Arxiu per Novembre, 2008

El Hubble observa unes estrelles gegantines.

Dues de les estrelles més massives de la nostra galàxia, que fins ara és trobaven envoltades en un misteriós núvol còsmic, han estat observades pel Telescopi Espacial Hubble, mostrant-nos uns detalls no observats fins ara.

La imatge ens mostra un parell de colossals estrelles: WR 25 i Tr16-244, situades en el cúmul obert Trumpler 16. Aquest cúmul està situat dins de la Nebulosa de Carina, una immensa regió de pols i gas, que és troba a uns 7.500 anys llum de la Terra. La Nebulosa de Carina, conté unes quantes estrelles ultracalentes, inclont-hi aquests dos sistemes estel·lars, així com també la famosa Eta Carinae, una brillant estrella blava, que té la lluminositat més alta observada fins ara.

Aquestes estrelles són molt brillants i produeixen grans quantitats de llum i calor, emetent gran quantitat de la seva radiació en ultraviolat, donant aquesta aparença blavosa. Són dues estrelles que cremen el seu combustible molt més ràpidament que d’altres estrelles. Vieun molt de pressa, com les estrelles joves.

WR 25 és la més brillant, situada en el centre de la imatge. TR16-244, és la tercera estrella veina més brillant, just en la part superior esquerra de WR 25. La segona estrella més brillant, és molt menys massiva, però que està més a prop de la Terra.

Probablement WR 25, sigui l’estrella més massiva i interessant de les dues. La seva veritable estructura va ser descoberta fa prop de dos anys per un grup d’astrònoms liderats per Roberto Gamen, de la Universitat de La Serena a Xile, els quals varen observar que és tracta d’un conjunt de dues estrelles. La més massiva és una estrella Wolf-Rayet, que podria tenir més de 50 masses solars. Aquesta estrella està perdent la seva massa molt ràpidament, expulsant la majoria dels seus estrats en forma de vents estel·lars rics en hidrogen. Mentre que la segona companya estel·lar, és tracta segurament d’una estrella amb la meitat de la massa, orbitant al voltant de l’estrella principal en uns 208 dies.

Les observacions del Hubble, ens han mostrat que TR16-244, de fet és un sistema estel·lar triple.

wr-25.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Galàxies espirals especials.

A través de col·laboracions d’astrònoms del Regne Unit i d’altres països, s’han descobert per separat un nou tipus de galàxia, que representa un lligam desaparegut, en la comprensió de l’evolució de les galàxies. Galaxy Zoo, utilitza voluntaris del públic en general per classificar les galàxies enregistrades pel Telescopi Espacial Galaxy Evolution Survey (STAGES) en les regions A901/902. Amb aquesta gran quantitat de dades, s’intenta aclarir la “naturalesa” i “alimentació”  d’aquestes galàxies, per tal d’entendre com evolucionen d’una varietat a l’altre.

Aquests dos estudis han identificat una població de galàxies espirals vermelles inusuals, que estan començant la seva jubilació, després d’una època d’alta formació estel·lar. És molt important, la natura i alimentació de les galàxies, per tal d’aclarir aquesta transformació: determinar, com i amb quina velocitat és formarà una estrella. Aquesta recerca, es publicarà properament en l’edició del Monthly Notices of the Royal Astronomical Society.

Els astrònoms inclouen la majoria de galàxies en dos grups principals, segons la seva aparença visual: una en forma de disc com la nostra Via Làctia i d’altres en forma el·líptica o de pilota de rugbi. En la majoria dels casos, la forma d’una galàxia està relacionada amb el seu color: les galàxies espirals, semblen blaves per la vigorosa formació d’estrelles joves i calentes. Mentre que les galàxies el·líptiques, majoritàriament son vermelles, per la gran concentració d’estrelles velles i moribundes, que tendeixen a agrupar-se en unes regions determinades de l’espai.

L’equip del Galaxy Zoo, ha examinat la connexió entre les formes d’un milió de galàxies, enregistrades per el Sloan Digital Sky Survey, amb l’ajut de centernars o milers de voluntaris.

Sorprenentment, han localitzat moltes galàxies vermelles en regions plenes de galàxies espirals, trencant la tendència de que les galàxies vermelles tenen formes el·líptiques.

Segons comenta el Dr. Steven Bamford, responsable del STFC, “Les galàxies espirals han de disposar de braços amb estrelles blaves, formant-se contínuament. Però, per alguna raó aquesta formació s’ha aturat i s’han tornat vermelles. L’esdeveniment que ho hagi produït, no hauria d’haver estat violent, ja que si no, la seva delicada estructura espiral s’hauria destruït”.

En la part superior d’aquesta imatge, podem observar els exemples d’aquesta nova població de galàxies; galàxies espirals vermelles. A l’esquerra podem trobar dos exemples d’espirals normals, mostrant els trets distintius de la seva joventut. Mentre que les galàxies situades a la dreta, tenen les característiques de les galàxies el·líptiques. El seu color vermellós, ens indica que es tracta d’una població vella d’estrelles. Les galàxies del centre de la imatge, corresponen a aquest nou tipus “d’espirals vermelles”, en las quals és pot reconèixer clarament els braços espirals, amb una tonalitat vermellosa, característica de les el·líptiques.

espirals-vermelles.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

No hi ha comentaris

Es detecten dues regions calentes que emeten radiació còsmica.

El Laboratori Nacional de Los Alamos, un observatori de raigs còsmics ha observat per primera vegada dues regions calentes, que semblen estar bombardejant la Terra en radiació còsmica. Fa més de 100 anys que és va iniciar la comprensió dels camps magnètics galàctics que hi ha al voltant del nostre Sistema Solar.

Aquest grup d’investigadors, ha publicat el treball d’aquesta recerca el 25 de novembre a la revista Physical Review Letters. Un dels seus membres, en John Pretz ha comentat, “Les fonts de raigs còsmics han estat un problema durant 100 anys per els astrofísics. Amb l’observatori Milagro, s’ha identificat dues clares regions amb un excés d’emissió de raigs còsmics. Aquesta descoberta, ens fa replantejar la possibilitat que aquesta font de raigs còsmics, provingui d’un efecte magnètic proper al nostre Sistema Solar”.

Els raigs còsmics són partícules d’alta energia, que és mouen a través de la nostra galàxia i que provenen de molt luny. Encara és desconeix l’origen exacte dels raigs còsmics, tot i que alguns científics teoritzen en una formació al voltant de les explosions de supernoves massives,  de quàsars o també d’altres fonts més exòtiques.

Els investigadors del observatori de raigs còsmics Los Alamos Milagro, han enregistrat el cel del hemisferi nord durant gairebé set anys, des del juliol del 2000. Aquest observatori únic, controla tot el cel sencer del hemisferi nord i com a conseqüència del seu disseny ha pogut enregistrat fins a 200.000 milions de col·lisions de raigs còsmics en l’atmosfera de la Terra.

radiacio-cosmica.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Poden haver glaceres de gel enterrades a Mart.

La sonda Mars Reconnaissance Orbiter de la NASA, ha revelat la possible presència de grans glaceres de gel d’aigua, sota unes capes protectores de runa rocosa, en unes latituds molt baixes del planeta vermell.

Els científics han analitzat les dades del radar instal·lat en la sonda i que ha pogut endinsar-se en la superfície. Aquestes dades han estat publicades recentment en la revista Science, el passat dia 21 de novembre. Les galceres soterrades s’estenen entre dotzenes de quilòmetres en mig de muntanyes i penya-segats. Un estrat rocós de runa i pols hauria cobert i protegit el gel, que hauria persistit d’antigues glaciacions. La descoberta, és semblant a les glaceres de gel massiu que s’ha detectat sota cobertures rocoses en l’Antàrtida.

“Ajuntant tot el gel d’aquestes glaceres, podrien representar una quantitat de gel d’aigua més gran de la que hi ha en els casquests polars”, comenta en John W. Holt, de la Universitat de Texas i responsable d’aquesta recerca. “Només una de les regions estudiada, representa una superfície tres vegades més gran que la ciutat de Los Angeles, amb un gruix d’uns 800 metres. A més del seu valor científic, aquesta descoberta podria ser una font d’aigua per suportar les futures missions a Mart”.

glacier.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Ocultació de Venus per part de la Lluna.

La tarda del dia 1 de desembre, la lluna passarà per davant del planeta Venus. La ocultació tindrà lloc en ple dia, però degut a la gran lluminositat del planeta, només ens caldrà uns senzills prismàtics per poder observar aquest esdeveniment. La hora aproximada per aquesta ocultació a Barcelona, és a les 15h 55m 20s T.U. (Temps Universal, per convertir-ho a temps civil cal afegir una hora). La ocultació és produirà per el costat no il·luminat de la Lluna.

La reaparició per el costat il·luminat sud de la Lluna, succeirà a  partir de les 17h 20m 45s, quan el Sol ja s’haurà amagat i per tant hi haurà un major contrast en apreciar el planeta Venus.

emersio-de-venus-de-la-llun.jpg

A prop de la Lluna, a uns 2º podrem observar també la brillantor del planeta Júpiter, convertint aquesta ocultació, segurament en el capvespre més venust de tot l’any.

Recomanem el seguiment fotogràfic i de vídeo amb telescopis de baixa focal.

ocultaciovenus-lluna.jpg

Imatges de Starry Night Pro.

1 comentari

S’ha pogut identificar finalment un planeta a Beta Pictoris ?.

Uns astrònoms francesos utilitzant el Very Large Telescope de l’ESO, han descobert un objecte molt a prop de Beta Pictoris i que aparentment és dins del seu disc. L’objecte és troba a una distància equivalent a 8 vegades la de la Terra al Sol, és creu que probablement sigui un planeta gegant. Seria doncs, la primera imatge d’un planeta en aquesta estrella, com ho és Satgurn en el Sol.

Beta Pictoris és una estrella calenta, l’exemple més conegut d’estrelles envoltades per un disc de runa polsegós. Els discs de runa, compostos de pols que evolucionen de la col·lisió d’objectes més grans, són els embrions planetaris o d’asteroides. Aquest disc, va ser el primer en ser observar l’any 1984 i per tant el que està més ben estudiat. Observacions prèvies mostraven objectes cometaris, en un disc secundari i més inclinat en aquesta estrella.

“Aquestes senyals indirectes, suggereixen la presència d’un planeta massiu a una distància a l’estrella, equivalent entre 5 a 10 vegades la distància de la Terra al Sol”, comenta l’Anne-Marie Lagrange, responsable de l’equip de recerca. “Tanmateix, el principal repte que tenim ara, és investigar l’interior d’aquest brillant disc”.

Aquest equip francès va utilitzar l’any 2003, l’instrument NAOS-CONICA, instal·lat en una unitat de 8,2 metres de diàmetre del VLT de l’ESO, incorporant el sistema d’òptica adaptativa per la llum infraroja, per tal de poder estudiar l’entorn proper a Beta Pictoris.

Ara l’equip de recerca a reanalitzat les dades d’una manera diferent per buscar les traces d’aquest company, ajustant les dades de radiació infraroja.

Aquesta nova estratègia s’ha mostrat molt profitosa, per poder observar aquest feble objecte dins de l’aurèola de l’estrella.

 beta-pictoris1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

A prop del limbe.

El vehicle espacial Cassini de la NASA, va aconseguir aquesta esplèndida visió d’Enceladus, un satèl·lit de Saturn, poc després que passés per la seva mínima distància, a tant sols 25 quilòmetres de la seva superfície, el passat dia 9 d’octubre de 2008.

Només podem observar un grapat de cràters, la qual cosa ens indica la joventud relativa d’aquesta superfície, a més d’una gran esquerda.

La imatge és va obtenir en llum visible, amb la càmera d’angle estret de la sonda Cassini, el passat dia 9 d’octubre, des de una distància de 38.000 quilòmetres. En aquests moments el satèl·lit mostrava degut a la il·luminació del Sol, un angle de fase de 73 graus. La resolució de la imatge, és de 228 metres per píxel.

enceladus13.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble resolt el trencaclosques d’uns naixements estel·lars.

Els astrònoms han estés finalment, com una petita galàxia està generant una gran quantitat d’estrelles, moltes més que qualsevol membre del nostre grup local de galàxies.

Ara el Telescopi Espacial Hubble, ha ajudat als astrònoms a resoldre el misteri d’aquesta galàxia que generar aquest gran percentatge de creació estel·lar, anomenada NGC 1569, mostrant que és troba a una distància una vegada i mitja més lluny del que és pensaven.

La distància afegida, situa a la galàxia al mig d’un grup d’unes 10 galàxies centrades en la galàxia espiral IC 342. Les interaccions gravitacionals entre les galàxies d’aquest grup, poden haver comprimit el gas de NGC 1569, accelerant el naixement d’estrelles.

“Ara, l’activitat del naixement de noves estrelles a NGC 1569, té un sentit, ja que la galàxia està interaccionant probablement amb d’altres galàxies del seu grup”, indica l’Alessandra Aloisi, responsable d’aquesta recerca i membre de l’Institut de Ciència del Telescopi Espacial a Baltimore.

El fet que la galàxia estigui més lluny, significa que la seva brillantor intrínseca és més alta, així com que també produeix el doble d’estrelles. La galàxia està formant estrelles en una proporció de 100 vegades més que la nostra Via Làctia. Aquesta producció estel·lar, s’ha mantingut estable com a mínim durant els últims 100 milions d’anys.

“Aquesta galàxia és un típic exemple de naixement massiu estel·lar, que s’observa en la evolució de les galàxies situades en un Univers distant i jove”, comenta en Roeland van der Marel, membre de l’equip de recerca. “Les galàxies amb un ràpid naixement estel·lar, que és poden estudiar en detall en un Univers proper són molt escasses. Les observacions del Hubble, ens mostren el nostre veïnat galàctic, incloent-hi les galàxies del nostre grup local. Afegint NGC 1569, en aquest trencaclosques, fa que tot tingui més sentit”.

En la imatge podem observar unes enormes bombolles de gas, com les dues de l’esquerra, semblants a illes flotants. La bombolla més gran té unes dimensions aproximades de 378 anys llum d’amplada i 119 anys llum la més petita. Estan il·luminades per la radiació de les brillant i joves estrelles, que hi ha dins d’elles. NGC 1569 està situada a uns 11 milions d’anys llum de la Terra.

La imatge està capturada per la Càmera Planetaria 2 de Gran Camp, del Telescopi Espacial Hubble, durant les observacions del mes de setembre de 1999, novembre de 2006 i gener de 2007.

ngc-1569.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El telescopi infraroig Akari, observa les brillants llums d’una estrella.

Les observacions que ha fet l’Akari de Betelgeuse, una estrella supergegant vermella situada en la costel·lació d’Orió i que és troba a una distància de 640 anys llum de la Terra, ens mostren el medi interestel·lar esquixat per una gran ona de xoc en forma d’arc.

Podem observar la regió circumdant de l’estrella Betelgeuse, amb una imatge composta de tres color, 65 nanòmetre ( en color blau) 90 nanònetres (verd) i 140 nanòmetres (vermell), capturada  amb l’instrument Far-Infrared Surveyor ( FIS) de l’Akari.

L’estructura d’aquest arc, situat en la part superior esquerra de l’estrella està format segurament per la col·lisió del vent i la matèria estel·lar en direcció a l’estrella situada en la part inferior esquerra. El diàmetre d’aquesta n’aquesta ona de xoc, està al voltant de tres anys llum. L’estructura lineal en color blanc-blavosa situada en la part superior dreta  és com a conseqüència del mateix instrument.

Els investigadors han localitzat un intens flux de matèria interestel·lar, al voltant de l’estrella i que s’origina al voltant d’aquesta estrella del cinturó d’Orió, que té una velocitat de 11 quilòmetres per segon, mentre que Betelgeuse viatja a 30 quilòmetres per segon i expulsa alhora el seu vent a 17 quilòmetres per segon.

  akari.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

És detecta matèria al voltant d’un forat negre supermassiu.

Uns astrònoms han utilitzat dos telescopis diferents, simultàniament per estudair les violentes “flamarades” del forat negre supermassiu, que hi ha en el centre de la Via Làctia. Han detectat dos potents esclats en la regió coneguda com a Sagittarius A, que ens mostra com orbita la matèria al voltant del forat negre, degut a la seva intensa gravetat.

L’equip europeu i nord-americà d’astrònoms, han utilitzat el Very Large Telescope (VLT) i l’Atacama Pathfinder Experiment (APEX), situats a Xile, per estudiar la llum provinent de Sagittarius A, en longituds del infraroig proper i sub-mil·límetriques respectivament.

Aquesta ha estat la primera vegada que uns astrònoms han pogut observar aquesta flamarada simultániament, amb aquests telescopis. La localització d’aquests instruments en l’hemisferi sud, ofereix la millor possibilitat d’observar el Centre Galàctic.

“Una observació com aquesta, en diferents longituds d’ona, és realment una possibilitat única d’entendre com és desenvolupa un forat negre”, comenta l’Andreas Eckart, responsable de l’equip de recerca i membre de la Universitat de Colònia.

Sagittarius A, està localitzada en el centre de la nostra galàxia, la Via Làctia, a una distància aproximada de 26.000 anys llum. Aquest forat negre supermassiu, conté l’equivalent a quatre milions de masses solars.

“Sagittarius A, és únic ja que és el forat negre supermassiu més pròxim a nosaltres, ja que compartim la mateixa galàxia”, comenta en Frederick K. Baganoff, membre del Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) a Califòrnia. “És per aquest motiu, que és un objectiu dels nostres telescopis, alhora de poder detectar aquests esclats de material que hi ha en el seu horitzó d’esdeveniments“.

sagittariusa.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »


The document has moved here.

Apache/2.4.29 (Ubuntu) Server at www.zak.co.il Port 80
301 Moved Permanently