Arxiu per Juliol, 2008

Una nova manera de mesurar la massa dels forats negres supermassius.

Mesurant un màxim de temperatura del gas calent, del centre de la galàxia gegant el·líptica NGC 4649, els científics han pogut determinar la massa del seu forat negre supermassiu. El mètode realitzat per primera vegada, ha donat uns resultats que són coherents amb la tècnica tradicional.

Fins ara, els astrònoms han intentat trobar altres maneres independents, per “sospesar” els forats negres supermassius, és a dir uns forats negres de milers de milions de vegades la massa del nostre Sol. Fins ara, s’ahvien utilitzat mètodes basats en les observacions dels moviments de les estrelles o del gas, a prop del disc d’acreció.

“Aquesta recerca, és molt important, ja que els forats negres, són objectes mol elusius, hi ha només un parell de maneres de pesar-los acuradament”, comenta em Philip Humphrey, responsable d’aquest estudi i membre de la Universitat de Califòrnia. El qual segueix, “és molt tranquilitzador saber, que les dues formes diferents de mesurar la massa d’un forat negre supermassiu, donin unes respostes similars”.

NGC 4649, és una de les primeres en mesurar el seu forat negre supermassiu, a través de la tècnica de raig X, amb això sabem que la seva massa aproximada, és de 3.400 milions de vegades la massa del nostre Sol, aproximadament mil vegades més massiu que el forat negre de la nostra galàxia.

La nova tècnica aprofita la influència gravitacional del forat negre,  sobre el gas calent que hi ha a prop del centre de la galàxia. Com més a prop s’acosta aquest gas al forat negre, més és condensa i s’escalfa. De manera que el Chandra, pot mesurar la seva altíssima temperatura.

ngc-4649.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Tres grans taques vermelles es barregen a Júpiter.

Aquesta seqüència d’imatges preses pel Telescopi Espacial Hubble, ens mostra la evolució de les tres taques vermelles de l’atmosfera del planeta Júpiter.

En la sèrie d’imatges podem veure la “Taca Vermella Júnior”, situada en una banda de núvols per sota (al sud) de la “Gran Taca Vermella” (GRS). La ”Taca Vermella Júnior”, va aparèixer a començament de l’any 2006, evolucionant a partir d’una tempesta de color blanc.

Aquest però, no es el destí de la petita taca vermella que comparteix la mateixa banda de latitud que la GRS. De manera que podem observar en les imatges, com s’aproxima la petita taca vermella a la Gran Taca Vermella.

En la imatge final, la “baby taca vermella”, es deforma i empal·lideix al girar cap a la dreta de la GRS. La predicció indica que aquesta petita taca, quedarà engolida per la Gran Taca Vermella. Això degut al mecanisme, que ha sostingut a la GRS durant més de 150 anys.

Aquestes tres imatges de Júpiter en color natural, varen estar capturades els dies 15 de maig, 28 de juny i 8 de juliol de 2008, amb la Càmera Planetària 2 de Gran Camp (WFPC2). Cadascuna cobreix uns 58 graus de latitud joviana i 7o graus de longitud (centrades a 5º de latitud sud, en els 110, 121 i 121 graus de longitud oest respectivament).

taques-vermelles.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Un cúmul obert amb estrelles de diferents edats.

Imagineu-vos que teniu tres rellotges a casa vostra, tots donant una hora diferent. Això mateix, és el que s’han trobat els astrònoms al observar un vell cúmul obert d’estrelles, anomenat NGC 6791. Aquestes observacions posen en dubte, el coneixement sobre les edats d’aquestes famílies d’estrelles.

Els astrònoms utilitzant les dades del Telescopi Espacial Hubble, han observat tres grups d’estrelles amb diferents edats. Dues d’aquestes poblacions corresponen a estrelles nanes blanques. Un d’aquests romanents estel·lars semblen tenir uns 6.000 milions d’anys, mentre que l’altre n’aparenta uns 4.000 milions. Aquestes edats, no guarden cap relació amb l’edat que correspon al cúmul, uns 8.000 milions d’anys.

“La discrepància en les edats de les estrelles, fan d’aquest cúmul obert un objecte especial. Formades alhora d’un mateix núvol de pols interestel·lar de pols i gas, ofereixen una confusió alhora d’explicar la seva evolució”, comenta en Luigi Bedin, del Space Telescope Science Intitute de Baltimore.

L’Ivan King de la Universitat de Washington i responsable del equip de recerca del Hubble, comenta, “aquest descobriment indica que hi ha alguna cosa sobre la evolució de les nanes blanques, que encara no entenem”.

Els membres del equip de recerca, intenten explicar com poden haver dos grups de nanes blanques diferents i tanmateix tenir la mateixa edat. Podria ser, que hi hages un tipus de nanes blanques, que s’aparellessin en un sistema binari i, que com a conseqüència de la seva distància no poguéssim observar-les per separat. “És la seva brillantor conjunta, la que les fa semblar més joves”.

Aquests sistemes binaris estan representats significativament en la població estel·lar de NGC 6791, ja que s’observen en d’altres sectors. Però, seria la primera vegada que s’ha observat en una població de nanes blanques.

Els astrònoms han utilitzat sovint les nanes blanques, com a mesura fiable per calcular les edats d’agrupacions d’estrelles, ja que són les relíquies de les primeres estrelles que es varen formar i ja en esgotat el seu combustible nuclear.

NGC 6791, és un dels cúmuls oberts d’estrelles més vells i grans que es coneixen, unes 10 vegades més gran que el promig d’altres cúmuls. Conté unes 10.000 estrelles i està situat en la constel·lació de la Lyra.

ngc-6791.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

1 comentari

La MESSENGER identifica volcans a Mercuri.

En l’exemplar del 4 de juliol de 2008 de la revista Science, informa de l’existència de volcans en la superfície del planeta Mercuri, gràcies a les observacions de la sonda MESSENGER de la NASA, efectuades en el seu primer vol.

Aquesta imatge, ens mostra com a tret més important la identificació d’un volcà en el centre superior de la imatge. El volcà té una depressió en forma d’un “ronyó”, amb una petita estructura central elevada. El volcà està situat en el marge de la conca d’impacte Caloris. En els marges d’aquesta conca, tal com és pot observar, s’identifiquen uns turons i muntanyes. El paper del vulcanisme en la història de Mercuri, s’havia discutit prèviament, però amb la descoberta del MESSENGER, que els identifica indica alhora, que aquest vulcanisme ha estat actiu en uns temps no gaire llunyans.

messenger7.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Els efectes de la rotació en els asteroides.

Els asteroides amb llunes, que els científics anomenen asteroides binaris, són comuns en el nostre Sistema Solar. Però saber com és varen formar, és una pregunta que fa temps es manté. De fet, en la revista Nature d’aquesta setmana, tres astrònoms d’Estats Units i de França, ens donen una possible i sorprenent resposta: la llum solar pot fer augmentar o disminuir la velocitat d’un asteroide.

Derek Richardson de la Universitat de Maryland, en Kevin Walsh i en Patrick Michel membres del Grup de planetologia del Laboratori Cassiopèe del CNRS de França, ofereixen el model on l’energia solar, “augmenta el gir” d’una pila de runa, en una proporció el suficientment ràpid com per llençar al voltant de l’equador una part d’aquests asteroides.

Si el fet de fer girar aquests còdols d’asteroides, disposen alhora de suficient moviment, hi ha col·lisions entre ells i llavors aquests material es transforma en un satèl·lit que continua orbitant al voltant del seu punt d’origen. Aquest model dóna informació essencial en les formes i estructures d’asteroides binaris pròxims a la Terra, que podrien ser vitals alhora de tenir la necessitat de fer-los desviar en una possible col·lisió amb nosaltres.

Finalment, els autors suggereixen que una missió espacial podria aconseguir material d’un sistema binari d’asteroides, per tal de donar informació sobre el seu origen i composició interna.

Aquesta animació, ens mostra la formació d’un sistema binari com a conseqüència de la seva ràpida rotació.

asteroides-binaris.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La nebulosa d’Orió té un baix índex de fertilitat.

Un estudi detallat de les estrelles de la nebulosa d’Orió, indica que un 10 per cent d’aquestes, poden tenir prou pols circumdant com per formar planetes de les característiques de júpiter. Aquest estudi, ha estat fet per astrònoms del Institut Tecnològic de Califòrnia (Caltech), de la Universitat de Berkeley i del Centre d’Astrofísica del Harvard Smithsonian.

Degut que , les estrelles es formen en nebuloses semblants al d’Orió, aquest descobriment suggereix que les estrelles similars al Sol, disposen d’aquesta baixa possibilitat de contenir planetes de la grandària de Júpiter.

“Pensem que moltes estrelles a la nostra galàxia, es formen dins de regions sembaltns a Orió, això implica que els sistemes planetaris com el nostre, puguin ser l’excepció, més que la regla”. comenta en Joshua Eisner, membre de la UC de Berkeley. Això és coherent amb els resultats de les recerques planetàries actuals, ja que s’estan trobant només un 6 per cent de les estrelles examinades, tenen un planeta de la mida de Júpiter o més gran.

La nebulosa d’Orió, és una brillant i jove regió on és formen multitud d’estrelles. Aquesta regió situada a l’espasa del caçador Orió, conté unes 1.000 estrelles en una regió d’uns quants anys llum. En comparació, en la mateixa regió del Sol, només hi ha una estrella.

En aquesta imatge, presa pel Telescopi Espacial Hubble, és visible un disc protoplanetari de la nebulosa d’Orió. La llum emesa anomenada proplyd 170-337, és un gas ionitzat (en color vermell) que envolta el disc (en color groc). La observació complementada amb els senyals de ràdio del CARMA i SMA de 1,3 mm, revelen els disc de pols dins del gas calent (contorns). Aquest disc protoplanetari, té una massa d’una centèsima part del Sol, el mínim necessari per formar un planeta de les dimensions de Júpiter.

orion.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El cometa Boattini.

Una setmana despre´s del seu periheli, el cometa C/2007 W1 Boattini, hauria de ser visible a la matinada per els observadors del hemisferi nord. Els resultats preliminars que s’indiquen en la web d’en Seiichi Yoshida, indiquen que la seva brillantor podria arribar a la magnitud de 5,5.

El cometa Boattini anirà pujant en alçada en els cels matinals del hemisferi nord, durant els mesos de juliol i agost. Podeu aconseguir una carta detallada aconseguint aquest PDF.

El dia 4 de juliol, el cometa Boattini estava a només 6º d’alçada per sobre de l’horitzó est, 90 minuts abans que sortís el Sol, per la qual cosa la seva observació era força complicada. Però ara, sembla que el cometa està augmentant uns 2º cada matí, de manera que fins el proper dia 16 de juliol la Lluna no interferirà la seva observació. Mentrestant, és probable que el cometa comenci a esvair-se, convertintse en un dèbil objecte, a partir del mes d’agost.

Per aquest motiu, els propers dies seran els millors per la seva observació de matinada. És probable que la seva observació visual sigui difícil, però amb uns prismàtics i un cel relativament net de llums urbanes, s’hauria d’observar.

Fotografia d’en John Drummond, feta el passat dia 30 de maig.

cometa-boattini.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una maquina de fer estrelles.

Uns astrònoms han descobert una màquina estel·lar extrema. Una galàxia situada en un univers molt remot, que està fabricant fins a 4.000 estrelles per any. En comparació, la nostra galàxia, la Via Làctia, produeix una mitjana de 10 estrelles per any.

Aquesta descoberta que ha estat possible gràcies a les dades de varis telescopis, entre els quals figura el Telescopi Espacial Spitzer, va en contra de la teoria més acceptada sobre la formació de galàxies. Segons aquesta teoria, anomenada Model Jeràrquic, les galàxies van incrementant la massa d’estrelles  en un lent procés d’absorció de petites galàxies, en contra del procés observat en aquesta galàxia “Baby Boom”.

La galàxia Baby Boom, pertany a una classe de galàxies anomenades, de “estrelles explosives”, les quals són de les més brillants que és poden observar en un univers distant. En aquesta descoberta, també han participat: el Telescopi Espacial Hubble i el Telescopi Subaru, situat a dalt del volcà de Mauna Kea, a Hawaii.

Aquests telescopis, han detectat que aquesta galàxia, té un gran nombre d’estrelles joves i brillants.

En Peter Capak, responsable d’aquesta recerca, ha utilitzat les dades de diversos telescopis, entre ells el Keck, per tal de mesurar la distància d’uns 12.300 milions d’anys de la Terra. Això representa que la veiem tal com era quan l’univers tan sols tenia uns 1.300 milions d’anys. Segons comenta en Capak, “això representa, a escala humana, com si veiéssim una persona de tan sols 6 anys d’edat”. Aquestes dades, juntament amb les del radiotelescopi del Very Large Array, situat a New Mexico, en permès calcular que la producció estel·lar d’aquesta galàxia, oscil·la entre les 1.000 i 4.000 estrelles per any. Amb aquesta generació d’estrelles, una galàxia necessitaria només 50 milions d’anys (això a escala còsmica, es molt poc) per convertirse en una gran galàxia.

Segons es pregunta el mateix Capak, “seria interessant saber si la majoria de galàxies més massives, es varen formar en un univers molt jove, com la galàxia Baby Boom, o això és un cas excepcional. La resposta a aquesta pregunta ens ajudarà a determinar si el Model Jeràrquic sobre la formació de galàxies, és un model correcte”.

En aquesta imatge podem observar, que la regió de color verd i vermell, es la part amb més activitat de producció estel·lar, d’aquesta galàxia anomenada “Baby Boom”. La regió vermella, es en concret on neixen les estrelles, alhora que el vent estel·lar calent, emet gran quantitat de llum infraroja.

galaxia-baby-boom.jpe

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Romanent de la supernova SN 1006.

Una delicada cinta de gas, sembla estar flotant en la nostra galàxia. Pot tractar-se del rastre d’una nau espacial exterior?. Pot ser el raig energètic d’un forat negre?. De fet, aquesta imatge presa pel Telescopi Espacial Hubble, és una petita secció d’un romanent d’una supernova, provocada per una explosió ocorreguda fa uns 1.000 anys.

Al voltant del 1 de maig de l’any 1006, observadors d’Africa i Europa, varen presenciar l’arribada de la llum que provenia de la supernova anomenada SN 1006. Una explosió provocada per la mort agònica d’una estrella nana blanca, situada a uns 7.000 anys llum de la Terra. Aquesta supernova, va ser segurament l’estrella més brillant observada alguna vegada pels humans, superant la brillantor del planeta Venus. Va ser, probablement visible inclús en llum de dia i, hauria estat visible a ull nu, durant més de dos anys i mig, abans d’esvair-se.

No va ser, fins el maig de 1960, que els astrònoms varen detectar amb un radiotelescopi, els senyals d’una anell gairebé circular de material, en la posició original de la supernova.Aquest anell té unes dimensions aparents, de 30 minuts d’arc, la mateixa dimensió que la Lluna plena. La mida d’aquest romanent, indicava que s’havia expandit a una velocitat de 35 milions de quilòmetres per hora, durant aquests 1.000 anys.

L’any 1976, es va produir la primera observació òptica, extremadament dèbil. El gas d’hidrogen escalfat, emet radiació en llum visible. Per això, l’emissió dóna una “imatge” detallada de la posició real, així com de la geometria del front de l’ona de xoc. Els perfils brillants d’aquesta cinta, corresponen als llocs de l’ona de xoc on és situa segons la nostra línia de visió.

La nebulosa de SN 1006, té avui dia un diàmetre aproximat de 60 anys llum. Encara s’està expandint a una velocitat aproximada de 10 milions de quilòmetres per hora.

SN 1006 resideix en la nostra galàxia, la Via Làctia. Situada a uns 14 graus per sobre del pla del disc galàctic, provoca certa confusió amb d’altres objectes situats en el mateix fons estel·lar, alhora de poder-ho estudiar. En la imatge també podem observar moltes galàxies de fons (en color taronja), situades en un univers distant, encara que la majoria de punts blancs són objectes de la nostra galàxia.

sn-1006.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un Sol tranquil.

Les calmes del Sol, les podem apreciar en aquesta seqüència presa la setmana passada (entre el 27 de juny i el 1 de juliol de 2008). El Sol està descansant còmodament dins del seu mínim solar. Les imatges que podem observar en llum ultraviolada, centrada en la longitud d’ona de 195 Àngstroms, una excel·lent longitud d’ona per observar l’activitat que hi ha per sobre de la superfície solar. Tanmateix, encara no sembla que el nou cicle solar, hagi començat. S’esperava que el nou cicle solar, que dura uns 11 anys, hagués mostrat més símptomes d’activitat. Però de moment, ha romàs en aquest mode, generalment molt silenciós.

Durant aquests dies, no s’ha observat, cap regió activa, cap tempesta solar, poques protuberàncies o filaments i només un o dos forats coronals (que és veuen com a zones més fosques). Tard o d’hora, aquest nivell mínim d’activitat solar, aconseguirà tocar fons i començarà la seva corba ascendent, és a dir ens cal paciència.

soho-1-7-08.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »