Arxiu per Setembre, 2008

Una galàxia encavalcada.

El telescopi espacial Hubble, ha capturat una rara alineació entre dues galàxies espirals. El costat exterior de la petita galàxia, on és visible la seva silueta en un primer pla, davant d’una altre galàxia més gran. Els tentacles esquelètics de pols, es poden veure estenent-se més enllà del disc de la llum estel·lar de la galàxia petita.

Aquestes fosques estructures polsegoses exteriors, que semblen estar desproveïdes d’estrelles, com unes branques sense fulles, són rarament visibles en d’altres galàxies, ja que al darrera no hi re per il·luminar-les. Els astrònoms, que fins ara no havien vist aquesta pols, més enllà dels marges de les galàxies, no saben si aquestes si aquestes estructures polsegoses són més comuns en d’altres galàxies.

Coneixer el color d’una galàxia i saben com afecta la pols que l’esmorteeix, és crucial per mesurar la veritable brillantor d’aquesta. Coneixent la veritbale brillantor, els astrònoms poden mesurar la distància fins al nostre planeta.

Els astrònoms han calcular que la galàxia de fons, és troba a uns 780 milions d’anys llum. No han comptat la distància que existeix entre les dues galàxies, encara que pensen que estant prou properes, però no el suficient per interaccionar. La galàxia de fons, es de la mida de la nostra Via Làctia, al voltant de 10 vegades més que la galàxia situada en el primer pla.

La majoria d’estrelles escampades al costat de la imatge, corresponen a una galàxia espiral pròxima a nosaltres, NGC 253, que està fora d’aquesta imatge. Els astrònoms han utilitzat la Càmera Avançada de Recerca del Hubble, per capturar aquesta imatge. Des de els telescopis situats a la Terra, la visió de les dues galàxies, sens mostra com una de sola. De manera que aquest conjunt, s’ha catalogat com 2MASX J00482185-2507365.

2masx.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Eclipsi a Mimes.

L’ombra dels anells de Saturn, tapen una part important del hemisferi nord del satèl·lit Mimes. En aquesta imatge presa pel vehicle espacial Cassini de la NASA, podem observar clarament com l’ombra dels anells, està fregant les regions de latitud nord del satèl·lit.

A més podem observar en detall, les regions de la penombra i l’ombra molt més fosca. Un observador situat dins de la regió de la penombra a Mimes, tindria una visió del Sol en part bloquejada pels anells. Per un observador situat dins de l’ombra, els anells cobririen completament el Sol. Tanmateix, ja que els anells no són completament opacs, el Sol no quedaria enfosquit del tot.

La imatge ajudat a revelar els dèbils detalls dins de la regió eclipsada, pobrament il·luminada per la llum solar, filtrada a través dels anells.

Una altre imatge, presa uns quants minuts abans, ens mostra un Mimes gairebé idèntic amb unes dimensions de 396 quilòmetres d’un costat a l’altre, sense la foscor en la seva superfície.

La imatge es va prendre en llum visible, amb la càmera d’angle estret de la sonda Cassini, el passat dia 4 d’agost de 2008. El vehicle espacial, és trobava a una distància de 143.000 quilòmetres, amb un angle d’uns 67 graus per damunt de l’equador d’aquesta lluna. La resolució de la imatge, és d’uns 856 metres per píxel.

eclipsi-a-mimes.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Ocultació de les Pleiades per la Lluna.

Durant la matinada del proper dissabte 20 de setembre (la nit del 19 al 20), la Lluna ocultarà les estrelles més septentrionals del cúmul obert de les Pleiades. Aquest fenomen, començarà a partir de les 01h 30m T.U. (cal afegir dues hores per convertir-ho en temps civil) aproximadament de la matinada de dissabte.

Una bonica ocultació, que podrem observar amb uns prismàtics, o telescopi amb pocs augments. Si disposem d’un teleobjectiu, o amb el zoom de la càmera digital, podrem intentar fotografiar aquests dos objectes celestes molt junts.

El proper i últim acostament d’aquest any, de les Pleiades i la Lluna, succeirà la tarda-vespre del proper 13 de novembre.

pleiades-lluna-19-9-08.jpg

Imatge de Starry Night Pro.

No hi ha comentaris

Primera imatge d’un probable planeta al voltant d’una estrella.

Uns astrònoms han enregistrat el que és probablement, la primera imatge d’un planeta al voltant d’una estrella similar al Sol.

Tres científics de la Universitat de Toronto, utilitzant el telescopi Gemini Nord situat a Mauna Kea (Hawaii), varen prendre les imatges de la jove estrella 1RXS J160929.1-210524 (situada a uns 500 anys llum de la Terra) així com del candidat a company d’aquesta estrella. També és varen obtenir els espectres per confirmar la composició d’aquest company, amb una massa equivalent a vuit vegades el planeta Júpiter i a una distància de la seva estrella, semblant a 330 vegades la distància entre el Sol i la Terra (per poder tenir una comparança, el planeta més distant al Sol, Neptú està situat a 30 vegades aquesta distància). L’estrella protagonista d’aquest estudi és similar al Sol, però molt més jove.

“Aquesta és la primera vegada que hem vist directament un objecte massiu planetari, en una òrbita probable al voltant d’una estrella com el nostre Sol”, comenta en David Lafrenière, autor del article publicat en la revista Astrophysical Journal. “Si confirmen que aquest objecte està lligat gravitacionalent a l’estrella, serà un pas molt important”.

Fins ara s’havien observat aquests objectes per mitjans indirectes, o orbitant al voltant de nanes marrons, estrelles més fosques i per tant més fàcils de poder-hi detectar algun company.

Les observacions fetes amb el telescopi Gemini Nord, han aprofitat la tecnologia d’òptica adaptativa per tal de reduir dràsticament les distorsions provocades per la turbulència atmosfèrica. Les imatges preses en infraroig proper, així com els seus espectres, indiquen que el sospitós planetari, podria ser també una estrella molt jove o fins i tot una nana marró massiva i jove.

Tot i que la probabilitat d’una alineació entre aquests dos objectes és força petita, es dedicaran un parell d’anys per verificar, si els dos cossos es traslladen junts per l’espai.

1rxs.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un esclat de raigs gamma en direcció a la Terra.

Astrònoms de tot el mon combinant les dades de diferents telescopis, situats a la Terra i l’espai, han elaborat una detallada imatge de l’explosió més brillant observada fins ara. Les observacions ens revelen que els raigs expulsats per l’explosió de radiació gamma de GRB 08319B, estaven en una direcció apuntant quasi bé la Terra.

El GRB 08319B va ser tant intens, que tot i haver succeït a una distància situada en el mig del univers, s’hauria pogut observar a simple vista durant un breu interval de temps. En un article publicat en la última edició de la revista nature, Judith Racusin de la Universitat Penn State de Pennsylvania, a més d’un equip de 92 co-autors, informen que les observacions fetes a través de l’espectre electromagnètic varen començar 30 minuts abans de l’explosió i varen continuar durant uns quants mesos.

Els esclats de raigs gamma, constitueixen les explosions més lluminoses del Univers. La majoria succeeix quan s’acaba el combustible de les estrelles massives, és col·lapsen formant un forat negre, o una estrella de neutrons que, com a conseqüència d’uns processos encara no compresos del tot, envia potents raigs de gas cap enfora. A mesura que aquests raigs són ejectats a l’espai, topen amb el gas que prèviament ha estat alliberat per l’estrella i alhora l’escalfen, generant d’aquesta manera brillants lluminescències.

GRB 08319B va estar detectat pel satèl·lit Swift de la NASA, en la constel·lació de Bootes. Diferents telescopis terrestres varen reaccionar ràpidament per estudiar aquest nou objecte estel·lar. El Very Large Telescope de l’ESO al Paranal (Xile), va ser el primer en mesurar la seva distància: 7.500 milions d’anys llum de nosaltres. La seva llum visible, va ser detectada en unes poques hores per càmeres d’ampli espectre al voltant del mon. Una d’aquestes va ser la càmera TORTORA, muntada en el telescopi REM de 0,6 metres de diàmetre, en l’Observatori de l’ESO, a la Silla (Xile).

La ràpida obtenció de imatges amb el TORTORA, va proporcionar la visió més detallada que existeix en llum visible associada a una rafega inicial de raigs gamma.

grb-08319b2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Rotació compacta del del cúmul estel·lar de NGC 4244.

Amb l’ajut d’un guia làser adaptat a un sistema d’òptica adaptativa (LGS-AO), l’espectroscopi Near-Infrared Spectrografh (NIFS) del telescopi Gemini Nord, en Anil C.Seth del Harvard Smithsonian Center for Astrophysics, amb els seus col·laboradors han pogut observar, que el massiu nucli estel·lar de la galàxia espiral NGC 4244, disposa d’una ràpida rotació.

La majoria de galàxies espirals d’aquest tipus, disposen de importants cúmuls massius estel·lars (NSCs), uns significatius conglomerats d’estrelles d’uns 5 parsecs aproximadament, semblants als cúmuls globulars estàndards. Normalment les masses dels NSCs, s’ajusten a les masses de les seves galàxies, seguint la relació de la massa, amb la velocitat de dispersió, coneguda també per els forats negres. Això suggereix que la formació dels NSCs i els forats negres poden tenir una certa connecció amb la formació de la galàxia amfitriona. Tanmateix, a diferència dels forats negres, la història de la formació dels NSCs,  intervenen els estudis de cinemàtica estel·lar.

NGC 4244, és una bonica galàxia situada a 4,3 megaparsecs (14 milions d’anys llum) de nosaltres. Conté un minúscul però interessant NSC, que és mostra clarament en una imatge òptica del telescopi espacial Hubble, així com amb una imatge reconstruïda del NIFS, a través de la seva banda K.

ngc-4244.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Calibrant els anàlisis.

Els astrònoms utilitzen uns aparells anomenats espectrògrafs, per tal d’analitzar la llum que prové dels objectes ceslestes. Els seus colors, o freqüències, ens indiquen de la mateixa manera que les gotetes d’aigua d’un arc de Sant Martí, la composició de la llum solar.

D’aquesta manera podem mesurar les velocitats de les estrelles, galàxies o quàsars. Cercar planetes al voltant d’altres estrelles, o estudiar l’expansió de l’Univers. Un espectrògraf, s’ha de calibrar acuradament, de tal manera que les freqüències de llum corresponguin al que es té que mesurar. Això, és semblant a tenir un sistema de patrons al nostre planeta, per poder mesurar correctament.

En el cas present, un làser ens proporciona el “regle” necessari per mesurar els colors d’objectes allunyats amb una xarxa de difracció.

Els nous espectrògrafs, extremadament precisos són necessaris per el futur Enormement Gran Telescopi Europeu (E-ELT), dissenyat per l’Observatori Europeu del Sud (ESO). Aquests nous espectrògrafs, necessiten estar calibrats amb una precisió d’una part entre 30 mil milions, equivalent a la proesa de mesurar la circumferència de la Terra amb una precisió d’un mil·límetre.

La nova tècnica de calibratge, forma part d’una col·laboració entre investigadors de l’ESO i de l’Institut Max Planck de Quantum Optics. Utilitza impulsos ultracurts de llum làser per generar una “pinta de freqüència”, de llum en moltes freqüències separades per un interval constant. Es la manera de generar un regle precís per calibrar l’espectrògraf.

Després d’algunes proves reeixides en el laboratori del MPQ l’any 2007, l’equip s’ha provat en el VTT (Torre del Telescopi de Buit), un telescopi solar instal·lat a Tenerife, mesurant l’espectre solar en llum infraroja. Els resultats han estat impressionants i obre noves perspectives en l’estudi astronòmic.

calibrant-els-analisis.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El cúmul de color porpra.

En aquesta imatge, sens mostra un massiu cúmul de galàxies situat a uns 2.300 milions d’anys llum de nosaltres, anomenat Abell 1689, amb grans senyals de fusió. El gas detectat a milions de graus de temperatura, per l’Observatori de Raigs X Chandra, el podem observar en color morat, mentre que les galàxies les observem en llum visible, gràcies a les dades del telescopi espacial Hubble, en color groc. L’emissió de raig X, té una aparença llisa, a diferència d’altres sistemes de fusíó, com el cúmul de la Bala, o MACS J0025.4-1222. El patró de temperatures d’Abell 1689, segurament és més complexa, tanmateix pel requeriment de múltiples estructures de temperatures diferents.

Els llargs arcs, en la imatge òptica estan provocats per una lent gravitacional, degut a la matèria i les galàxies de fons, al darrera del mateix cúmul. Aquesta lent gravitacional, correspon al arc més gran observat fins ara. Els estudis intenten aclarir la manca de concordança entre la massa observada en raigs X i les dades que reflexa la lent gravitacional. Les primeres estimacions suggereixen que les estructures de filaments localitzades a prop d’Abell 1689, al llarg de la línia de visió del cúmul, pot estar polaritzada per la mateixa massa de la lent gravitacional.

abell-1689.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Remolins de vent observats per la Phoenix.

La Phoenix Mars lander de la NASA, ha fotografiat uns petits tornados de pols, viatjant a través de la plana àrtica del planeta Mart, davant del lànder, denotant uns canvis de pressió atmosfèrica.

Aquests remolins de pols, és creia que podien succeir en aquesta regió, encara que fins ara no s’havien observat.

La càmera estèreo de la Phoenix, va prendre un total de 19 imatges de la regió del horitzó sud-oest, el migdia del passat dia 8 de setembre, que corresponia al 104é dia d’estada al planeta. El següent dia, una vegada varen arribar les imatges a la Terra, s’adonaren d’aquests remolins de pols, propers al lànder.

Segons comenta en Mark Lemmon, membre de la Universitat A&M de Texas, “Ha estat una veritable sorpresa, la observació d’aquests remolins. Després de la primera observació i processament addicional de les imatges, hem observat el mateix fenomen en un total de 12 fotografies més”.

D’aquesta manera, s’ha pogut observar fins un total de sis petits tornados de pols, en alguna de les imatges preses, alhora que s’ha calculat que els seus diàmetres variaven entre els 2 a 5 metres.

L’equip de la Phoenix, no està gaire preocupat pels possibles danys d’un d’aquests petits tornados, ja que la poca pressió atmosfèrica, donaria una carrega de vent força fluixa.

phoenix16.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Comprenent la buidor.

Uns astrònoms han pogut estudiar uns disc de formació planetària, al voltant d’unes joves estrelles semblants al nostre Sol, observant clarament el moviment i distribució del gas i la pols de les regions interiors dels discs. Aquest resultat que implica possiblement la presència de planetes gegants, ha estat possible com a conseqüència de la combinació d’un dispositiu força enginyós del Very Large Telescope de l’ESO.

Els planetes podrien ser el refugi de noves formes de vida, d’aquesta manera l’estudi dels exoplanetes, és una nova brnaca de l’astronomia contemporània. De fet, ja coneixem més de 300 planetes, que orbiten en d’altres estrelles apart del Sol. Aquests nous mons ens mostren una sorprenent diversitat en les seves característiques. De fet, els astrònoms no miren tant sols, els sistemes on els planetes ja estan formats, també volen aconseguir noves informacions de discs al voltant de joves estrelles, regions on els planetes es poden estar formant en l’actualitat.

“Això mateix, és el que va succeir fa uns 4.600 milions d’anys, quan és varen formar els planetes del nostre propi Sistema Solar”, comenta en Klaus Pontoppidan, investigador del Caltech.

Pontoppidan i els seus col·legues, han analitzat tres estrelles semblants al nostre Sol, que estan envoltades per un disc de gas i pols, el qual podria formar planetes. Aquests tres discs planetaris només tenen uns quants milions d’anys i ja és coneixia que disposaven de forats o regions buides, indicant que s’havia aclarit la pols i d’aquesta manera la possible presència de joves estrelles.

Aquests nous resultats, no tant sols indiquen que el gas i la pols s’ha buidat d’aquestes regions, sinó que també permeten als astrònoms preveure com es distribueix la resta de gas en el disc, així com s’orienta el mateix.

Per una d’aquestes estrelles, SR 21, és prevue la presència d’un planeta gegant que orbita a menys de 3,5 vegades la distància entre la Terra i el Sol. Mentre que per una segona estrella, HD 135344B, el possible planeta podria estar orbitant entre 10 i 20 vegades la distància Terra-Sol. Les observacions de la tercera estrella, TW Hydrae, també indiquen la possible presència d’un o dos planetes.

L’equip de recerca, s’ha pres com un repte, el seguir estudiant els buits de pols de la mida del nostre Sistema Solar, que hi ha al voltant d’estrelles que estant fins a 400 anys llum de nosaltres, un desafiament que exigeix el millor dels científics i dels instruments.

disc-planetaris.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »