Arxiu per Maig, 2008
Urà vist de costat.
Aquesta imatge del planeta Urà (situat a unes 20 Unitats Astronòmiques de la Terra), s’ha obtingut amb el Very Large Telescope Observatory de l’ESO, utilitzant el sistema d’òptica adaptativa NAOS, així com el sistema d’infraroig proper CONICA per capturar imatges d’alt contrast, d’aquest planeta gegant amb el seu sistema de satèl·lits i anells, durant el seu equinocci de 2008.
Cada 42 anys els anells i satèl·lits ens ofereixen una visió única, en creuar l’òrbita del Sol, i podent-los observar de costat. D’aquesta manera, podem observar les regions més dèbils i fosques dels anells, així com també els satèl·lits més petits, que d’altra manera no és podrien observar.
La imatge superior s’aconseguit amb una petita exposició (per tal d’observar els satèl·lits, sense el seu moviment propi de translació entorn al planeta), obtinguda amb un filtre de 2,2 microns de la banda K. L’ample de banda d’aquest filtre, coincideix amb les bandes d’absorció del metà, que està present en l’atmosfera d’Urà i augmenta la brillantor d’aquest. Gràcies a aquesta tècnica, podem observar els dèbils anells i els petits satèl·lits, que d’altra manera restarien invisibles, degut al resplendor del planeta.
Els punts brillants al costat d’Urà, són Miranda d’uns 470 quilòmetres i Ariel de 1.100 quilòmetres aproximadament. Dos satèl·lits molt més petits, a l’esquerra del planeta, són: Puck d’uns 150 quilòmetres i Portia de 100 quilòmetres aproximadament, aquest últim al límit del anell.
També podeu observar una interessant animació del moviment d’aquests satèl·lits, en un interval de dues hores.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisCràters d’impacte a Tità.
Aquesta composició de dues imatges, ens mostra un cràter meteòric descobert recentment (a l’esquerra), comparat amb un cràter observat anteriorment. El nou cràter ha estat observat pel radar del vehicle espacial de la sonda Cassini, durant el recent vol del dia 12 de maig de 2008 per sobre de Tità, el major satèl·lit del planeta Saturn.
Aquest és el quart cràter meteòric que s’ha identificat a Tità, tot i que es suposa que poden haver un centenar aproximadament. Comparant amb altres satèl·lits de Saturn, que contenen milers de cràters, la superfície de Tità está molt poc crateritzada. Això és en part, per la densa atmosfera del satèl·lit, que encén i desfa la majoria de cossos petits abans que arribin a la seva superfície. Els processos geològics, com poden ser: els moviments de sorra per efecte del vent, o el vulcanisme glacial, poden també destruir aquests cràters.
Les dues imatges tenen unes dimensions d’uns 350 quilòmetres d’amplada. El cràter de la dreta va estar descobert per la Cassini l’any 2005, té uns 80 quilòmetres de diàmetre, amb una profunditat d’uns 1.300 metres, està enregistrat des de dalt amb el radar. El cràter s’anomena Sinlap, mentre que el nou cràter de l’esquerra amb un diàmetre aproximat de 112 quilòmetres, encara no té nom.
El nou crpater està situat a uns 26º de latitud nord i 200º de longitud oest, en la brillant regió de Dilmun, a uns 1.000 quilòmetres de distància del aterratge de la sonda Huygens. La imatge d’aquest nou cràter, és pot observar més aclarida en la regió superior, suggerint que s’ha modificat després que és formés, potser per enfondraments de les parets circulars, cap al terreny central. El centre del cràter sembla pla, tot i observar-se dues petites formacions brillants, possiblement un complex de cims centrals.
El material ejectat (en forma circular) cap l’exterior des d’aquest cràter, és menys important que en el Sinlap. El caràcter més degradat del nou cràter, suggereix que podria ser més vell que Sinlap, ja que els processos erosius són els mateixos en les dues localitzacions, ja que estan en latituds semblats.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisEl satèl·lit Swift, observa l’explosió d’una supernova.
Quan explota una estrella gegantina, els astrònoms l’anomenen una supernova. Durant els últims 100 anys, s’han pogut observar milers d’aquestes explosions. Però en tots els casos, estaven veient l’estrella després que tingués lloc la seva explosió.
Estaven veient la runa calenta, sortint com a conseqüència de l’explosió0 cap enfora. Ara gràcies al satèl·lit Swift de la NASA, els astrònoms han observat una estrella abans d’explotar. La descoberta ha estat possible gràcies a les característiques tècniques del Swift, però també d’una mica de bona sort.
El 9 de gener de 2008, Alicia Soderberg i Edo Berger de la Universitat de Pricenton (Estats Units), estaven observant amb el telescopi de raig X Swift, la galàxia espiral coneguda com NGC 2770. Quan de cop i volta, a les 9h 33m, el telescopi va observar un esclat de raigs X, provenin d’aquesta galàxia. Aquest esclat va durar uns 5 minuts.
Durant les següents setmanes, les observacions del telescopi espacial Hubble i l’Observatori de raigs X Chandra, junt amb el mateix Swift, varen confirmar que les observacions de raig X, del 9 de gener indicaven l’explosió d’una estrella gegant. Per primera vegada, els astrònoms havien observat una explosió estel·lar en directe !.
Els raigs X com a conseqüència de l’explosió, causen un front d’ona a través dels estrats exteriors de l’estrella. L’ona que provoca aquesta explosió, està provocada des del interior de l’estrella, quan el “motor” nuclear de combustible es col·lapsa.
Uns quants dies després de l’observació del Swift, va apareixer SN 2008D.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariLa Phoenix fotografiada des de la Mars Reconnaissance Orbiter.
Mentre el vehicle espacial Phoenix feia el seu descens a través de l’atmosfera marciana, el passat dia 25 de maig, un altre vehicle espacial, la Mars Reconnaissance Orbiter (MRO) feia la seva òrbita al voltant del planeta. Mentre la MRO viatjava a 12.000 quilòmetres per hora, va observar la Phoenix amb el seu paracaigudes de 40 peus d’ample, descendint a 400 quilòmetres per hora. En aquell moment els dos vehicles espacials estaven separats per uns 720 quilòmetres.
El director del projecte Phoenix, en Barry Goldstein, va mostrar la seva sorpresa en observar la imatge que havia capturar la MRO, on s’aprecia el descens amb paracaigudes de la Phoenix.
La imatge va estar capturada amb la càmera HiRISE de la MRO. Aquesta càmera és la que ofereix un major detall, de totes les que en alguna ocasió han treballat al planeta Mart. Es capaç de fotografiar detalls en la superfície, tan petitis com la taula d’un escriptori.
Segons comenta en Jim Erickson, director del projecte de la MRO, “aquesta imatge, no estava destinada als mitjans de comunicació, si no que pretenia donar informació als enginyers del descens de la Phoenix”.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariPrimeres imatges de la Phoenix de la superfície de Mart.
Aquesta és una de les primeres imatges enviades per la Phoenix Mars Lander de la NASA (donada la seva important, volem adjuntar-la integrament), la qual ens mostra les vastes regions planes del pol nord del planeta Mart.
El paisatge pla, està cobert de minúsculs còdols per sobre d’un terreny amb estructures poligonals, semblants a la superfície que conté “permafrost” a la Terra. Es creu que aquestes esquerdes poligonals, són el resultat de la congelació estacional i del conseqüent desgel de la seva superfície.
La Phoenix ha aterrat en el planeta vermell, a les 4h 53m Temps del Pacífic del dia 25 de maig de 2008, en una regió àrtica anomenada Vastitas Borealis, a 68º de latitud nord i 234º de longitud est.
Aquesta és una imatge amb un color aproximat, presa poc després del seu aterratge per la Càmera Estèreo de Superfície, incorporant dos filtres de color, un de violeta de 450 nanòmetres i un altre d’infraroig de 750 nanòmetres.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariEl Hubble troba una part de la matèria desapareguda.
Encara que l’univers conte milers de milions de galàxies, només una petita quantitat de la seva matèria està inclosa en aquestes grans estructures estel·lars.
Ara, després d’una extensa recerca del univers local, els astrònoms creuen que han trobat de manera definitiva, la meitat aproximada de la matèria desapareguda, anomenada matèria bariònica entre els espais de les galàxies. Aquest component important del univers, es coneix com a “medi interestel·lar“, o IGM i, s’estén essencialment a través de tot l’espai, des de l’exterior de la Via Làctia a les regions més distants observades pels astrònoms.
Els dubtes don estan els barions locals i quines són les seves propietats, no s’havien pogut contestar amb certesa fins ara.
“Pensem que estem veient els fils d’una teranyina, que forma l’espina dorsal del univers”, comenta en Mike Shull de la Universitat de Colorado. “El que estem confirmant en detall, és que l’espai intergalàctic, que intuïtivament podria semblar que esta buit, és de fet el dipòsit de la matèria bariònica del univers”.
Les observacions del Hubble fetes gairebé una dècada per Todd Tripp i el seu equip de recerca, varen proporcionar les dades que havien trobat la part més calenta d’aquella matèria desapareguda en aquest univers local. En aquell estudi varen utilitzar les observacions espectroscòpiques d’un quàsar a mig camí entre nosaltres i un núvol de gas interestel·lar.
El dia 20 de maig, va sortir publicat en el The Astrophysical Journal, un article del Charles Danforth i Mike Shull, on informaven de les observacions fetes de 28 quàsars. Les seves anàlisis representen les observacions més detallades fins avui del IGM, que hi ha a quatre mil milions d’anys llum al voltant de la Terra.
Els barions són protons, neutrons i d’altres partícules subatòmiques que constitueixen la matèria ordinària, com l’hidrogen, l’heli, o els elements pesats. La matèria bariònica forma les estrelles, satèl·lits i fins i tot el gas interestel·lar i la pols de la qual neixen les noves estrelles.
Els astrònoms adverteixen que la matèria bariònica desapareguda, no s’ha de confondre amb la “matèria fosca“. Una misteriosa i exòtica matèria que es detecta mitjançant la seva força gravitatòria.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentarisLa Phoenix arriba a Mart.
A 125 quilòmetres per damunt de la superfície del planeta Mart, la sonda Phoenix s’introduirà en la seva fina atmosfera. Aprofitant la fricció s’alentirà i amb els elements de protecció tèrmica, és protegirà de les altíssimes temperatures generades durant aquesta entrada.
Les antenes situades a l’esquena del escut que protegeix al lander, s’utilitzaran per comunicar-se amb un dels tres orbitadors espacials que en aquell moment estan orbitant al planeta Mart. Aquests satèl·lits, retrasmetirant les senyals de la informació del aterratge a la Terra.
Després que el lander hagi descelerat a Mach 1.7 (1,7 vegades la velocitat del so), el paracaigudes es desplegarà. Tot seguit el protector tèrmic és despendrà i el ràdar d’aterratge s’activarà i les potes d’aterratge s’estendran. El lander anirà descendint, fins que a 1 quilòmetre d’alçada, es separarà el paracaigudes i llavors els motors d’aterratge s’encarregaran d’aconseguir situar al lander en la superfície del planeta.
L’hora d’aterratge de la Phoenix Mars, està prevista per aquest diumenge a les 23h 53m 52 GMT.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. També podeu trobar més informació en la noticia d’aquesta web, publicada el dia 16 de maig de 2008.
1 comentariNova taca vermella a Júpiter.
El planeta Júpiter, sembla ser que comença a tenir un cas de xarampió planetari, ja que aparegut una tercera taca vermella, al costat de la Gran Taca Vermella i la Taca Vermella junior, dins d’aquesta turbulenta atmosfera joviana.
La tercera taca vermella, de fet és la més petita de totes, tot i que comparteix la mateixa banda atmosfèrica de latitud.
La taca vermella, era prèviament una tempesta ovalada blanca. El canvi de color, indica que els núvols d’aquesta tempesta giren a la mateixa alçada que la Gran Taca Vermella. Una possible explicació d’aquesta potent tempesta, és que estigui dragant material de la part inferior fins a la superior, d’aquesta regió atmosfèrica de Júpiter, fins arribar a unes alçades on la radiació ultraviolada del Sol, mitjançant unes reaccions químiques desconegudes, produeixen aquest color determinat.
L’anàlisi detallat de les imatges en llum visible, preses per la càmera Planetària2 de Gran Camp del Hubble, els dies 9 i 10 de maig, a més de les imatges infraroges del telescopi W.M. Keck amb òptica adaptativa, el dia 11 de maig, ens mostren els tres ovals vermells.
La turbulència i tempestes que és varen començar a observar a Júpiter, fa mes de dos anys, com és pot observar encara es mantenen. La Taca Vermella junior, va aparèixer a la primavera del 2006, al costat de la Gran Taca Vermella, que ha persisitit durant els 200 a 350 anys, des de les primeres visions telescòpiques. Si continuen en el seus llocs, pot ser que es trobin durant el proper mes d’agost , de tal manera que l’oval petit podrà ser absorbit per la Gran Taca Vermella, o expulsat d’aquella regió.
Les imatges del Hubble i el Keck, poden ajudar a donar suport a la idea que Júpiter pot estar enmig d’un canvi climàtic, pronosticat l’any 2004, per en Phil Marcus, un professor d’enginyeria mecànica de la Universitat de Califòrnia. Les temperatures del planeta, poden estar canviant entre 15º-20º F. El planeta gegant, està aconseguint més temperatura a prop del equador i el pol sud. Les previsions d’aquest estudi avisaven d’aquests grans canvis, precisament al hemisferi sud i al voltant del 2006, fent que les corrents atmosfèriques en jet, es tornessininestables i produïssin nous vòrtex.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariPrimera mesura de la temperatura d’una galàxia llunyana.
Uns astrònoms utilitzant el Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, varen detectar per primera vegada en llum ultraviolada, la molèculada del monòxid de carboni en una galàxia ubicada a uns 11.000 milions d’anys llum de nosaltres.
Aquest equip d’astrònoms va apunta l’espectrògraf del VLT durant més de 8 hores en direcció a una galàxia tapada per uns núvols de gas. L’única forma d’observar aquesta galàxia, és a través de la seva empremta del gas interestel·lar que enregistra l’espectre d’un quàsar, encara més allunyat. “Els quàsars aquí s’utilitzen tan sols com un far en un Univers molt distant. Els núvols interestel·lars de gas en les galàxies, situades entre els quàsars i el nostre camp visual, absorveixen una part de la llum emesa pels quàsars. Com a conseqüència d’això, l’espectre resultant presenta “regions” fosques que és poden atribuir a elements ben coneguts i possiblement a molècules”, comenta en Raghunathan Srianand (Pune, India), que va dirigir l’equip de les observacions.
Gràcies a la potencia del VLT i a una selecció molt acurada del objecte seleccionat, entre prop dels 10.000 quàsars, l’equip de recerca va poder descobrir la presència d’hidrogen molecular i de “deuterat” (H2, HD), així com de molècules de carboni (CO) en el medi interestel·lar d’aquesta remota galàxia.
El gas interestel·lar, es la reserva que permet la formació d’estrelles i en conseqüència una peça important de les galàxies. Comparant les seves observacions, els astrònoms varen demostrar que les condicions físiques que es mantenen en el gas interestel·lar d’aquesta galàxia llunyana, són semblants a les observades en la nostra galàxia, la Via Làctia.
El descobriment més important però, va ser la mesura amb una gran precisió de la temperatura de la radiació còsmica de fons del univers llunya.
Si el Univers es va formar amb el “Big Bang“, com suposen la majoria d’astrofisics, la radiació d’aquesta primitiva bola incandescent, hauria estat més calenta en un passat. Això es exactament el que es va trobar en aquestes noves mesures. “Donada la mesura de la temperatura actual de 2,725 K, algú esperaria que la temperatura de fa 11.000 milions d’anys, estigués a prop de 9,3 K”, comenta el coautor de l’estudi en Patrick Petijean. “La nostra sèrie de’observacions, fetes amb el VLT ens permeten deduir una temperatura de 9,15 K, amb un marge d’eroor de més o menys 0,7 K, mesura que esta molt aproximada a la teoria”.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentariMapa de Dione.
Podem observar el mapa global de Dione, una lluna de Saturn. Per fer aquest mapa, s’han utilitzat imatges preses pels vols de la sonda Cassini de la NASA, que a anat implint amb imatges de gran definició, les que va aconseguir avans la sonda Voyager.
Un sistema extens de penya-segats de brillant gel, cobreix les fractures tectòniques del hemisferi superior d’aquest satèl·lit.
El mapa, és una projecció cilíndrica simple (equidistant), amb una escala de 614 metres per píxel a l’equador. El radi utilitzat de Dione, per generar aquest mapa, és de 562 quilòmetres. Per tal d’ajustar-se al sistema de longitud de la Unió Astronòmica Internacional, s’ha desplaçat 0,6º de longitud cap`l’oest, modificant d’aquesta manera l’anterior mapa que s’havia dissenyat el desembre del 2006.
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentari