Arxiu per Setembre, 2008

S’observen uns anells d’arc a Saturn.

El vehicle espacial Cassini de la NASA, ha detectat un dèbil anell que orbita amb una petita lluna de Saturn i alhora ha confirmat la presència d’un altre anell parcial que també gira entorn al planeta amb una segona lluna. Això és l’evidència més llunyana de la gran quantitat de petites llunes, interiors que giren dins d’anells complers o parcials.

Aquestes recents imatges de la Cassini, ens mostren els anomenats arcs d’anell, estenent-se al davant i al darrera de les petites llunes, anomenades Ante i Metone. Aquests nous descobriments indiquen que la influència gravitacional de les llunes en les partícules que estan a prop seu, podria ser el factor per decidir si l’anell té forma d’arc o d’anell complert.

Tant Anthe com methone, orbiten al voltant de Saturn en unes localitzacions anomenades ressonàncies gravitatòries, on la gravetat del satèl·lit més proper, Mimes, molesta les seves òrbite. Les ressonàncies gravitatòries, són també les responsables de moltes de les estructures dels magnífics anells de Saturn.

Mimes actua de remolcador gravitacional constant a cadascuna d’aquestes llunes, formant un camí gravitacional, segons indica en Nick Cooper, membre de l’equip de recerca de la Cassini, el qual comenta, “Quan ens varem adonar que els arcs dels anells d’Ante i Metone, eren molt similars en aparença en la regió on es gronxen les llunes a causa de la seva ressonància amb Mimes, sabíem que tenien una possible relació causa-efecte”.

Els científics creue, que el dèbil material arquejat, que hi ha al voltant d’Ante i Metone, probablement prové del material de possibles impactes meteòrics en aquests satèl·lits. Aquest material no s’estén al voltant de Saturn, per formar un anell complert, degut a la ressonància gravitacional de Mimes. Aquesta interacció, limita el material a una estreta i llarga regió de les orbites d’aquestes llunes.

Aquesta és la primera detecció d’un arc de material a prop d’Ante. L’arc de Metone, havia estat prèviament detectat pel Magnestospheric Imaging Instrument de la Cassini , tot i que aquesta imatge confirma la seva presència.

arc-danell-anthe.jpe

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

No hi ha comentaris

Steins, un diamant de l’espai.

Les primeres imatges de la sonda Rosetta, a través de la càmera OSIRIS i de l’espectròmetre infraroig VIRTIS, ens mostren les dades encara sense processar, per tal de poder apreciar els seus espectaculars resultats.

“Steins, sens presenta com un diamant en el cel”, comenta en Uwe Keller, investigadors responsable del sistema OSIRIS i membre del Max Planck Institut Fuer Somnensystemforchung de Landau.

En les imatges del asteroide,  podem apreciar uns quants petits cràters i dos altres cràters de més grandària, un dels quals de 2 quilòmetres de diàmetre, prova que l’asteroide és força antic.

Les imatges ens proporcionen una resolució entre els 50 i 60 píxels de diàmetre, suficients per apreciar el variat relleu del asteroide.

Segons comenta la Rita Schulz, científica del projecte Rosetta, “En les imatges podem apreciar una cadena de cràters meteòrics, que es poden haver format, per una corrent de meteorits o fragments d’un cos esmicolat”.

La cadena és compon d’aproximadament 7 cràters. Per poder determinar l’edat de l’asteroide, és fa un recompte dels cràters (a més del nombre, també és important determinar el més antic). Per ara, s’han reconegut un total de 23 cràters.

De les imatges capturades, els científics intentaran comprendre per què l’asteroide es tant brillant, determinar la seva fina superfície amb la presència de regolita.

rosetta2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Aproximació de la Lluna a Neptú.

Durant la matinada del 13 de setembre de 2008, la Lluna s’acostarà al llunyà planeta Neptú, que en aquestes dates és troba de 4.300 milions de quilòmetres aproximadament. Durant el màxim apropament, només hi haurà una distància de 7 minuts d’arc aproximadament, cal tenir present que el diàmetre a aparent de la Lluna, és de 30 minuts d’arc. Quant és produeixi el màxim acostament entre Neptú i la Lluna, estaran arran d’horitzó oest, circumstància que dificultarà la seva observació.

Degut a l’elevada brillantor de la Lluna, ens caldrà un telescopi, per poder apreciar el dèbil planeta Neptú, que té una magnitud aparent de 7,8.

Aquesta aproximació, ens ajudarà potser a observar per primera vegada a Neptú, el planeta més allunyat del Sol.

neptu-lluna-13-9.jpg

Imatge de Starry Night Pro.

No hi ha comentaris

Observant un forat negre en gran detall.

Uns astrònoms han pogut fer la observació més detallada fins ara, del forat negre que hi ha en el centre de la Via Làctia. Per aquesta missió han combinat les observacions de telescopis situats a Hawaii, Arizona ia Califòrnia. D’aquesta manera han detectat una estructura amb unes minúscules dimensions, equivalents a 37 microsegons d’arc, l’equivalent a observar un camp de beisbol situat a la Lluna, que és troba aproximadament a 400.000 quilòmetres de la Terra.

“Aquesta tècnica, ens dona una visió incomparable de la regió que hi ha prop del forat negre central de la Via Làctia”, comenta en Sheperd Deleman del MIT, responsable d’aquesta recerca, que s’ha publicat el passat 4 de setembre en la revista Nature.

“Ningú ha observat mai abans, en tant de detall la regió del centre de la nostra galàxia”, comentava en Jonathan Weintroub, coautor de la recerca i membre del Smithsonian Center for Astrophysics (CfA), el qual segueix comentant, “hem observat gairebé fins el límit de l’hotizó dels esdeveniments del forat negre, l’interior de la regió de la qual no pot sortir-ne res, incloent-hi la mateixa llum”.

La tècnica s’anomena Very Long Baseline Interferometry (VLBI), en la qual un equip d’astrònoms dirigits per Doleman, en estudiat les ones de ràdio de l’objecte conegut com Sagitarius A.

El VLBI, utilitza les senyals de múltiples telescopis, per generar l’equivalent a un senyal d’un telescopi gegantí, amb una gran resolució.

Aquesta simulació informàtica que mostrem, indica l’òrbita de la regió del gas calent, girant al voltant del forat negre. La gravetat del forat negre, distorsiona l’estructura del gas brillant, formant aquesta silueta determinada. Les línies de color verd, ens mostren les coordenades de la regió, també distorsionades pel mateix camp gravitatori del forat negre. En aquesta representació, el forat negre es veu des d’un angle de 30 graus per sobre del pla del disc.

forat-negre-via-lactia.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El límit de les dunes dins d’un cràter.

Aquest camp de dunes està situat dins d’un petit cràter sense nom, duns 11 quilòmetres de diàmetre aproximadament, en la regió de Vastitas Borealis, en el planeta mart. El cràter ha recollit els dipòsits de sorra basàltica que ha transportat l’erg del casquet polar nord , un enorme mar de sorra que envolta el pol nord marcià.

Aquesta regió experimenta una varietat de vents que bufen des de diverses direccions, segons l’estació de l’any, o l’hora del dia. Els vents també poden estar afectats per la mateixa topografia del cràter. D’aquesta manera, els vents influeixen en el moviment de la sorra de les dunes, que estan dins d’aquest cràter.

La imatge, ens mostra les diferents direccions que formen les dunes, segons els canvis de direcció dels vents. La direcció del vent, pot influir en la formació del costat més costerut de la duna (anomenada cara lliscant). Aquests tipus de dunes, en forma de mitja Lluna, corresponen als vents dominats de sud-oest.

En el centre del camp de dunes, la transició entre les formes de mitja Lluna a irregulars, generen una regió amb dunes que es fuisionen. D’aquesta manera la regió més cap el nord, consta de dunes longitudinals que s’estenen entre les “banyes” de les dunes de mitja Lluna.

Degut que ara és el començament de l’estiu a Mart, la radiació solar ha escalfat la sorra i només podem observar petits rastres de la gebrada que roman en les dunes durant l’estació anterior. Tanmateix, l’evidència del clima àrtic és evident, observant els polígons que envolten a les dunes. Aquests mateixos polígons, els podem observar en les proximitats del lloc d’aterratge de la Phoenix Mars Lander.

dunes-a-mart.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Fusió massiva de galàxies.

Uns astrònoms han observat varies galàxies massives, en el moment de fusinar-se fa uns 4.000 milions d’anys. Aquesta descoberta, ha estat possible gràcies a la cooperació de telescopis terrestres i d’altres situats a l’espai.

Com és formen les galàxies ?. La resposta més àmpliament acceptada, es fonamenta en el model de la “formació jeràrquica”, un procés on les galàxies petites es fusionen per construir-ne una de més gran. Per entendre això, ens serveix l’exemple, de com és fusionen les corrents dels petits rius, per formar-ne un de més gran.

Aquest model teòric pronostica, que les galàxies massives van creixent gràcies a aquests esdeveniments de fusió, al llarg de la seva vida. Però, quan acaba l’època de creixement cosmològic?. Quan aconseguiran les galàxies massives, la majoria de la seva massa?.

Per contestar aquestes preguntes, els astrònoms estudien les galàxies massives situades en els cúmuls de galàxies, l’equivalent a les grans ciutats de galàxies. “El creixement de les galàxies més brillants situades en els cúmuls, que han crescut substancialment en els últims mil milions d’anys, està generant un intens debat. Les nostres observacions indiquen que aquestes han augmentat la seva massa en un 50%”, comenta en Kim-vy Tran, investigador de la Universitat de Zuric (Suïssa).

Els astrònoms utilitzant els instruments del VLT de l’ESO i el telescopi espacial Hubble, han estudiat en detall, les grans galàxies situades a 4.000 milions d’anys llum de nosaltres. Aquest extraordinari sistema de quatre grups de galàxies, s’han reunit dins d’un cúmul.

En concret l’equip ha observat amb l’instrument VIMOS i l’espectròmetre FORS2, un total de 198 galàxies que pertanyen a aquests quatre grups. Les galàxies més brillants de cada grup, contenen entre 100 i 1000 milions d’estrelles, una propietat que les fa comparables a les galàxies més massives d’un cúmul.

“El més sorprenent, és que en tres dels quatre grups, la galáxia més brillant també té una galàxia companya igualment brillant. Aquestes parelles de galàxies, també és fusionen alhora”, comenta en Kim-vy Tran.

fussio-de-galaxies.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

No hi ha comentaris

El satèl·lit Integral, localitza unes emissions d’alta energia.

Gràcies a les dades de l’observatori de raigs gamma Integral de l’ESA, els científics han pogut localitzar unes partícules en la proximitat de l’estrella de neutrons de la Nebulosa del Cranc, que s’acceleren a una energia immensa.

La descoberta incorpora una altre peça al tencaclosques, que ens ajudarà a entendre el funcionament de les estrelles de neutrons.

Les ràpides rotaciona de les estrelles de neutrons, o “pulsars”, acceleren les partícules a unes enormes energies. Al voltant de cent o més vegades, del que ho fan els més potents acceleradors de partícules a la Terra. Un pas important per ajudar a entendre aquest funcionament, l’ha fet un equip de recerca de la Gran Bretanya i Itàlia, dirigit pel professor Tony Dean, de la Universitat de Southampton, on s’interpreta que l’alta energia estudiada, polaritza la llum emesa per la Nebulosa del Cranc; una de les regions més espectaculars de l’espai profund.

La Nebulosa del Cranc, és el resultat de l’explosió d’una supernova, observada a la Terra l’any 1.054. Al darrera d’aquesta explosió, hi ha un pulsar que dins d’aquesta nebulosa, emet una gran quantitat de partícules al seu voltant. Aquest pulsar, conté una massa equivalent al nostre Sol, però només en un radi de 10 quilòmetres i girant molt de presa, al voltant de 30 vegades per segon. Generant d’aquesta manera un potent camp magnètic i una acceleració de partícules al seu entorn. Un raig col·limat, alineat al eix de rotació del pulsar, genera una brillant estructura tòrica (com un dònut).

D’aquesta manera, la Nebulosa del Cranc, accelera electrons i altre tipus de partícules, a extremes velocitats i produeix una gran quantitat d’energia. Però, on són exactament aquestes partícules?.

Observant el cor del pulsar amb l’espectròmetre de l’Integral (SPI), els investigadors han pogut fer un estudi detallat, per tal d’avaluar la polarització (o alineació) de les ones de radiació d’alta energia, que s’originen dins de la mateixa nebulosa.

Utilitzant les dades de més de 600 observacions individuals de la nebulosa, en observat que aquesta radiació polaritzada s’alinea amb l’eix de rotació del pulsar. D’aquesta manera, creuen que una porció important dels electrons, que genera la radiació d’alta energia, s’ha originat a partir d’una estructura organitzada molt a prop del pulsar, molt probablement dins dels mateix ragis que emet. La descoberta permetrà als investigadors descartar algunes teories, on s’indica que l’origen d’aquesta radiació està més enllà del pulsar.

integral_crab-polarization_.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

No hi ha comentaris

Apropaments planetaris.

El capvespre del proper dia 5 de setembre, els planetes Mercuri, Venus i Mart, formaran un triangle equilàter gairebé perfecte, encara que estarà situat a baixa alçada respecte a l’horitzó Oest. Això ho podrem observar, a partir d’uns 30 minuts després de la posta del Sol.

Dels tres planetes, el més brillant aparentment és Venus, seguit de Mart i més dèbilment i arran de horitzó, el planeta Mercuri.

Sens presenta una bona oportunitat, d’observar i fotografiar aquest interessant apropament de tres planetes. Ens caldrà, això si, un horitzó oest el màxim de pla, a més d’una bona transparència atmosfèrica. Per observar aquest interessant conjunt de planetes, el millor instrument serà uns prismàtics, o afinar la vista per observar a Mercuri.

triangle-planetari-5-9.jpg

Imatge de Starry Night Pro.

1 comentari

Albada gelada a Mart.

Des de la situació del Phoenix Mars Lander de la NASA, per sobdre del cercle polar àrtic del planeta Mart, el Sol gairebé no es pon durant l’estiu marcià.

Aquest període de màxima energia solar, es va situat durant el sol 86, o 86é dia d’estada del lander al planeta vermell. Aquest dia, el Sol es ponia darrera una suau elevació al nord del lander, durant mitja hora aproximadament.

Aquesta imatge presa amb filtre vermell, per la Surface Stereo Imager, ens mostra el matí del sol 90, que correspon al 25 d’agost de 2008, el darrer dia de la missió nominal de la Phoenix.

La imatge es va prendre  51 minuts després de la mitja nit local, durant la lenta albada que seguia una “nit” de 75 minuts. La brillantor del Sol, il·lumina les partícules de pols i cristalls de gel, presents en l’atmosfera de Mart.

Aquesta imatge no significa el final de la missió, ja que a finals de juliol es va decidir allargar-la durant tot el mes de setembre.

albada-gelada-a-mart.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Es calcula la massa mínima d’una galàxia.

Analitzant la llum de les petites i dèbils galàxies que orbiten a la Via Làctia, uns científics de la UC Irvine, creuen que han descobert la massa mínima per una galàxia del nostre Univers; 10 milions de vegades la massa del nostre Sol.

Aquesta massa podria ser la “pedra de construcció”, més petita de la substància misteriosa i invisible, anomenada matèria fosca. Les estrelles que es formen dins d’aquestes pedres de construcció, s’agrupen i es converteixen en galàxies.

Els científics saben molt poc de les propietats microscópiques de la matèria fosca, tot i que pot arribar a formar les cinc sisenes parts del nostre Univers.

“Saben la massa mínima d’una galàxia, podrem entendre millor com és comporta la matèria fosca, que és essencial per entendre com es el nostre Univers i com s’ha format”, comenta en Louis Strigari, autor d’aquest estudi.

La matèria fosca, governa el creixent de l’estructura del Univers. Sense això, les galàxies com la nostra Via Làctia no existierien. Els científics saben com atrau la gravetat a la matèria fosca i la matèria ordinària, que forma les galàxies. També sospiten que les galàxies petites és fusione gradualment per crear galàxies més grans, com la nostra pròpia Via Làctia.

darkmatter_mapsub_head.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

« Pàgina Anterior

Moved Permanently

301 Moved Permanently

The document has moved here.


Apache/2.4.29 (Ubuntu) Server at www.zak.co.il Port 80