Un equip internacional d’astrònoms, ha identificat unes gegantines corrents d’estrelles en la perifèria de dues galàxies espirals properes, alhora que s’ha obtingut una visió panoràmica d’aquest canibalisme galàctic, semblant al de la galàxia nana de Sagitari entorn a la Via Làctia.

La detecció d’aquests gegantins fòssils estel·lars reforça les prediccions del model cosmològic de la matèria fosca freda, que suggereix que les galàxies espirals de grans dimensions, es varen formar a partir de la fusió de sistemes estel·lars menors.

La primera d’aquestes estructures de runes, envolta a la galàxia NGC 5907, que està situada a uns 40 milions d’anys llum de nosaltres, formada a partir de la destrucció de les seves galàxies nanes, fa uns 4.000 milions d’anys. Segons els investigadors, la galàxia nana ha perdut la majoria de la seva massa estel·lar: cúmuls estel·lars i matèria fosca. Tot això, ha quedat distribuït al llarg de la seva òrbita i ha donat lloc a una estructura de fòssils galàctics que s’entrelliguen d’una manera molt complexa, amb una estructura que supera els 150.000 anys llum.

“Els nostres resultats ofereixen una perspectiva externa inèdita, d’aquest espectacular fenomen al voltant d’aquestes galàxies espirals i demostren que els seus halos, encara contenen els fòssils de les galàxies nanes, una oportunitat única per estudiar les últimes etapes de construcció de les galàxies com la nostra”, comenta en David Martinez, investigador del Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC) i que encapsa-la l’equip d’observacions.

L’equip ha descobert una altre gal·làxia, amb una tènue corrent en forma de bucle a NGC 4103, situada a quasi bé 50 milions d’anys llum de nosaltres, en la constel·lació de l’Ossa Major. El fantsmal seguici estel·lar, és projecta a més de 80.000 anys llum i està format per velles estrelles pobres en metalls.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

L’observatori de raigs X, XMM-Newton de l’ESA ha estat utilitzat per un equip d’astrònoms internacionals per descobrir una part de la matèria fosca desapareguda del univers.

Fa 10 anys, els científics pronosticaven que aproximadament ma meitat de la matèria “ordinaria”, o matèria normal desapareguda feta d’àtoms, podia existir en forma de gas de baixa densitat, omplint grans regions entre les galàxies.

Tota la matèria del univers, és distribueix dins d’una estructura en forma de teranyina. Dins d’alguns densos nòduls, existeixen els cúmuls de galàxies, els objectes més grans del univers. Els astrònoms sospitaven que el gas de baixa densitat, podria impregnar els filaments d’aquesta teranyina.

La baixa densitat del gas, dificultava els intents de poder-lo detectar en el passat. Amb l’ajut de l’alta sensibilitat del XMM-Newton, els astrònoms han descobert les regions més calentes. Aquesta descoberta per tan ajudarà a entendre l’evolució d’aquesta teranyina còsmica.

Només un 5% aproximat del nostre univers, està format per matèria normal, que consta de protons, neutrons o barions i, amb l’ajut dels electrons, formen les pedres de construcció de la matèria ordinaria. La resta del nostre univers, està compost per la elusiva matèria fosca (un 23%) i l’energia fosca (un 72%).

Els científics pronosticaven que el gas tindria una temperatura alta i d’aquesta manera emetria principalment raigs X de baixa energia. Però la seva baixa densitat feia difícil la seva observació.

Els astrònoms han utilitzat el XMM-Newton per observar un parell de cúmuls de galàxies: Abell 22 i Abell 223, situats a una distància de 2.300 milions d’anys llum de la Terra.

“El gas calent que veiem en aquest filament, és probablement la part més calenta i densa del gas difús de la teranyina còsmica, la qual és considerava que estava constituïda per la meitat de la matèria bariònica del univers”, comenta en Norbert Werner, membre del Institut de Recerca Espacial SRON dels Països Baixos i responsable del equip de recerca.

Aquesta imatge, és una combinació en llum òptica i radiació X, dels cúmuls Abell 22 i Abell 223, on podem apreciar com els dos cúmuls de galàxies, estant connectats per un filament de gas calent, que emet radiació X.

La imatge òptica va ser obtinguda amb la SuprimeCam del telescopi Subaru, mentre que la imatge de radiació X (en color groc i vermell) va ser obtinguda pel XMM-Newton.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

El telescopi solar SOHO EIT, ha observat una ràpida “onada”, corresponent a una erupció (moderada) en la seva superfície, ocorreguda el passat dia 26 d’abril de 2008. Observant en una longitud extrema del ultraviolat, en concret a 195 Àngstroms, és reprodueixen dues imatges preses  amb un interval d’una hora i 11 minuts, que corresponent a una animació que va enregistrar .

En aquesta animació, s’observa la “post-flamarada”, que és recargola en una regió activa ja existent i reemplaçant, alhora que “escombra” aquella regió de plasma coronal, que amb una temperatura de 1,5 milions de graus, formava part d’una ejecció de massa coronal.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquest dissabte dia 10 de maig, a les 11h 53m T.U. (Temps Universal, per convertir-ho a temps civil, cal afegir dues hores), la Lluna ocultarà al planeta Mart, que en aquestes dates és troba en una magnitud de +1,3.

Reapareixerà a les 13h 00m T.U. aproximadament, és a dir tot el fenomen succeirà durant el migdia. Per tan, per poder-ho observar ens caldrà un telescopi, o uns bons prismàtics.

El planeta Mart, desapareixerà per el costat fosc de la Lluna i lògicament sortirà per la regió il·luminada al cap de dues hores.

El que no han previst les efemèrides astronòmiques, és que segurament la “llei de Murphy” s’acomplirà i potser una bona part del nostre país ploura !! (no és cap queixa).

Imatge de Starry Night Pro.

Imagini’s rebre una noticia que ens comunica el naixement d’una criatura de 50 cm de llargada i un pes d’uns 80 quilos. Segurament que és pensaria que aquesta noticia hi ha un error en el pes de la criatura.

Els astrònoms que observaven unes galàxies en un Univers distant de nosaltres, varen quedar igualment desconcertats al comprovar que aquelles joves i compactes galàxies pesaven cadascuna l’equivalent a 200.000 milions de vegades el nostre Sol. Aquestes galàxies tan sols tenen una grandària d’uns 5.000 anys llum, una fracció si les comparem amg algunes galàxies del nostre grup local. De fet, cadascuna d’aquestes galàxies, podria cabre dins del nucli de la nostra Via Làctia.

Per aquesta recerca, els astrònoms han utilitzat el telescopi espacial Hubble i el W.M. Keck situat a dalt del Mauna Kea, a Hawaii i alhora observar unes galàxies situades a 11.000 milions d’anys llum de nosaltres, es a dir quan l’Univers tenia tan sols 3.000 milions d’anys.

“Observar les mides compactes d’aquestes galàxies, és com un trencaclosques”, comentava en Pieter G. van Dokkum de la Universitat de Yale a New Haven. “Cap galàxia tan massiva, s’havia observat tan lluny fins ara. No tenim clar, com han evolucionat fins a convertir-se en les grans galàxies que veiem avui. Havien de canviar molt, durant aquests 11.000 milions d’anys, per fer-se cinc vegades més grans. Una possible resposta, seria la col·lisió entre les mateixes galàxies”.

Per determinar les mides d’aquestes galàxies, s’ha utilitzat la Càmera d’Infraroig Proper i l’Espectròmetre Multi-objectes del Hubble.

Les observacions del Keck, es van fer amb l’ajut d’un potent làser per corregir la imatge que s’entela a causa de l’atmosfera terrestre. “Nomes el Hubble i el Keck, poden observar les mides d’aquestes galàxies, ja que estan molt lluny i són molt petites”, comenta en Dokkum. Ell mateix suggereix, que la formació d’aquestes petites galàxies, és una combinació de la matèria fosca amb el gas d’hidrogen existent en el primitiu Univers.

Basant-se en les masses de les galàxies, s’obté el seu color. Els astrònoms calculen que les estrelles d’aquestes galàxies, giren al seu voltant a una velocitat entre 1.500.000 i 1.700.000 quilòmetres per hora (entre 400 i 500 quilòmetres per segon). Les estrelles de les galàxies actuals que són molt més grans, viatgen a una velocitat aproximadament de la meitat.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

De tant en tant arriba als mitjans de comunicació la possibilitat d’impacte d’un asteroide amb la Terra i provocar d’aquesta manera uns danys cataclísmics. Ara alguns científics plantegen que el planeta Mercuri, sigui el responsable d’aquesta catàstrofe.

Jacques Laskar de l’Observatori de Paris i en Konstanyin Batygin i Gregori Laughlin de la Universitat de Califòrnia, han arribat per separat a la mateixa conclusió després d’unes simulacions informàtiques, sobre una possible pertorbació planetària.

Segons en Laughlin, “El Sistema Solar, no és tan estable com havíem pensat”. En concret, creuen que la gravetat del planeta Júpiter podria modificar l’òrbita del planeta Mercuri, solapant-la amb la del planeta Venus. Aquest encontre, portaria a un caos en tot el Sistema Solar.

Jacques Laskar, va descobrir l’any 1994, que el planeta Mercuri pot tenir una òrbita inestable. Aquesta recerca va ser publicada en la revista Icarus. Mentre que l’estudi d’en Batygin i Laughlin, serà publicada properament en la revista Astrophysical Journal.

En els models d’aquest estudi, contemplen quatre arguments preocupants, si l’òrbita de Mercuri estigués pertorbada:

- Argument 1. Mercuri s’estavella contra el Sol.

- Argument 2. Mercuri queda expulsat del Sistema Solar.

- Argument 3. Mercuri xoca amb Venus.

- Argument 4. El pitjor de tots. Mercuri xoca amb la Terra.

Si l’argument 4 tingués alguna possibilitat, faria molt més agradable l’impacta d’un asteroide !. De fet, l’estudi dubta que qualsevol forma de vida a la Terra, pogués sobreviure, com a molt podrien resistir els organismes extremofils.

Ken Croswell, autor del llibre “Deu móns, tot allò que òrbita al Sol”, comenta “anomenar catastrofe a això, és una gran inexactitud. Un impacte d’aquestes característiques mataria tota la vida en el nostre planeta”. Cal recordar que l’asteroide que va fer desaparèixer als dinosaures fa uns 65 milions d’anys, tenia probablement uns 10 quilòmetres de diàmetre. Mercuri té 3.032 quilòmetres de diàmetre.

Croswell també és fixa en la possibilitat que una destrucció de la Terra, ens portés a colonitzar al planeta Mart, però les simulacions informàtiques mostren una possibilitat que el planeta vermell, és congeles al sortir disparat cap l’espai exterior.

Però, de moment no ens preucupem, ja que només existeix un 1% que succeeixi alguns dels arguments anunciats i això d’aquí a uns milers de milions d’anys. Abans segurament el Sol, s’haurà convertit amb una gegant vermella, destruint de tota manera la vida a la Terra.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

L’atmosfera de la Terra és un gegantí prisma que dispersa la llum solar. En unes condicions atmosfèriques ideals, com les podem trobar normalment a dalt del Cerro Paranal, podríem observar els fenòmens anomenats “raig verd”, o “raig blau”, en una posta de Sol.

Aquest fenomen que és força popular pel personal que viu en el Paranal, ja que es reuneix diàriament en la plataforma dels telescopis, per observar la posta de Sol i, si s’escau el possible raig verd, just abans de passar una llarga nit d’observacions.

Aquests flaixos verds i blaus, són esdeveniments fugaços que exigeixen tenir un horitzó completament pla, apart d’una atmosfera molt estable.

Aquestes condicions són molt normals en el Paranal, una muntanya de Xile de 2.635 metres d’alçada, situada en el desert d’Atacama. Aquì el cel està serè més de 300 dies a l’any.

En aquest enclavament astronòmic, hi ha el conjunt de quatre telescopis de 8,2 metres de diàmetre, a més dels quatre telescopis auxiliars de 1,8 metres de diàmetre, formant d’aquesta manera el conjunt telescopi-òptic més avançat del món.

L’astrònom Guillaume Blanchard, va capturar el raig blau. Un esdeveniment molt rar, en la posta de Sol de la vigília de Nadal. La imatge la va fer amb una càmera digital i un telescopi de 480 mm de distància focal.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Astrònoms de la Universitat de Texas, han pronosticat i confirmat l’existència d’un noum tipus d’estrella variable, amb l’ajut del telescopi Otto Struve de 2,1 metres de diàmetre, situat en el Observatori McDonald.

Aquesta estrella, una “nana blanca de carboni polsant”, és la primera nana blanca variable descoberta en més de 25 anys. Degut que la immensa majoria d’estrelles del univers, incloent-hi el Sol, acabaran les seves vides con nanes blanques, estudiar aquestes pulsacions, ajuadant a entre millor la seva evolució.

Una estrella nana blanca, és el romanent d’una estrella com el Sol, que ja ha cremat tot el combustible nuclear del seu nucli. És extremadament densa i amb unes masses equivalents a 1,5 vegades la del Sol, dins d’un volum equivalent a la Terra. Fins ara, és coneixien bàsicament dos tipus de nanes blanques: les que tenen un estrat exterior d’hidrogen (al voltant del 80% del total), i les que tenen un estrat exterior d’heli (un 20%).

Durant l’últim any, els astrònoms de la Universitat d’Arizona, Patrick Dufoyur i James Libert, varen descobrir aquest tercer tipus de nana blanca, que per raons desconegudes fins ara, no esta envoltada per una closca d’hidrogen, ni d’heli, si no que, té exposat el seu estrat exterior de carboni. Els astrònoms sospiten, que aquestes nanes podrien ser romanents d’estrelles molt més massives i que podrien haver acabat la seva vida en forma d’una supernova.

Després d’aquest descobriment, en Michael H. Montgomery de la Universitat de Texas, va calcular que les pulsacions en aquestes estrelles eren possibles. Les estrelles que bateguen són de gran interès per els astrònoms, degut que en els seus canvis de llum,poden donar informació del seu interior; similar al estudi que fan els geòlegs dels moviments sísmics de la Terra i que d’aquesta manera poden conèixer l’interior terrestre. De fet, a aquest tipus d’estudi s’anomena “asterosismològia“.

L’estrella estudia per fer aquesta recerca, està situada a uns 800 anys llum de nosaltres, en direcció a la constel·lació de l’Ossa major i s’anomena, SDSS J142625.71+575218.3. La intensitat de la seva brillantor, varia regularment un dos per cent aproximadament, cada vuit minuts.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Un enorme esclat d’ones gravitacionals, està acompanyant la fusió de dos forats negres en un de sol, expolsant-lo fora de la seva pròpia galàxia.

Aquest esdeveniment d’expulsióextrema, que ja s’havia pronosticat per part dels teòrics, s’ha observat per primera vegada. L’equip dirigit per Stefanie Komossa,  membre del Institut Max Planck (MPE) d’Alemanya, obra una finestra a l’astrofísica observacional, doncs la seva descoberta tindrà importants conseqüències en la compresnsió de la formació de les galàxies, així com del Univers primitiu.

Quan és fusionen dos forats negres, les ones de radiació gravitacional viatgen cap enfora de la galàxia, a la velocitat de la llum. Degut que les ones s’emeten principalment en una direcció oposada des del forat negre, de la mateixa manera que existeix el retrocés d’un rifle després d’un tret, o d’un enlairament d’un coet; és possible trobar el seu origen.

El forat negre s’origina normalment en el nucli d’una galàxia, encara que si la seva velocitat és prou alta, aquest pot escapat de la mateixa galàxia.

La descoberta del equip de recerca del MPE verifica per primera vegada, que aquests esdeveniments extrems poden ocòrrer; fins ara només s’havien simulat en els superordinadors. El forat negre estudiat crida l’atenció dels astrofísics, degut a la seva altíssima velocitat, que arriba als 2.650 quilòmetres per segon, segons és mesura a partir de les seves línies d’emissió del seu gas, que envolta al forat negre. A causa de l’enorme massa d’aquest forat negre (és calcula, que té uns quants centenars de milions de masses solars), està sent catapultat des del mateix nucli de la seva galàxia.

El gas que és mou amb el forat negre, anomenat disc d’acreció, continuarà “alimentant” la velocitat de sortida d’aquest forat negre de la galàxia, durant milions d’anys.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquesta imatge on podem apreciar les muntanyes del Evesrest i el Makalu, estan preses per la 2ª missió tripulada a l’Estació Espacial Internacional (ISS) del  8 d’agost de 2001. Els tripulants a bord de l’Estació tenen una visió única del món a causa de la seva posició en una òrbita baixa (360 quilòmetres d’alçada), en relació als satèl·lits d’observació i recerca, alhora que també tenen la possibilitat d’observar per les finestres en qualsevol angle.

Així doncs, els astronautes varen aprofitar l’ocasió per fer una fotografia obliqua de la serralada del Himàlaia, al sud del altiplà tibetà. A primera vista, és podria pensar que la imatge s’assembla al que podríem observar des de qualsevol avió comercial; encara que cal recordar que les alçades d’aquests cims són de: 8.462 metres pel Makalu i 8.850 metres per l’Everest. Es a dir, l’alçada promig de l’aviació comercial, per tan una observació que no podem tenir si viatgem en qualsevol avió.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.