Arxiu per Setembre, 2008

La hibernació d’una magnetar.

Uns astrònoms han descobert un estrany objecte celeste, que ha emès uns 40 flaixos en llum visible, abans de desaparèixer. El més probable, és que sigui un lligam desaparegut entre la família de les estrelles de neutrons. El primer objecte amb un sorprenent camp magnètic que s¡ ha mostrat visible breuement.

En un principi, aquest objecte apareixia com un esclat de raigs gamma, suggerint la mort d’una estrella distant. Però ben aviat, ens va mostrar que el seu origen era més proper. Després dels primers impulsos de raig gamma, va haver un període de tres dies d’inactivitat, durant els quals és van observar 40 “bengales” en llum visible, seguit alhora per un episodi que va brillar en l’infraroig proper, 11 dies més tard i que llavors va estar enregistrat pel Very Large Telescope de l’ESO. Llavors la font, va tornar-se inactiva.

“Estem observant un objecte que ha estat hivernant durant dècades, abans d’introduir-se en un període breu d’activitat”, comentava l’Alberto J. Castro-Tirado, autor de l’article que, d’aquesta recerca sortirà publicat aquesta setmana en la revista Nature.

El candidat més probable per aquest misteriós objecte, és un magnetar, situat dins de la nostra galàxia, a una distància aproximada d’uns 15.000 anys llum, en direcció a la constel·lació de Vulpecula (la Guineu). Els magnetars, són estrelles joves de neutrons amb un potent camp magnètic de bilions de vegades el camp magnètic de la Terra.

“Un magnetar podria esborrar la informació de totes les targetes de crèdit de la Terra, si aquest objecte estigués situat a mig camí de la Lluna”, comenta el coautor d’aquest article, l’Antonio de Ugarte Postigo. “Els magnetars poden romandre quiets durant dècades. És probable que existeixi una població considerable en la nostra Via Làctia, encara que només s’han identificat una dotzena aproximadament”.

Alguns científics s’han fitxat que els camps magnètics haurien d’estar evolucionant cap a una agradable jubilació, mentre que els seus camps magnètics decauen. Encara que fins ara no s’havia identificat cap evidència a favor d’aquest esquema evolucionari.

Aquest nou objecte descobert, conegut com a SWIFT J195509+261406, que s’ha observat degut a un esclat inicial de raigs gamma (GRB 070610), el qual en podria ser el primer candidat. La hipòtesi de magnetar per aquest objecte, està reforçada per un altre anàlisi, basat en un conjunt de dades, que apareixen en aquest exemplar de la revista nature.

magnetar.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La sonda Ulysses indica que el Sol ens protegeix menys.

Després de 17 anys d’observacions per sobre i sota dels pols del Sol, la missió Ulysses de l’ESA i la NASA, ha contribuït a la comprensió fonamental de la influència de la gran esfera (la heliosfera) sobre el veïnat local interestel·lar. La missió ha proporcionat el primer mapa de la heliosfera en les quatre dimensions d’espa i temps.

La sonda Ulysses va ser enviada a l’espai per la Llançadora Espacial Discovery l’any 1990. Es va dirigir en primer lloc al planeta Júpiter, arribant-hi el mes de febrer de 1992 i ajudant-se d’una maniobra gravitatòria és va dirigir cal el Sol. Va orbitar al Sol durant tres vegades i sobrevolant els pols en sis ocasions. la missió, és va donar per acabada el 1 de juliol de 2008, com a conseqüència de no poder mantenir la temperatura òptima de treball dins de la sonda.

La heliosfera és una gran bombolla magnètica formada pel vent solar. Aquest vent solar, defineix la frontera del nostre Sistema Solar del espai interestel·lar. La frontera anomenada heliopausa, és la regió on el vent que origina el Sol, no pot fer retrocedir el vent d’altres estrelles. La regió al voltant de la heliopausa, també actua com a protecció per al nostre Sistema Solar, d’una porció significativa dels raugs còsmics que provenen de la galàxia.

Les últimes dades de l’Ulysses, ens mostren que el Sol ha reduït la producció del vent solar als nivells més baixos, segons les lectures que s’ha pogut aprofitar. Amb aquesta producció actual, el Sol podria reduir el blindatge natural que embolcalla el nostre Sistema Solar.

ulysses.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Detectada una potent i propera supernova.

Una de les supernoves més properes a nosaltres dels últims 25 anys, s’ha identificat després d’una dècada que explotés. Aquest és el resultat que s’ha fet, gràcies a combinar les dades dels arxius de molts telescopis de tot el món.

Aquesta supernova, va estar observada l’any 2001, per Franz Bauer de la Universitat de Penn State, que va observar un objecte brillant en la galàxia de Circinius, utilitzant l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA. Encara que la font, mostrava algunes propietats excepcionals, en aquesta època Bauer i els seus companys d’universitat, no varen poder identificar de forma segura la seva naturalesa.

No ha estat fins molt de temps després que Bauer, ha pogut identificar l’objecte com una supernova. La informació rebuda amb l’espectròmetre del Very Large Telescope (VLT) del Observatori Europeu del Sud, junt amb les dades d’altres 18 telescopis, tant sistuats a l’espai com a la Terra, han resolt que aquest objecte és trobava en una galàxia pròxima.

Les dades indiquen que aquesta supernova batejada com SN 1996cr, es troba entre les supernoves més brillants en radiació de ràdio i de raigs X. També conté moltes similituds interessants amb la supernova 1987A, que va succeir en una galàxia situada a només 160.000 anys llum de la Terra.

“Aquesta supernova sembla una cosina de SN 1987A”, comenta en Bauer. “Les dues supernoves tenen aspectes molt semblants, amb la diferència que la més recent és intrínsicament mil vegades més brillant en senyal de ràdio i de radiació X”.

Les imatges òptiques del arxiu del Telescopi Anglo-Australià, situat a Australià, ens mostren que SN 1996cr, va explotar entre el 28 de febrer de 1995 i el 15 de març de 1996, gairebé una dècada despres de SN 1987A. SN 1996cr, va estar poc observada pels astrònoms, degut que en aquella època només era visible en l’hemisferi sud, que és controlava menys que l’hemisferi nord. Entre les cinc supernoves properes a nosaltres observades en els últims 25 anys, aquesta és la única que no és va observar la seva explosió.

sn1996.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Mostres de la pluja en el planeta Mart.

Fa aproximadament uns quatre mil milions d’anys, hi havia llacs en el planeta Mart, que podien estar alimentats per rius ocasionals, que alhora estaven formats per la pluja. Aquests llacs omplien alguns cràters formats per impactes meteòrics. L’aigua s’acumulava on els rius travessaven les vores d’aquests cràters. Els deltes es formaven en les desembocadures dels rius, similar a com es formen els rius i llacs a la Terra.

Aquests són els descobriments, d’un equip internacional d’investigadors dirigits per Ernst hauber, membre del Centre Aerospacial Alemany (DLR), que ha analitzat les últimes imatges de la superfície de Mart.

Els científics han estudiar la regió anomenada, Xanthe Terra, situada a prop del equador del planeta. “Durant anys els científics han sospitat, que l’aspecte actual de la superfície, havia estat formada en part per la presència de rius”, comenta en Ernst Hauber.

Els geòlegs del Institut de Recerca Planetària del DLR, publicaran aquesta recerca properament en la revista Planetary and Space Science. Segons comenten, “Podem observar els estrats dels sediments d’aquestes valls, que s’obren a través dels cràters meteòrics. La forma de certs sediments, és típica dels deltes amb aigua estancada”.

L’erosió dels rius han aportat nou material en el seu camí. Quan el cabal baixava, no hi havia prou energia per seguir transportant la càrrega de sediment. Això succeeix, en els llocs on el riu flueix dins d’una conca molt gran i el cabal s’atura. Llavors els dipòsits de sediments formen aquestes estructures. D’aquesta manera, el tipus de dipòsit depèn de l’estructura de la conca. Si la conca s’omple d’aigua (un llac o un mar), és formen els deltes. Si d’altra banda, la conca és seca, per exemple en un desert, el riu redueix la seva velocitat i gradualment l’aigua es filtra, en alguns casos formant les anomenades “platjes”. Els dipòsits d’aquestes regions seques, s’anomenen ventalls fluvials. L’anàlisi d’aquestes estructures fluvials, poden indicar si havien llacs en el planeta Mart.

pluja-en-el-planeta-mart.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Uns científics detecten una “corrent fosca” a milers de milions d’anys llum.

Utilitzant les dades del Wilkinson Microwave Anisotropy Probe (WMAP) de la NASA, uns científics han identificat un moviment inesperat en uns llunyans cúmuls de galàxies. Suggereixen, que la possible causa podria ser l’atracció gravitacional de la matèria, que va més enllà del Univers observable.

“Aquests cúmuls ens mostren una petita velocitat, encar que mesurable independentment de l’expansió del Univers i que no varia, tot i que augmenta la seva distància”, comenta el responsable d’aquesta recerca, l’Alenxander Kashlinsky del Goddard Space Flight Center de la NASA, el qual segueix, “Mai no hauríem esperat trobat això”.

Kashlinsky anomena aquest moviment col·lectiu, com una “corrent fosca” dins d’una vena, sent un dels misteris cosmològics més actuals: la matèria i l’energia fosca. “La distribució de la matèria observada en l’Univers, no pot explicar aquest moviment”.

El gas calent que emet el cúmul de galàxies, produeix alhora una emissió de raigs X, que escampa els fotons del fons de microones còsmic. Els cúmuls de galàxies no segueixen precisament l’expansió de l’espai, d’aquesta manera les longituds d’ona dels fotons escampats canvien la seva reflexió segons el moviment individual de cada cúmul.

Això ocasiona un canvi minúscul de la temperatura del fons de microones en la direcció del cúmul. Els astrònoms anomenen aquest canvi cinemàtic, com l’efecte Sunyaev-Zel’dovich (SZ).

Una distorsió coneguda, relacionada amb l’efecte tèrmic SZ, és va observar en alguns cúmuls de galàxies durant els anys 1980. Però la versió cinemàtica és de menys d’una desena part i no s’arribat a detectar en tots els cúmuls galàctics.

En la imatge del requadre, podem observar el cúmul de galàxies 1E 0656-56, amb una grandària d’uns 20 graus en el cel, que sembla que viatgen en direcció a les constel·lacions del Centaure i la Vela.

1e-0656-56.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Resolt el misteri del pol sud de Mart.

Els científics ara poden explicar, per què es desfà el petit casquet del pol sud del planeta Mart, gràcies a les dades del vehicle espacial Mars Express de l’ESA. El responsable d’això, és la climatologia del planeta vermell, així com pels cràters metèorics, tot i que ni de bon tros, els del pol sud.

Com a la Terra, en els pols existeixen casquets polars, però a diferència del nostre planeta, els casquets de Mart, estan compostos per gel de diòxid de carboni, així com de gel d’aigua. Durant l’estiu a l’hemisferi sud, una part important del casquet glacial és sublima, un procés pel qual el gel de diòxid de carboni, es converteix directament en gas. El problema, és que mentre el casquet del pol sud a l’hivern es simètric, hi ha una regió residual desplaçada entre tres i quatre graus.

Aquest malemplaçament, que ha confós als científics planetaris durant anys, ha estat resolt pels investigadors l’any 2005, però gràcies a la informació de la Mars Express, és podrà explicar aquest malemplaçament.

Marco Giuranna del Institut de Física de l’Espai Interplanetari CNR (IFSI) i els seus companys han utilitzat l’Espectròmetre Planetari Fourier (FPS) de la sonda Mars Express, per mesurar la temperatura de l’atmosfera marciana des de la superfície fins a 50 quilòmetres d’alçada, per sobre del pol sud.

L’equip ha utilitzat els perfils per descriure els canvis de temperatura durant mig any del planeta Mart. Controlant les acumulacions de diòxid de carboni en el casquet polar del pol sud, durant la tardor i hivern. ” No és un procés senzill. Hem trobat dos sistemes de temps regionals que és desenvolupen a partir de mitjans de tardor i tot l’hivern”, comenta en Giuranna.

Aquests sistemes de temps generen uns forts vents en direcció est, que caracteritzen la circulació atmosfèrica de Mart en les latituds mitjanes. Bufant directament fins a la conca de Hellas, l’estructura d’impacte més gran del planeta, amb un diàmetre de 2.300 quilòmetres i una fondària de 7 quilòmetres. La profunditat i la pujada costeruda de les seves parets, desvien els vents i creen les anomenades ones de Rossby a la Terra.

Aquestes ones desvien els vents de les latituds altes i forcen un sistema de temps vers el pol sud. Això genera una forta baixada de pressió atmosfèrica a prop del pol sud i, un sistema d’altes pressions a l’hemisferi oriental.

Aquest mosaic està format amb imatges de llum visible i del Infrared Mineralogical Mapping Spectrometer de la sonda Mars Express, on podem apreciar el centre del pol sud desplaçat uns 3º, respecte al pol geogràfic.

pol-sud-mart.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pan i Janus.

Dues de les llunes de Saturn, voregen al llarg del costat exterior del principal anell del planeta. Les òrbites de set petites llunes s’agrupen just a fora de l’anell F, entre les òrbites de Pan i les llunes co-orbitals de janus i Epimateu.

Pan de 28 quilòmetres d’amplada, apareix com un brillant punt dins del Buit d’Encke, en la part centre dreta de la imatge. Janus de 179 quilòmetres de grandària, està a fora dels anells A i F, just en el centre de la imatge.

Aquesta imatge observada cap el costat il·luminat dels anells, aproximadament uns 2 graus per sota del pla dels mateixos anells. La imatge es prenia en llum visible amb la càmera d’angle estret des del vehicle espacial Cassini de la NASA, el passat dia 22 d’agost de 2008. En aquest moment la sonda es trobava a 1.300.000 quilòmetres de Janus. La resolució de la imatge, és de 8 quilòmetres per píxel.

pan-i-janus.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Swift detecta un esclat de raigs gamma molt llunyà.

El satèl·lit Swift de la NASA, ha detectat l’escat de raigs gamma més distant de nosaltres, observat fins ara. Aquest esclat, anomenat GRB 080913, va sorgir d’una estrella que va explotar a una distància de 12.800 milions d’anys llum.

“Aquest és l’esclat més extraordinari, que ha observat el Swift fins ara”, comentava en Nel Gehrels, científic del Goddard Space Flight Center de la NASA, “Ens està arribant a nosaltres, des de la primera regió de l’Univers visible”.

Com què la llum viatja a una velocitat finita, observem l’Univers tal com era en aquell temps. GRB 080913, és va produir quan l’Univers tenia tant sols 825 milions d’anys.

“Aquest esclat acompanya la mort d’una estrella, de les primeres generacions de l’Univers”, comenta la Patricia Schady, membre del Laboratori de Ciència Espacial de Mullard i de la Universitat College de Londres, entitats responsables del control d’aquestes observacions del Swift.

La imatge fusiona la observació en llum ultraviolada del Swift, amb les dades d’un telescopi de raig X, que capta l’esclat (en color taronja i groc).

grb-080913.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Concretant la rotació de la Via Làctia.

Les estrelles polsants o que bateguen, permeten una major precisió alhora de calcular la rotació de la nostra galàxia. Els nous càlculs, molt més precisos han mostrat que la rotació de la Via Làctia, és molt més senzilla del que s’havia pensat fins ara. Aquest notable descobriment, s’ha fet amb el instrument HARPS de l’ESO, el qual mostra una “caiguda” molt discutida en la brillantor de les estrelles Cefeides, el qual podria ser una propietat intrínseca d’aquestes estrelles.

El resultat d’aquesta recerca, obtinguda per un grup d’astrofísics dirigits per en Nicolas Nardetto, apareixerà recentment en la revista Astronomy & Astrophysics.

Des de la descoberta d’Henrietta Leavitt l’any 1912, on va observar les propietats úniques d’aquesta classe brillant d’estrelles, que bateguen i és coneixen amb el nom de Cefeides, s’ha utilitzat com a mesurador de la distancia. Combinant aquests càlculs de velocitat, les propietats de les Cefeides, també ajuden en les investigacions sobre com gira la nostra glàxia, la Via  Làctia.

“El moviment de les Cefeides en la Via Làctia, esta confonent hi ha portat un cert desacord entre els investigadors”, comenta en Nicolas Nardetto, “Si es té en compte les Cefeides, per calcular la rotació de les galàxies, semblen “caure” una mitjana de 2 quilòmetres per segon”.

Aquest és un debat que s’ha desencadenat durant algunes dècades, pel que fa al fenomen de si és relaciona el moviment real de les Cefeides i conseqüentment, amb un patró que complicava la rotaci´´o de la nostra galàxia, o bé si això era el resultat d’uns efectes situats en les atmosferes d’aquestes estrelles.

Nardetto i els seus companys, han observat vuit Cefeides, amb l’espectrògraf d’alta precisió HARPS, situat en el telescopi de 3,6 metres de diàmetre de la Silla, situat a 2.400 metres d’alçada en les muntanyes del desert d’Atacama, a Xile. HARPS, el Cercador d’Alta Presició de Velocitat Radial Planetària, és el “caçador” més reeixit de planetes extrasolars, però també és pot utilitzar en altres casos complicats, on la seva habilitat per determinar velocitats radials és d’una gran utilitat. “Les nostres observacions, mostren que aquest moviment aparent cap a nosaltres, prové d’una propietat intrínseca de les Cefeides”, comenta en Nardetto.

Els astrònoms han detectat que les desviacions en la velocitat mesurada en les Cefeides, estaven connectades amb els elements químics de les atmosferes de les mateixes Cefeides. Segons en Nardetto, “Aquest resultat, si es generalitza amb totes les Cefeides, implicarà que la rotació de la Via Làctia, serà molt més senzilla del que ens pensàvem fins ara i naturalment simètrica sobre el seu eix”.

rotacio-via-lactia.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La Phoenix ha repartir una altre mostra de terra al laboratori.

Aquesta imatge presa per la Surface Stereo Imager del lander Phoenix, ens mostra el lliurament d’una mostra de terra de la rasa anomenada “Blanc de Neu”, al Laboratori de Química humida. Una pila de sorra, és visible a prop de la segona cel·la superior. Aquest laboratori, està muntat en la coberta, on hi ha el microscopi i l’Analitzador de Conductivitat i Electroquímica (MECA).

El lliurament del material, és va fer el passat dia 12 de setembre de 2008, corresponen al Sol 107 (o 107é dia d’estada a Mart) de la missió, que va aterrar el 25 de maig de 2008.

El Laboratori de Qúimica Humida, barreja terra marciana amb una solució aquosa de la Terra, formant part d’un procés per identificar els nutriens i d’altres productes químics de la superfície de Mart. L’anàlisi preliminar, confirma un sol alcalí, compost de sals i altres productes químics, com són, el perclorat, sodi, magnesi i, clorur de potasi.

En els propers dies, la Phoenix omplirà els últims quatre, dels vuit forns d’un sol ús, a l’instrument Analitzador Desenvolupat Tèrmic i de Gas (TEGA). L’estratègia de l’equip de recerca, és la de repartir el màxim de mostres, per tal d’aprofitar la potència energètica de la Phoenix, abans no s’acabi l’estiu al planeta vermell i disminueixi la producció dels panells solars.

phoenix17.jpg

Si voleu més informaicó, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »