WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-29 02:30:31' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Octubre, 2008

El telescopi Fermi descobreix el primer pulsar de raigs gamma.

Amb una edat d’uns 10.000 milions d’anys, un cadàver estel·lar, ens envia al voltant de tres cops per segon, unes rafegues de raigs gamma en direcció a la Terra. Aquest és el descobriment del telescopi espacial de raigs gamma Fermi de la NASA. Aquest objecte es conegut com un pulsar, és el primer que només “parpalleja” en raigs gamma.

“És el primer exemple d’una nova classe de pulsars, que segurament ens donaran noves idees fonamentals, per tal de saber com es col·lapsen les estrelles”, comenta en Peter Michelson, de la Universitat de Stanford i responsable del Fermi Large Area Telescope, situat a Palo Alto, Califòrnia.

Aquest pulsar únic de raigs gamma, és el romanent conegut com CTA 1, el qual està situat a uns 4.600 anys llum de nosaltres, en la constel·lació de Cepheus. La seva cadència en l’emissió de les rafegues, és de 316,86 mil·lisegons. El pulsar és va formar fa uns 10.000 milions d’anys i emet 1.000 vegades més energia que el nostre Sol.

Un pulsar apareix, quan una nana blanca gira ràpidament. Aquesta és el nucli massiu d’un Sol que ha explotat. Els astrònoms tenen catalogats uns 1.800 pulsars. Encara que la majoria es detecten gràcies als seus impulsos en senyal de ràdio.

“Creiem que la regió que emet els raigs gamma, és també la responsable de l’emissió de la radiació de baixa energia”, comenta l’Alice Harding del Goddard Space Flight Center.

“El Large Area Telescope, ens proporciona una prova única d’aquesta població de quasars en la nostra galàxia, uns objectes que fins ara desconeixíem”, comenta en Steve Ritz, científic del projecte Fermi.

El pulsar CAT 1, no està localitzat en el centre de l’expansió del romanent de la closca gasosa. Les explosions de les supernoves, poden ser algunes vegades asimètriques, transmetent d’aquesta manera una “puntada de peu”, a l’estrella de neutrons a través de l’espai. Basats en l’edat del romanent i de la distància del pulsar, els astrònoms creuen que l’estrella de neutrons s’està movent a una velocitat típica aproximada de 1.700.000 quilòmetres per hora.

El Fermi Large Area Telescope, escaneja el cel sencer cada tres hores, detectant fotons amb energies que varien entre els 20 milions a 300.000 milions de vegades l’energia de la llum visible. L’instrument observa de promig un raig gamma per minut, des del CTA 1, suficient com per que els científics puguin reconstruir el funcionament d’una estrella de neutrons; el seu període de rotació i la propoció en que està reduint la seva velocitat.

cta-1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Observant els pols de Saturn en llum infraroja.

Aquesta és una vista dels dos grans ciclons,  situats en els pols oposats del planeta Saturn, obtinguda per l’espectròmetre visual i infraroig, que viatja a bord de la sonda Cassini.

Aquestes dues projeccions ortogràfiques d’alta resolució de les regions polars nord (a l’esquerra) i del sud (a la dreta), respecte a la posició dels anells i dels núvols i boires que envolten als pols. Les imatges estan preses en una longitud d’ona de 5 microns, aproximadament set vegades la longitud d’ona més vermella que pot observar l’ull humà. La resolució de les imatges és de 200 quilòmetres per píxel.

A l’esquerra podem observar una imatge detallada del pol nord de Saturn, una regió que no s’havia observat fins ara. La pel·licula cobreix un període de sis hores i està enregistrada des d’una distància de 240.000 quilòmetres, per sobre de la regió atmosfèrica més alta. En aquesta regió els vents circulen a una velocitat aproximada de 150 metres per segon (540 quilòmetres per hora), corresponent a una latitud de 88,3º sud, on s’observa un primer pla d’un brillant anell. El pol, es troba cobert per un petit núvol d’uns 600 quilòmetres aproximadament. Alhora observem, que el cicló s’allarga fins uns 12.000 quilòmetres envoltant l’exàgon. Aquest hexàgon, està format per una capa de núvols que també arriben a unes velocitats de més de 500 quilòmetres per hora.

La imatge del pol sud (a la dreta), obtinguda unes quantes hores més tart, ens mostra també un cicló polar, on observem clarament l’ull central dels núvols. Aquest cicló s’estén uns 15.000 quilòmetres cap enfora del pol.

Les dues estructures polars, la circular i la de forma rectangular, s’originen probablement en una regió profunda del planeta, que ajuda a la formació d’aquests ciclons. Aquests núvols, poden estar fins a 125 quilòmetres per sota de la calima. És creu que una part d’aquests núvols poden estar compostos per hidrosulfur d’amoni, pujant d’alçada gràcies a moviments convectius.

La calor interna del planeta, il·lumina els profunds núvols de Saturn per sota, fent d’aquesta manera una visió a contrallum. En aquestes imatges, s’ha invertit el contrast per tal de comprendre, com els veuríem si rebessin la llum del Sol.

Les imatges és varen obtenir el dia 15 de juny de 2008 (esquerra) i 16 de juny de 2008 (dreta), des d’una distància de 602.000 i 652.000 quilòmetres respectivament, per damunt dels núvols.

pols-de-saturn.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Gegantins forats negres en un univers distant.

Molts astrònoms pensen ( o potser tots), que les galàxies del nostre univers, contenen un forat negre massiu en el seu interior. Les observacions fetes amb el Submilimeter Array, suggereixen la presència de colossals forats negres a l’interior de galàxies situades a 12.000 milions d’anys, és a dir, quan l’univers tenia nomes 1.700 milions d’anys d’edat. En aquesta època és quan començen a formar-se les galàxies.

Aquesta conclusió prové de la descoberta de dues galàxies distants, amb dos forats negres en el seu cor, que estan implicades en una espectacular col·lisió. 4C60.07, va ser la primera galàxia estudiada a causa de la seva elevada emissió en senyals de ràdio. Aquestes senyals, revelen l’existència d’un quàsar; un forat negre que gira ràpidament i que s’està alimentant de la seva galàxia.

Quan els astrònoms van estudiar 4C60.07, es pensaven que el gas d’hidrogen que envolta al forat negre, estava com a conseqüència de l’esclat d’una estrella, amb una producció energètica equivalent, a la que emet el Sol durant 5.000 anys. Aquesta vigorosa activitat en radiació infraroja, formava part de la runa de les estrelles més grans que ja s’havien mort.

L’última recerca feta gràcies al Submilimeter Array, una estació composta de vuit antenes situades a Hawaii, revelen amb sorpresa que 4C60.07, no està formant estrelles, ja que en  el seu entorn tranquil, només hi ha estrelles velles. Així doncs, la important producció d’estrelles, és deu que està acceptant noves companyes, d’una galàxia oculta i rica en gas i molta pols, la qual també disposa d’un gegantí forat negre en el seu interior.

“Aquesta nova imatge, ens mostra dues galàxies, on només esperàvem trobar-ne una”, comenta en Rob Ivison, membre del Centre Tecnologic d’Astronomia del Regne Unit. “És un fet extraordinari, que tantes galàxies continguin forats negres en els seus interior, capaços d’alimentar milers de milions, milers de milions, milers de milions de bombetes. Les implicacions d’aquesta gran distància, dificulten l’estudi de tants forats negres massius, que poden estar amagats en aquests univers distant”.

A causa de la velocitat finita de la llum, podem observar tal com eren aquestes dues galàxies, quan l’univers tenia uns 2.000 milions d’anys. Les dades del Submilimeter Array, ajuden a confeccionar aquesta visió artística de la fusió de les galàxies, amb els seus probables forats negres.

4c6007.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Tempesta de pols a prop de la Phoenix.

La Phoenix Lander, va estar sotmesa a les inclemències d’una tempesta regional de pols, circumstància que va motivar una baixa temporal de la carrega de les bateries solars.

Aquesta creixent opacitat de l’atmosfera, mentre va durar la tempesta, va causar una reducció de la producció d’electricitat dels panells solars. Per aquest motiu, durant els sols (dies a Mart) 135 i 136, que corresponen al 11 i 12 d’octubre, els enginyers de la missió, varen aturar moltes de les activitats científiques del lander, com les de recollir mostres pel seu laboratori.

La tempesta de pols amb una grandària d’uns 37.000 quilòmetres quadrats, tenia una direcció de l’oest cap a l’est, aribant el dia 11 d’octubre força debilitada, a les immediacions de la Phoneix.

En l’actualitat la Phoenix, dedica la seva energia a analitzar les últimes mostres de terra, seguir recollint les dades atmosfèriques i acabar les tasques científiques, abans no tingui una caiguda de producció energètica coma conseqüència de l’arribada del hivern.

Segons en Ray Arvidson, responsable del braç robòtic de la Phoenix i membre de la Universitat de Washington, “L’energia s’està convertint en un assumpte important, hem de calcular prudentment el seu consum en totes les nostres activitats”.

L’equip de la Phoenix, ha seguit el curs de la tempesta de pols, a través de la Mars Color Imager a bord de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter.

Aquesta tempesta de pols, ha estat un presagi volàtil de l’estació hivernal, que s’està acostant. El final de l’estiu, coincideix amb una producció d’aquestes tempestes de sorra, així com en la formació de gebre en les escletxes de la superfície, o la presència de núvols amb gel d’aigua. Per aquest motiu, els científics estan recollint totes les dades climàtiques tant importants d’aquesta interessant estació climàtica.

phoenix18.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

Aquesta

No hi ha comentaris

Observant d’aprop el naixement de les estrelles.

Uns astrònoms que han utilitzat l’interferòmetre del Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, combinant amb les dades espectroscòpiques, per observar una jove estrella en una fase de massa intermèdia. Obtenint d’aquesta manera una visió molt precisa de com s’està formant. Amb aquests mecanismes, s’observa el material de formació de l’estrella, així com el gas del disc que surt expulsat, probablement com a conseqüència del vent estel·lar .

El naixement d’una estrella, prové d’un disc de gas i pols, que també pot proporcionar el material necessari per formar un sistema planetari. Degut que, les regions de formació estel·lar més properes a nosaltres, és troben a una distància d’uns 500 anys llum, motiva que aquests discs s’observin molt petits i això dificulta el seu estudi. Per aquest motiu, s’exigeix l’aplicació de tècniques especials que puguin afinar aquestes observacions.

La tècnica de la interferometria, aplica una combinació de dos o més telescopis, per tal d’augmentar la seva resolució. Per aquesta cirscumstància, cal separar els elements del interferòmetre entre els 40 i 200 metres. El Very Large Telescope Interfemometer (VLTI) de l’ESO, aconsegueix resolucions al voltant d’un mil·lisegon d’arc, equivalent a llegir aquesta frase a simple vista, des d’una distància d’uns 50 quilòmetres.

“De moment l’interferometria, s’ha utilitzat principalment per investigar la pols que envolta les joves estrelles”, comenta l’Eric Tatulli, des Grenoble i coautor d’aquesta recerca. “De fet la pols, és només l’un per cent de la massa total dels discs. El principal ingredient d’aquest, és el gas; la seva distribució  pot definir l’arquitectura final dels sistemes planetaris, que encara s’estan formant”.

La impressió artística que observem, ens mostra les condicions ambientals d’una jove estrella, mostrant-nos la geometria del disc de pols en l’àrea exterior i el disc de gas calent més proper a l’estrella central.

vlti.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El telescopi Spitzer aconsegueix observar l’interior del Holmes.

Quan el cometa holmes va fer una inesperada erupció l’any 2007, els astrònoms amateurs i professionals de tot el món, van dirigir els seus telescopis per intentar comprendre aquest espectacular esdeveniment.

Les observacions fetes del cometa, després de l’explosió pel telescopi espacial Spitzer de la NASA, s’endinsen en el misteri, mostrant-nos unes estranyes serpentines que formen una coscla de pols, que envolta al nucli. Les dades també ofereixen un rar aspecte del material alliberat dins del nucli, confirmant els descobriments previs de les sondes Stardust i Deep Impact.

“Les dades que han proporcionat el Spitzer, no s’assemblen al que veiem normalment en els cometes”, comenta en Bill Reach, del Spitzer Science Center de la NASA.”L’explosió del Holmes, ens dona una rara visió del interior dels cometes”.

Cada sis anys el cometa 17/P Holmes, retorna de les immediacions del planeta Júpiter, fins a prop del Sol, viatjant normalment sense incidents. Tanmateix, dues vegades en els últims 116 anys, el novembre de 1892 i l’octubre de 2007, el cometa Holmes va tenir una explosió mentre s’acostava al cinturó d’asteroides, augmentant d’aquesta manera la seva brillantor en un milió de vegades.

En un intent d’entendre aquestes estranyes apararicions, els astrònoms varen apuntar el Spitzer cap el cometa Holmes, el novembre de 2007 i el març de 2008, utilitzant l’espectrògraf infraroig per tal d’observar l’interior d’aquest cometa.

El mes de novembre de 2007, en Bill Reach va observar molta pols de silicats, o petits cristalls com petites gemmes. Va detectar materials similars, vistos ja en d’altres cometes que havien tingut impactes, incloent la missió del Deep Impact cap el cometa Tempel 1, així com les mostres recollides per la missió Stardust en el cometa Wild 2 (viatjant a 21.000 quilòmetres per hora), o l’explosió del cometa Hale-Bopp de l’any 1995.

Quan el Spitzer, va tornar a observar el cometa el març de 2008, la fina pols de silicats havia desaparegut i només eren presents les ´partícules més grans. “L’observació del mes de març, ens indica que només disposem d’una petita finestra de temps per observar la pols després d’un esdeveniment dins d’un cometa”, comenta en Bill Reach.

interior-del-holmes.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Gel translúcid del pol nord de Mart.

En aquesta imatge, podem observar la regió situada a prop del pol nord del planeta Mart. El brillant material d’aquest terreny, està format per gel, que encara perdura del hivern anterior.

Després que el gel és diposita en forma de gebrada en la superfície, provinent de la seva atmosfera, experimenta canvis durant tot l’any marcià. Part d’aquest gel, té una textura en forma poligonal, que probablement prové de les variacions de temperatura que generen unes pressions i esquerdes en aquest gel.

Les estructures fosques escampades per tota la zona, són dunes de sorra. Les línies que formen aquestes dunes, indiquen la direcció del vent dominat, que és del sud-oest.

La imatge està capturada per la càmera HiRISE de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, el passat dia 21 d’agost de 2008, amb una resolució de 50 cm per píixel.

gel-translucid.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La Venus Express estudia la possibilitat de vida a la Terra.

Els científics responsables de la sonda Venus Express de l’ESA, estan intentant observar si la Terra és habitable. Podria semblar que és tracta d’una recerca absurda, quan òbviament la Terra compleix aquest requisit. De fet, lluny de ser una recerca inútil, la Venus Express, està preparant un nou i emocionant camí per l’astronomia.

La Venus Express, va prendre la seva primera imatge de la Terra, amb la càmera Visible and Infrared Thermal Imaging Spectrometer (VIRTIS), poc després del seu llançament el novembre de 2005. Al cap d’un any, quan el vehicle espacial és va establir en una òrbita al voltant de Venus, en David Grispoon, científic de la missió Venus Express i membre del programa d’observació de la Terra, del Museu de la Ciència i la Natura de Denver, va suggerir un programa sistemàtic d’observació de la Terra. “Podem observar la Terra en una bona posició, dues o tres vegades al mes”, comenta en Giuseppe Piccioni, investigador responsable de la VIRTIS. Aquest instrument ja ha recollit, unes 40 imatges de la Terra en els darrers dos anys.

Les imatges de la Terra, cobreixen regions tant en l’espectre visible, com del infraroig proper, és aquí on podem buscar el rastre de les molècules de l’atmosfera terrestre.

La resolució de les imatges de la Terra, no arriba a la grandària d’un píxel en les càmeres de la Venus Express. En altres paraules, sembla com un petit punt sense detalls visibles de la superfície. Aquesta és una situació semblant, de la que esperen trobar els astrònoms, en la recerca d’altres mons, situats en altres estrelles.

“Volem detectar nova informació, sobre la habitabilitat de la Terra, basant-nos en aquestes observacions. Qualsevol petit descobriment, ens pot ajudar en l’estudi d’altres planetes”, comenta en David Grispoon.

Des de l’any 1995, els astrònoms ha estat descobrint nous planetes extrasolars, dels que ara en sabem més de tres-cents. Amb les noves i depurades tècniques observacionsl, s’aniran descobrint planetes cada vegada més petits i per que no amb possibilitats d’emmagatzemar vida.

En el gràfic podem observar la presència en l’atmosfera de la Terra, de metà (CH4), diòxid de carboni (CO2), ozó (O3), òxid nitrós (N2O) i rastres d’altres gasos d’efecte hivernacle, detectats per la càmera VIRTIS.

venus-express1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una aquarel·la estel·lar.

Diferents longituds d’ona barrejades, com si és tractés d’un retrat fet amb una aquarel·la, ens mostren una activa regió de formació estel·lar.

Una combinació de diferents longituds d’ona de radiació X, infraroig i visible, amb els telescopis Newton XMM de l’ESA, Spitzer de la NASA i el Telescopi de Nova Tecnologia Europeu del Sud, ofereixen una nova visió de la regió estel·lar anomenada NGC 346, oferint noves dades sobre la formació d’estrelles a l’Univers.

NGC 346 és una brillant regió de formació estel·lar, situada dins del Petit Núvol de Magallanes, una galàxia nana que gira a 210.000 anys llum, entorn a la Via Làctia.

“NGC 346, és un zoo astronòmic”, comenta en Dimitrios Goulermis, membre del Max Planck Institut d’Astronomia d’Alemanya, autor d’aquest estudi que està publicat en la revista Astrophysical Journal, “Combinant les diferents longituds d’ona, viem que podem observar les diferents regions d’aquest núvol”.

Fins ara els astrònoms sabien que la majoria de les estrelles més petites de NGC 346, és creaven alhora com les estrelles massives, situades en el centre de la regió dins d’un gran núvol. La intensa radiació de les estrelles més massives, erosionava el núvol polsegós circumdant, provocant l’expansió del gas i alhora comrpimint la pols freda en noves estrelles. Aquest procés es coneix com “formació estel·lar provocada”. Els filaments vermells i taronges que envolten el centre de la imatge, mostren on ha ocorregut ja aquest procés.

Però la formació, d’un petit grup molt més jove, observat en la part superior de la imatge, no pot arribar a explicar aquest mecanisme. Els científics estan confosos per aquesta formació aïllada d’aquest grup d’estrelles.

ngc-346.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Unes joves estrelles massives provoquen naixements estel·lars.

A uns 4.000 anys llum aproximadament de la Terra, s’amaga RCW 108, una regió on és formen estrelles dins de la nostra Via Làctia. La regió conté uns cúmuls de joves estrelles, immersos dins d’un núvol d’hidrogen molecular.

Utilitzant les dades de diferents telescopis, els astrònoms han pogut determinar que el naixement d’aquestes estrelles, està provocat per l’efecte d’unes properes estrelles joves i massives.

Aquesta imatge, és una combinació de les dades del Observatori de Raigs X Chandra (en color blau) i les dades infraroges del Telescopi Espacial Spitzer (en color vermell i taronja). Més de 400 fonts de raigs X ha identificat el Chandra dins de RCW 108. Es creu que un 90% d’aquestes fonts dX, formen part del cúmul i no pas d’estreles que poden estar al davant o al darrera del mateix cúmul estel·lar. El gas i la pols, tapen moltes de les fonts de raigs X de les joves estrelles,  que és localitzen en el centre de la imatge, això explica la poca concentració que enregistra el Chandra. Les dades del Spitzer, indiquen la localització de les estrelles en el cúmul, amb l’aparença d’un brillant núvol de color taronja i vermell, just en la part centre esquerra de la imatge.

Algunes d’aquestes estrelles formen part, dún cúmul més gran anomenat NGC 6193, que també són visibles en el costat esquerra de la imatge. Els astrònoms, pensen que els densos núvols de RCW 108, estan en un procés de destrucció, com a conseqüència de la intensa radiació que sorgeix de NGC 6193.

rcw-108.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »