WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-29 11:03:05' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Agost, 2008

Nova visió de l’Ull de Gat.

El Telescopi Espacial Hubble i l’Observatori de raigs X Chandra, ens ofereixen una nova visió de NGC 6543, més coneguda com a nebulosa de l’Ull de Gat. Aquest famós objecte galàctic, és una nebulosa planetària. Aquest, és el mateix final de la vida d’una estrella semblant al que experimentarà el Sol, d’aquí a uns quants milers de milions d’anys. Això succeeix quan una estrella li manca el combustible i es converteix amb una gegant vermella. En aquesta fase, l’estrella perd alguns dels seus estrats exteriors, convertint-se finalment en un dens nucli calent que és col·lapsa en una estrella nana blanca. Un ràpid vent emana enfora generant d’aquesta manera, aquests curiosos filaments.

Les dades recollides pel Chandra (enregistrades en color blau), ens mostren a l’estrella central envoltada per un núvol de gas calent de varis milions de graus de temperatura. El telescopi Hubble, ens mostra les estructures en llum visible (en color vermell i porpra). D’aquesta manera els astrònoms poden deduir que l’abundor dels elements químics de la regió del gas calent, fruit del vent de l’estrella central, és diferent del mateix material exterior.

S’ha calcular que el material s’escampa de l’estrella central a una velocitat aproximada de 7 milions de quilòmetres per hora. D’aquesta manera s’espera que aquesta estrella es col·lapsi finalment en una nana blanca, d’aquí a uns quants milions d’anys.

ull-de-gat.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Gebrada matinal marciana.

Una fina capa de gebre d’aigua és visible en aquesta imatge, al voltant del lander Phoenix Mars de la NASA, presa per la Surface Stereo Imager. La fotografia va estar presa a les 6 del mati del Sol 79 (que correspon al 14 d’agost de 2008), o 79é dia d’estada del lander en la superfície del planeta Mart. Aquesta gebrada va començar a desfer-se en el moment en que el Sol va augmentar la seva intensitat.

En el moment de fer la fotografia, el Sol es trobava a una alçada de 22 graus per sobre de l’horitzó, realçant d’aquesta manera les ombres de la seva superfície.

La imatge és va prendre en fals color, per tal de realçar aquesta fina capa de gebre.

phoenix13.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Crònica del eclipsi parcial de Lluna.

Aquest passat dissabte, varem poder gaudir d’una bona climatologia que ens va permetre observar amb comoditat l’eclipsi parcial de Lluna.

Degut al seu bon horari, va ser seguit per moltíssima gent. Els mitjans de comunicació sen fet ressò d’aquest esdeveniment, amb imatges de gran qualitat.

Nosaltres incloem el mosaic de fotografies, enviades per l’Oscar Zamora Soto, que utilitzant tan sols la seva càmera digital Fujifilm, model finepix 5700 amb un zoom òptic de 10X, ha aconseguit aquesta interessant seqüència.

Per poder observar un altre eclipsi de Lluna en el nostre país, ens tindrem que esperar al 31 de desembre de 2009. Un eclipsi parcial de Lluna, amb tan sols un 7% d’ombra.

sqncieclips.jpg

Fotografies de l’Oscar Zamora Soto.

1 comentari

El telescopi Spitzer observa el naixement d’estrelles en les galàxies.

Una nova evidència del Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, indica que la majoria de les galàxies sofreixen un increment de naixements estel·lars, quan ingressen en una “ciutat còsmica”, o cúmul de galàxies. A més distància del cúmul de galàxies, més augmenta el percentatge en la formació d’estrelles.

“Les observacions infraroges del Spitzer, ens ensenyen una regió oculta de formació estel·lar, en aquestes galàxies”, comenta la Dra. Amelie Saintonge, del Institut de Física Teòrica, de la Universitat de Zuric a Suïssa. “Mirant aquests cúmuls de galàxies, ja sigui propers o distants, podem mirar enrere en el temps i observar un augment en la proporció de galàxies que sofreixen esdeveniments de formació estel·lar intensa”.

La Dra. Saintonge i el Dr. Kim-Vy Tran de la Universitat de Zuric, han estudiat un total de 1.300 galàxies, situades en vuit cúmuls de galàxies, dins d’una àrea d’uns 7.000 milions d’anys llum. Les galàxies han estat observades amb el Multiband Imaging Photometer (MIPS) del Spitzer.

Dins del nostre Univers, les galàxies resideixen en comunitats que poden ser grans o petites. Com les ciutats de la Terra, aquestes comunitats de galàxies, reben el nom de cúmuls de galàxies. Milers de galàxies viuen dins dels límits d’un cúmul, que alhora estan connectats entre si per una teranyina 2D’autopistes” polsegoses, anomenats filaments. Escampades al llarg de cada filament, hi ha les comunitats galàctiques més petites, o suburbis celestes. Els astrònoms, sospiten que gradualment tots aquests veïns dels barris exteriors galàctics s’estiraran gravitacionalment, viatjant cap al cúmul a través dels filaments.

Els científics, creuen que quan una galàxia resideix a les afores de la residència galàctica i cau dins d’un cúmul galàctic, llença una gran quantitat de gas calent, produint d’aquesta manera una ona de xoc que provoca que col·lapsin els núvols polsegosos de la galàxia. Així, com les gotes de pluja, és formen les estrelles en condensar-se els núvols còsmics.

Durant els primers anys d’existència, aquestes estrelles són òpticament invisibles, ja que estan envoltades per la pols que serveix per la seva formació. Finalment, les estrelles desenvolupen potents vents estel·lars que esvaeixen la pols circumdant. Fins llavors, només els ulls infrarojos del Spitzer, les podrà localitzar.

galaxies-i-spitzer.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El gran sud d’Enceladus.

Aquest mosaic ens mostra una regió de la lluna de Saturn, Enceladus, conseqüència de l’últim vol de la sonda Cassini del passat dia 11 d’agost de 2008 i que podem apreciar en més detall en aquestes fotografies, PIA 11114 i PIA 11113.

El mosaic està realitzat en fals color, a través del Imagin Science Subsystem (ISS), la càmera d’angle estret amb combinació de filtres de llum ultraviolada i llum infraroja. Les àrees verdoses representen els dipòsits de blocs més grans i consistens de gel, mentre que les regions de color més blanquinós representen les aglomeracions de gel més fi.

El mosaic ens mostra la coberta d’aquests gels, que cobreixen les parets i superfícies inferiors de les valls, en forma de fractures anomenades “franges de tigre”. En altres regions d’Enceladus, aquest gel d’aigua es concentra en afloraments al llarg dels penya-segats.

La il·luminació d’aquesta regió, ens mostra la regió polar, que comparant-la amb imatges del mes de juliol de 2005, s’aprecien amb major contrast, tan les fractures com les carenes muntanyoses.

Els quatre canals més visibles d’aquesta regió de dalt a baix, són: Damasc, Bagdad, Alexandria i el Caire. El mosaic, és una projecció ortogràfica centrada en els 63.0 graus de latitud sud i 281,3 graus de longitud oest, amb una resolució d’imatge de 60 metres per píxel. Les imatges es varen capturar des de unes distàncies que varien entre els 5.064 a 25.949 quilòmetres.

enceladus7.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Enceladus d’aprop.

Aquesta és la primera imatge del satèl·lit Enceladus, capturada per la sonda Cassini de la NASA el passat dia 11 d’agost de 2008. Podem observar amb detall la regió propera a Cairo Sulcus, un terreny situat en el pol sud d’aquesta lluna de Saturn, el qual està farcit de blocs de gel. La imatge sens presenta invertida, des de la càmera d’angle estret de la sonda Cassini.

En el moment de prendre la imatge, la sonda es trobava a una distància de 1.228 quilòmetres de la superfície d’Enceladus. La resolució de la imatge, és de aproximadament uns 10 metres per píxel.

enceladus6.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Eclipsi parcial de Lluna.

Aquest proper dissabte dia 16 d’agost, poc després que la Lluna en fase de plena surti per l’horitzó, començarem a observar un notable eclipsi parcial, que degut al dia i la hora, segur que serà seguit per molta gent.

El primer contacte amb l’ombra de la Terra, és produirà a les 19h 36m T.U. (Temps Universal, cal afegir dues hores per convertir-ho a Temps civil). El màxim del eclipsi que cobrirà un 81 per cent de la Lluna, serà a les 21h 11m T.U. Amb aquest percentatge podrem apreciar una foscor prou evident. El final de l’eclipsi està previst per les 22h 44m T.U.

Podem seguir aquest bonic espectacle astronòmic, amb uns prismàtics o un petit telescopi, inclús si disposem d’un teleobjectiu fotogràfic, podríem preparar una seqüència de fotografies cada 10 minuts aproximadament. Si consulteu aquest llistat, podreu observar l’immersió i emersió de l’ombra per diferents cràters.

eclipsilluna2.jpg

Fotografia d’Univers quark.

No hi ha comentaris

El Hubble fotografia una turbulenta nebulosa, durant l’òrbita número 100.000.

En commemoració de l’òrbita 100.000 entorn a la Terra, del Telescopi Espacial Hubble de la NASA, durant el seu 18è aniversari, els científics del Space Telescope Science Institute de Baltimore, han apuntat el telescopi per que prengui una fotografia d’una brillant regió on existeix un constant naixement d’estrelles.

Aquesta imatge correspon a una petita regió de la nebulosa NGC 2074. La nebulosa sens mostra semblant a una tempesta de foc, per la creació estel·lar, provocada potser per una explosió d’una supernova recent. Està situada a una distància d’uns 170.000 anys llum de nosaltres, en la nebulosa de la Taràntula. Una de les regions més actives en la formació d’estrelles del nostre Grup Local de galàxies.

La imatge amb una aparença tridimensional, ens mostra columnes i valls de pols, serpentejant per uns brillantsm filaments gasosos, que recorden els “pilars de la creació”. La regió, es troba al voltant d’un núvol molecular de pols fosca, que és la incubadora de les noves estrelles.

Les radiacions d’alta energia, cremen tot el que hi ha al voltant d’aquestes joves estrelles, nascudes dins de NGC 2074, esculpint o erosionant tot el núvol. Un altre grup de joves estrelles, es troben amagades dins d’un cercle brillant de gas blau, en el mig de la imatge.

Aquest núvol té una grandària aproximada de 100 anys llum. El pilar fosc en forma de caballet de mar, que està a baix a la dreta, té unes dimensions d’uns 20 anys llum, aproximadament quatre vegades la distància entre el Sol i Alfa Centaure, l’estrella més propera a nosaltres.

La nebulosa està situada dins del Gran Núvol de Magallanes (LMC), una galàxia satèl·lit de la nostra Via Làctia. Un laboratori fascinant per estudiar les regions de formació estel·lar i alhora comprendre la seva evolució.

La imatge està presa el dia 10 d’agost de 2008, per la Càmera Planetaria2 de Gran Camp del Hubble. El color vermell, ens mostra l’emissió dels àtoms de sofre, el verd representa el brillant hidrogen i l’intens color blau l’oxigen.

ngc-2074.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Les argiles de Mart ens expliquen un passat humit.

En aquesta imatge podem observar uns estrats rics en argila. La regió anomenada Mawrth Vallis del planeta Mart, pot ser un lloc d’aterratge de futurs ròvers. En un article publicat el dia 8 d’agost de 2008 en la revista Science, és suggereix l’abundor de l’aigua que va provocar inclús una activitat hidrotermal.

El canal de desguàs de Mawrth Vallis està ubicat en la regió de les terres altes del nord del planeta, una regió amb una forta intensitat de cràters, la qual demostra la seva antiguitat i que ens guarda noves descobertes.

Un equip d’investigadors dirigits pel científic planetari Janice Bishop del Institut SETI, han utilitzat la Compact Reconnaissance Imaging Spectrometer for Mars (CRISM) a bord de la sonda Mars Orbiter Reconnaissance (MRO) per examinar amb llum infraroja,  les argiles situades en aquest canal d’un quilòmetre d’ample. Mawrth Vallis, s’assembla a una vall seca d’un antic riu per la qual va circula gran quantitat de líquid.

Els espectres infrarojos del CRISM, ens mostren una extensa renglera amb formacions de fil·losilicats. Aquest material és un tipus d’argila rica en ferro i magnesi, que també la podem trobar a la Terra, en els oceans o llits dels rius.

Els investigadors han combinat les seves dades sobre aquesta regió, amb la informació topogràfica recollida per MOLA del Mars Orbiter Laser Altimeter. Han detectat que l’agila és va compaginar amb capes d’argila d’alumini, que estaven per sobre d’argiles de silici i ferro/magnesi.

Aquestes argiles, es van formar probablement quan l’aigua estava en contacte amb el basalt, un component dominant en les terres altes de Mart i que segurament van produir la cendra volcànica que va cobrir la majoria del planeta.

mawrth-vallis.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Els cúmuls globulars ajuden a construir les grans galàxies.

Els cúmuls globulars, són unes denses agrupacions de centenars de milers d’estrelles, protagonistes d’un univers primitiu. Un nou estudi, d’uns cúmuls globulars situats en altres galàxies, ens mostren l’evidència que aquestes grans famílies estel·lars puguin ser més probables en àrees denses, on el naixement d’estrelles tenen una proporció més elevada, enlloc de tenir una presència més uniforme.

Els astrònoms del telescopi espacial Hubble, han identificat fins a 11.000 cúmuls globulars, dins del cúmul de galàxies de Virgo, amb unes edats de més de 5.000 milions d’anys. La fina visió de l’Advanced Camera for Surveys, ha identificat aquests cúmuls en més de 100 galàxies, de tot tipus de grandària, forma o brillantor, fins i tot en les galàxies nanes. Això dins d’aquest cúmul amb més de 2.000 galàxies, situades a uns 54 milions d’anys llum de nosaltres.

Els investigadors ja fa temps sabien que en el centre de la galàxia gegant el·líptica M-87, oferia una gran proporció de cúmuls globulars. L’origen d’aquesta alta proporció, ha estat un misteri des de fa molt de temps.

“El nostre estudi, mostra que el rendiment en la formació d’aquests cúmuls d’estrelles, depèn del seu ambient”, comenta en Patrik Cote, del Herzberg Institute of Astrophysics de Victòria (Columbia Britànica). “Les galàxies nanes més properes al centre del cúmul de Virgo, contenien més cúmuls globulars, que les galàxies situades més lluny”.

L’equip ha trobat una gran concentració d’aquests cúmuls globulars en la majoria de galàxies nanes, situades a uns 3 milions d’anys llum de M-87.

Segons l’Eric Peng de la Universitat de Pequin, “hem trobat pocs o cap cúmul globulars en lles galàxies situades entorn als 130.000 anys llum de M-87, suggerint que la galàxia el·líptica gegant, a anat recollint aquests grups d’estrelles dels sectors propers, contribuint d’aquesta manera a la construcció d’aquesta gegantina galàxia”.

cumuls-globulars-en-galaxie.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

 

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »