Arxiu per Gener, 2009
La sonda Cassini detecta nous llacs a Tità.
Unes imatges recents de Tità preses per el vehicle espacial Cassini de la NASA, confirmen la presència de llacs d’hidrocarbur líquid degut a les precipitacions de la seva atmosfera.
Durant alguns anys, els científics de la missió Cassini havien sospitat que algunes regions fosques a prop dels pols nord i sud de Tità, el satèl·lit més gran de Saturn, podien estar plens de líquid.
Uns anàlisis publicats recentment a la revista Geophysical Research Letters, mostren unes imatges recents del pol sud de Tità on s’observen uns nous llacs. La presència de grans sistemes de núvols que cobreixen aquestes regeions, suggereixen la formació d’aquests llacs, com a conseqüència de grans tempestes.
Les càmeres d’alta resolució de la Cassini, Imaging Science Subsystem (ISS), han examinat gairebé tota la superfície del satèl·lit, de manera que han pogut crear un mapa global amb imatges del infraroig proper. Aquestes observacions, han confirmat més quantitat de líquid a l’hemisferi nord que no pas en el sud.
Alguns d’aquests llacs situats a prop del pol nord, com l’anomenat Mare Kraken tenen una grandària aproximada de 40.000 quilòmetres quadrats, gairebé cinc vegades més gran que el Llac Superior situat a Amèrica del Nord. Totes les àrees fosques polars o “llacs”, sumen aproximadament 510.000 quilòmetres quadrats, és a dir un 40% més que el major llac de la Terra, el mar Caspi.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariUna separació entre una metròpoli estel·lar.
Ens arriba un nou estudi sobre NGC 604, la regió de més formació estel·lar que està a prop de la galàxia M-33, observada en raigs X en alta resolució. Aquesta imatge està composta amb les dades de l’Observatori de Raigs X Chandra ( en color blau) i és combina amb les dades òptiques del Telescopi Espacial Hubble ( en colors vermell i verd ), mostrant un veïnat de més de 200 estrelles calentes, joves i massives.
Per a tota la metròpoli còsmica, les bombolles gegants de pols freda i gas calent és barregen amb el gas difús escalfata milions de graus, com a conseqüència de la radiació X. Els científics pensen que aquestes bombolles és generen i s’escalfen amb la radiació X, al col·lidir amb els potents vents estel·lars que envien les estrelles joves i massives que enpenyen el gas i la pols circumdant. D’aquesta manera, les regions que queden lliures és repoblen immediatament amb el material més calent i que ara ha observat el Chandra.
Tanmateix podem observar una diferència entre la bifurcació dels dos costats d’aquesta ciutat estel·lar. En el costat occidental (dreta) la quantitat de gas calent observat en les bombolles, correspon aproximadament a 4.300 vegades la massa del Sol. Aquest valor implica que la brillantor del gas en raigs X, equival a una pressió dels vents d’unes 200 estrelles calentes i massives.
Aquest resultat és interessant, perquè indica que el modelatge previ de les bombolles pronosticava que eren masdsa dèbils per si soles i exigia l’aportació energètica addicional dels romanents de les supernoves. En el cas de la regió estel·lar NGC 604, sembla que cap o molt poques estrelles massives hagin explotat com a supernoves.
La situació és ben diferent en la regió oriental (esquerra) de NGC 604. En aquest costat el gas visible per la radiació X, conté aproximadament 1.750 vegades la massa del Sol, fent que els vents estel·lars de les joves estrelles no puguin explicar la brillantor en l’emissió de la radiació X. Les bombolles en aquest costat, semblen ser molt més velles i és possible que s’alimentin de joves estrelles o de romanents antics de supernoves.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariEmissions del forat negre de Centaurus A, detectades amb l’APEX.
Els astrònoms tenen una nova idea de l’estructura de l’activa galàxia Centaurus A (NGC 5128) i de com emanen els lòbuls i raigs del forat negre que està en el centre d’aquesta galàxia, gràcies a l’observació que s’ha fet per primera vegada en una longitud d’ona submil·limétrica. Aquestes noves dades, provenen del Atacama Pathfinder Experiment (APEX), un telescopi de l’ESO situat a Xile, que combina la llum visible amb la radiació X, per tal de produir aquesta nova imatge.
Centaurus A és una de les galàxies gegants més properes a nosaltres, està situada a uns 13 milions d’anys llum, en la constel·lació del Centaure. És una galàxia el·líptica que actualment s’està fusionant amb una altre galàxia espiral, ocasionant una regió de intensa formació estel·lar, fent-lo d’aquesta manera un dels objectes més espectaculars del cel. La regió central, ofereix una alta lluminositat degut a la presència d’un forat negre supermassiu, que és alhora una potent font d’emissions de ràdio i de raigs X.
En la imatge podem observar l’anell de pols encerclant a la galàxia gegant, així com els senyals de ràdio en forma de raigs que surten del centre de la galàxia, indicant la presència del forat negre supermassiu.
En les emissions submil·limétriques veiem a més del fulgor de la elevada temperatura de la pols del disc central, l’emissió dels senyals de ràdio (observades ara per primera vegada) dels lòbuls situats al nord i sud del disc. Les mesures d’aquestes emissions indiquen el ràpid moviment dels electrons, que giren en espiral al voltant de les línies del camp magnètic i que indiquen que aquest material en forma de raig viatja aproximadament a la meitat de la velocitat de la llum.
En la emissió de raig X, veiem com un dels raigs que emergeixen del centre de Centaurus A, a baix a la dreta de la galàxia, el fulgor del lòbul on el gas circumdant genera una ona de xoc.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariFugint de la radiació de Júpiter.
És perillós romandre molt de temps dins dels cinturons de radiació del planeta Júpiter. Les partícules d’alta energia que formen aquestes regions, podrien espatllar les sondes espacials, així com destruir les molèculqes d’algunes formes de vida que poguessin existir en les llunes interiors d’aquest gran planeta, com per exemple Europa. Un nou estudi intenta determinar el perill de radiació, en aquest sistema jovià.
“El nostre objectiu, és localitzar les regions interessants per a futures missions d’exploració”, comenta en Wes Patterson, membre del Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory.
Patterson i els seus companys d’equip, estan elaborant un detallat mapa de la superfície d’Europa i un altre de la seva lluna germana, Ganimedes. El projecte dirigit per Louise Prockter, membre del mateix centre intentarà identificar les regions “mortes” on la radiació hauria eliminat qualsevol producte químic, així com els possibles refugis que podrien resguardar aquest material per sota del seu oceà.
Aquesta recerca, hauria de proporcionar les millors regions per aquesta recerca, en la propera missió d’un lànder a Europa.
És suposa que tan Europa com Ganimedes, tenen oceans per sota de les seves crostes glacials. Europa és el més interessant dels dos, ja que hi ha indicacions que l’oceà pot crear ocasionalment fissures cap enfora, netejant d’aquesta manera la seva superfície. Aquesta connexió entre l’oceà subjacent i la superfície, fa que aquest satèl·lit sigui un lloc geològicament i químicament dinàmic per aixoplugar possibilitats de vida.
Podem observar els cinturons de radiació que hi ha al voltant de Júpiter, captades per la sonda espacial Cassini de la NASA, el mes de gener de 2001. Les tres imatges ens mostren la rotació del planeta i com durant les 10 hores de rotació canvia l’estructura dels cinturons de radiació.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariVulcanisme a Mercuri.
Les imatges que ens va proporcionar la sonda MESSENGER, durant els dos primers acostaments al planeta mercuri, han mostrat l’important procés de vulcanisme en el planeta més interior del Sistema Solar. Motivat pel creixent interès sobre la exploració lunar per part de moltes nacions, s’ha seleccionat la conferència “Vulcanisme a la Lluna i Mercuri“, per el proper Brown-Verdsky Microsymposium, que és celebrarà durant els dies 21 i 22 de març a The Woodlands, Texas.
El mosaic que podem observar, capturat pel NAC, s’utilitzà com a cartell anunciant d’aquesta reunió. La fotografia ens mostra la regió occidental del planeta, amb el nord situat a la dreta de la imatge. El mosaic està compost per imatges preses pel NAC durant el seu segon acostament, incloent-hi tres de capturades anteriorment.
En aquest mosaic són visibles molts cràters inundats per la lava, així com grans extensions planes i llises d’origen volcànic, semblants als dipòsits anomenats “mars” de la Lluna.
En aquesta reunió els científics es reuniran per comparar i contrastar el vulcanisme de la Lluna i Mercuri, incloent-hi els diferents tipus d’erupcions i del su flux, així com les composicions i estructures de la lava.
Aquesta imatge, és va aconseguir el passat dia 6 d’octubre de 2008, amb la càmera Narrow Angle Camera (NAC) i el Mercury Dual Imaging System (MDIS), amb una resolució de 300 metres per píxel, des d’una distància que varia entre els 16.200 i 16.400 quilòmetres. L’àrea que cobreix aquesta imatge, correspon a uns 800 quilòmetres de grandària.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariEl flux fosc, pot ser la prova d’un altre Univers?.
Per a la majoria de nosaltres, l’univers és inimaginablement inmens. Però no és pas així, per als cosmòlegs, per ells no importa com de grans és construeixin els telescopis, ja que el que volen observar està darrera “d’una paret”. Aproximadament a 4.500 milions més enllà d’aquest horitzó còsmic, és troba la barrera de la llum que encara no ens a arribat.
Nosaltres ens mantenim en la nostra parcel·la d’univers i ens resignem al fet que no sabem que hi ha més enllà. El millor que podem esperar, com a conseqüència d’una combinació de sort o de recerca, és la d’observar alguna escletxa en aquesta “estructura” o una finestra per observar més enllà d l’univers. Ara en Sasha Kashlinsky, creu que a trobat aquesta finestra.
Kashlinsky, és un investigador del Goddard Space Flight Center de la NASA, ha estudiat com és mouen els cúmul de galàxies a través del fons de l’espai en expansió. Ell i d’altres companys de recerca, han enregistrat que aquests cúmuls de galàxies, tenen un moviment de fins a 1.000 quilòmetres per segon més ràpids del que indiquen els plantejaments cosmològics. Més estrany, és encara que aquests cúmuls semblen que estiguin viatjant cap una petita regió del cel, situada entre les constel·lacions del Centaure i la Vela.
Kashlinsky creu que aquesta observació transmet les primeres pistes sobre el que hi ha més enllà del hotizó còsmic. Esbrinar això, ens permetria saber com era l’univers primitiu, creat després del Big Bang, o també saber si el nostre univers és un de tants.
Altres científics no estan tan segurs d’aquesta interpretació, ja que manifesten els seus dubtes sobre el plantejament d’altres universos, ja que la idea que l’univers hauria de ser igual en totes direccions va precisament en aquesta direcció.
Els científics en general incorporen i tenen en compte aquest descobriment. “Aquesta descoberta se suma al trencaclosques que tenim al voltant de la cosmologia”, comenta la Laura Mersini-Houghton, membre de la Universitat de Carolina del Nord. Ajuntant totes les peces, podem aconseguir explicar el 95% del contingut de l’univers, incloent-hi la invisible matèria fosca que manté unides a totes les galàxies i la misteriosa energia fosca, que està accelerant l’expansió de l’univers. Amb tot això, Kashlinsky anomena a aquest nou trencaclosques com al “flux fosc”.
Aquest mapa d’alta resolució observem la llum de microones emeses quan l’univers tenia tan sols 380.000 anys després del Big Bang. Aquestes dades les va aconseguir la sonda Wilkinson Microwave Anisotropy Probe.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentari
Observat el trànsit d’un super-Neptú.
Uns astrònoms del Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics, han descobert un planeta una mica més gran i massiu que Neptú. Aquest nou planeta orbita a una estrella que està situada a 120 anys llum de la Terra. Mentre que Neptú, té un diàmetre de 3,8 vegades més gran que la Terra i 17 vegades més massiu, el nou planeta (anomenat HAT-P-11b) és 4,7 vegades més gran i 25 vegades més massiu que el nostre planeta.
HAT-P-11b és va descobrir gràcies al passar directament per davant (trànsit) de la seva estrella, bloquejant d’aquesta manera un 0,4% de la llum de l’estrella. Aquest periòdic esmortiment de la llum va estar detectat per una xarxa de petits telescopis coneguts com “HATNet”, que estan dirigits pel Center des de Arizona o Hawaii. HAT-P-11b és l’11è planeta extrasolar descobert per HATNet, així com també el més petit dels descoberts amb aquest sistema de trànsit.
Les deteccions de planetes pel sistema de trànsit, són especialment útils ja que la quantitat de la reducció de la llum indica la grandària del planeta. Combinant aquestes dades del trànsit, amb les mesures del “baldereig” de l’estrella (velocitat radial), els astrònoms poden determinar la massa del planeta.
Ja en estat localitzats un cert nombre de planetes semblants a Neptú, però HAT-P-11b és el segon observat en aquesta estrella, permeten d’aquesta manera la determinació precisa de la seva massa i radi.
Aquest nou món, orbita molt a prop de la seva estrella, completant una translació en només 4,88 dies. Com a resultat d’això, la temperatura d’aquest planeta està al voltant dels 600º Celsius. Aquesta estrella té una grandària equivalent a 3/4 parts del Sol, sent alhora una mica més freda.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariDetectada una frenètica activitat en una factoria estel·lar.
Uns astrònoms del Instituto de Astrofísica de Canarias (Espanya) utilitzant el NACO, uns instrument d’òptica adaptativa instal·lat en el Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, han estudiat en detall a NGC 253, una de les galàxies espirals més brillants i polsegoses de l’espai. l’Óptica Adaptativa (AO), corregeix el borrós defecte ocasionar per l’atmosfera terrestre. Aquesta turbulència provoca el centelleig de les estrelles, d’una manera que pot agradar als poetes, però que pot frustrar una bona observació als astrònoms, ja que deteriora les imatges. Amb l’AO, els telescopis poden produir unes imatges tant precises com si en teoria, el telescopi estigués situat a l’espai exterior.
NACO ha mostrat les característiques d’una regió de la galàxia NGC 253, d’una extensió de només 11 anys llum. “Les nostres observacions ens proporcione una resolució espacial tant detallada que podem, per primera vegada comparar-les amb la resolució dels millors mapes de ràdio d’aquesta galàxia (mapes que s’han utilitzat durant més d’una dècada)”, comenta en Juan Antonio Fernàndez-Ontiveros, autor del document on s’anuncient els resultats de la recerca.
Els astrònoms han identificat 37 regions definides i brillants (tres vegades més, del que s’havia detectat fins ara), concentrades en una petita regió del centre galàctic, que equival a un 1 per cent de la grandària total de la galàxia. Els astrònoms han combinat les imatges del NACO, amb la informació del VISIR, un altre instrument del VLT, així com amb les imatges del Telescopi Espacial Hubble de la NASA i d’altres observacions de ràdio, fetes amb el Very Large Array i el Very Large Baseline Interferometer.
Combinant totes aquestes observacions en diferents longituds d’ona, han proporcionat noves dades sobre la naturalesa d’aquesta regió.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariUn petit i jove cràter d’impacte.
Aquesta imatge de la superfície de la regió de les terres baixes del planeta Mart, està sulcada amb una gran quantitat de cràters. En el centre d’aquesta regió, observem un petit cràter d’uns 300 metres de grandària aproximadament, amb material fosc expulsat cap enfora. Aquest és un cràter d’impacte molt jove, probablement format per un petit asteroide de menys de 20 metres de diàmetre.
HIRiSE ens mostra els fins detalls del cràter i del material expulsat. La característica més interessant d’aquest cràter, és el gran nombre de còdols arrodonits que hi ha al seu voltant. La major part d’aquestes roques, amb unes dimensions entre els 9 i 10 metres, més grans que un automòbil. Altres petites roques també són visibles, fins el límit que la mateixa càmera HIRiSE pot resoldre. La majoria de les roques estan a prop o dins del mateix cràter, mentre que les pedres més petites han estat expulsades més enllà. Cap altre cràter d’aquesta imatge, ens mostra el mateix nombre de còdols arrodonits, pel que tenim que pensar que aquest és el més jove.
Tot i que aquest cràter és força jove, ja fa un cert temps que va impactar en la superfície del planeta, degut que ha estat parcialment cobert per una capa de pols. En la regió oriental (a la dreta ) del cràter podem observar unes franges fosques, degudes a uns allaus de pols i que és poden observar també en d’altres regions de Mart.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariEl Hubble observa una nebulosa dins d’un cúmul estel·lar.
La nebulosa planetària NGC 2818, resideix dins del cúmul obert d’estrelles NGC 2818A. Tant la nebulosa com el cúmul estel·lar, és troben a una distància de 10.000 anys llum de nosaltres, en la constel·lació de Pyxis (la Brúixola).
NGC 2818´és una de les poques nebuloses planetàries situades dins d’un cúmul obert. Els cúmuls oberts, estan sovint aïllats i dispersos sobre centenars de milions d’anys. Les estrelles que formen les nebuloses planetàries solen viure típicament alguns milers de milions d’anys. Per això, és rar que un cúmul obert, pugui sobreviure tant de temps com per que algun dels seus membres pugui formar una nebulosa planetària. Aquest cúmul obert en concret, és especialment antic, ja que és creu que té una edat de gairebé mil milions d’anys.
L’estructura espectacular de NGC 2818 (anomenada també PLN 261+8.1), conté els estrats superiors d’una estrella que els va expulsar a l’espai interestel·lar durant les fases finals de la vida de l’estrella. Els brillants gasos amortallen les restes de l’estrella que va viure, mentre va tenir prou combustible com per sostenir les reaccions nuclears en el seu nucli.
Les nebuloses planetàries poden tenir estructures força variades. NGC 2818 té una forma complexa que és difícil d’interpretar. Tanmateix, a causa de la seva localització dins d’aquest cúmul obert d’estrelles, els astrònoms poden tenir accés a la informació de la nebulosa, de la seva edat i de la distància; dades que d’altre manera serien més difícils d’aconseguir.
La nebulosa planetària, s’anirà esvaint gradualment durant algunes desenes de milers d’anys. El calent nucli estel·lar, romanent de NGC 2818 és refrederà finalment durant els propers milers de milions d’anys com una nana blanca. El nostre propo Sol, sofrirà un procés similar, però això no succeirà fins d’aquí 5.000 milions d’anys aproximadament.
Aquesta imatge va estar capturada pel telescopi espacial Hubble, el mes de novembre de 2008, amb la càmera planetària 2 de gran camp. Els colors de la imatge, representen una gamma d’emissions que mostren els gasos de la nebulosa. En color vermell representant el nitrogen, el color verd l’hidrogen i el color blau l’oxigen.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentari