WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-28 16:00:35' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Juny, 2008

Prometeus per sobre dels anells de Saturn.

L’objecte aplanat en forma de patata; Prometeus el podem veure lliscant silenciosament dins de la Divisió de Roche, entre els anells A i F del planeta Saturn.

El Satèl·lit Prometeus de 86 quilòmetres per la banda més ample, es troba situat en la banda dels anells més propers a la sonda Cassini. La imatge presa des del costat il·luminat pel Sol, ens mostra els anells amb una inclinació d’un grau per sota del seu pla de rotació.

La imatge es va prendre en llum visible, amb la càmera d’angle estret del vehicle espacial Cassini, el passat 2 de maig de 2008. En aquests moments, la sonda es trobava aproximadament a 1.100.000 quilòmetres de Prometeus. La resolució de la imatge, és d’uns 6 quilòmetres per píxel.

prometeus2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La Via Làctia només té dos braços espirals.

Durant dècades, els astrònoms han tingut que imaginar-se com era la nostra galàxia, la Via Làctia; ja que el fet d’estar dins d’ella, no la podem observar-la sencera.

Ara, amb les noves imatges del Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, estan ajudant a entendre la verdadera estructura de la Via Làctia, mostrant que té dos grans braços d’estrelles, enlloc dels quatre que fins ara creiem.

“El Spitzer ens ha proporcionat un punt de partida per replantejar-nos l’estructura de la Via Làctia”, comenta en Robert Benjamin de la Universitat de Wisconsin, que va presentar aquest nou resultat en una conferència de premsa, durant la reunió de la Societat Astronòmica Americana, el qual va comentar també, “continuarem revisant la nostra concepció de la Via Làctia, de la mateixa manera que els primers exploradors navegants, van tenir que revisar els seus mapes”.

Des dels anys 1950, els astrònoms han fet mapes de la Via Làctia. Els primers models varen estar basats, en observacions de ràdio, on s’observava el gas de la galàxia, de tal manera que suggerien una estructura formada per quatre braços de formació estel·lar, anomenats: Norma, Escut-Centaure, Sagitari i Perseus. A més dels braços, hi ha bandes de gas i pols en la part central de la galàxia. El nostre Sol, està situat dins un petit braç, anomenat braç d’Orió, localitzat entre els braços de Sagitari i Perseus.

L’equip de científics, disposa ara de noves imatges del Spitzer on es mostra la franja extensa de la Via Làctia, que s’estén 130º al llarg del cel i 1º per sobre i sota del pla de la galàxia. Aquest extens mosaic combina unes 800.000 fotografies amb 110 milions d’estrelles aproximadament.

Benjamin, va desenvolupar un software que conta les estrelles, mesurant les densitatss estel·lars. Quan l’equip de recerca, va contar les estrelles en direcció del braç d’Escut-Centaure, s’adonaren d’un increment en el seu número, com es podia suposar d’un braç espiral. Però, quan miraren en la direcció on esperaven observar els braços de Sagitari i Norma, no hi havia la mateixa relació en el nombre d’estrelles. El quart braç de Perseus, saprima entre la regió exterior de lagalàxia, de manera que no pot ser observat pel Spitzer.

Aquests descobriments, posen en evidència que la Via Làctia té dos grans braços espirals, una estructura comú en les galàxies barrades. Aquests grans braços, els del Escut-Centaure i Perseus, tenen unes densitats més grans, tan d’estrelles joves i brillants, com de velles i gegants vermelles. Els dos braços menors, Sagitari i Norma, estan carregats de gas i estrelles joves.

Encara que els braços de la galàxia apareixen en una estructura intacta, les estrelles estan en constant moviment cap en fora i dins de la Via Làctia. El nostre Sol, podria haver habitat alguna vegada en algun braç diferent, ja que és va formar fa uns 4.000 milions d’anys i d’ençà llavors, ha viatjat al voltant de la galàxia 16 vegades.

via-lactia1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Sap quant de temps podria sobreviure en el buit de l’espai exterior ?

La resposta és certament curta, però per saber-la, cal calcular alguns paràmetres, com poden ser: la seva complexió física, l’edat, el nivell general de salut cardiovascular, etc. Aquestes dades són necessàries, per afinar el temps que podríem sobreviure en el buit estel·lar sense cap protecció.

Per aquest motiu, premeu aquesta “calculadora” i ens dirà el temps de supervivència a l’espai. Les dades que ens demana, considera com a diferència la complexió física. No és el mateix pesar el mateix que Nicole Richie , ella podria sobreviure uns 54 segons, que una persona de 110 quilos,  que podria arribar a un  màxim d’un minut i 47 segons.

Naturalment, el primer que ens passaria, és que perdríem la consciència, molt abans que el cos ens fallés.

Al llarg dels anys, un cert nombre de persones han tingut unes condicions properes al buit. Per exemple, l’any 1965, segons un document de la NASA, que indica que un multímetre defectuós d’un vestit espacial, va provocat a un pilot la sensació de com l’aigua l’hi bullia en la llengua (l’aigua pot bullir a temperatures més baixes, si la pressió ambiental és redueix).

sobreviure-a-lespai.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Primera imatge microscòpica de la superfície de Mart.

Aquesta imatge presa pel Microscopi Òptic del lander Phoenix de la NASA, forma part de la mostra de terra que va recollir el Braç Robòtic d’aquest lander i que va dipositar a sobre d’una base de silicona.

Aquesta base es va col·locar tot seguit davant del microscopi. Aquesta és la primera mostra recollida i i repartida a bord d’uns instruments d’anàlisis, des de les missions Viking que van arribar a Mart els anys 1970. És també la imatge de més resolució del sòl marcià.

La imatge podem observar que esta formada per moltes partícules molt fines, que arriben al límit de la resolució del microscopi.

El microscopi va prendre aquesta imatge durant el Sol de Phoenix 17 (11 de juny), o 13é dia despres del seu aterratge. La resolució d’aquesta imatge, és d’un mil·limetre.

phoenix8.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El terme plutoide, servirà per anomenar objectes semblats a Plutó.

La Unió Astronòmica Internacional ha decidit que el terme plutoide, s’utilitzi per anomenar els planetes nans com Plutó, en una trobada del Comitè Executiu, celebrat a Oslo.

Quasi bé dos anys després de que l’Assemblea General de la Unió Astronòmica Internacional (UAI), va introduir la categoria de “planetes nans” i tal com és va comprometre, ha triat un nom per als planetes nans transneptunians com Plutó. El nom de plutoide, va serproposat per els membres del Comitè de Nomenclatura de Petits Cossos (CSBN) de l’UAI.

Els plutoides són cossos celestes amb una òrbita al voltant del Sol, a una distància major que Neptú i que tenen una massa suficient, com per que la pròpia gravetat superi les forces d’un cos rígid que aconsegueixi l’equilibri hidrostàtic (quasi esfèric) i que no tinguin net el seu veïnat. Els satèl·lits dels plutoides, no són plutoides, inclús si tenen massa suficient per que la seva forma vingui dictaminada per la gravetat. Els cossos que passant a plutoides, són: Plutó i Eris. S’esperen més descobriments de plutoides a mesura que avancin les tècniques d’observació.

El planeta nan Ceres, no és plutoide ja que està localitzat en el cinturó d’asteroides entre Mart i Júpiter. L’actual coneixement científic, porta a pensar que Ceres és l’únic objcete de la seva classe. D’aquí que no s’hagi proposat una categoria per els planetes nans com Ceres.

L’UAI ha estat el responsable de nomenar a cossos planetaris i els seus satèl·lits des de començaments del segle XX, la CSBN, que va proposar el terme plutoide, es el responsable de nomenar als cossos petits (excepte els satèl·lits dels grans planetes) del Sistema Solar. La CSBN s’encarregarà de determinar els noms dels nous plutoides, per assegurar que cap planeta nan comparteixi el nom, amb un altre cos petit del Sistema Solar.

plutoides.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Posta de la Terra a la Lluna.

La sonda japonesa Kayuga JAXA, ens ofereix aquesta posta de la Terra per l’horitzó de la Lluna, en la qual també podem observar en la part inferior esquerra el cràter Plaskett de 109 quilòmetres de diàmetre, situat a 82º de latitud nord i 174,3º de longitud est. John Stanley Plaskett (17/11/1865 - 17/10/1941), va ser un astrònom canadenc, que va començar el seu treball professional al entrar en el Dominion Observatory d’Ottawa. Va treballar en la mesura de velocitats radials i estudi de sistemes binaris espectroscòpics.

A sobre, observem el cràter Rozhdestvenskiy de 177 quilòmetres de diàmetre, situat a 85,2º de latitud nord i 155,4º de longitud oest. Dmitriy Sergeevich Rozhdestvenskiy (1876-1940), va ser un físic soviètic.

La imatge va estar pressa amb la càmera de televisió d’alta definició HDTV de la sonda Kaguya, el passat dia 5 d’abril de 2008.

plaskett.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Astrònoms detectius descobreixen una gemma celeste amagada.

LObservatori de Raigs X,  XMM-Newton de l’ESA, ha descobert una gemma celestial ignorada. L’objecte en qüestió, és un dels romanents de supernova més joves i brillants de la Via Làctia; el cadàver d’una estrella que va explotar fa uns 1000 anys.

Conèixer la seva composició química i edat, ajudarà als astrònoms entendre millor els camins violents en què acaben la vida algunes estrelles.

Les estrelles que exploten, sembren l’univers d’elements químics pesats necessaris per construir els planetes i la mateixa vida. El núvol d’expansió d’aquesta runa, deixa enerere el romanent d’una supernova o SNR, una brillant font de raigs X i ones de ràdio.

Quan els astrònoms estudiaven les primeres imatges de ràdio d’alta resolució d’aquest objecte conegut com G350.1-0.3, durant els anys 1980, veien un núvol irregular de gas, que degut a la poca informació rebuda, va quedar classificat com una galàxia de fons celeste.

En Bryan Gaensler i Annant Tanna, dos científics de la Universitat de Sydney, han utilitzat els instruments del XMM-Newton, per demostrar que l’aspecte de  G350.1-0.3 pot ser enganyós i malgrat el seu aspecte deforme, la seva runa prové de l’explosió d’una estrella. De fet, aquest romanent podria ser dels més joves i brillants de la Via Làctia.

Per explicar la seva estructura, l’equip de recerca ha utilitzat les senyals de ràdio per descobrir que G350.1-0.3, havia explotat prop d’un dens núvol de gas a uns 15.000 anys llum de la Terra. Aquest núvol, hauria impedit una expansió uniforme de l’explosió en totes direccions, ocasionat l’exemple d’un rar romanent deforme de supernova.

G350.1-0.3 és increïblement petita, de nomes vuit anys llum de grandària i molt jove, aproximadament uns 1.000 anys.

Segons comenta Anant Tanna, “només coneixem un grapat de romanents de supernoves tan joves, per això aquest és molt important”. Sobretot per què a més de ser molt lluminos, els elements químics que el forment són altament brillants i per tant fàcils de estudiar-los.

g3501-03.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Hubble ens ensenya el Cúmul de Coma.

El telescopi espacial Hubble de la NASA, ha enregistrat el conegut Cúmul de galàxies de Coma, una de les regions amb més densitat de galàxies del univers.

La Advanced Camera for Surveys, a fotografiat aquesta amplia regió celeste de milions d’anys llum de grandària. Aquest sector sencer, conté milers de galàxies dins d’una regió en forma esfèrica d’uns 20 milions d’anys llum.

També és conegut com a Abell 1656; el Cúmul de Coma es troba situat a uns 300 milions d’anys llum de nosaltres. El nom el va rebre degut a la seva posició, dins de la constel·lació de Coma Berenices, una àrea enfosquida per la pols i el gas de la Via Làctia i fàcilment observable des de la Terra.

La majoria de galàxies que resideixen en aquest cúmul, són el·líptiques. Aquestes “pilotes de pelussa” amb un pàl·lid color marró-daurat, contenen poblacions d’estrelles velles. En aquest cúmul podem observar, galàxies nanes, com galàxies gegants el·líptiques.

Lluny del centre del cúmul, és poden trobar galàxies espirals. Aquestes galàxies contenen núvols de gas fred, on neixen noves estrelles. Els braços espirals de pols, ofereixen els colors blavosos tan distintius d’aquesta classe de galàxies.

Entre les el·líptiques i les espirals, existeix una classe morfològica de galàxies conegudes com a S0 (S-zero). Formades per estrelles velles, amb poques evidències de formació estel·lar recent, mostrant una estructura central en forma de barra.

La imatge del Hubble, representa un terç de la regió total del cúmul. A l’esquerra de la imatge podem observar una brillant galàxia espiral, molt més brillant i blava que la resta de galàxies que l’envolten. Una sèrie de braços espirals polsegosos de color marró, es poden observar contra el fons brillant de la galàxia. La resta de galàxies de la imatge son el·líptiques, galàxies S0, o galàxies de fons que no formen part d’aquest cúmul.

cumul-de-coma.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Passant pel sedàs les mostres del terra marcià.

Els enginyers encarregats del braç robòtic de la Phoenix Mars lander, estan revisant el mètode per repartir les mostres de terra que serveixen als instrumentes del laboratori per fer les seves anàlisis, ja que han detectat un sòl força compacte en el lloc del aterratge.

“Estem una mica sorpresos de la forma compacte d’aquest material, alhora de remenar-lo”, comenta en Doug Ming, membre del equip científic del Johnson Space Center de la NASA.

Les propietats físiques del terra ens estan demostrant que són un desiafament per portar les mostres als instruments i fer-los passar per una pantalla que està sobre de l’obertura de lliurament de material. Aquest instrument és el Thermal and Evolved -Gas Analyzer (TEGA), dissenyat per coure , detectar i identificar les mostres. L’analitzador va fer vibrar la pantalla durant uns 20 minuts, aquest diumenge passat, però tan sols va detectar unes quantes partícules, que no van ser suficients per omplir el petit forn.

La Phoenix també va recollir unes mostres de terra, per al Microscopi Òptic del vehicle espacial. El següent intent d’aquesta setmana, tractarà de tornar a escampar més material amb la mateixa tècnica, per tal de repetir l’anàlisi.

phoenix7.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Quan els forats negres poden extingir la formació estel·lar.

Mentre les galàxies arriben a una mida enormement crítica, al voltant de 10.000 milions de masses solars , els seus centre tempestuosos, els Nuclis Galàctics Actius (AGN) alimenten els forats negres supermassius, alhora que les supernoves s’encarreguen de dispoersar el gas per la formació d’altres estrelles, comenten els científics de la Universitat d’Oxford i de la Universitat de Hertforshire, durant la 212 reunió de l’American Astronomical Socitey.

“Els nostres models de formació de galàxies, es basen en la idea que els AGN, extingeixen la formació estel·lar de les galàxies massives, com a conseqüència dels mecanismes de les supernoves”, comenta el Dr. Sugata Kaviraj, responsable d’aquesta investigació. “Els astrònoms creuen que els raigs produïts per els AGN són prou potents, com per endur-se el gas de la formació d’estrelles, de fins i tot les galàxies més grans, encara que fins ara no hem tingut cap evidència prou sòlida per demostrar-ho”.

Utilitzant una combinació de noves dades amb llum ultraviolada del Galaxy Evolution Explorer i les dades òptiques del Sloan Digital Sky Survey, els astrònoms estudien una rara classe de galàxies amb “pre-estrelles explosives”, en les quals no s’aprecia la formació d’estrelles molt recents, un senyal que aquest període vigorós de formació estel·lar s’ha suprimit ràpidament.

Mesurant el rendiment d’extinció de galàxies individuals, es mostra que l’extinció dels AGN augmenta per a les galàxies de major massa, encara que és més alt per les galàxies de menor massa amb un regim de supernoves. També s’ha confirmat que els AGN es tornen significativament  més abundants en les galàxies amb unes masses aproximadament per sobre de 10.000 milions de masses solars. “Els nostres resultats demostren que la dicotomia esperada en la relació entre el rendiment d’extinció i la massa de les galàxies, està corroborada per les dades esperades; uns 10.000 milions de masses solars”, comenta en Kaviraj.

Les galàxies estudiades, com les que podem observar en aquesta imatge presa per el Sloan Digital Sky Survey, estan a unes distàncies de 1.500 milions d’anys llum, o menys.

extincio-de-galaxies.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »