Arxiu per Desembre, 2008

Resum any 2008.

L’últim dia de l’any passat varem incloure un resum molt personal, on anomenàvem les 12 noticies potser més importants publicades en aquesta web.

De fet, aquests dies la majoria de mitjans de comunicació ja ho fan, fent un resum de les noticies succeïdes en diferents àmbits de la vida social, pólítica, econòmica o esportiva.

Aquest resum, és un recull de la secció INDEX, on podreu trobar la resta de les 366 noticies publicades aquest any.

Aprofitem aquest últim dia del 2008, per agrair les més de 80.000 visites que hem rebut, amb les seves consultes, aportacions o enviaments d’imatges.

Desitgem un any 2009 amb pau i salut.

Gener. El Messenger ja arribat a Mercuri.

Febrer. Nova llum sobre l’energia fosca.

Març. Allaus en els penya-segats del pol sud de Mart.

Abril. Els cúmuls globulars podrien ser més joves del que ens pensem.

Maig. El XMM-Newton, descobreix una part de la matèria desapareguda del Univers.

Juny. La Phoenix Mars Lander, confirma la presència d’aigua gelada a Mart.

Juliol. Una estrella de quarks !.

Agost. Es detecta l’evidència de l’energia fosca.

Setembre. Resolt el misteri del pol sud de Mart.

Octubre. Gegantins forats negres en un Univers distant.

Novembre. Una gran simulació informàtica podria resoldre el misteri de la matèria fosca.

Desembre. Les nanes marrons es formen com la resta d’estrelles.

ocultacio-venus-lluna.jpg

Fotografia de la ocultació de Venus per la Lluna, on podem observar també el planeta Júpiter a dalt a la dreta, del passat dia 1 de desembre de 2008. Imatge capturada amb un telescopi refractor de 80 mm de diàmetre i 480 mm de distància focal. Imatge d’Univers quark.

No hi ha comentaris

El Spitzer ens ensenya una nova imatge d’una regió de formació estel·lar.

De la mateixa manera que un fotògraf captura una imatge en llum visible i que pot decidir fer-ho en blanc i negre o color, els astrònoms del Telescopi Espacial Spitzer, tenen l’opció d’utilitzar diferents filtres en les seves imatges, tal com és mostra en la fotografia de la regió de formació estel·lar anomenada RCW 49.

Aquesta nova imatge, ens mostra una maternitat d’estrelles, situada a 13.700 anys llum, en la constel·lació del Centaure. El telescopi Spitzer, va capturar aquesta imatge l’any 2004. Aquella imatge, va estar composta amb una combinació de quatre longituds d’ona infraroges diferents, ara la nova imatge presentada aquí en conté tant sols dues.

Un ull humà, pot percebre tres colors diferents en llum visible (vermell, verd i blau). La resta de colors, estan composats per una combinació d’aquests tres colors. Cada color té una longitud d’ona diferent i moltes longituds d’ona determinats, estan fora delespectre visible. La llum infraroja està bàsicament en les longituds d’ona per sota dels colors que ja no podem observar.

El Spitzer, pot observar amb les seves càmeres fins un total de set longituds d’ona, o canals sensibles a la llum infraroja. El treball dels científics del Spitzer, està en representar aquests canals en uns colors que puguem observar.

Les dues longituds d’ona més curtes, de 3,6 i 4,5 microns varen servir per confeccionar un mapa amb els colors cian i vermell respectivament. A 4,5 microns, el gas calent d’hidrogen brilla intensament, mentre que en el color cian ho fa en llum visible. Aquesta imatge en dos canals, evidencia el gas calent d’hidrogen, per sobre de les regions vermelles, a més podem observar més de 2.200 estrelles i molècules orgàniques visibles en aquesta imatge de dos canals, que no s’observen amb tanta intensitat en la imatge de quatre canals.

rcw-49.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Els primers forats negres que és menjaven a les estrelles.

Eixams de petits forats negres, forjats durant el Big Bang, podríem haver destruït les primeres estrelles del Univers, al ser devorades des del seu interior. Aquests objectes s’haurien tornat en gegantins forats negres, situats ara en els interiors de les galàxies, origen dels quals ha estat un gran misteri.

Alguns físics especulen que aquests minúsculs forats negres, haurien estat formats en aquella densa “sopa” de matèria i radiació que és va mantenir durants els primers moments del Univers. Si això fos d’aquesta manera, podríem considerar que una part de la invisible matèria fosca, hauria impregnat aquell Univers.

Ara en Cosimo Bambi i uns companys de recerca, de la Universitat de Tokio al Japó, en suggerit que aquests primers forats negres, també podríen haver destruït les primeres estrelles del Univers.

Les primeres estrelles com és creu, es varen formar al cap de 200 milions d’anys del Big Bang, en les regions internes del Univers, amb una força densitat de matèria fosca. Les estrelles s’haurien format gràcies que la gravetat, hauria atret a més de la matèria fosca, el gas necessàri per la seva formació.

L’equip de recerca de Bambi, ha calculat la quantitat de matèria fosca, dels primers i microscòpics forats negres. Creuen que cadascun d’aquests forats negres, haurien tingut la massa equivalent al planeta nan Ceres. Les observacions han esclòs als candidats amb més matèria fosca, així com als més lleugers, ja que s’haurien evaporat per els efectes de la teoria quàntica.

Una estrella formada en el centre d’aquest dens eixam de matèria fosca, contindrien aproximadament un milió d’aquests forats negres, amb la conseqüent matèria ordinària.

Un forat negre més gran, podria consumir a una estrella en menys d’un milió d’anys, augmentat d’aquesta manera de 10 a 1000 vegades la massa equivalent al Sol. Una vegada arribat a aquesta grandària, aquests forats negres podrien augmentar la seva massa, aspirant el gas circumdant, convertint-se d’aquesta manera en objectes gegantins situats en els centres de les galàxies, amb unes masses equivalents a milers de milions la massa del nostre Sol.

primitius-forats-negres.jpg

Si voleu més informació,  premeu aquest enllaç.

1 comentari

On està l’aigua de Venus?.

La sonda Venus Express ha detectat per primera vegada un procés desconegut a l’atmosfera del planeta Venus. L’any passat, la sonda espacial va revelar que una part important de la seva atmosfera, és perd per les regions fosques o no il·luminades pel Sol. Aquest descobriment posa al descobert la presència d’aigua en aquest planeta, en una quantitat important, encara que no com la Terra.

El magnetòmetre (MAG), un instrument a bord de la sonda va descobrir les tracés del gas d’hidrogen en el costat fosc del planeta, “Aquest era un procés esperat a Venus, però ara és la primera vegada que l’observem”, comenta la magda Delva, investigadora del Austrian Academy of Ciences de Graz.

Aquest descobriment es va fer gràcies a la bona situació en l’orbita de la Venus Express, ja que en les seves orbites el·líptiques sobrevola els pols del planeta.

L’aigua és una molècula clau per la vida al planeta Terra. La Terra i Venus disposen de la mateixa grandària aproximadament i havent-se format al mateix temps, els astrònoms pensen que varen disposar de les mateixes quantitats d’aquest apreciat líquid. Avui dia, però les proporcions d’aquest element, són extremadament diferents. La Terra conté en la seva atmosfera i en els oceans, unes 100.000 vegades més aigua del que hi ha a Venus. A pesar de la poca concentració d’aigua, Magda Delva i el seu equip varen trobar al voltant de 2 X 10.24 nuclis d’hidrogen, que constitueixen els àtoms de les molècules de l’aigua, en la regió fosca de Venus.

Aquesta imatge en fals color de Venus, podem apreciar al planeta des del pol sud, amb la clara diferència de claror del dia a la nit.

aigua-a-venus.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un final d’any amb una gran alineació planetària.

El proper dilluns dia 29 de desembre, uns 45 minuts després de la posta del Sol, podrem observar una important alineació d’objectes del Sistema Solar.

Si disposem d’un horitzó prou pla i ens acompanyen unes bones condicions meteorològiques, gaudirem d’una alineació de diversos planetes, tenint en el bell mig a la Lluna.

 En la part superior d’aquesta alineació i degut a l’hora, encara no serà observable a simple vista al planeta Urà, amb una magnitud visual de +5,88. Com a planeta més lluminós amb una magnitud de -4,3, observarem el planeta Venus. Just al seu costat i només observable amb prismàtics o un petit telescopi el planeta Neptù, amb una magnitud de +7,95.

Un delicat creixent de la Lluna amb només una edat de 1,96 dies, quedarà situada sobre Júpiter amb magnitud de -1,93 i arran d’horitzó observarem el fonedís Mercuri amb una magnitud de -0,69.

Certament tot un repte per observar tot aquest conjunt d’objectes i encara més enregistrar-los en alguna fotografia.

alineacio-planetaria-29-12.jpg

Imatge de Starry Night Pro

No hi ha comentaris

Observant les tempestes de Mart.

Com si és tractessin de caçadors de tempestes de la Terra, uns científics d’un vehicle espacial de la NASA, dediquen una part del dia a controlar el temps que fa al planeta Mart. A tota velocitat la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, pren imatges des de l’espai d’aquestes tempestes de sorra.

Sovint aquestes tempestes espirals, s’assemblen als gegantins tornadors de la Terra. A vegades formen enormes fronts de pols que és regiren com les “rufagues negres” dels anys 1930. Les tempestes alcen les partícules de pols a l’alta atmosfera, que serveix de llavors per la formació dels núvols de gel d’aigua. El gel d’aigua condensa les partícules de pols, per formar uns núvols de colors blanquinosos.

Aquestes imatges ens mostren un front que puja en direcció a una xarxa de canyons, així com uns petits tornados de pols per sobre d’uns volcans. Els vels prims dels núvols glacials, és dissipen a l’alta atmosfera per sobre dels plomalls de pols.

L’orbitador de la NASA, ha descobert que les tempestes més petites a Mart, és poden alimentar de les tempestes més grans. Ara que la NASA ha allargat la missió, podrà buscar amb més temps, la tempesta perfecta a Mart !.

tempestes-a-mart.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

L’observatori ALMA disposa de la primera antena.

Al nord de Xile s’està construint actualment un dels telescopis més avançats del món. La primera de les modernes antenes ha estat entregada al projecte ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array). ALMA s’està construint en l’altiplà de Chajnantor, a una alçada de 5.000 metres per sobre del nivell del mar. Aquest telescopi forma part d’una col·laboració global, inclòs l’ESO com a representació europea.

ALMA inicialment consistirà en 66 antenes d’alta precisió, amb l’opció de poder augmentar a un nombre més gran. Tindrà un total de 50 antenes de 12 metres de diàmetre, treballant de manera conjunta com un gegantí radiotelescopi individual, a més d’un conjunt compacte integrat per antenes de 7 i 12 metres de diàmetre.

Les dades del ALMA, proporcionaran als astrònoms la informació d’un Univers fred, el gas molecular i les petites partícules de pols, de les quals neixen les estrelles, els sistemes planetaris o inclús la vida. ALMA permetrà descobrir les condicions sobre la formació estel·lar i planetària, ens mostrarà les llunyanes galàxies que és van formar en el nostre Univers fa més de 10.000 milions d’anys.

ALMA està instal·lat en l’altiplà de Chajnantor, degut a la seva extrema sequedat i alçada, que ofereixen unes excel·lents condicions per observar els senyals en la franja submil·limetrica per el qual ha estat dissenyat.

Les antenes que pesen unes 100 tones cadascuna, poden ser traslladades a diferents posicions, amb l’objectiu de reconfigurar el telescopi ALMA. Això és fa mitjançant dos grans transportadors fabricats especialment, amb unes mides de 10 metres d’ample per 20 metres de llarg, amb un total de 28 rodes.

alma1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una brillant família estel·lar.

Els dies festius, també han arribat als astrònoms del Observatori Europeu del Sud (ESO), en forma d’aquesta espectacular imatge. La qual ens mostra, una regió on el gas envolta a la coneguda nebulosa NGC 2264, una regió del cel que inclou els ornaments en color blau, que brillen al voltant de l’estrella del Arbre de Nadal.

Situat a una distància de 2.600 anys llum de la Terra, NGC 2264 està situada en la constel·lació de Monoceros, l’unicorn; no gaire lluny de la familiar figura d’Orió, el Caçador. En aquesta imatge podem apreciar una regió que abasta uns 30 anys llum de grandària.

William Herschel va descobrir aquests fascinant objecte a finals del segle 18è. Primer s’adona del brillant cúmul durant el mes de gener de 1784, la brillant nebulosa, la va observar durant el Nadal de dos anys després. Aquesta regió per la seva brillantor, la podem observar ambs uns prismàtics. Amb un petit telescopi, les estrelles semblen brillar com un Arbre de Nadal. L’estrella que il·lumina la part superior de la nebulosa, arriba a ser visible a simple vista. És un sistema d’estrella massiva múltiple, que va emergir del núvol de gas i pols, fa tant sols uns quants milions d’anys.

Al fons d’aquesta regió, podem observar una fosca estructura triangular, coneguda com la Nebulosa del Con, una regió de gas molecular, inundada per la llum de les brillants estrelles de la regió.

A la dreta de la regió, hi ha una brillant estrella amb una textura nebulosa al seu voltant, coneguda amb el nom de la Nebulosa de pell de Guineu.

El color vermell que il·lumina tota aquesta regió, és el resultat dels enormes núvols de gas, que brillen per la intensa llum ultraviolada, emessa per les brillants i joves estrelles. Aquestes mateixes estrelles, adquireixen el color blau a mesura que es tornen encara més calentes i molt més massives que el nostre Sol.

Aquesta imatge ha estat capturada amb la Wide Field Imaginer (WFI), una càmera astronòmica especialitzada, conjuntament amb el telescopi Max-Planck de 2,2 metres de diàmetre, situat a 2.400 metres d’alçada en el  Desert d’Atacama a Xile.

ngc-2264.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Descobreixen un mineral “desaparegut” per entendre la història de Mart.

Els investigadors que utilitzen el potent instrument de recerca, la Mars Reconnaissance Orbiter de la NASA, han trobat finalment un mineral “aigualit”, en un passat de la superfície del planeta vermell.

Examinant estrats subjacents de roca encara intactes, el Compact Reconnaissance Imaging Spectrometer for Mars (CRISM), han detectat minerals carbonatats, que indiquen que antigament el planeta Mart, disposava d’aigua neutre i alcalina. El moment de la formació d’aquests minerals, està situat en més de 3.600 milions d’anys. Els carbonatats, que a la Terra inclouen la pedra alcalina i el guix, es dissolen de pressa en àcid. Per això, la seva supervivència fins avui a Mart, desafia els plantejaments que suggereixen un ambient exclusivament àcid, que dominava el planeta. En canvi, indica que uns tipus diferents d’ambients ja existien. A més varietat d’àmbits humits, més possibilitats d’existència de formacions de vida.

“Es emocionant haver localitzat finalment aquests minerals carbonatats, perquè proporcionen més detalls sobre les condicions de períodes específics de la història de Mart”, comenta en Scott Murchie, responsable del CRISM i membre de la Universitat Johns Hopkins.

Aquests descobriments han estat publicats el dia 19 de desembre, en la revista Science i en la sessió informativa del American Geophysical Union Fall Meeting a San Francisco.

Les roques carbonatades es formen quan l’aigua i el diòxid de carboni interaccionen amb el calci, ferro o magnesi en les roques volcàniques. El diòxid de carboni de la atmosfera, queda atrapat dins de les mateixes roques. Si sortís tot el diòxid de carboni emmagatzemat en les roques terrestres, la nostra capa atmosfèrica seria més densa que la del planeta Venus.

Alguns investigadors creuen que una densa capa de diòxid de carboni en l’atmosfera, mantenia més calent al planeta i feia possible l’existència de l’aigua en forma líquida en la seva superfície, durant prou de temps com per ocasionar les grans erosions observades en els sistemes de valls.

carbonats-a-mart.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Astrònoms observen aigua en una llunyana galàxia.

Uns astrònoms han localitzat l’aigua més distant observada fins ara en el nostre Univers, situada en una galàxia a uns 11.000 milions d’anys llum de la Terra. Fins ara, la distància més llunyana on s’havia observat aquest element, estava a uns 7.000 milions d’anys llum.

Utilitzant el gran radiotelescopi de 100 metres de diàmetre situat a Effelsberg, Alemanya i el Very Large Array de la Fundació Nacional de la Ciència, situat a New Mexico, aquests científics han detectat “lempremta digital” de les molècules d’aigua en aquesta distant galàxia.

Aquesta galàxia, anomenada MG J0414+0534, alberga en el seu interior un quàsar (un forat negre supermassiu que produeix una brillant emissió de radiació). En la regió propera al nucli galàctic, les molècules d’aigua fant les funcions de màsers, equivalents als làsers, per amplificar les ones radiofòniques a una freqüència específica.

Els astrònoms comenten que la seva descoberta indica, que aquests màsers d’aigua eren més comuns en un Univers primitiu, que en l’actual. Ara observem a MG J0414+0534, tal com era en un Univers que tan sols tenia la sisena part de l’edat actual.

A la gran distància d’aquesta galàxia, fins i tot amb l’augment de les ones de ràdio fetes pels màsers, no seria suficient per poder-les detectar amb els radiotelescopis. Els científics tenen l’ajut d’una altre galàxia situada a uns 8.000 milions d’anys llum, que es troba en línia d’observació amb MG J0414+0534 i la Terra. La graveta de la galàxia més propera a nosaltres actua com una lent, per augmentar les senyals de les molècules d’aigua i fer-les visibles als radiotelescopis.

L’espectre o senyal en forma “d’empremta digital”, ens mostra l’emissió de la senyal de ràdio dels màsers d’aigua del quàsar situat a MG J0414+0534. La imatge de fons són les senyals infraroges del quàsar, feeta amb el telescopi espacial Hubble. El quàsar sembla estar dividit en quatre components, per l’acció de la galàxia situada en un primer pla, augmentant d’aquesta manera el factor de la senyal en una relaciò de 35 vegades. La imatge del requadre correspon a la galàxia M-87, que ens indica com podríem observar al quàsar si estigués més a prop.

mg-j04140534.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »