas circumdant. Aquest fenomen es similar al que podem observar, quan un vaixell viatge a força velocitat a través d’una aigua encalmada.

“Pensem que hem trobat una nova classe d’intruses i brillants estrelles, que viatgen a unes altes velocitats”, comenta l’astrònom Raghvendra Sahai, membre del Jet Propulsion Laboratory de Pasadena. “Haver trobat aquestes estrelles, ha estat una sorpresa, perquè no les estàvem buscant. Hem observat com unes bales travessen el medi interestel·lar i el Hubble en s ha ensenyat l’estructura d’aquestes ones de xoc”.

Els astrònoms només poden calcular les edats, masses i velocitats d’aquestes estrelles viatgeres. Les estrelles semblen ser molt més joves, només d’uns pocs milions d’anys. El càlcul de les seves edats, es basen en part en la potencia d’aquests vents estel·lars.

La majoria de les estrelles produeixen forts vents, quan són joves o molt velles. Estrelles molt massives, unes 10 vegades la massa del Sol, poden mantenir els forts vents durant tot el procés de la seva vida. Ara bé, aquestes estrelles observades pel Hubble, no són gaire massives, perquè no tenen els brillants núvols de gas ionitzat al seu voltant. Són estrelles mitjanes que tenen de promig unes vuit masses solars. Les estrelles no són velles perquè les formes de les nebuloses al envellir són d’altres estructures, a més que les estrelles velles gairebé mai es troben a prop de núvols interestel·lars densos.

Depenen de la distància a la Terra, aquestes estructures que envolten a aquestes ràpides estrelles, podrien tenir entre 170.000 milions a 1,7 bilions de quilòmetres d’amplada (equivalent entre 17 a 170 vegades les mides del nostre Sistema Solar, mesurat fins a l’òrbita de Neptú). Les ones de xoc, indiquen que viatgen a una velocitat de 180.000 quilòmetres per hora, respecte al dens gas que envolten, es a dir tenenr una velocitat mitja de cinc vegades la de les típiques estrelles joves. 

estrelles-balistiques.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Observant l’activitat de Cassiopea A.

Dues noves estructures s’han desenvolupat en el famós romanent d’una supernova, mostrant-nos com passava d’una activitat estàtica a una de dinàmica. Aquesta nova pel·lícula amb les dades del Observatori de Raigs X Chandra de la NASA, ens mostra uns canvis que no s’havien observat fins ara. Aquesta visualització tridimensional, ens mostra l’allunyament d’una regió d’aquest romanent.

Fa gairebé deu anys, que el Chandra va observar la “primera llum” de Cassiopea A (Cas A), amb unes estructures desapercebudes fins llavors. Ara després de vuit anys d’observació, els científics han aconseguit construir una pel·licula que segueix la expansió i canvi gradual del romanent.

“El Chandra ha observat una part relativament molt petita de la vida de Cas A, però que ha estat suficient com per observar uns canvis sorprenents”, comenta en Daniel Patnaude, membre del Astrophysical Observatory de Cambrigde, “Podem utilitzar aquesta informació, per assabentar-nos d’altres circumstàncies de l’expansió dels restes de l’estrella”.

Patnaude i el seu equip, han mesurat la velocitat d’expansió d’algunes regions de Cas A, descobrint que té un moviment més lent del esperat segons els models teòrics. Patnaude pensa que una explicació a aquesta misteriosa pèrdua d’energia, sigui l’acceleració dels raigs còsmics.

Els càlculs estimats sobre les propietats de l’explosió d’aquesta supernova, indiquen que la seva dinàmica i energia ha desaparegut aproximadament un 30%, per l’acceleració dels raigs còsmics. Unes partícules energètiques generades en part, com a conseqüència del mateix romanent de la supernova i que alguns d’aquests raigs bombardegen constantment l’atmosfera de la Terra.

cass-a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Tempestes polars.

El pol nord del planeta Saturn, esta farcit de tempestes, que les podem observar en aquesta esplèndida imatge. També podem apreciar una part del hexàgon polar nord visible en la part superior dreta de la imatge.

Els científics estan esperant que l’albada sobresurti per aquesta regió, a partir del proper any per tal d’estudiar aquesta part del planeta en llum visible.

Per confeccionar aquesta imatge, s’han utilitzat dades amb tres filtres espectrals de color vermell, verd i blau, per tal de combinar una imatge amb aquest intents color. Les imatges es varen capturar amb la càmera de gran camp de la sonda Cassini de la NASA, el passat dia 16 de novembre de 2008, des d’una distància de 673.000 quilòmetres. L’angle de fase del planeta, era de 71 graus, mentre que la resolució de la imatge és de 37 quilòmetres per píxel.

tempestes-polars.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Els forats negres van ajudar al creixement de les galàxies.

Uns astrònoms podrien haver resol el problema del que va ser primer “l’ou o la gallina”, a nivell còsmic, es a dir, què es va formar primer les galàxies o els forats negres supermassius.

“Les observacions ens indiquen que primer varem tenir els forats negres. Les evidències si més no, s’estan acumulant”, comenta en Chris Carilli, membre del National Radio Astronomy Observatory (NRAO). Carilli ens mostra les seves conclusions, a través de l’estudi d’un equip internacional d’investigadors, el qul estudia les condicions de l’univers, en els primers mil milions d’anys.

En els estudis precedents sobre les galàxies i els seus forats negres centrals, situades en un univers proper, mostraven una intrigant connexió entre les masses dels forats negres i de les “prominències” centrals d’estrelles i gas d’aquestes galàxies. El percentatge de la massa d’un forat negre i aquestes prominències, és gairebé igual per una amplia gamma de grandàries i edats d’aquestes galàxies. Pels forats negres centrals de pocs milions, fins a varis milers de milions de vegades la massa del Sol, indica que la massa del forat negre, està al voltant d’una mil·lèsima part de la prominència de la massa galàctica circumdant.

“Aquesta proporció constant, indica que el forat negre i la prominència afecta cadascun a altres creixements, en alguna classe on la relació de la formació és interactiva”, comenta en Dominik Riechers del Caltech. “La gran pregunta, ha estat fins ara, saber si el creixement d’un o de l’altre era major, o si creixien junts mantenint la mateixa proporció de massa durant tot el procés sencer”.

En aquests últims anys, els científics han utilitzat el radiotelescopi del Very Large Array, així com el Plateua Bure Interferometer de França, per tal d’observar els primers moments de l’univers, situat a 13.700 milions d’anys; el començament de les primeres galàxies.

“Finalment s’ha pogut mesurar les masses del forat negre i de la prominència d’unes quantes galàxies, situades en els primers mil milions d’anys després del Big Bang. Els forats negres observats en aquestes joves galàxies, són mol més massius comparats amb les prominències observades en les galàxies d’un univers proper”, comenta en Fabian Walter, del Max-Planck Institute for Radiostranomy (MPIfR) d’Alemanya.

forats-negres-i-galaxies.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »