Arxiu per Maig, 2008

Observació de potents flamarades en una estrella veïna.

El passat dia 25 d’abril, el satèl·lit Swift de la NASA, va enregistrar la flamarada estel·lar més brillant observada fins ara, apart de les del Sol. Aquesta flamarada, una emissió explosiva d’energia, ha estat enregistrada amb una potencia equivalent a milers de vegades les flamarades solars.

L’estrella coneguda com EV Lacertae, no és una estrella estàndard, ja que només te la brillantor d’un u per cent del Sol i una massa equivalent a un terç de la massa solar. EV Lacertae, és una de les estrelles veïnes del Sol, ja que està situada a uns 16 anys llum de nosaltres. Però la seva brillantor aparent, és de magnitud 10, massa dèbil per poder-la observar a ull nu.

Rachel Osten, investigadora del Hubble i de la Universitat de Marylant, comenta que, “aquestes flamarades, haurien exhaurit la vida en els planetes amb atmosferes, així com la possibilitat de tenir vida”.

La flamarada va estar observada en primer lloc per l’instrument rus Konus, a bord del satèl·lit Wind de la NASA, a primeres hores del matí del 25 d’abril. Dos minuts més tar, va ser observada amb raigs X pel satèl·lit Swift. Quan el Swift, va intentar observar a EV Lacertae en llum ultraviolada i visible, la flamarada era tan brillant que l’instrument va tanca el seu objectiu per motius de seguretat. L’estrella va romandre brillant en radiació X, fins passades 8 hores.

EV Lacertae es pot comparar amb un nen indisciplinat, amb rebequeries de geni freqüents. L’estrella és relativament jove, ja que només te uns quants centenars de milions d’anys.  Gira sobre si mateixa, cada quatre dies, molt més ràpida que el Sol, que ho fa en unes quatre setmanes. Aquesta ràpida rotació, genera uns potents camps magnètics, aproximadament cent vegades superiors al Sol. L’energia emmagatzemada en el seu camp magnètic, alimenta aquestes flamarades gegants.

La constel·lació de Lacertae, és visible al hemisferi nord, per això, si l’estrella hagués estat prou brillant com per observar-la a simple vista, hauríem observat aquestes flamarades durant unes hores.

La brillantor increïble de les flamarades, va permetre al Swift, fer les mesures detallades. “Això ens dóna l’oportunitat única d’estudiar una flamarada estel·lar, segon a segon i observar la seva evolució”, comenta en Stephen Drake, del centre Goddard de la NASA.

EV Lacertae, és 15 vegades més jove que el nostre Sol i ens ofereix la possibilitat d’estudiar la historia del nostre Sistema Solar. Les estrelles més joves, giren més ràpides i generen més flamarades. De la mateixa manera que el Sol en el seu primer miler de milions d’anys, va produir milions de flamarades energètiques que segurament van afectar a la Terra i la resta de planetes.

ev-lacertae.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Descoberta la supernova més recent de la nostra galàxia.

En la imatge composta de l’esquerra, podem observar les restes de l’explosió d’una supernova, ocorreguda en la nostra Via Làctia. Aquest romanent s’anomena G1.9+0.3. La imatge en raigs X va estar capturada des del Observatori de Raigs X Chandra de la NASA, a començaments del 2007, mentre que la imatge de ràdio del Very Large Array (VLA), és de l’any 1985. La diferència en les mides de les dues imatges, dóna una evidència de la seva expansió, permetent calcular que aquesta explosió va succeir 140 anys enrera aproximadament.

Això fa que aquesta explosió, sigui de moment la més recent observada en la nostra galàxia, ja que la supernova coneguda més jove era d’uns 330 anys, situada en la constel·lació de Casiopea.

En la imatge de la dreta, presa amb el Two Micron All Sky (2MASS), els colors representen diferents tipus de longituds d’ona infraroja. El centre de la galàxia, està representada per la regió brillant  de color vermell, la localització de G1.9+0.3 està enmarcada en el requadre inferior esquerra, a una distància d’uns 1.000 anys llum del centre galàctic.

També podem observar unes animacions, en la qual la runa del material llançada cap l’exterior, generen una closca de gas calent i partícules d’alta energia brillan en forma de radiació X, ones de ràdio i demés longituds d’ona. Aquest material s’età expandint a una velocitat propera als 56 milions de quilòmetres per hora, aproximadament un 5% de la velocitat de la llum, una velocitat sense precedents per ser un romanent d’una supernova.

g1903.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Els pols errants d’Europa, ens mostren les seves cicatrius.

Les estructures curvilínies d’Europa, un satèl·lit del planeta Júpiter, poden indicar que els seus pols hagin pogut canviar de posició gairebé uns 90º, segons indica un estudi del Institute Lunar and Planetary of Carnegie de la Universitat de Califòrnia, segons es publica a la revista Nature del proper dia 15 maig.

Aquest canvi tan extrem, suggereix la presència d’un oceà líquid sota de la crosta glacial del satèl·lit i que podria ajudar a fer possible l’existència de vida extraterrestre.

L’equip de recerca dirigit per Isamu Matsuyama del Departament de Magnetisme Terrestre, de l’Institució Carnegie, va utilitzar imatges de les sondes espacials Voyager i Galileo de la NASA, així com del recent pas de la New Horizons, per tal de fer un mapa on s’aprecien unes depressions en forma de grans arcs, que s’estenen més de 500 quilòmetres. Cal tenir present que el diàmetre d’Europa, és d’aproximadament 1.500 quilòmetres, una mica més petit que la Lluna.

Comparant el patró de les depressions amb les fractures que resultarien de les convulsions provocades per un canvi del eix rotacional d’Europa, els investigadors han determinat que aquest eix s’hauria mogut aproximadament uns 80º. L’eix de rotació actual, està situat a uns 10º del seu equador.

Segons comenta en Matsuyama, “a Europa, les variacions en l’espessor de la seva escorça exterior, podrien provocar un desequilibri massiu. D’aquesta manera l’eix de rotació podria reorientar-se a una nova posició estable”.

Aquest canvi de rotació. és podria anomenar “descentrament erràtic polar”, oposat al aparent canvi del eix de rotació provocat per la tectònica de plaques. Hi ha evidències que aquests canvis del eix de rotació, han existit anteriorment a la Terra, a Mart, així com també al satèl·lit Enceladus de Saturn. “El nostre estudi, afegeix a Europa en aquesta llista”, comenta en Matsuyama i segueix, “creiem que els cossos planetaris, podrien ser més propensos a la reorientació del que ens pensàvem”.

L’estudi també és refereix a l’aigua líquida que pot haver dins d’Europa. Els científics tenen la hipòtesis, que les fotografies d’Europa ens mostren una superfície fracturada degut a l’existència d’un extens oceà sota la superfície glaçada. Aquest oceà és mantindria en estat líquid gràcies al calor generat per les forces de marea de la gravetat de Júpiter. La presència de calor i aigua, podria fer possible la vida, tot i que l’oceà esta situat sota de la superfície i per tant absent de la llum solar.

europa1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una estranya parella estel·lar.

Uns astrònoms han descobert un veloç púlsar, en una òrbita al voltant d’una estrella semblant al Sol. Aquesta és una combinació que no s’havia observat mai, configurant un nou i rar sistema estel·lar.

“Les nostres idees de com és produeixen els púlsars de rotació ràpida, no preveien aquest tipus de combinació en un dels companys d’òrbita”, comenta en David Champion, membre del Observatori Nacional d’Austràlia.

Els astrònoms varen detectar aquest púlsar anomenat J1903+0327, dins d’un estudi fet amb el radiotelescopi d’Arecibo, de la Fundació Nacional de la Ciència de Puerto Rico.

Aquest púlsar, és un cadàver estel·lar superdens de la grandària d’una ciutat, que és va formar com a conseqüència d’una supernova. El púlsar gira 456 vegades per segon i està situat a uns 21.000 anys llum de la Terra, girant al voltant de la seva estrella cada 95 dies. El púlsar, és una estrella de neutrons inusualment massiva  per la seva tipologia.

Els púlsars, són estrelles de neutrons amb uns grans camps magnètics, els quals canalitzen els raigs de llum i les ones de ràdio, fent-les girar al seu voltant. Els púlsars estandards, giren varies vegades per segon, però PSR J1903+0327, ho fa centenars de vegades més ràpid, anomenat-se “púlsar de mil·lisegon”.

En aquesta imatge, podem comparar l’òrbita del púlsar al voltant de la seva estrella, amb l’òrbita de la Terra entorn al Sol.

j19030327.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Descobreixen una nova molècula en l’atmosfera de Venus.

La sonda Venus Express ha detectat per primera vegada una molècula d’hidroxil en l’atmosfera de Venus. Aquesta descoberta és important, per què els científics puguin esbrinar dins de la densa atmosfera d’aquest planeta.

L’hidroxil, és una molècula important, però difícil de detectar. Es forma a partir d’un àtom d’hidrogen i un d’oxigen. La càmera Venus Express Visible and Infrared Thermal Imaging Spectrometer (VIRTIS). Va detectar l’hidroxil, en l’alta atmosfera venusiana, a uns 100 quilòmetres per sobre de la seva superfície.

Aquesta elusiva molècula, va ser observada dins d’un dèbil estrat, que envolta al planeta. L’instrument va detectar les molècules d’hidroxil, mesurant la quantitat de llum infraroja que emetien.

L’estrat de l’atmosfera en la qual s’han detectat les molècules d’hidroxil, és una regió molt estreta, tan sols d’uns 10 quilòmetres d’ample.

Es creu que l’hidroxil, és important en l’atmosfera de qualsevol planeta, perquè és altament reactiva. A la Terra, té un paper clau depurant els contaminants de l’atmosfera i és creu que ajuda a estabilitzar el diòxid de carboni en l’atmosfera del planeta Mart. En aquest planeta, també és creu que juga un paper important, esterelitzant la terra i fent d’aquesta manera molt hostil la vida microbiana en els estrats superiors del sol marcià.

A la Terra, s’ha relacionat la presència del hidroxil, amb l’abundor del ozó. Amb aquest estudi, es pot calcular la quantitat d’ozó en l’atmosfera del planeta Venus.

La sonda Venus Express, ha observat que la quantitat d’hidroxil és altament variable. Pot canviar prop d’un 50%, d’una òrbita a un altre, això pot provocar diferents quantitat d’ozó en la seva atmosfera.

glowoh.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La missió Phoenix a punt d’arribar a Mart.

La sonda Phoenix Mars de la NASA, es disposa a acabar el seu viatge i començar una missió de tres mesos, en la qual intentarà aclarir alguns misteris del sol marcià, enterrat sota una capa de gel. El lander esta programat per aterrar sobre el planeta vermell, el proper dia 25 de maig.

La Phoenix entrarà dins de l’atmosfera marciana a uns 21.000 quilòmetres per hora. En 7 minuts, tindrà que completar una seqüència de processos, per tal de reduir la seva velocitat i arribar als 8 quilòmetres per hora, moment que els seus tres peus es posaran en la superfície. La confirmació del aterratge, s’esdevindrà a les 16h 53m PDT.

“La missió Phoenix no tan sols estudiarà la regió nord amb neu perpetua, una àrea que pot arribar a cobrir un 25% de la superfície de Mart, també ajudarà a determinar si pot acollir la presència humana”, comenta en Peter Smith, investigador de la Universitat d’Arizona i principal responsable de la missió Phoenix.

El braç robòtic de 2,35 metres de llarg,  que funcionarà amb energia solar, disposa d’una petita pala per recollir mostres de la terra gelada i amb l’ajut del laboratori que porta inegrat, descobrir la possibilitat de la presència de vida en el planeta vermell.

En la imatge, és situen els landers i robots que han arribat a Mart, així com el lloc d’aterratge de la Phoenix Mars.

phoenix1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Més a prop de les Galàxies de les Antenes.

Les Galàxies de les Antenes, estan entre les galàxies en fusió més properes a nosaltres. Les dues galàxies també conegudes com NGC 4038 i NGC 4039, varen començar a interaccionar fa uns quants centenars de milions d’anys, creant una de les visions més impressionats en el cel nocturn. Estan considerades entre els científics com l’arquetipus del model d’evolució de galàxies.

Un grup internacional de científics dirigits per Ivo Saviane del Observatori Astronòmic Europeu del Sud, han utilitzat la Càmera de Recerca Avançada i la Càmera Planetària de Gram Camp 2 del Hubble, per observar les estrelles individuals produïdes per la colossals col·lisió còsmica de les Galàxies de les Antenes. Arribant a unes conclusions interessants i sorprenents. Mesurant els colors i brillantors d’estrelles gegants vermelles, presents en aquestes galàxies, varen observar que estan molt més properes del que prèviament s’havia pensat: 45 milions d’anys llum, enlloc dels 65 milions d’anys llum que és creia fins ara.

L’equip de recerca, va observar una regió exterior de la galàxia, on hi ha poca força de marea, en contra de les regions centrals. Aquesta cua consta de material llançat de les mateixes galàxies en col·lisió. Els científics, necessitaven observar regions amb estrelles gegants vermelles més velles, per tal d’obtenir una distància més acurada. És coneix que les gegants vermelles, arriben a una brillantor estàndard, que és pot utilitzar com a referent per mesurar la seva distància. El mètode és coneix com, “punta de la branca de la gegant vermella” (TRGB).

La proximitat del sistema de les Antenes, significa que aquesta fusió de galàxies, sigui de les més ben estudiades del cel, amb unes dades d’observacions comparables a les prediccions dels models teòrics. Saviane comenta que, “tots els models que pretenen explicar les evolucions de les galàxies, han de ser capaços d’explicar les observacions de les Galàxies de les Antenes, de la mateixa manera que s’han d’ajustar a les propietats observades en el Sol. Els models més acurats, exigeixen uns paràmetres de fusió correctes, i d’aquests, la distància és el més essencial”.

La distància prèvia de les Galàxies de les Antenes, estava al voltant dels 65 milions d’anys llum, encara que s’havien plantejat valors tan alts com 100 milions d’anys llum. El nostre Sol, està a només 8 minuts llum, així que les Galàxies de les Antenes, és poden considerar bastant distants, si no fos que coneixem galàxies situades a més de 10.000 milions d’anys llum, així doncs podem considerar a les Galàxies de les Antenes, com les nostres veïnes.

La distància més gran, exigia que els astrònoms invoquessin algunes característiques físiques bastant excepcionals, per explicar certes condicions d’aquest sistema: proporció de formació este·lar molt alta, regions d’estrelles supermassives, fonts de radiació X ultralluminoses, etc. La distància més petita, fa menys extremes les necessitats físiques per explicar certs fenòmens observats. Per exemple, amb la distància més propera, fa que la mida de les regions d’estrelles en formació, com a conseqüència de la fusió, estan més d’acord amb les regions observades amb d’altres galàxies en fusió situades a la mateixa distància.

galaxies-antenes.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El satèl·lit WMAP de la NASA, fa de model pel Gaia de l’ESA.

El dia 5 d’abril, en Sebastien Bouquillon (SYRTE/Observatori de Paris), Ricky Smart (INAF/OATo de Torí) i Alexandre Andrei (Observatorio Nacional de Rio de janeiro), utilitzant el telescopi de 2,2, metres de diàmetre del Observatori Europeu del Sud situat a la Silla, varen enregistrar en unes fotografies al satèl·lit Wilkinson Microwave Anisotropy Probe (WMAP) de la NASA, que és troba a una distància aproximada de 1,5 milions de quilòmetres de la Terra. Encara que sorprenent, aquestes fotos formen part del projecte de la missió Gaia de l’ESA.

El criteri d’aquest estudi previ, és la de comprovar la correcta avaluació científica dels càlculs de posició del Gaia, en concret de la velocitat absoluta de la sonda respecte al baricentre del Sistema Solar, que ha de ser d’uns 2,5 mm/sec, amb un marge d’error d’una part entre 10 milions, així com de la seva posició de 150 metres, amb un marge d’error d’una part entre mil milions. Esta clar, que aquesta precisió, no pot ser assumida per qualsevol satèl·lit que utilitza les seves pròpies senyals de ràdio.

Tanmateix, si utilitzem la llum solar reflectida en el propi vechicle espacial, és pot mesurar la seva posició a l’espai. El satèl·lit Gaia, se’ns mostrarà amb una senyal molt dèbil, traslladant-se entre el fons estel·lar. Aquest moviment, estarà controlat des de la Terra, durant el període de la missió entre els anys 2012-2017.

El WMAP de la NASA, està situat en el punt Lagrange L2, aproximadament a 1,5 milions de quilòmetres de la Terra, igual que ho estarà el Gaia de l’ESA. Tan el WMAP, com el Gaia disposen d’un material aïllant que reflexa la llum solar (en el cas del Gaia d’uns 11 metres de diàmetre). Amb aquests paràmetres, el WMAP té una brillantor aproximada de 1,5 a 2 magnituds més dèbils que el Gaia. Encara que aquesta diferència de brillantor, encara presenta alguns dubtes.

La imatge ens mostra un fons estel·lar amb el WMAP de fons. Tres imatges preses en intervals d’uns quants minuts, es varen sumar per formar aquesta imatge composta. Per augmetar el contrast, es va pintar en tres colors diferents les seves posicions. A més del WMAP i el fons estel·lar, també podem observar una dèbil i borrosa galàxia en el centre de la imatge.

wmap2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Canvis en l’alta atmosfera de Saturn.

Després de dues dècades examinant l’atmosfera del planeta Saturn, els científics han descobert el model d’oscil·lació, que només és visible des de la Terra cada 15 anys.

La descoberta d’aquest model d’oscil·lació, és el resultat d’una campanya de 22 anys d’observació de Saturn des de la Terra (és l’estudi de temperatura més llarg, apart del de la Terra), amb la col·laboració de les observacions dels canvis de temperatura enregistrats des de la sonda Cassini.

Els resultats infrarojos de la sonda, que sortiran publicats en el proper exemplar de la revista Nature, els quals recullen les dades d’aquests 22 anys i mostren el model d’onculació semblant a un model de l’atmosfera terrestre.

L’oscil·lació terrestre compren uns dos anys aproximadament. Un model similar a Júpiter, correspon a uns quatre anys terrestres. El nou descobriment de Saturn, afegeix un lligam comú als tres planetes.

Només alguns científics, que han estudiat els canvis climàtics a la Terra durant força temps, com en Glenn Orton del Jet Propulsion Laboratory de Pasadena, en tingut la paciència necessària per estudiar tot un any sencer de Saturn, que equival a uns 30 anys terrestres.

El model d’onculació, s’anomena, oscil·lació atmosfèrica. La qual, recorrer amunt i avall per l’alta atmosfera de Saturn. En aquesta regió, les temperatures varien força en relació a les velocitats zonals del vent i com a resultat d’això, la regió sencera oscil·la com una ona.

En la imatge, observem els models de temperatura calents-freds de l’atmosfera de Saturn, captats per la sonda Cassini, a través del Composite Infrared Spectrometer, juntament amb les dades recollides des de la Terra. En aquesta imatge, també es descobrien altres fenòmens interessants, entre ells, els canvis de temperatura de fred i calor en l’equador.

atmosfera-saturn.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Canvis estacionals en el cràter Louth.

Aquesta imatge ens mostra les senyals de la gebrada estacional del cràter Louth del planeta Mart, situat a uns 70º de latitud nord. El cràter conté un turó cobert per la gebrada d’aigua, que persisteix durant tot l’any, un fet inusual per la latitud on està situat.

La gebrada estacional de diòxid de carboni, dipositada durant l’hivern també arriba a aquesta latitud. En la època que és va prendre aquesta imatge, la primavera a l’hemisferi nord, la gebrada de diòxid de carboni estava en procés de sublimació per retornar a l’atmosfera.

Hi han dunes de sorra a prop dels marges del turó, que queden lliures de la gebrada en arribar l’estiu. Tal com podem comprovar en aquesta altre fotografia presa a finals d’estiu. Existeix una gran diferència de color, com a conseqüència de la diferència de temperatura enregistrada durant tot l’any.

La imatge es va capturar el passat dia 28 de març de 2008, des de la sonda de la NASA Mars Reconnaissance Orbiter, des d’una alçada de 316 quilòmetres i una resolució de 31,6 cm/píxel.

crater-louth.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »

The document has moved here.


Moved Permanently

301 Moved Permanently
Apache/2.4.29 (Ubuntu) Server at www.zak.co.il Port 80