Arxiu per Octubre, 2008

De quin color és Mercuri ?.

Donada l’habilitat de la WAC per prendre imatges a través dels 11 filtres de color de banda estreta, és normal preguntar-se quin és l’aspecte del planeta Mercuri en color verdader, vist amb els nostres ulls.

De fet, generar una imatge en color natural, no és tant senzill com sembla. Us mostrem quatre imatges de Mercuri, on la situada en la part superior esquerra, està tractada amb escala de grisos, enregistrada per la WAC, amb un filtre monocrom (430 nanòmetres). Les tres fotografies restants, són combinacions de tres colors, produïdes amb les mateixes imatges de la  WAC, amb registres de sensibiliats de 480, 560 i 630 nanòmetres, corresponents als canals de color blau, verd i vermell respectivament.

Les diferències entre les representacions de color, s’ajusten a la brillantor i al contrast de cada imatge de la WAC, individualment abans que és combinés amb una imatge de color.

En la part superior dreta, la imatge recull les dades dels tres filtres, utilitzant els mateixos ajustaments de brillantor i contrast. En la imatge inferior esquerra, la brillantor i el contrast de cadascun dels tres filtres, estaven determinats independent dels altres. En la imatge inferior dreta, les dades de brillantor i contrast, s’han situat al màxim per tal d’aconseguir aquests valors similars.

Així doncs, quina és la representació “correcta” de Mercuri ?. La resposta, està en les condicions físiques de l’ull de cada persona. Tots els individus poden veure el color en diferents matisos; l’ull humà té una gamma de sensibilitats que varien d’una persona a una altre, ocasionat unes perpepcions diferents de color “natural”. A més, les tres bandes dels filtres del MDIS són estretes, la radiació d’ona en els seus màxims, no les detecta, a diferència de l’ull humà. En general, la llum visible per l’ull humà, en la superfície de Mercuri, podria mostrar només unes variacions molt subtils, com les que veiem en aquestes imatges.

messenger10.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una topada entre galàxies crea unes boles de foc.

Les galàxies evolucionen gradualment canviant de forma, mida i color. Entendre els processos evolutius de les galàxies, és un dels temes més importants de l’astronomia actual i que encara està sense respondre.

Una aproximació a aquesta recerca, és l’estudi dels cúmuls de galàxies, que contenen milers, o desenes de milers de galàxies. Els cúmuls de galàxies, són denses poblacions de galàxies, riques amb gas calent intergalàctic, acompanyat per forces gravitatòries. Aquests cúmuls, són les millors localitzacions per observar els efectes mediambientals en la evolució galàctica.

Per estudiar l’efecte del medi galàctic, sobre l’evolució de les galàxies, un equip d’investigadors del Observatori Astronòmic Nacional del Japó i de la Universitat de Tòquio, han utilitzat el Telescopi Subaru, per observar el Cúmul de Galàxies de Coma. Aquest cúmul conté més de 1.000 galàxies i està bastant a prop de la Terra, aproximadament a 300 milions d’anys llum. La regió central d’aquest cúmul, està habitada principalment per galàxies el·liptiques, nanes i gegants.

Durant les observacions fetes els anys 2006 i 2007, els astrònoms varen observar unes estructures similars a unes fibres entre les galàxies. Aquest filament, que sesten des de la galàxia RB 199, amb una extensió de 260.000 anys llum aproximadament, amb una coloració blavosa, suggerint una edat més jove en la part més externa del filament.

Aquest filament també conté moltes estrelles joves, envoltades per gas ionitzat, oferint una visió semblant a un projectil llançat des de la mateixa galàxia.

L’estudi detallat, identifica uns brillants llaços connectats per aquestes estructures de filaments de color blau, aquests llaços contenen estrelles joves amb unes masses equivalents a 10 milions de vegades el nostre Sol, dins d’una àrea entre els 3.000 i 6.000 anys llum.

Aquestes estructures en forma de llaços, estan acompanyades per gas ionitzat. L’activa formació estel·lar és manté, a pesar que degut a les seves característiques s’esperava una menor producció d’aquestes “boles de foc“. L’equip de recerca, estudia la mida i la massa d’aquestes boles de foc, indican que podrien convertir-se en galàxies nanes.

rb-199.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Noves imatges dels canvis estacionals a Urà.

Amb una òrbita de 84 anys al voltant del Sol, els científics no tenen gaires oportunitats d’observar els canvis d’estacions a Urà, un planeta situat 19 vegades més lluny, que ho esta la Terra del Sol.

Però quan l’any 2007, el planeta va arribar a l’equinocci, la llum del Sol podia arribar directament al seu equador. D’aquesta manera la poca llum que arribava és podia repartir uniformement sobre els seus dos hemisferis, el nord i el sud, oferint d’aquesta manera la millor oportunitat d’investigar la dinàmica estacional en aquest anellat planeta.

Durant la reunió de l’American Society Division for Planetary Sciences, del passat dia 13 d’octubre a Ithaca (Nova York), l’equip científic de la Universitat de Wisconsin-Madison, dirigit per en Lawrence Sromovsky, va compartir els descobriments fets amb el telescopi Keck II.

“La darrera vegada que va succeir aixòp, no hi havia cap instrument que pogués observar en detall al planeta”, comenta en Sromovsky. “Ara podem observar la seva evolució”.

Les millores en la nova tecnologia d’òptica adaptativa, instal·lada en el telescopi Keck II, està oferint uns detalls als investigadors sobre l’atmosfera d’Urà, que ajuda a entendre millor aquests canvis estacionals.

El setè planeta en distància al Sol i primer en ser descobert amb l’ajut d’un telescopi, és caracteritza per un sistema d’anells  i una atmosfera blava verdosa, composta per hidrogen, heli i metà. A més d’un estrany núvol, que forma part de la seva atmosfera.

Els canvis estacionals en la Terra, venen influenciats per la relació de l’orientació del eix de rotació del planeta, que és d’uns 23,5º.

“En el cas d’Urà, els dos hemisferis estan escalfats per la llum solar a l’equinocci, amb una atmosfera que no és simètrica i alhora freda”, segons comenta en Sromovsky.

Urà esta fred perquè rep molt poca energia de la llum solar, amb unes temperatures atmosfèriques que poden arribar als 360º F. El planeta li fa falta una font de calor interna, cal tenir present que rep una escalfor comparable a 400 vegades menys que la que arriba a la Terra.

Les dades del Keck II, ens mostren els canvis de brillantor de les bandes dels núvols dels hemisferis nord i sud, a més de l’estructura nuvolosa visible des de fa molt de temps.

ura1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El misteri de les explosions de raigs gamma desaparegudes.

Els esclats de raigs gamma, són de bon tros les explosions més fortes i brillants de l’Univers,  només després del Big Bang. Un esclat de raig gamma (GRB) pot eclipsar fàcilment la brillantor d’una galàxia sencera, que pot contenir centenars de milions d’estrelles. Els potents telescopis, poden avui dia observar i aclarir aquests misteriosos objectes de Univers.

Observar en el més profund i llunyà de l’espai, és mirar enrere en el temps. Els astrònoms haurien de ser capaços d’observar els GRBs, del període on s’estaven formant les primeres estrelles després del Big Bang. És per això, que els astrònoms s’estan preguntant, on estan aquests primers esclats, que encara no s’han localitzat.

Últimament alguns experts, és pregunten fins i tot el més fonamental. Què són realment els GRBs ?. Els astrònoms des dels anys 1960, observen aquests esclats amb la incertesa del seu origen.

Finalment la resposta ha vingut de Stan Woosley, un astrofísic teòric de la Universitat de Califòrnia a San Diego. Suggereix que quan les joves estrelles, supermassives amb continguts de metalls molt baixos, és col·lapsen sota el seu propi pes, formant d’aquesta manera forats negres. La rotació de les estrelles canalitza l’energia explosiva, en dos raigs que surten pels pols d’aquestes estrelles, a manera de l’eix d’un giroscopi. Nosaltres només veiem aquest esclat, si un dels dos raigs està apuntant cap a la Terra. La concentració d’energia en raigs estrets, són els GRBs que observem tant extraordinàriament brillants.

esclat-raig-gamma.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Plomalls nocturns.

Els brillants raigs que surten d’Enceladus, forment col·lectivament un resplendent plomall visible mentre la llum solar travessa les partícules microscòpiques de gel. El plomall és veu fàcilment amb el Sol situtat al darrera, com en el cas d’aquesta imatge, on estava just en el costat oposat d’Enceladus.

La superfície d’aquesta lluna, està il·luminada per la llum reflectida del planeta Saturn.

La imatge és va prendre en llum visible amb la càmera d’angle estret, del vehicle espacial Cassini de la NASA, el passat dia 17 de setembre de 2008, des de una distància de 235.000 quilòmetres aproximadament. La sonda, Enceladus i el Sol tenien en aquest moment un angle de fase d’uns 140 graus. La resolució de la imatge, és d’un quilòmetre per píxel.

enceladus10.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un núvol acolorit amb un cor massiu.

En aquesta nova imatge de l’ESO, observem la sorprenent e intricada regió d’una gran guarderia estel·lar, anomenada Gum 29. En el centre de la qual, és troba un petit cúmul d’estrelles anomenades Westerlund 2, que acull alhora un dels sistemes estel·lars dobles més massius coneguts fins ara.

Gum 29 és una enorme regió de gas d’hidrogen que ha perdut els seus electrons (ionitzats), degut que està a prop de la intensa radiació d’unes joves i calentes estrelles situades en el centre de la nebulosa. Els astrònoms anomenen aquesta regió com H II, formant part d’una espectacular extensió que s’escampa més de 200 anys llum a través de l’espai. El nom d’aquest objecte, prové del fet que sigui la 29a entrada del catàleg publicat per l’astrònom australià Colin Stanley Gum l’any 1955.

Afegit dins d’una enorme nebulosa, Westerlund  2 que és poc conegut, s’aprecia clarament dins de Gum 29. Els últims càlculs indiquen que és troba a una distància d’uns 26.000 anys llum de nosaltres, situant-lo d’aquesta manera en els límits exteriors del braç espiral Carina de la Via Làctia. Aquesta distància, ha estat un motiu d’intens debat en un passat, degut a que Westerlund 2, és un objecte molt jove, amb una edat de només 1 o 2 milions d’anys.

Unes observacions prèvies havien fet notar la presència de dues estrelles en el fons d’aquest cúmul, com uns veritables leviatans. Juntes formen el que és coneix com un sistema doble. Les dues estrelles tenen unes masses de 82 i 83 vegades la del Sol i una gira al voltant de l’altre en tant sols 3,7 dies. És la família estel·lar més massiva coneguda per els astrònoms.

Unes observacions detallades en confirmat que és tracten de dues estrelles Wolf-Rayet. Aquestes estrelles massives que s’acosten al final de la seva vida, expulsen grans quantitats de material. Les observacions fetes amb raigs X, mostren que les corrents del material que expulsen contínuament, col·lideixen creant un resplendor en radiació X.

La imatge és va prendre amb la Wide Filed Imager (WFI), una càmera adaptada al telescopi Max-Planck de 2,2 metres de diàmetre de l’ESO, situat a La Silla (Xile).

gum-29.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un cràter amb dipòsits de gel.

Els estrats dels dipòsits del pol nord, així com el brillant casquet glacial que els cobreix, son molt joves (dins del estàndard geològic). Per mesurar l’edat d’una regió, o també com és va modificant la seva estructura, els científics planetaris conten el nombre de cràters i mesuren les seves dimensions. Una superfície vella, té més temps per acumular un nombre més alt de cràters, que una altre regió més jove, o que pateix algun tipus d’activitat geològica, que destrueixi aquests impactes.

Aquests dipòsits polars, tenen un percentatge de cràters molt baix, tal com és pot apreciar en aquesta brillant imatge. És calcula que pot tenir una edat aproximada d’uns 10.000 anys, mentre que els estrats de color marró uns quants milions. Aquesta edat, encara que pugui semblar molt elevada, cal comparar-la amb la cronologia d’altres regions més velles de la superfície de Mart.

La càmera HiRISE, està realitzant un estudi detallat dels cràters de les regions polars. En concret el que podem observar en el centre, que ha ofert unes quantes sorpreses. La seva forma no és ben bé circular, bastant inusual per un cràter meteòric. Un possible motiu d’aquesta circumstáncia, seria el possible flux de gel que hi ha sota del cràter, que l’està deformant, encara que és creu que el percentatge actual de gel, és molt baix.

El cràter conté una concentració important d’un gel brillant, malgrat estar envoltat per un terreny que ja ha perdut aquesta blanca coberta. Això és força típic per aquests cràters polars, és possible que aquesta resta de gel, estigui protegit per les ombres de les parets del mateix cràter.

Aquesta imatge, ha estat capturada per la càmera HiRISE a bord de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter de la NASA, el passat dia 18 d’agost de 2008, amb una resolució de 31,9 cm per píxel.

crater-amb-diposits-de-gel.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una misteriosa incandescència ens mostra una varietat oculta d’emissions de ràdio.

Un equip de científics, incloent-hi uns astrònoms del Laboratori de Recerca Naval (NRL), han detectat unes emissions de ràdio de longitud d’ona llarga,de procedència d’un massiu cúmul de galàxies. El sorprenent d’aquest descobriment, és que no s’han detectat alhora, les típiques emissions en ona curta.

Aquesta descoberta, podria implicar el fet que els radiotelescopis no haguessin detectat una gran població d’aquests espectaculars objectes. També proporciona, la important confirmació sobre la predicció que indica, que els cúmul de galàxies que col·lideixen, acceleren els electrons i d’altres tipus de partícules energètiques, durant aquest turbulent procés d’ondulació. L’equip de recerca, ha publicat els seus descobriments en l’exemplar del dia 16 d’octubre de la revista Nature.

La nova població d’objectes, és molt més fàcil de detectar amb les longituds d’ona llarga. El professor de la Universitat de New Mexico, en Greg Taylor, director científic del Long Wavelength Array (LWA), comenta, ”Aquest resultat, és només la punta de l’iceberg. Quan la nova generació de telescopis que treballin en baixa freqüència, incloent-hi el LWA, ens mostrarant un espai “il·luminat” per centenars o milers de cúmuls galàctics”.

La descoberta de l’emissió del cúmul de galàxies Abell 521 (anomenat també A521), per part del Giant Metreware Radiotelescope (GMRT) situat a la India, indica la seva naturalessa en una longitud d’ona llarga, circumstància confirmada més endavant pel VLT situat a New Mexico.

La imatge adjunta, ens mostra l’emissió de ràdio en una longitud d’ona de 125 cm, representada en color vermell, superposada  sobre una imatge en color blau, feta amb les dades preses per l’Observatori de Raigs X Chandra.

a521.jpg

Si voleu més informació, premeu aquests enllaç.

No hi ha comentaris

Gel de perfil.

La sonda Cassini, va observar el crateritzat satèl·lit Rhea, amb el rerefons d’uns paisatge glacial, que correspon a la línia fosca del pla dels anells de Saturn, així com la fosca atmosfera d’aquest planeta.

Rhea, és la segona lluna més gran de Saturn, amb uns 1.528 quilòmetres de diàmetre.

La imatge va estar obtinguda des del costat fosc dels anells, aquests els podem observar amb tant sols un grau d’inclinació per sobre del pla de rotació.

Les imatges és varen capturar amb filtres espectrals vermells, verds i blaus, per tal de combinar-los en una imatge de color natural. Aquestes imatges és varen obtenir amb la càmera d’angle estret, des de la sonda Cassini de la NASA, el passat dia 17 de juliol de 2007, des d’una distància de 1,2 milions de quilòmetres de Rhea. La resolució d’aquesta imatge, és de 7 quilòmetres per píxel.

rhea2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

S’observa el parpelleig d’un forat negre.

El VLT de l’ESO al Paranal i el satèl·lit Rossi XTE, han unit les forces per tal de fer una observació conjunta d’una colossal font d’energia que flueix dels nuclis d’uns forats negres. Els astrònoms han fet un mapa que mostra les variacions de la llum visible i que coincideix amb les variacions en raigs X, en una breu escala de temps. Això demostraria que els camps magnètics tenen un paper molt important en la manera que els forats negres s’empassen la matèria.

Igual que la tremolosa llum d’una espelma, la llum que prové del voltant d’un forat negre no és constant, parpelleja, espurneja i resplendeix. “El ràpid parpelleig de la llum d’un forat negre, s’observa normalment en les longituds d’ona de raigs X”, comenta en Poshak Gandhi, responsable internacional d’aquesta recerca. “Aquest nou estudi, és un dels pocs que s’ha fet fins ara i que explora les ràpides variacions en llum visible, i el que el fa encara més important, com les fluctuacions d’aquesta llum, és relacionen amb les de raigs X”.

Les observacions varen estudiar les pampallugues dels forats negres simultàniament amb dos instruments diferents, l’un a la Terra i l’altre a l’espai. Les dades en raigs X varen estar recollides amb el Rossi X-ray Timing Explorer de la NASA. Mentre que per la observació en llum visible, és va utilitzar la càmera d’alta velocitat ULTRACAM, un instrument del Very Large Telescope de l’ESO, que pot arribar ha enregistrar fins a 20 imatges per segon. “Aquestes són les observacions més ràpides d’un forat negre obtingudes amb un telescopi tant gran”, comenta en Vik Dhillon, que junt amb Tom Marsh, són els responsables de la càmera.

Amb sorpresa, els astrònoms varen descobrir que les fluctuacions en llum visible, eren més ràpides que les observades en raigs X. A més, és va descobrir que les variacions en llum visible i raig s X no eren simultànies, si no que seguien un patró repetit i especial: just abans d’un resplendor en raigs X la llum visible disminueix, i tot seguit torna a sorgir amb brillant resplendor, durant una ínfima fracció de segon, abans de tornar a disminuir ràpidament.

En aquesta representació artística, és poden observar els forats negres estudiats. Aquests objectes estant designats com, Swift J1753.50127 i GX 339-4, contenen cadascun un forat negre i una estrella normal separats, per tant sols uns quants milions de quilòmetres. Això és menys del 10 per cent de la distància entre Mercuri i el Sol. El període orbital de Swift J1753.5-0127, és de tant sols 3,2 hores, el més ràpid observat fins ara. El període orbital de GX 339-4, és d’aproximadament 1,7 dies.

j175350127.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »