Arxiu per Juny, 2008
Segons un nou estudi, l’aire de Mart antigament tenia humitat.
Una nova anàlisi sobre dades del sòl marcià, realitzat per geocientífics de la Universitat de Berkeley a Califòrnia, suggereixen que en un temps passat, va haber prou aigua en l’atmosfera del planeta per existir una fina pluja, deixant d’aquesta manera les seves senyals en la superfície.
La conclusió d’aquest estudi, indica que a diferència del que és pensava fins ara, l’aigua líquida del planeta provenia sobretot de les aigües subterrànies, més que de la pluja.
Per arribar a aquestes conclusions, els investigadors de la UC de Berkeley, han utilitzat les dades que sobre el terreny van recollir diverses missions de la NASA: Viking 1 i 2, Pathfinder, o els ròvers Spirit i Opportunity. Aquestes cinc missions han proporcionat per tant, una informació respecte al terreny del planeta entre els anys 1976 al 2006.
Segons en Ronald Amudson, professor de la Universitat de Berkeley, “Analitzant la química del terra del planeta, podrem recollir prou informació de la història del clima de Mart”.
El present estudi, sortirà publicat en l’ejemplar del mes d’agost de la revista Geochimica et Cosmochimica Acta.
La superfície de Mart, ha estat noticia aquestes setmanes arran dels descobriments del lander Phoenix, el qual està analitzant un terreny proper al pol nord del planeta. L’objectiu d’aquestes proves, és determinar si Mart ha estat capaç de suportar la vida, tenint en compte la descoberta de gel d’aigua de la Phoenix el passat dia 20 de Juny.
Mentre que l’estudi de la UC de Berkeley, no aprofundeix directament en l’evidència de la vida a Mart, suggereix quin clima existia i, si s’hauria trobat vida.
El planeta està actualment tan fred, que l’aigua no pot existir en forma líquida, encara que els científics accepten que durant el primer període del planeta anomenat Noachian, entre els 4600 i 3500 milions d’anys, hi havia prou gasos atmosfèrics d’efecte hivernacle, com per escalfar els llacs i produir la pluja que circulava pels rius.
Però a diferència de la Terra, Mart no disposa de tectònica de plaques que ajudin a generar volcans, o d’altres fonts de gasos hivernacle, per tal de mantenir la calor. Segons creu Amudson, després de l’època de Noachian, va proseguir l’era d’Hesperian, amb una datació entre els 3500 i 1800 milions d’anys, on l’aigua s’hauria congelat o evaporat. El planeta, és ara en el seu tercer període, l’Amazonian, que va començar fa uns 1800 milions d’anys.
El nou estudi, suggereix que podia existir aigua líquida en l’atmosfera de Mart, durant el període d’Hesperian.Per confirmar aquest raonament, l’equipes basa, en que els llocs d’aterratge dels Viking, Pathfinder, Spirit i Opportunity, havien perdut quantitats significatives dels elements de les roques que formaven la seva superfície, una senyal de l’erosió de l’aigua.
En aquesta imatge, podem observar les esquerdes provocades per la contracció dels sulfats, una evidència presa pel ròver Opportunity a Meridiani Planum.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariUna gran lent per observar l’energia fosca.
Astrònoms del Regne Unit, formant part d’un equip internacional, han construït una part d’una càmera encarregada de detectar l’energia fosca, un misteriós component del univers.
Aquesta peça de vidre, forma part de cinc úniques lents, fabricades als Estats units i enviades a França pel seu polit. La més gran d’aquestes lents, fa un metre de diàmetre, fent-la una de les més grans del món.
Aquesta sofisticada càmera intentarà detectar la misteriosa i invisible matèria, que els cosmòlegs calculen que representa les tres quartes parts del univers i que està conduint a la seva expansió. Les observacions suggereixen que aproximadament, un 4% del univers està format de matèria ordinària, un 22% de matèria fosca i un 74% d’energia fosca.
El Dark Energy Survey (DES), es una càmera que podrà observar 300 milions de galàxies, a través del telescopi Blanco de 4 metres de diàmetre, amb òptica adaptativa, situat en l’Observatori Internacional de Cerro Tololo, a Xile.
El mapa del DES permetrà als astrònoms, observar i mesurar l’energia fosca amb molta precisió. El professor Ofer Lahav, responsable del Grup d’Astrofísica de UCL, comenta que, “L’energia fosca, és un dels trencaclosques més importants de la física, que recull el concepte proposat per Einstein fa uns 90 anys. Les observacions del DES, ens diran si Einstein tenia raó, o si necessitem un canvi essencial en la nostra comprensió del Univers”.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariEl XMM-Newton observa un púlsar mandrós que il·lumina la seva companya.
El XMM-Newton ha observat per primera vegada els senyals de dues estrelles d’un sistema binari de raigs X. Cada membre d’aquest sistema binari, és una estrella de neutrons, que gira molt ràpidament irradiant uns forts impulsos de raigs X.
El sistema binari, s’anomena PSR J0737-3039, va ser descobert i observat mitjançant senyals de ràdio l’any 2003. Aquest sistema binari, es certament rar, ja que conté una estrella de neutrons “mandrosa” que gira lentament (púlsar A), mentre que l’altre membre orbital, ho fa més ràpidament (púlsar B).
Cada púlsar, o estrella de neutrons és el “cor” d’una estrella massiva morta, que gira ràpidament. Aquestes estrelles, són tan denses que la matèria que pogués cabre dins d’una tassa de cafè, podria pesar tan com el mont Everest. A més, penseu que la distància entre les dues estrelles de neutrons, es de tan sols 3 segons llum, és a dir unes tres vegades la distàncies entre la Terra i la Lluna.
Aquest sistema, es com una mina d’or per als científics; ja que es un laboratori perfecte per la física de gran energia i una font de problemes per als físics. El XMM-Newton, va descobrir l’emissió de raigs X, d’ambdós púlsars l’octubre de 2006, ja en aquell moment és va creure mol difícil que l’emissió de raig X, pogués sortir d’un únic púlsar (púlsar B). Per això, una possible explicació, seria l’interacció entre dos púlsars. En la qual l’emissió de raigs X del púlsar B, és faria visible degut al púlsar A, ja que interceptaria la magnetosfera del púlsar B, impulsant d’aquesta manera el vent del púlsar B i escalfant la mateixa estrella de neutrons.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariImatges d’un radiotelescopi que ens mostren un canibalisme galàctic.
Les imatges presses per un radiotelescopi, ens mostren els efectes d’un canibalisme galàctic, que havia passat desapercebut fins ara, un esdeveniment que condueix a una exagerada “alimentació”, semblant als forats negres situats en els centres de les galàxies. Els astrònoms, han sospitat des de fa molt de temps, que els nuclis extrabrillants d’algunes galàxies espirals, anomenades galàxies Seyfert, s’alimenten consumint els forats negres supermassius. De fet, encara no havíem observat on començava el camí del material fins al mateix forat negre.
Una teoria indica que les galàxies Seyfert, han estat pertorbades per encontres amb altres galàxies veïnes, això provoca l’interacció del gas i alhora l’aportació de nou material a l’abast de l’atracció gravitacional del forat negre.
Tanmateix, quan els astrònoms observen galàxies Seyfert amb telescopis de llum visible, només observen una petita fracció del que poden trobar-se. Ara amb les noves imatges del gas d’hidrogen que hi ha al voltant, gràcies al radiotelescopi del National Science Foundation Very Large Array (VLA), es pot comprovar l’interacció d’aquestes galàxies amb les seves veïnes.
“El VLA ens proporciona unes imatges del que està passant realment en aquestes galàxies”, comentava en Cheng-Yu Kuo, membre de la Universitat de Virgínia. “Observant el gas d’aquestes galàxies, se’ns mostra clarament que són un bon àpat per els seus veïns. Això representa una gran diferència amb el seu aspecte, amb llum visible”.
Els forats negres, són concentracions de matèria tan densa, que ni tan sols la llum pot escapar de la seva atracció gravitacional. Resideixen en els nuclis de moltes galàxies.
Depenent de com de ràpid mengen aquests forats negres, ens poden mostrar una amplia gamma d’activitat energètica. Les galàxies Seyfert, tenen la versió més suau d’aquesta activitat, mentre que els quàsars i els blazars, són centenars de vegades més potents.
En aquestes imatges del VLA, se’ns mostra que la majoria de galàxies Seyfert, estan pertorbades per galàxies veïnes. En comparació amb d’altres galàxies inactives, on la pertorbació és menor.
“Els nostres resultats mostren que les imatges del gas d’hidrogen, són una potent eina per mostrar les interaccions gravitatòries, altament invisibles entre les galàxies”, comenta en Jeremy Lim, membre del ASIAA.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariLes lleis de la natura, són universals.
Les lleis de la natura, són les mateixens en un Univers distant, que a la nostra Terra, segons indica una recerca d’un equip internacional d’astrònoms, dirigit per Cristian Henkel del Institut Max Plank de Radioastronomia (MPIfR) de Bonn. Aquesta recerca, ha estat publicata recentment en la revista Science, indicant que una de les relacions més importants de la teoria física, la de relació de la massa protó-electró, és exactament igual en una galàxia situada a uns 6.000 milions d’anys llum, que en un laboratori terrestre, aproximadament de 1836,15.
Segons en Michael Murphy, astrofísic de Swinburne i responsable d’aquest estudi, indica que aquest, es un gran descobriment, ja que molts científics debaten si les lleis de la natura, poden canviar segons el temps, o el seu emplaçament respecte a un punt del univers. “Hem pogut demostrar que les lleis de la física, són les mateixes en les ga`làxies situades en el camí del Univers visible des de la Terra”.
Per aquest estudi, els astrònoms han utiltzat un quàsar distant, anomenat B0218+367, el qual es troba a una distància d’uns 7.500 milions d’anys llum, la llum del qual ens arriba parcialment a nosaltres, com a conseqüència de l’absorció de la seva llum per un núvol de gas d’amoníac situat en una galàxia. L’amoníac, no es tan sols útil per la neteja dels banys, si no que també és una molècula ideal per la comprensió de la física d’un univers distant. Les obserbacions espectroscòpiques de la molècula, es varen fer des del radiotelescopi Effelsberg de 100 metres de diàmetre, amb una longitud d’ona de 2 cm. Aquestes longituds d’ona, fa que l’amoníac absorbeixi l’energia de les senyals de ràdio del quàsar, sent especialment sensibles a la relació de la física nuclear, entre la relació de la massa del protó-electró.
“Comparant l’absorció del amoníac amb d’altres molècules, podíem determinar el valor de la relació massiva del protó-electró en aquesta galàxia i confirmar que sigui el mateix que a la Terra”, comenta en Cristian Henkel des del MPIfR, coautor del estudi i expert en espectroscòpia molecular.
En la imatge, podem observar l’absorbiment molecular de les galàxies distants, que utilitzen la brillant d’un quàsar de fons. En aquestes observacions, la llum al passar per una lent gravitacional, es poden doblegar, apareixent dues imatges del mateix quàsar.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariObservació ultraviolada d’una estrella moribunda.
Uns científics han observat per primera vegada un flaix de llum ultraviolada de l’interior d’una estrella que s’està morint, una evidència vital per entendre com es converteixen les estrelles en supernoves.
Un equip internacional d’astrònoms, incloent-hi científics de la Universitat d’Oxford, ha combinat imatges de diferents telescopis de llum visible, amb les d’un telescopi situat a l’espai, per tal d’associar aquesta llum a una estrella moribunda.
Es poden distingir els reveladors senyals de les ones de xoc, que és formen dins de l’estrella abans que exploti com una supernova.
Segons comenta el Dr. Kevin Schawinski, del Departament de Física de la Universitat d’Oxford, “La natura d’aquestes explosions, és que no podem mirar dins d’aquestes, ja que és destrueixen totes les evidències de l’estrella original. Els científics han estat intentant d’esbrinar aquests esdeveniments previs durant dècades”.
Fins ara, els científics havien vist d’aprop el final de les vides i les explosions d’algunes estrelles i, el seu resplendor posterior, però havien tingut poques evidències del que havia passat abans. Aquestes noves observacions, donen més informació del que pot passar durant el final de la seva vida.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisLa Phoenix Mars Lander, confirma la presència d’aigua gelada a Mart.
Els científics esperançats amb la confirmació de gel d’aigua en la superfície que hi ha al voltant de la Phoenix Mars Lander, preveuen descobertes fins i tot més grans durant les properes setmanes.
“Amb gran orgull i molta alegria, us anuncio que avui (20 de juny) hem provat que aquest material brillant i dur, és realment gel d’aigua i no altre tipus de substàncies”, comentava en Peter Smith, responsable principal de la missió Phoenix.
La missió té els instruments correctes per analitzar el terra i el gel i, determinar si l’ambient local que hi ha just a sota d’aquesta superfície, ha estat mai favorable per la vida microbiana. Els factors claus, són si l’aigua ha estat en forma líquida i, si els compostos orgànics estan presents per proporcionar la base de producció química i energètica de la vida. La Phoenix, que va arribar a Mart el passat 25 de maig, té previst un període de missió de tres messos.
L’evidència clau de la descoberta, rau en els trossos de material brillant, exposats el dia 15 de juny, presentes encara el 16 de juny, però vaporitzats el dia 19 de juny. “Això ens indica que tenim aigua gebrada a l’abast del braç robòtic, amb la qual cosa podem continuar la investigació amb totes les eines que disposa”, comentava en Mark Lemmon, de Texas A&M University, científic responsable de la Surface Stereo Imager. El qual comenta que els trossos que varen desaparèixer, no podien ser de gel de diòxid de carboni, ja que les temperatures d’aquella zona, no els hauria permès d’estar més d’un dia en estat sòlid.
Els trossos de material que varen desaparèixer, formaven part d’una rasa al nord-oest del lander. Un material dur, possiblement gel, ha diferència del material més fosc, trobat en una segona rasa al nord-est del lander.
Els científics, estan planejant recollir més material del terra d’una tercera rasa, per tal d’investigar-lo mecànicament i comprovar la duresa del estrat.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariL’oceà glaçat d’Enceladus.
Les forçes de la marea, poden estar canviat el possible oceà líquid, per una crosta glacial en el petit satèl·lit d’Enceladus. Una investigació recent ha mostrat que aquesta petita lluna de Saturn, no produeix prou calor interna per impedir la congelació progressiva cap l’interior del seu oceà d’aigua.
“No trobem cap combinació possible de paràmetres per que l’oceà pugui estar termicament estable”, comenta en James Roberts, membre de la Universitat de Santa Cruz de Califòrnia. Roberts i el seu col·lega Francis Nimmo del UCS, esperaven observar que “l’escalfament” de la marea de Saturn cap Enceladus, fos suficient.
En tots els models estudiats, Enceladus no pot sostenir aquest oceà líquid més de 30 milions d’anys.
Això podria significar que aquest oceà, s’està glaçant des de fa molt de temps. O potser que Enceladus, generava una quantitat de calor més elevada en els passats 30 milions d’anys, sent un possible motiu, el tenir una òrbita més excèntrica, segons indiquen els seus aturos en un article recent publicat en la revista Icarus.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisEls forats negres tenen uns hàbits de mejar senzill.
Els forats negres més grans, es poden alimentar de la mateixa manera que els petits, segons indiquen les dades del Observatori de Raigs X Chandra de la NASA i de telescopis situats en la superfície de la Terra. Aquesta descoberta dóna suport a la implicació de la teoria de la relativitat d’Einstein, respecte que tots els forats negres, tinguin la mida que tinguin, tenen propietats similars. Això serà de gran utilitat per pronosticar les propietats d’una nova classe teòrica de forats negres.
Aquesta conclusió, ve d’una campanya d’observacions sobre la gran galàxia espiral M-81, situada a uns 12 milions d’anys llum de la Terra. En el centre de M-81, hi ha un forat negre amb una massa aproximada de 70 milions de vegades el Sol i que generà energia i radiació, mentre estira cap endins gas a alta velocitat.
Per constrast, els forats negres estel·lars, que poden tenir una massa 10 vegades la del Sol, poden tenir una manera diferent de menjar. Aquests forats negres més petits, adquireixen el nou material, estirant el gas d’una estrella veïna que l’acompanya en la seva òrbita. Degut que els forats negres més grans i els més petits, es troben en ambients diferents i amb fonts diferents de material per alimentar-se, queda per contestar la pregunta, de si tots s’alimenten de la meteixa manera.
Utilitzant aquestes noves observacions, així com d’un model teòric aplicat, l’equip de recerca ha comparat les propietats del forat negre de M-81 amb d’altres forats negres estel·lars. Els resultats indiquen, que hi ha poca difereència entre ells i que poden tenir situacions similars al hora d’aconseguir material i produir quantitats semblants de raigs X, llum òptica o de ràdio.
Una de les implicacions de la Teoria de la Relativitat General d’Einstein, és que els forats negres són objectes simples i només les seves masses i rotacions, determinen el seu efecte sobre l’espai-temps. Aquesta última recerca, indica que aquesta simplicitat es manifesta, malgrat els efectes “mediambientals” complexes.
“Això confirma que els patrons d’alimentació dels forats negres de mides diferents poden ser similars”, comenta la Sera markkoff, del Institut Astronòmic de la Universitat d’Amsterdam.
Si volue més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariLes últimes dades de la Phoenix, indiquen un Mart sec.
Els científics no han trobat indicis d’aigua, en la primera mostra de terra que va analitzar la Mars Phoenix Lander el dilluns passat.
Després de poder repartir la mostra en el Thermal Evolved-Gas Analytzer (TEGA) el 11 de juny, els científics de la missió feien les dues primeres anàlisis de la mostra durant el cap de setmana. El primer anàlisi, va escalfar la mostra a 35º Celsius, mentre que la segona ho feia a 175º Celsius.
En Wlliam Boyton, cap de l’equip de recerca del TEGA i membre de la Universitat d’Arizona, va comentar que, “No hem vist cap prova d’aigua en aquesta mostra”.
De fet en Boyton, no es va sorprendre de no trobar aquest indici d’aigua, ja que la mostra va estar fora del sòl marcià durant uns quants dies, mentre es filtrava als forns del TEGA, per després escalfar-los, poder utilitzar l’espectròmetre de masses i analitzar els vapors que pogués emetre.
En els propers dies, els científics escalfaran aquesta mostra, fins un màxim de 1.000º Celsius, per tal de vaportitzar els minerals que poguessin tenir aigua, com podrien ser el diòxid de carboni, o el diòxid de sofre.
“Esperem que hagi una alta probabilitat de trobar aigua, en aquest components, una vegada escalfem a altes temperatures la mostra”, comentava en William Boyton.
Els rastres d’aigua, que indique la presència d’aigua en la superfície, han estat observats pels rovers Spirit i Opportunity, en les regions properes a l’equador marcià, mostres d’aigua que interaccionen amb la regolita de la superfície.
La Phoenix ha excavat amb la pala del seu braç robòtic, per tal d’observar-lo en detall, aquest material misteriós de color blanc, és encara visible. Els científics estan considerant la possibilitat, que aquest material sigui gel d’aigua en el subsòl, o sals minerals.
En aquesta imatge, podem observar l’elevació codificada de la doble rasa, anomenada “Dodo-Goldiloks”, feta pel braç robòtic de la Phoenix. Les dues rases, que es varen fer per separat el Sol 18 i 19 d’estada del lander a Mart, varen estar ajuntades per apreciar amb més claredat el subsòl. L’inclinació d’aquesta rasa, oscil·la entre els 7 o 8 centímetres (en color blau fosc), als 20 centímetres, en les zones més altes (en color rosat més clar), la pendent de la ras, es d’uns 14º.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentari