Arxiu per Desembre, 2008

Imatge conjunta de Júpiter i Ganimedes.

El Telescopi Espacial Hubble, ha observat la lluna de Júpiter, Ganimedes jugant al joc de “mirar i xiular”. En aquesta  imatge del Hubble, on podem observar la imatge del creixent de Ganimedes, just abans de capbussar-se darrera del planeta gegant.

Ganimedes completa una volta al voltant de Júpiter, cada set dies. De manera que des de aquest planeta, és pot observar com pasa per davant d’aquest gegant amfitrió, per reemergir més tard.

Composta de roca i gel, Ganimedes és la lluna més gran del nostre Sistema Solar. Es fins i tot més gran que el planeta Mercuri. Ganimedes, és com una bruta bola de neu a prop de Júpiter, el planeta més gran del Sistema Solar.

La fina visió del Hubble, ha permès als astrònoms observar algunes caracteristiques de la seva superfície d’aquest satel·lit; el més notable, el cràter meteòric, Tros. Tros amb el seu sistema de raigs, o estries de brillant material desplaçat des del seu cràter . Tros i el seu sistema de raigs, tenen unes dimensions aproximades com l’estat d’Arizona.

La imatge també ens mostra la Gran Taca Vermella de Júpìter, situada en la part superior esquerra. Una tempesta de la mida de dues Terres, observada des dels últims 300 anys.

Els astrònoms utilitzen aquestes imatges per estudiar l’atmosfera superior de Júpiter. Alhora que Ganimendes passa pel darrer del planeta gegant i que reflecteix la llum solar que llavors passa a través de l’atmosfera de Júpiter.

Aquesta imatge va estar capturada en color a partir de tres imatges presses el dia 9 d’abril de 2007, amb la Càmera Planetaria2 de Gran Camp del Hubble, amb els filtres vermelles, verds i blaus. La imatge ens mostra al planeta Júpiter i el seu satèl·lit Ganimedes en colors naturals.

jupiter-ganimedes2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

                              

1 comentari

Estructures morfològiques semblants a la Terra i a Enceladus.

Aquestes dues imatges, serveixen per comparar les superfícies “deformades” de la Terra a partir de la informació d’un Centre Compensat d’Extensió (OSC), amb estructures similars de superfícies amb ruptures o de discontinuïtat a Damascus Sulcus, anomenades també “ratlles de tigres“, del satèl·lit de Saturn, Enceladus.

La imatge d’Enceladus, va estar presa per la sonda Cassini de la NASA, durant els acostaments que va tenir els mesos de març, agost i octubre d’aquest any.

La imatge de l’esquerra correspon al relleu barimetric (una topografia a través d’un sonar), d’una carena muntanyosa del Pacífic Oriental, situada en les coordenades de 9,5 graus de latitud nord i 104 minuts de longitud oest.

Els OSC, detecta a la Terra uns moviments més ràpids que en altres llocs, en concret de 100 mil·límetres per any. A diferència d’altres regions del Atlàntic Mig, on els moviments són d’uns 20 mil·límetres per any.

La discontinuïtat axial d’Enceladus, mostrat en la imatge de la dreta, ens mostra unes estructures semblants a les detectades pel OSC. Encara que la semblança morfològica, no es cap garantia de que estiguin provocats per aquest ràpid moviment.

A la Terra els OSC, es formen quan dues carenes d’extensió gairebé paral·leles s’allarguen a través de la seva carena durant molt de temps. Degut al allargament de les carenes, existeix aquesta formació paral·lela, on les forces en forma de cisalla provocades per la mateixa extensió, provoquen un gir una al voltant de l’altre.

A Enceladus, aquests trets morfològics poden estar produïts d’una manera semblant a la Terra. Fitxeu-vos en les línies de punts que indentifíquen aquests processos semblants.

damascus-sulcus.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

L’energia fosca ajuda al creixement d’un univers en expansió.

Per primera vegada uns astrònoms han observat clarament els efectes de “l’energia fosca”, en una de les regions col·lapsades més massives de l’univers, gràcies a l’Observatori de Raigs X Chandra de la NASA.

La recerca de l’energia fosca, en les regions dels cúmuls de galàxies, s’ha combinat amb altres estudis, per tal de concretar quin és el destí de l’univers. Aquesta recerca ha combinat la investigació amb d’altres mètodes per detectar l’energia fosca, com pot ser en les explosions de les supernoves.

Aquests resultats obtinguts gràcies a les dades de radiació X, proporcionen una prova independent i molt important sobre la presència de l’energia fosca; la gravetat que accelera el creixement i expansió de les estructures còsmiques.

Els científics creuen que l’energia fosca, és una força de gravetat repulsiva, encara que no esta gaire clar la seva estructura. Entendre la natura de l’energia fosca, és ara un dels principals reptes de la ciència. Les possibilitats inclouen la constant cosmològica, que és l’equivalent a l’energia en un buit. Altres possibilitats indiquen una modificació en algun concepte de la Relativitat General, o en altres escales majors, en un camp físic més general.

Per ajudar a entendre i decidir entre alguna d’aquestes opcions, s’exigeix una nova manera d’observar l’energia fosca. Es tractaria d’observar com afefcta l’acceleració còsmica al desenvolupament gradual dels cúmuls galàctics.

“Aquest resultat, és podria descriure com a “desenvolupament  aturat de l’univers”, comenta l’Alexey Vikhlinin, membre del Smithsonian Astrophysical Observatory de Cambridge, el qual segueix, “Qualsevol cosa que estigui forçant l’expansió de l’univers, també està forçant el desenvolupament per alentir-lo”.

Vikhlinin i els seus companys de recerca, han utilitzat el Chandra per observar el gas calent d’una dotzena de cúmuls de galàxies, els quals són les estructures més grans de l’univers. Alguns d’aquests cúmuls estan relativament propers a nosaltres, mentre que d’altres estan a mig camí de l’univers.

Els resultats mostren que l’augment de la massa dels cúmuls de galàxies, s’alinea gradualment amb un univers dominat per l’energia fosca. Segons comenten els investigadors, els resultats són extraordinàriament coherents amb els càlculs de la seva distància, indicant que la Relativitat General s’aplica com era esperat en les grans estructures.

“Durant molts anys, els científics han volgut provar com funciona la gravetat a grans escales i ara, finalment ho podem fer”, comenta en  William Forman, coautor d’aquesta recerca. “Aquesta és una prova, que la Relativitat General, funciona”.

Combinant amb altres estudis , com poden ser  les supernoves, l’estudi del fons còsmic de microones i la distribució de les galàxies, amb les adedes de raigs X, ens dona una millor idea de les propietats de l’eneriga fosca.

darkenergy.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un veïnat estel·lar devastat.

Aquesta imatge presa pel Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, ens mostra les circumstàncies adverses de viure a prop d’estrelles massives: la radiació i els potents vents estel·lars (regió de color blanc del centre de la imatge), que estan desplaçant el material necessari per la formació de planetes al voltant d’estrelles com el nostre Sol.

El material de formació planetària, es pot observar en forma d’estructures semblants a cometes, al darrera de les tres estrelles situades en el centre de la imatge. Les estructures en forma de cua mostren els esclats cap enfora de les estrelles massives.

La imatge és un bon exemple de com les estrelles semblants al Sol, poden escampar la matèria de formació planetària de les estrelles massives.

Aquestes estrelles del tipus solar, tene unes edats d’aproximadasment un o dos milions d’anys. Amb aquesta edat els planetes estan encara al voltant dels disc de pols i gas. Els astrònoms comenten que aquesta pols es arrossegada, des del disc exterior de les estrelles. Això significa que els objectes semblants a planetes com la Terra, formant-se al costat d’estrelles semblants al Sol, estarien segurs; mentre que planetes exteriors com Urà, quedarien convertits en pols arrossegada pel vent.

Aquesta imatge, ens mostra una part de la regió estel·lar anomenada W5, situada a 6.500 anys llum de la Terra, en la constel·lació de Cassiopea. És una composició de dades infraroges presses amb la càmera del fotòmetre multibanda. La llum amb una longitud d’ona de 3,5 microns correspona al color blau, mentre que la llum emesa en les regions on hi ha pols, és de 24 microns de color taronja-vermellós.

w52.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Uns astrònoms observen unes nanes marrons molt fosques.

Aquesta és una relació d’amistat, entre dues estrelles frustrades, o nanes marrons, cadascuna d’elles amb una brillantor equivalent a una milionèsima part del nostre Sol.

Els astrònoms és pensaven prèviament que aquell parell de bulbs foscos corresponien a una única nana marró. Però quan el telescopi espacial Spitzer de la NASA, va observar aquest objecte en detall, va poder mesurar acuradament la sevadèbil temperatura per primera vegada. El Spitzer, a més de mesurar la temperatura, va observar que aquest objecte, de fet eren unes nanes marrons bessones.

“Aquests dos objectes, són els primers en trencar la barrera d’una milìonèsima de la potencia de llum que emet el Sol”, comenta l’Adam Burgasser, membre del Institut Tecnològic de Califòrnia. Burgasser, és el responsable d’aquesta descoberta, que apareix publicada en la revista Astrophysical Journal Letters.

Les nanes marrons són com les marginades del cosmos. Són esferes compactes de gas que floten lliurement a l’espai, però que són massa lleugeres i fredes per ser estrelles, alhora que són massa calentes i massives per ser planetes. El nom de “nana marró”, prové que aquests petits objectes canvien de color gradualment a mesura que es redreden, de tal manera que no tenen un color definitiu. En realitat la majoria de nanes marrons, tenen una coloració vermellosa, si les poguéssim observar a simple vista.

Degut a la seva feble lluminositat, les fa molt difícils d’observar. La primera nana marró, és va descobrir l’any 1995.

Aquest duo de nanes marrons, notables per la seva brillantor excepcionalment baixa, s’anomenen 2MASS J09393548-2448279. Els astrònoms utiloitzant el Spitzer, han pogut comprovar la presència de les dues nanes marrons, observant una temperatura que oscil·la entre els 565º a 635º Kelvin (entre 290º i 360º Celsius). Això representa alguns centenars de graus més calentes que el planets Júpiter.

Per mesurar la seva brillantor, els investigadors havien de determinar primer la seva distància a la Terra. Després de tres anys de precisos càlculs, des del Observatori Angloaustralià, varen determinar que es troben en el cinquè lloc en proximitat a la Terra, es a dir uns 17 anys llum, dins de la constel·lació de l’Antlia.

Segons comenta en Burgasser, “Aquestes nanes marrons, són les lluminàries de mes baixa intensitat que coneixem en el cel. Igual que els fluorescents,  emeten una part important de la seva llum en una gamma molt estreta de la longitud d’ona, en aquest cas en infraroig”.

2mass-j09393548.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Les oscil·lacions d’uns planetes podrien mostrar-nos els seus satèl·lits.

Una recent investigació d’un astrònom de la University College London, ajudat a detectar satèl·lits en planetes fora del nostre Sistema Solar.

En David Kipping, que treballa pel Science and Technology Facilities Council (STFC) del Regne Unit, ha localitzat aquestes llunes observant el seu baldereig en les orbites que tenen al voltant dels seus planetes. Els seus càlculs van apareixer publicats en el Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, el passat dia 11 de desembre. Aquest estudi, no tant sols permet confirmar la presència d’un satèl·lit, si no que a més permet mesurar la seva massa i distància al planeta amfitrió i determinar les possibilitats d’habitabilitat.

Dels més de 300 exoplanetes (planetes fora del nostre Sistema Solar) coneguts, gairebé 30 és troben en una regió habitable de la seva estrella, encara que tots aquests planetes són gegants de gas i per tant inhabitables. La recerca de llunes en orbites al voltant d’aquests planetes, és molt important per la recerca de vida.

“Fins ara els astrònoms només han observat els canvis de posició d’un planeta, mentre orbitava a la seva estrella. Això ha fet difícil confirmar la prese`cnai de qualsevol satèl·lit, degut a la seva baixa pertorbació”, comenta en David Kipping. “Adoptant aquest nou mètode i observant la posició d’un planeta al passat davant de la seva estrella, millorem la nostra informació fent-la més fiable, alhora de detectar una lluna al voltant d’un planeta gasós d’una massa semblant a Neptú”.

exomoon.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La brillant Nebulosa de la Taràntula.

Situat a prop del Gran Núvol de Magallanes, 30 Doradus és una de les regions de formació d’estrelles massives més gran de tota la galàxia. Aquesta regió està inclosa en la nebulosa de la Taràntula, produint una intensa radiació amb uns potents vents de gas de varis milions de graus de temperatura, que ocasionen gegantines bombolles de gas i pols.

Algunes d’aquestes estrelles gegantines,han evolucionat fins a desenvolupar una catastròfica explosió, anomenada supernova, augmentant la grandària d’aquestes bombolles, gràcies a la radiació X.

Amb el permís dels pùlsars, que sempre han actuat com uns fars, els romanents de les supernoves com a conseqüència de l’expansió, provoquen l’esfondrament dels núvols i la formació de noves generacions d’estrelles.

En el centre de 30 Doradus, hi ha el cúmul R 136, en la intersecció de tres d’aquestes superbombolles. Ara mateix i amb unes edats de només un o dos milions d’anys, les estrelles de R 136 són massa joves per ser l’origen d’aquestes supernoves.

En canvi R 136 és més probablement l’últim cúmul format a 30 Doradus. Aquesta regió es troba a una distància aproximada de 160.000 anys llum de la Terra, dins de la constel·lació de Doradus. Amb unes dimensions d’uns 800 anys llum, és increïblement brillant en moltes longituds d’ona. Si aquesta nebulosa és trobés a la mateixa distància que la coneguda Nebulosa d’Orió (1.300 anys llum), la seva àrea abastaria unes 60 llunes plenes i la seva lluminositat seria prou potent per fer ombres en plena nit a la Terra.

Aquesta imatge en radiació X de 30 Doradus, és el recull de gairebé 114.000 segons d’exposició o l’equivalent a 31 hores, amb l’Observatori de Raigs X Chandra. Les dades de color vermell, representen la gamma de menys intensitat de radiació X, la gamma mitjana en color verd, mentre que els raigs X de major intensitat estant representats en color blau.

30dor.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Observant un forat negre supermassiu amb una lent natural.

Combinant una doble “lent natural” d’augment, amb els instruments del Very Large Telescope de l’ESO, els astrònoms han pogut observar l’interior del disc que envolta un forat negre supermassiu, situat a uns 10.000 milions d’anys llum de distància. Aquesta observació, ha millorat el nivell de detall fins a mil vegades més, del que fins ara havien observat els millors telescopis del món, proporcionant d’aquesta manera una confirmació observacional dels models teòrics referents a aquests tipus d’objectes.

L’equip d’astrònoms d’Europa i dels Estats Units, han estudiar la “Creu d’Einstein“, un famós miratge còsmic. Aquesta configuració en forma de creu, consisteix en quatre imatges d’una sola i distant font de llum. Les imatges múltiples són el resultat de les lents gravitacionals produïdes per una galàxia situada en un primer pla, un efecte que havia previst Albert Einstein, com a conseqüència de la teoria de la Relativitat General. La font de llum, mentre que la galàxia del primer pla és troba deu vegades més a prop. La llum que prové del quasar doblega la seva trajectòria augmentada pel camp gravitatori de la galàxia.

Aquest efecte amplificador, és conegut com una “macrolent”, en el qual una galàxia assumeix el paper de lent còsmica o de telescopi natural. Té un paper important en l’astronomia ja que permet observar objectes distants que d’altra manera serien molt més dèbils per ser explorats. “La combinació d’aquesta amplificació natural amb l’ajut d’un gran telescopi, ens proporciona uns detalls molt més precisos dels que hauríem obtingut, sense la seva col·laboració”, comenta en Frèderic Corubin, responsable del programa que estudia la Creu d’Einstein, amb el Very Large Telescope de l’ESO.

La macrolent, forma una àrea augmentada per les mateixes estrelles en moviment, que tant sols és de pocs dies llum, com exemple, comparable al disc d’acreció del quasar.

Dins del disc de la galàxia, és pot observar una regió ampliada secundària anomenada “microlent”, que està afectada per diferents emissions. Les regions de diferents grandàries, tenen diferents colors (o temperatures), de tot això, l’efecte de les microlents pot produir varacions en color de les imatges del quasar, a més de les variacions de la seva brillantor. En observar aquestes variacions en detall durant anys, els astrònoms poden mesurar com és distribueix la matèria i energia dins del forat negra supermassiu que resideix en el quasar.

L’ús de les macrolents i microlents, conjuntament amb el VLT, permetrà als astrònoms explorar les regions a escales tant petites com una milionèsima d’un segon d’ar. Això correspondria a la grandària d’una moneda d’euro, observada a una distància de dos milions de quilòmetres, més o menys, cinc vegades la distància de la Terra a la Lluna !. “Això és mil vegades millor, que el que poden observar amb les tècniques convencionals un potent telescopi”, comenta en Corubin.

creu-deinstein.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble localitza diòxid de carboni en un planeta extrasolar.

El Telescopi Espacial Hubble de la NASA, ha descobert diòxid de carboni en l’atmosfera d’un planeta situat en una altre estrella. Això és un pas important, de cara a trobar biotraçadors químics de vida extraterrestre.

Aquest planeta d’una grandària semblant a Júpiter, s’anomena HD 189733b, tot i que té una elevada temperatura per originar la vida. Encarà que el més important, és demostrar que les observacions del Hubble, poden aportar les proves necessàries per localitzar la química bàsica per detectar la vida en d’altres planetes d’altres estrelles.

Els compostos orgànics poden ser un subproducte dels processos de vida i la seva detecció pot ajudar algun dia a proporcionar la primera evidència de la vida més enllà de la Terra.

Les observacions prèvies de HD 189733b, fetes pel Hubble i el Telescopi Espacial Spitzer, varen localitzar vapor d’aigua. Aquest any, el Hubble ha localitzat metà en l’atmosfera del planeta.

“El Hubble és va projectar principalment per fer observacions de l’univers distant i ara amb aquestes observacions està obrint una nova era de l’astrofísica i ciència planetària comparada”, comentava l’Eric Smith, científic del programa del Hubble Space Telescope. “Aquests estudis atmosfèrics, varen començar a determinar les composición i processos químics que funcionen en mons distants i que orbiten en d’altres estrelles. El futur d’aquesta nova frontera de la ciència, extremadament prometedora, consisteix a descobrir i mesurar més molècules atmosfèriques en altres exoplanetes”.

hd-189733b2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una recerca de 16 anys, estudia el moviment d’unes estrelles al voltant d’un forat negre.

Observant els moviments de 28 estrelles que orbiten en la regió més central de la Via Làctia, amb una admirable paciència i una precisió sorprenent, uns astrònoms han pogut estudiar el forat negre supermassiu que s’amaga allà. Es coneix com a “Sagitarius A”.

Aquesta nova recerca, indica per primera vegada les òrbites d’aquestes estrelles centrals, amb una precisió que dona la informació sobre la seva formació i el lligam entre el mateix forat negre.

“El centre de la galàxia, és un laboratori únic on podem estudiar els processos fonamentals de la forta gravetat, dinàmica i formació estel·lar, que alhora tenen que ser comuns en altres nuclis galàctics. Aquest nivell de detall, que ens ofereix la nostra galàxia no seria possible trobar-lo en d’altres galàxies”, comenta en Reinhard Genzel, responsable de l’equip de recerca del Max-Planck Institute for Extraterrestrial Physics de Garching a prop de Munic.

La pols interestel·lar que omple la galàxia, bloqueja la nostra visió directa de la regió central de la Via Làctia en llum visible. D’aquesta manera, els astrònoms utilitzen les longituds d’ona infraroges per poder penetrar en la pols i investigar aquesta regió. “El Centre Galàctic alberga el forat negre supermassiu conegut més proper a nosaltres. Per això, es el millor lloc per estudiar aquests objectes en detall”, comenta l’autor d’aquest estudi en Stefan Gillessen.

L’equip de recerca, va utilitzar les estrelles centrals com un “test de partícules”, observant com és mouen al voltant de Sagitarius A. Aquestes observacions poden ajudar a comprendre les propietats del forat negre, com poden ser la seva massa i distància. El nou estudi, indica que el 95% de la massa estel·lar localitzada, està en el forat negre. Així doncs en aquesta petita regió, hi ha poc espai per la matèria fosca.

“Indubtablement l’aspecte més espectacular de la nostra recerca, ha estat l’evidència empírica de l’existència dels forats negres supermassius. Les òrbites estel·lars en el Centre Galàctic mostren que la concentració massiva central, correspon a quatre milions de masses solars, que tenen que correspondre  raonablement a un forat negre”, comenta en Reinhard Genzel. Les observacions també han permès concretar  la nostra distància al centre de la galàxia, amb una gran precisió, uns 27.000 anys llum.

En la imatge podem observar les regions centrals de la Via Làctia, en el infraroig proper, amb l’instrument NACO del Very Large Telescope de l’ESO. Aquest estudi, és un compendi d’observar les estrelles central de la galàxia, durant més de 16 anys.

forat-negre-super-via-lacti.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »