WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 07:45:30' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Juliol, 2008

Una agitada protuberància solar.

El vehicle espacial SOHO, va capturar aquesta interessant seqüència d’una protuberància eruptiva, durant el període de dos dies ( del 12 al 14 de juliol de 2008). El plasma ionitzat que observem en una longitud d’ona de llum ultraviolada extrema, està a una temperatura aproximada de 60.000 graus.

Aquestes prominències solars, són núvols recents de gas, que és troben situats en l’atmosfera del Sol, a unes temperautres properes al milió de graus i que sovint, competeixen amb les seves forces magnètiques. Aquest material s’estira arquejant-se pels camps magnètics definits, fins que, el mateix material és distància i és dissipa.

soho-12-7-08.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una explosió silenciosa.

Un equip d’astrònoms europeus, han dirigit un estudi que proporciona pistes d’una supernova recent, que pot ser no tan normal com és pensaven. L’estrella origen de l’explosió, pot haver originat un forat negre, produint un dèbil jet, típic d’aquests esdeveniments violents, els anomenats esclats de raig gamma.

L’objecte anomenat SN 2008D, és probablement una de les explosions dèbils, que s’han produït més ràpidament. Aquesta descoberta, pot ser crucial per la comprensió d’aquests fenòments violents que observen a l’univers.

Les estrelles que neixen amb una massa al voltant de 8 vegades la del nostre Sol, acaben la seva curta vida, amb uns cataclísmics focs artificials còsmics. El resultat d’això, és la formació dels objectes més densos que existeixen: les estrelles de neutrons i els forats negres. En explotar algunes d’aquestes estrelles, emeten un últim crit agònic, en forma d’esclat de llum molt energètica: raigs X, o raigs gamma.

El dia 9 de gener de 2008, el telescopi Swift de la NASA, descobria un lleuger esclat d’uns 5 minuts de durada de raigs X, que provenia de la galàxia espiral NGC 2770, situada a uns 90 milions d’anys llum de la Terra, en la constel·lació del Linx. El Swift, estava estudiant una altra supernova de la mateixa galàxia de l’any anterior, però l’esclat de raigs X, provenia d’una altra localització, la que es va anomenar, supernova SN 2008D.

Segons en Paolo Mazzali, membre del Observatori de Padova i, responsable de la recerca, “el que fa molt interessant d’aquest descobriment, és el senyal de raig X, que és molt dèbil i diferent d’un esclat de raigs gamma normal”. El mateix equip, va establir que aquesta supernova, era del tipus Ic.

“Aquestes supernoves, han perdut els rics estrats d’hidrogen i heli, abans d’explotar i estan associades a esclats de raigs gamma”, comenta en Mazzali.

sn-2008d.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Enfosquin a Epimateu.

L’estret anell F del planeta Saturn, obscureix en part a la petita lluna Epimateu. Podem observar que dins de l’interior de l’anell F, hi ha el brillant anell A.

Epimateu és un petit satèl·lit de només 113 quilòmetres d’amplada i, el podem observar al davant dels anells i enfront de la mateixa sonda Cassini.

Aquesta imatge esta feta mirant de costat a la llum que prové del Sol, amb una situació dels anells de tant sols 2º per sobre del pla dels anells. Aquesta imatge va ser presa en llum visible, amb la Càmera d’Angle Estret de la sonda Cassini el passat dia 11 de juny de 2008, des d’una distància de 1,2 milions de quilòmetres aproximadament de Epimateu. La resolució de la imatge es de 7 quilòmetres per píxel.

epimateu1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Observant els colors reals dels discs d’acreció.

Els quàsars són els nuclis brillants de galàxies remotes i on dins dels seus cors, es poden generar forats negres supermassius, els quals poden arribar a tenir fins a un bilió de vegades la massa del nostre Sol. Aquestes fonts energètiques, són el combustible pel gas interestel·lar que es creu aspiren els forats negres a través del disc d’acreció.

“Els astrònoms estan confosos pel fet que els millors models indiquen que les observacions d’aquests discs,  no s’ajusten a les previsisions, les quals suggereixen que haurien de ser d’un color blavós”, comenta el responsable d’aquest estudi, en Makoto Kishimoto.

Aquesta discrepància podria ser el senyal, que hi ha alguna cosa que no s’ajusta amb els models. Per trobar aquestes dades, han estudiat sis quàsars en llum polaritzada. Això els ha permès demostrar que l’espectre dels discs, són tan blaus com els pronosticats.

“La dificultat observacional, ha estat que el disc està envoltat per un torus molt més gran, que conté pols calenta, la qual eclipsa el mateix disc”, en Kishimoto, segueix, “perquè la llum que arriba al disc ho fa polaritzada, observant amb aquesta llum que emeten els quàsars, podem observar el seu interior”.

D’una manera molt similar, com si un pescador observés el mar amb unes ulleres de Sol polaritzades, aconseguiria lliurar-se del resplendor de la superfície de l’aigua i observar amb més claredat el que hi ha sota de l’aigua. Així un telescopi amb un filtre polaritzat, pot observar més enllà dels núvols circumdants de pols i detectar el disc d’acreció en llum infraroja en un color blau.

Les observacions s’han fet amb els instruments FORS i ISAAC, adaptats al telescopi de 8,2 metres de diàmetre del conjunt del Very Large Telescope, situat en el desert d’Atacama a Xile.

En la imatge podem observar com el disc d’acreció tindria que ser. Els autors creuen que amb altres dades, podrien finalment proporcionar una idea valuosa d’on comença i acaba el disc d’acreció i com s’està alimentant de nou material.

disc-dacrecio.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Sol viatjant per l’horitzó de Mart.

Aquest panorama, és un mosaic d’imatges que ha capturat la Càmera Estèreo de Superfície, que esta situada en el Phoenix Mars Lander. El mosaic ens mostra el Sol de mitjanit durant alguns dies de la missió. En concret del Sol 46 (o 46é dia de la missió) al Sol 56 ( que correspon als dies 12 al 22 de juliol de 2008, a la Terra). Les imatges del primer pla i del cel, corresponen al Sol 54.

Les imatges, es prenien entre les 10 p.m. i les 2 a.m. de temps local, en les nits del període solar 11. Durant aquest període, el camí del Sol s’anava acostant a l’horitzó nord, generant aquesta suau corba. Aquesta seqüència de la missió Phoenix, pot ser molt similar a imatges preses amb aquest mateix interval a la Terra, prop del Cercle Àrtic.

Per altre banda, les últimes activitats del lander, han aportat més material per ser analitzat pel forn del TEGA.

Segons cometna en Doug Ming, del Centre Espacial Johnson de la NASA, “estem controlant els canvis de la zona de mostres, per tal d’apreciar si existeix sublimació per part del gel com a conseqüència de l’exposició al Sol, deixant d’aquesta manera un estrat prim de partícules”.

phoenix12.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El telescopi Spitzer, no observa material orgànic al voltant de M-101.

Podem observar la galàxia Pinwhell, fotografia en llum infraroja, gràcies al telescopi infraroig Spitzer de la NASA.

Aquesta galàxia, està enregistrada dins del famós catàleg Messier amb el número 101, la qual està envoltada per uns grans braços espirals. En aquesta nova visió de la galàxia, és pot apreciar una regió central en color blau, mentre que el material exterior gira al seu entorn, en un color vermell-corall.

Segons l’article publicat el passat dia 20 de juliol en la revista Astrophysical Journal, el qual destaca que en aquesta regió exterior, hi ha una zona on desapareixen les molècules orgàniques, anomenades hidrocarburs aromàtics policíclics, que estan presents en la majoria de galàxies.

L’hidrocarbur aromàtic policíclic és polsegós i conté molècules de carboni, que és troben en les estrelles joves, així com també en els tubs d’escapament dels vehicles, o qualsevol lloc amb reaccions de combustió. Els científics, creuen que aquesta pols espacial, té el potencial per converitr-se en matèria per la vida.

La galàxia M-101, està situada aproximadament a uns 27 milions d’anys llum de la Terra, dins de la constel·lació de l’Ossa Major. Te unes concentracions conegudes de metalls (elements més pesats que l’heli), més altes de totes les galàxies pròximes a nosaltres. Es a dir, disposa d’unes concentracions de metalls molt altes en el seu centre i més baixes a mesura que ens allunyen d’allà.

Els descobriments que han fet, en la galàxia M-101, proporcionen una millor comprensió sobre les condicions de les primeres galàxies, en un univers primitiu, ja que en aquesta època no hi havia gaires metalls, o hidrocarburs aromàtics policíclics.

m-101.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La Mars Express s’acosta als satèl·lits de Mart.

Els científics i enginyers de la missió Mars Express de l’ESA, estan preparant els vols que la sonda farà per sobre de Fobos, un satèl·lit del planeta mart. Arribant a una distància mínima d’uns 100 quilòmetres, per la qual cosa podrà aconseguir unes imatges amb una gran definició.

Aquesta sèrie d’acostaments, varen començar el passat dia 12 de juliol, fins el proper 3 d’agost. La distància de la sonda a Fobos, variarà dels 273 als 97 quilòmetres.

Encara que fins ara, s’estudiat en detall al planeta vermell, poques dades disposem dels seus dos satèl·lits: Fobos i Deimos. És confús el seu origen, saber si es tracten d’asteroides capturats per la gravetat del planeta. Una altre possibilitat, és que fossin les restes de petits planetes, que sobrevisquessin a l’origen del Sistema Solar. També podrien ser, el romanent d’un gran impacte en la superfície de Mart.

La Mars Express, en el seu vol de màxima aproximació a Fobos a una distància de 97 quilòmetres, recollirà detalls mai vistos fins ara, a través de la Càmera Estèreo d’Alta Resolució (HRSC), pendrà imatges de la seva superfície en color i 3-D.

Amb les dades obtingudes, és podrà confeccionar un model digital del terreny (DTM), que ajudarà als científics a visualitzar els principals trets de la topografia d’aquest satèl·lit.

phobos1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Sol: abans i ara.

Aquest mosaic fotogràfic, ens mostra el Sol actual i el de l’any 2002, en llum ultraviolada observada des del satèl·lit SOHO, per tal de poder comparar la diferència entre els respectius cicles solars.

Si retrocedim fins els dies 4-7 d’agost de 2202, quan el Sol estava en el seu màxim de cicle i l’activitat solar, era normalment molt dinàmica, amb moltes regions actives que produïen un nombre elevat de tempestes solars (podríem haver escollit un període de més activitat solar, però aquest és més representatiu).

Sis anys més tard, el Sol (entre el 4 - 7 de juliol de 2008), està molt tranquil, sense regions actives i amb unes àrees polars netes (amb aparença més fosca). Això està dins de la normalitat d’un cicle solar de 11 anys, encara que ens estem preguntant, quan començarà el proper cicle d’activitat solar.

el-sol-abans-i-ara.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Les lents gravitacionals serveixen per pesar les galàxies.

Un equip internacional d’astrònoms, entre els quals hi ha el Dr. Adam S. Bolton del Institut d’Astronomia de la Universitat de Hawaii, han anunciat un descobriment que pot ajudar a resoldre el debat que existeix, entre la massa (la quantitat de matèria) i la lluminositat (brillantor) en les galàxies.

Aquest equip, ha aconseguit compilar una gran quantitat de “lents gravitacionals“, per poder “pesar” unes 70 galàxies. Una lent gravitacional, és un fenomen similar a un miratge terrestre, el qual succeeix a una escala de milers d’anys llum de distància de la Terra. En el moment en que dues galàxies, es troben en línia rectaamb nosaltres i, el camp gravitacional de la galàxia més propera distorsiona la imatge de la galàxia més llunyana, formant d’aquesta manera unes imatges formades per arcs senzills, múltiples, o quan en el cas que és un anell complert, s’anomena “anell d’Einstein”. Aquest efecte òptic, produeix un augment de lluminositat de fins a 30 vegades la imatge original de la galàxia llunyana.

Per aquesta recerca, han utilitzat el telescopi de 2,5 metres de diàmetre de New Mexico i el Sloan Lens ACS Survey (SLACS), per la qual cosa han arribat a mesurar amb precisió la distància de gairebé un milió de galàxies i quàsars.

“La recollida de les dades d’aquestes lents, per part del SLACS és una gran aportació a la ciència”, comenta en Adam S. Bolton, autor d’aquest estudi, que és publicarà properament en la revista Astrophysical Journal del mes d’agost. “Per cada lent, és mesuraven les mides aparents del anell d’Einstein amb imatges del Hubble i és calculaven les  distàncies de les dues galàxies, amb les dades del SLOAN. Combinant aquestes mesures, podíem deduir la massa de la galàxia més propera.

En aquesta imatge presa pel Telescopi Espacial Hubble, ens mostra un anell d’Einstein, amb la galàxia de fons augmentada en color blau, com a conseqüència d’una lent gravitacional.

lents-gravitacionals.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El telescopi Newton-XMM descobreix una estrella perduda.

El telescopi Newton XMM de l’ESA, ha enregistrat  l’explosió d’una estrella de la nostra Via Làctia. Aquest descobriment no tindria rés d’especial, si no fos que hi hagut un gir inesperat. Els càlculs indiquen que l’explosió, hauria estat visible a ull nu, sense cap tipus d’instrument, però que a pasat desapercebuda per la gran quantitat d’estrelles que hi ha al seu voltant.

El dia 9 d’octubre de 2007, aquest observatori de raigs X, estava completant la seva missió rutinaria, quan va observar una font de raig X, que ningú esperava. Aquesta font de raigs X, no estava en cap referència coneguda i, alhora estava rebent la quantitat de 50 raigs per segon.

L’únic objecte celeste, que s’ajusta a la localització d’aquesta font de raigs X, és una dèbil estrella del catàleg USNO-A2.0 0450-03360039. Després d’una ràpida comunicació a d’altres observatòris astronòmics, els astrònoms del telescopi Magellan de 6,5 metres de diàmetre, situat a Las Campanas (Xile), han determinat que la brillantor d’aquesta estrella, havia augmentat unes 600 vegades, per la qual cosa la podien classificar com una nova.

Per aclarir aquest trencaclosques, cal entendre primer que, en l’explosió incandescent de la nova, no emet immediatament radiació X; el núvol d’expansió de la runa creada en l’explosió inicial, els emmascara temporalment. Mentre aquest núvol de runa, no s’aclareix, filtre la radiáció X. Així doncs, el Newton XMM, va observar l’explosió de la nova absn que fos observada. Si més no,ningú havia informat d’aquesta explosió  visualment.

La nova és va designar oficialment com V598 Puppis  i, ha estat una de les noves més brillants de l’última dècada.

En aquesta imatge, podem observar V598 Puppis. Les línies indiquen les intensitats dels raigs X, que mostren la posició de la  nova. Per confeccionar aquesta imatge, han utlitzat les dades del SuperCOSMOS Sky Surveys (SSS) del Royal Observatory, d’Edimburg.

v598-puppis.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

                       

1 comentari

Pàgina Següent »