Arxiu per Agost, 2008
Els satèl·lits Cluster, controlen l’atmosfera terrestre.
L’oxigen s’està perdent constantment fora de l’atmosfera de la Terra, cap a l’espai. Ara, una formació de quatre satèl·lits, anomenats Cluster, de l’Agencia Espacial Europea (ESA), han descobert el mecanisme físic que està conduint a aquesta fuita. Resulta que el propi camp magnètic de la Terra, està accelerant l’oxigen cap enfora.
Aquesta recerca, ha estat possible gràcies a les dades recollides des de l’any 2001 al 2003. Durant aquest període, els satèl·lits Cluster, han recollit la informació sobre els raigs d’àtoms d’oxigen carregats elèctricament, coneguts com ions, fluint cap enfora, des de les regions polars de la Terra, cap a l’espai exterior. Els Cluster, també han mesurat la força i direcció del capm magnètic de la Terra, quan aquests raigs estaven presents.
Hans Nilsson, del Institut Suec de Física i l’Espai, ha encapçalat un equip de científics espacials, que han analitzat aquestes dades. Descobrint que els ions d’oxigen estaven sent accelerats per canvis en direcció al camp magnètic. “És una mica com l’efecte d’una pedra llançada per una fona”, comenta en Nilsson.
Tenir els quatre vehicles espacials Cluster, ha estat essencial per l’anàlisi que ha proporcionat als astrònoms una nova manera de mesurar la força i direcció del camp magnètic, dins d’una amplia regió.
Abans de l’era espacial, els científics creien que el camp magnètic de la Terra, s’omplia només de partícules que proveniejn del vent solar, una corrent constant de partícules que s’escampen del Sol. Pensaven que aquest camp, formava un gran escut que protegia l’atmosfera de la Terra de la intreracció directa amb el vent solar.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariUna col·lisió d’uns cúmuls ajuda a trobar la matèria fosca.
L’Observatori de raigs X Chandra i el telescopi espacial Hubble de la NASA, han enregistrat una altre potent col·lisió entre uns cúmuls de galàxies. De la mateixa manera que el seu famós cosí, anomenat cúmul de la Bala, aquest cúmul ens proporciona una evidència a favor de la matèria fosca i de les seves propietats.
Aquest nou cúmul, conegut oficialment com a MACS J0025.4-1222, ens mostra una clara separació entre la matèria ordinària i la fosca. Això, pot resoldre la qüestió crucial, de si la matèria fosca interacciona entre si mateixa i amb les forces gravitacionals.
Aquest descobriment és important perquè independentment verifica els resultats, que es varen detectar en el cúmul de la Bala l’any 2006. Aquests nous resultats, indiquen que el que es va descobrir en el cúmul de la Bala, no era una excepció o fruit d’un error desconegut.
Igualment que el cúmul de la Bala, el cúmul MACS J0025, forma part d’una increïble col·lisió energètica entre dos cúmuls situats en un mateix pla en el cel. D’alguna manera, MACS J0025, és pot pensar que és un precursor del cúmul de la Bala. Ja que degut a la seva gran distància, 5.700 milions d’anys llum, els astrònoms estan presenciant una col·lisió, que va succeir molt abans que la del cúmul de la Bala.
Utilitzant les imatges òptiques del Hubble, l’equip de recerca ha pogut inserir la distribució total de la seva massa (en color blau) de la matèria fosca i ordinària, fent servir la coneguda tècnica d’una lent gravitatòria. Les dades del Chandra, han permès als astrònoms, fer un mapa acurat de la posició de la matèria ordinària, formada principalment per gas calent, que brilla fortament en raigs X (en color rosa).
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariLa Phoenix excava a més profunditat.
La propera mostra de terra marciana que analitzarà la Phoenix Mars Lander, s’agafarà en una rasa a una profunditat tres vegades més fondària que fins ara.
Aquest passat dimarts 26 d’agost, el vehicle espacial va completar els 90 dies (o “sols”) d’estada al planeta vermell, continuant la seva missió durant tot el mes de setembre, tal com va anunciar la NASA. El lander Phoenix va aterrar a Mart, el passat dia 25 de maig de 2008.
La tasca principal de la Phoenix durant el sol 90, va estar la de recollir una mostra de terra del fons d’una rasa, anomenada “sopa de pedra”, la qual té uns 18 centímetres de profunditat. En un sol posterior, el braç robòtic del lander, escamparà la mostra de terra per sobre de la cel·la del laboratori químic. Aquest laboratori, que està situat en la coberta del lander, hi ha situat també el microscopi electrònic i l’analitzador de conductivitat (MECA), que ja s’han utilitzat en ocasions anteriors.
“En les dues primeres cel·les, es varen analitzar les mostres de la superfície on es va detectar el gel d’aigua, i ara tot sembla indicar el mateix. El nostre objectiu, és explorar si podem detectar alguna cosa més”, comenta en Michael Hecht, del JPL, científic responsable del MECA. “L’atractiu de la mostra de la Sopa de Pedra, és que té una profunditat on es pot recollir diferents tipus de materials”.
La Sopa de Pedra, es troba situada en els límits de dues regions de terreny, en forma de polígons que caracteritzen la plana àrtica, on va aterrar la Phoneix. Aquesta rasa, està localitzada a l’esquerra oest de l’àrea de treball del braç robòtic del lander.
En cavar aquesta petita rasa, ha excavat uns 5 centímetres per sota de la capa de terreny glacial.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisFora de la foscor.
Els anells de Saturn llueixen i l’envolten, més enllà de l’ombra que projecta el mateix planeta. A un costat de la imatge, podem observar el brillant punt, que correspon al petit satèl·lit Prometeu de 86 quilòmetres de grandrària, just a l’altre costat de l’estret anell interior F.
Més amunt de la imatge, a dalt a l’esquerra, també podem observar el satèl·lit Atles, de tant sols 20 quilòmetres de grandària, a l’esquerra de Prometeu i al costat de la vora de l’anell A. L’ombra de Saturn, talla els anells per la seva part superior dreta.
Aquesta visió dels anells, està presa des d’un angle d’uns 13 graus per sobre del pla dels anells. Per capturar aquesta imatge, es varen utilitzar uns filtres espectrals vermells, verds i blaus. D’aquesta manera, es va combinar per generar aquesta imatge en color natural.
Les imatges es varen prendre des de la càmera d’angle estret, de la sonda espacial Cassini de la NASA, el passat dia 4 de juliol de 2008, des d’una distància al planeta de 1,2 milions de quilòmetres. La resolució de la imatge, és de 71 quilòmetres per píxel.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentari
El XMM-Newton fa un descobriment massiu.
L’observatori de raigs X, XMM-Newton de l’ESA, ha descobert un dels cúmuls de galàxies més massius observats dins del nostre Univers llunya. Aquesta descoberta, pot demostrar l’existència de la energia fosca.
El descobriment d’aquest nou “monstre”, conegut en principi, tant sols per la seva referència en el catàleg del XMM-Newton, s’anomena J083036+524133 i és creu que conté fins a unes 1.000 galàxies grans, com la nostra Via Làctia. La seva estructura, és la d’un gegantí núvol de gas de més de 100 milions de graus.
La seva observació va ser fortuïta, ja que el XMM-Newton estava estudiant un altre font de raig X i aquest nou objecte tant sols el va catalogar, per un futur estudi.
Georg Lamer, del Astrophysikalisches Institut de Potsdam a Alemanya, junt amb un altre grup d’astrònoms, varen observar aquest cúmul de galàxies, quan feien un anàlisis sistemàtic del catàleg. Basat en unes 3.500 observacions del XMM-Newton, l’European Photon Imaging Camera (EPIC), cobreix un 1% del cel, el catàleg conté més de 190.000 fonts individuals de raig X. Aquest equip de recerca, per tant, intenta detectar les fonts de raig X, que podrien ser galàxies properes o cúmuls de galàxies distants.
J083026+524133 destaca per la seva brillantor en radiació X, mentre que en les imatges visuals del Sloan Digital Sky Survey, no és localitza cap galàxia en aquella regió.
En aquesta imatge en llum òptica del Large Binocular Telescope, podem observar la presència del cúmul de galàxies, en forma d’un petit núvol de color blau.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariCúmul globular NGC 3201.
Aquesta composició en color del cúmul globular NGC 3201, s’ha obtingut amb l’instrument WFI, del telescopi de l’ESO situat a la Silla de 2,2, metres de diàmetre. Els cúmuls globulars, són grans agregacions d’estrelles, que poden arribar a contenir fins a milions d’estrelles. Estan entre els objectes observats més antics del Univers. Es varen formar presumiblement en el mateix moment de l’origen de la Via Làctia, poc després del Big Bang.
Aquest cúmul globular, està situat a uns 16.000 anys llum de nosaltres en la constel·lació de la Vela del Sud. L’enregistrament de la imatge, es va efectuar amb el ESO Imaging Survey (EIS), durant la posta a punt del VLT.
Podem observar aquesta imatge en alta resolució, dins del catàleg del EIS Pre-Flames Survey Data Release, a més d’altres interessants imatges.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentari
El telescopi Spitzer, ens mostra un arbre genealògic estel·lar.
Una nova imatge presa pel telescopi espacial Spitzer de la NASA, ens mostra la història d’una família benestant. La impressionant imatge infraroja, ens mostra un núvol fortament acolorit, anomenat W5, el qual esta sembrat amb múltiples generacions d’estrelles.
També podem observar, una nova evidència, on les estrelles massives provoquen amb els seus potents vents i radiacions, el naixement de noves estrelles.
“La formació d’estrelles, es encara una tasca complexa d’explicar”, comenta en Xavier Koenig, del Harvard Smithsonian Center for Astrohysics de Cambridge (Estats Units). “Encara que, amb uns primers anàlisis d’aquesta regió, es pot explicar la creació de les múltiples generacions d’estrelles a W5″. Koenig, és autor d’aquesta recerca i del article que sortirà publicat el proper 1 de desembre de 2008, en la revista Astrophysical Journal.
Aquest, és un dels núvols i gas més massius que s’hagin observat. Conté gran quantitat d’estrelles massives, amb unes masses que varien entre les 15 i 60 vegades la massa del Sol, tot i que una part del seu material s’escampa degut als seus potents vents estel·lars. Degut a aquesta circumstància, s’observen grans àrees buides, degut a la poca presència de material.
Els astrònoms, han sostipat ja fa temps, que aquestes cavitats, han servit per generar anteriors generacions d’estrelles. D’aquesta manera, com més augmenti la grandària d’aquestes cavitats, més creació d’estrelles hi haurà.
El resultat de tot això, és un “arbre genealògic” radial d’estrelles, amb una densitat d’estrelles més velles en el centre de la cavitat i més joves, com més lluny.
L’evidència a favor d’aquesta teoria, és la observació en altres regions d’estrelles apart de W5, com poder ser: Orió o Carina. En l’exemple observat per el telescopi Spitzer a W5, les estrelles més massives (representades en punts blaus), estan en el centre de les cavitats i les més joves (en colors rosa o blanc), s’incrusten en uns “pilars” que s’estenen enfora les cavitats.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariVariacions en color i albedo a Mercuri.
Les imatges de la sonda MESSENGER ens mostren unes variacions intrigans en el color i albedo del planeta Mercuri, indican les diferències de composició de les roques que és troben en la seva superfície i els processos que hi han actuat. L’albedo, és el terme que s’utilitza per indicar la fracció de llum que reflecteix un material. Per exemple, el carbó vegetal té un albedo molt baix, mentre que la neu té un albedo molt alt. L’estudi publicat recentment en la revista Science, subratlla algunes d’aquestes variacions.
A. Els ragis del brillant cràter Basho, d’un diàmetre d’uns 80 quilòmetres. El material d’aquest cràter és jove, mentre que el material que hi ha al seu voltant més fosc, que també és recent, però d’una altre composició .
B.Dos cràter situats en la regió de Caloris, PIA 10383 i un altre situat a la dreta, el cràter Sander PIA 10603 d’uns 50 quilòmetres de diàmetre. A diferència del cràter Basho, no és considera que les àrees brillants ho siguin per la seva joventud, si no que ho sòn per altre circumstància.
C. El cràter Mozart PIA 10607, d’uns 270 quilòmetres de diàmetre, ens mostra unes serpentines fosques lineals (mostrades amb fletxes) que poden ser de material excavat durant l’impacte del cràter.
D. Les planes (indicades amb SP) de l’àrea de Tolstoj. És una regió superposada dins d’una més fpsca. Els materials amb aquestes característiques de color i albedo, són comuns en tota la superfície de Mercuri.
E. Aquesta imatge, es va generar comparant i contrastant imatges del WAC, preses en 11 filtres. La imatge ens mostra el cràter Mozart (amb fletxes blanques) i un jove cràter meteòric amb raigs (amb fletxes negres). L’àrea té unes dimensions d’uns 800 quilòmetres d’ample.
F. Utilitzant la mateixa tècnica de color, ens mostra el contorn de la regió de Caloris (amb fletxes blanques) on s’aprecia clarament la diferència de les roques de la superfície central, de la que hi ha a l’extgerior. La regió cobreix uns 600 quilòmetres d’ample.
Si voleu més informació,premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisEl Hubble observa un mostre magnètic galàctic.
El Telescopi Espacial Hubble ha trobat la resposta a un trencaclosques, que fa molt de temps estava per resoldre. Explicar els delicats filaments que envolten el potent camp magnètic que hi ha al voltant de la galàxia activa NGC 1275. Aquest és, l’exemple més sorprenent sobre la influència dels camps magnètics extragalàctics i sobre aquests immensos tentacles.
Una de les galàxies el·líptiques gegants més properes, NGC 1275 és alhora amfitriona d’un forat negre supermassiu. L’activitat energètica del gas fa girar al voltant del forat negre, unes bombolles de material. Els llargs filaments gasosos de gas, s’estenen més enllà de la galàxia i degut a la temperatura de varis milions de graus, hi ha una emissió de raig X, que omple tot l’espai circumdant.
Aquests filaments, són la única manifestació visible de la intrincada relació entre el forat negre central i el gas que l’envolta. Proporcionant d’aquesta manera, importants dades sobre l’afectació d’un forat negre gegant i el seu entorn.
Investigant les imatges del Hubble, l’equip d’astrònoms dirigits per Andy Fabian de la Universitat de Cambridge (Regne Unit), ha resolt aquests filamentes individuals. La quantitat de gas de cadascun dels filamentes, equival a un milió de vegades la massa del Sol. Amb unes dimensions d’uns 200 anys llum d’amplada i 20.000 anys llum de llargada. Aquests filamentes, es formen quan el gas fred surt del nucli de la galàxia i s’escampen ajudats per les bombolles de material que surten del forat negre.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisEl microscopi de la Phoenix observa la primera partícula aïllada de Mart.
La Phoenix Mars Lander de la NASA, ha fet la primera fotografia d’una única partícula de pols de Mart, utilitzant el potent microscopi atòmic.
La partícula està exagerada en l’alçada, tenint en compte que només té unes dimensions d’un micròmetre, es a dir una milionèsima de metre. Aquesta partícula de pols, forma part de les capes atmosfèriques del planeta Mart, que podem observar en el seu color rosat característic i que és desplacen pel planeta, com a conseqüència de les tempestes de sorra.
“Aquesta és la primera imatge d’una partícula d’argila de Mart, observada amb les seves dimensions i que s’ajusta als colors que és preveu, després d’observar les diferents postes de Sol del planeta vermell”, comenta el co-investigador de la missió Phoenix, Urs Staufer de la Universitat de Neuchatel a Suïssa i que dirigeix el consorci suís que va construir aquest microscopi.
Per aconseguir aquestes imatges, preses amb un microscopi atòmic treballant a una distància de 350 milions de quilòmetres de la Terra, ha calgut desenvolupar una alta tecnologia. El microscopi, escaneja les partícules situades en una punta en tres dimensions. Durant l’escanejat, les invisibles partícules, passen per unes plaques gravades en un substrat de silici.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris