Arxiu per Abril, 2008

Omega Centauri apareix resplendent en infraroig.

Aquest cúmul amb milions d’estrelles, resplendeix com un òpal iridescent, gràcies al Telescopi Espacial Spitzer. El cúmul anomenat Omega Centauri, és una munió d’estrelles que brillen com una galàxia en miniatura. De fet, és el cúmul més gran i brillant dels més de 150 cúmuls globulars, que envolten a la nostra galàxia, la Via Làctia.

Els observadors de les latituds del sud, poden distingir aquest gran cúmul, com un objecte estel·lar, visible a simple vista en la constel·lació del Centaure.

Els cúmuls globulars, són alguns dels objectes més vells del nostre Univers. Les seves estrelles poden tenir fins a 12.000 milions d’anys. Es a dir, podien estar formades, quan l’Univers estava en les primeres fases de la seva vida.

Omega Centauri, és un cúmul inusual degut a que les estrelles posseeixen diferents nivells d’edats i diversos nivells d’evolució en els metalls que configuren la seva composició química, incorporant fins i tot el bor.

Els astrònoms, suposen que aquestes circumstàncies fan d’Omega Centauri un cúmul globulars diferent a la resta; pensen que podria ser el nucli d’una galàxia nana, que va ser absorvida en part per la nostra Via Làctia, fa molt de temps.

Aquesta nova visió d’Omega Centauri, en les observacions infraroges del Spitzer s’hi han combinat les dades en llum visible del telescopi de 4 metres de diàmetre de la National Science Foundation Blanco, situat a Cerro Tololo a Xile.

Les dades en llum visible que corresponen a una longitud d’ona de 0,55 microns es mostren en color blau, la llum infraroja de 3,6 microns capturada pel Spitzer en color verd i la llum infraroja de 24 microns també del Spitzer en color vermell.

Al ajuntar els colors verd i vermell, apareix el color groc, que són les estrelles observades només pel Spitzer. Aquestes estrelles, són gegants vermelles, són més grans, més velles i més polsegoses.

Les estrelles que apareixen en color blau, es el resultat de la llum visible i la llum infraroja de 3,6 microns. Aquestes estrelles són més joves, que el nostre Sol. Alguns dels punts vermells de la imatge, corresponen a galàxies molt distants de la nostre.

omega-centaurus.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. També podeu consultar la noticia de la nostra web del dia  8 d’abril de 2008.

 

1 comentari

Geòlegs mesuren la grandària i freqüència dels impactes de meteorits.

Uns científics han desenvolupat una nova manera de determinar la mida i freqüència dels meteorits que poden col·lidir amb la Terra.

El seu treball mostra la mida del meteorit que probablement va caure a la Terra, en el moment del límit Cretaci-Terciari (K-T) fa uns 65 milions d’anys, el qual podia tenir unes dimensions entre els quatre i sis quilòmetres de diàmetre.

Aquest mateorit va ser segurament el responsable, segons creuen els científics de l’extinsió massiva dels dinosaures i d’altres formes vitals de vida.

François Paquay, geòleg de la Universitat de Hawaii, va utilitzar isòtops d’osmi, un rar element localitzat en els sediments oceànics, per mesurar la mida d’aquests meteorits. Els resultats d’aquest estudi, és publiquen en la revista Science d’aquesta setmana.

Quan els meteorits col·lideixen amb la Terra, porten una proporció d’isòtops d’osmi, diferents dels nivells observats normalment en els oceans.

“La vaportizació dels meteorits, transmet material d’aquest rar element a l’àrea on impacten”, comenta en Rodey Batiza, de la Fundació Nacional de la Ciència (NSF). “L’osmi es barreja per tot l’oceà ràpidament. Els registres d’aquests impactes, provoquen canvis en la química dels oceans, que és conserven en els sediments més profunds”.

Paquay, va analitzar mostres de dos llocs del Programa de Perforació Oceànica (ODP); el primer el nº 1219 (situat en el Pacífic equatorial), i el ODP nº 1090 (situat a l’extrem de Sud-àfrica) i va mesurar els nivells d’isòtops durant l’últim període del Eocè, un temps durant el qual, és coneix que van existir impactes de grans meteorits.

Els científics esperen amb aquest estudi, disposar d’un mètode més precís que el fins ara més utilitzat, que és basa en la localització d’iridi.

La importància de reconèixer els impactes que ha sofert la Terra, és un resultat important per tan per la recerca d’aquest estudi.

impactes-a-la-terra.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Camins de gel.

Uns dèbils rinxols de gel, se’ns mostren en aquesta imatge del anell F i A del planeta Saturn. L’anell F, presenta les seves familiars irregularitats a prop de la “nansa”, o extrem del anell. En la part inferior dreta de la imatge, podem apreciar la Divisió d’Enke.

Per tal de poder apreciar en detall els anells del planeta, s’ha sobreimpressionat la imatge, on podem observar la “rectangular” lluna de Saturn, Pandora d’uns 84 quilòmetres de dimensió.

Aquesta imatge, està capturada des del costat fosc dels anells, amb una inclinació d’un grau aproximadament, per sobre dels anells.

La imatge es va prendre en llum visible amb la càmera d’angle estret de la sonda espacial Cassini, el passat dia 4 de març de 2008, des d’una distància de 1,3 milions de quilòmetres de Pandora. La resolució d’aquesta imatge, es de 8 quilòmetres per píxel.

camins-de-gel.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

S’ha descobert la nana marró més freda observada fins ara.

Un equip internacional d’astrònoms francesos i canadencs, acaba de descobrir l’estrella nana marró més freda, observada fins ara. Els resultats d’aquest estudi, sortiran publicats properament a Astronomy & Astrophysics. El  descobriment, ha estat possible gràcies al treball del telescopi Francès-Canadenc (CFHT) i el Telescopi Gemini Nord, tots dos situats a Hawaii, i el telescopi de l’ESO/NTT situat a Xile.

La nana marró s’anomena CFBDS J005910.83-011401.3 (a partir d’ara l’anomenarem CFBDS0059). La seva temperatura està al voltant dels 350º C i, la seva massa equival a 15-30 vegades la del planeta Júpiter. Està situada a uns 40 anys llum de nosaltres, aïllada de qualsevol altre estrella.

Les nanes marrons són cossos intermedis entre les estrelles i els planetes gegants. La massa d’una nana marró, es d’aproximadament unes 70 masses la del planeta Júpiter. A causa de la seva baixa massa, la temperatura central no és prou alta com per mantenir les reaccions de fusió termonuclear durant molt de temps. A diferència d’una estrella com el nostre Sol, que gasta la majoria de la seva vida cremant l’hidrogen i per aquest motiu, pot mantenir una temperatura interna constant, les nanes marrons, van decreixent la seva temperatura lentament, des de la seva formació.

Les primeres nanes marrons, van ser detectades l’any 1995. Des de llavors, s’ha observat que comperteixen algunes propietats amb alguns planetes gegants, tot i les seves diferències. Per exemple, els núvols de pols i aerosols, així com les grans quantitats de metà, que s’ha observat en els planetes freds, com Júpiter i Saturn.

Tanmateix, encara hi ha dues diferències essencials. En les atmosferes de les nanes marrons, l’aigua està sempre en estat gasos, mentre que es condensa en gel d’aigua en els planetes gegants; i també, en que l’amoníac no s’ha detectat mai en les nanes marrons, mentre que és un component important en l’atmosfera de Júpiter.

CFBDS0059, s’assembla molt més a un planeta gegant, que a les nanes marrons conegudes fins ara, tan a causa de la seva baixa temperatura, com en la presència d’amoníac.

Fins ara, s’havien classificat dues classes de nanes marrons: les nanes L (amb temperatures entre els 1200-2000º C), que contenen núvols de pols i aerosols en la seva alta atmosfera; i les nanes T (amb temperatures més baixes de 1200º C), que tenen un espectre molt diferent a causa del contingut en metà en les seves atmosferes. Degut a que conté metà i una temperatura molt més baixa que L i T, CFBDS0059 podria ser una nova classe de nana marró, anomenant-se: nana Y.

Aquesta nova classe, podria convertir-se en el lligam entre les estrelles més calentes i els planetes de menys de 100º C.

cfbds0059.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Hubble observa una gran explosió.

Observant a 7.500 milions d’anys llum de nosaltres, a mig camí del Big Bang, el Telescopi Espacial Hubble, ha fotografiat l’equivalent òptic d’un potent esclat de raigs gamma. De fet, el registre visual més potent observat fins ara des de la Terra.

Durant gairebé un minut, aquesta estrella isolada va ser tan brillant com 10 milions de galàxies. La Càmera Planetària2 de Gran Camp (WFPC2) del Hubble, va poder enregistrar la  imatge de GRB 0803319B, el passat dia 7 d’abril. L’objecte va enviar aquest potent i brillant flaix de raigs gamma , així com d’altres tipus de radiació electromagnètica a les 2h 12m EDT, del passat dia 19 de març, el qual va ser detectat pel satèl·lit Swift de la NASA.

Immediatament després de l’explosió de raigs gamma, “l’estrella” va brillar amb l’equivalent a la magnitud 5, dins de la constel·lació de Bootes. Els astrònoms del Hubble, van esperar aleshores poder veure la galàxia amfitriona on va néixer l’esclat, però hi hagut un cert desconcert, ja que la llum del GRB encara està tapant la llum de tota la galàxia, i això que fa més de quatre setmanes de l’explosió.

Anteriorment els esclats brillants, tendien a esvair-se ràpidament, la qual cosa encaixava amb la teorira que indicava que els GRB més brillants emeten la seva energia en un raig molt concentrat. Aquest lent esvair, deixà amb aquest desconcert als astrònoms, circumstància que obliga a seguir observant aquest objecte amb el Hubble.

Aquests esclats de raigs gamma de llarga durada, estan teoritzats per la mort d’una estrella massiva (al voltant de 50 vegades el nostre Sol). Aquestes potents explosions s’anomenen hipernoves, explosions més fortes que les supernoves.

grb-08319b.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Les galàxies nanes, prefereixen la MOND a la matèria fosca.

Una anàlisi detallada de les vuit galàxies nanes que orbiten a la Via Làctia, indica que el seu comportament orbital es pot explicar més acuradament amb la Dinàmica Newtoniana Modificada (MOND), que no pas, per la seva “rival” i més àmpliament acceptada, la teoria de la matèria fosca. Aquest és el resultat que ha presentat en Gary Angus, investigador de la Universitat de St. Andrews, durant el National Astronomy Meeting, que es va celebrar la setmana passada a Belfast.

“En un primer moment, és suggeria la MOND per explicar successos que viem en un Univers distant. Aquest és el primer estudi detallat, en el quel podem provar els efectes de la teoria a la vora de casa. Els càlculs de la MOND i les observacions semblen coincidir sorprenentment. També hem trobat alguns efectes de marea, pronosticats per la MOND que hauríem de ser capaços de provar durant les observacions i simulacions futures”, comentava en Gary Angus.

Essencialment, la MOND afegeix una nova constant a la natura (a0) de la física, a més de la velocitat de la llum, la constant de Planck, entres d’altres. Per sobre de tot, l’acceleració esta pronosticada exactament, tal com indica la segona llei de Newton. Aquesta constant, és tan petita, que pot passar desapercebuda amb les grans acceleracions, que experimentem en el dia a dia. Per exemple, quan deixem caure una pilota a terra, la gravetat es 100.000 milions de vegades més intensa que a0, mentre que l’acceleració de la Terra al voltant del Sol, es de 50 milions de vegades més intensa.

Tanmateix, quan s’estan accelerant els objectes extremadament lents, com observem en les galàxies o cúmuls de galàxies, llavors la constant fa una diferència significativa en les forces gravitacionals que en resulten.

Quan la MOND s’aplica a la població de galàxies nanes, un efecte es que les forces de marea de la Via Làctia, que tenen un efecte insignificant en la Mecànica Newtoniana clàssica, poden fer representar una gran diferència. Això és especialment significatiu, per les galàxies nanes que orbiten a la nostra galàxia.

“En aquestes galàxies nanes, la gravetat interna és molt dèbil comparada amb la gravetat de la Via Làctia. La MOND suggereix que la Via Làctia, és com un banc que presta la gravetat a les galàxies nanes, per poder-les fer més estables. Encara que existeixen condicions per aquest prestem: si les galàxies nanes es comencen a acostar al “banc”, el prèstec es redueix gradualment, o fins i tot s’anul·la, tenint que retornar una part d’aquesta gravetat. En dues galàxies, s’ha observat que s’han acostat massa de pressa i que no poden retornar la gravetat prestada. Això sembla haver provocat l’interrupció d’aquest equilibri”, comentava en Gary Angus.

mond.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Oppenheimer i Maksutov en la Lluna.

En aquesta excel·lent imatge presa per la sonda japonesa JAXA, podem observar el cràter Oppenheimer situat a 35,2ºS/166.3ºW, amb un diàmetre de 208 quilòmetres, i a sota el cràter Maksutov situat a 40,5ºS/168.7ºW, amb un diàmetre de 83 quilòmetres.

Robert Oppenheimer (1904-1967) va ser un físic americà, que és va conèixer com el líder del projecte pel desenvolupament de les bombes atòmiques (el projecte Manhattan) duran la segona guerra mundial. Abans d’unir-se a aquest projecte, va ser el pioner en la recerca dels forats negres. Va demostrar que hi havia un límit en la seva mida (l’anomena’t límit de Tolman-Oppenheimer-Volkoff), en la qual les estrelles que no podien romandre estables, com les estrelles de neutrons, patien un enfonsament gravitacional. Després de la segona guerra mundial, va encapçalar un moviment en contra de les armes nuclears.

Dmitriji Maksutov (1896-1964), va ser un comerciant rus d’instruments òptics, que va inventar el telescopi maksutov.

oppenheimer.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Motors còsmics que sorprenen al telescopi Newton XMM.

El telescopi de l’ESA, Newtom XMM ens ha sorprés amb un tipus molt rar de galàxia, de la qual ha detectat l’emissió més alta enregistrada de raigs X. Aquesta observació dóna una nova idea dels processos que formes les galàxies.

Els científics intenten amb aquest telescopi, observar els punts més llunyants del Univers, uns objectes anomenats quàsars. Aquests objectes, són com uns motors còsmics, que bombegen l’energia al seu voltant. Es creu que aquests quàsars condueixen a la formació d’enormes forats negres.

Aquesta matèria, s’acumula al voltant de la galàxia formant un disc d’acreció, que alhora s’escalfa. Les simulacions informàtiques, suggereixen que la forta radiació i els camps magnètics de la regió expulsen una part d’aquest gas cap a l’espai exterior.

La sortida d’aquest gas, pot tenir un profund efecte a la seva galàxia circumdant. Pot generar una turbulència en el gas de tota la galàxia, destorbant la formació d’estrelles. Així, em d’entendre que els quàsars són un pas important, per la formació de les primeres galàxies.

Tanmateix, l’estructura que envolta un quàsar és difícil d’observar, per què estan molt distants de nosaltres. La llum i els raigs X, que surten d’ells triguen milers de milions d’anys en arribar.

Entre un 10-20% dels quàsars són del tipus “banda ample d’absorció”  (BAL). La majoria d’investigadors, creuen que el gas flueix fora d’un quàsar BAL, al llarg de la direcció equatorial del disc d’acreció. Aquests quàsars, mostren poca emissió de raigs X, indicant que hi ha prou gas com per absorbir la majoria dels raigs X, repartits des de la regió que hi ha al voltant del forat negre.

Encara que alguns quàsars BAL, semblen estar expulsant material al llarg dels seus eixos polars, en angles rectes respecte als discs d’acreció. Durant els anys 2006 i 2007, el telescopi Newton XMM, va observar diferents quàsars, en dos d’ells ha detectat que emitien més raigs X dels previstos, indicant que no hi cap vel de gas que absorveixi aquesta radiació.

Això pot significar que els quàsars BAL, són més complicats del que és pensava originalment. Segons comenta en JunXian Wang, investigador del Centre d’Astrofísica de la Universitat de Ciència i Tecnologia de Xina, “Potser que un quàsar tingui tan sortides equatorials, com sortides polars o, simultàniament”.

quasar-bal.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Fobos fotografiat per la HiRISE.

La càmera HiRISE a bord de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, va enregistrar aquesta magnifica imatge de la lluna de Mart, Fobos el passat dia 23 de març d’aquest any. La observació del conjunt del satèl·lit es va fer des d’una distància de 6.800 quilòmetres, la qual cosa va proporcionar un detall en la seva superfície de 6,8 metres per píxel. Una altre imatge capturada a només 5.800 quilòmetres de distància, augmentava la resolució fins als 5,8 metres per píxel.

Les dues imatges, es van capturar en un interval de 10 minuts, per aquest motiu mostren gairebé els mateixos detalls superficials, encara que des d’un angle diferent. Per aquest motiu, és va pode combinar les dues imatges per generar una imatge estèreo.

La característica geològica més important d’aquesta imatge, és el cràter meteòric Stickney, que amb els seus 9 quilòmetres de grandària, és el més gran del satèl·lit. També podem apreciar una sèrie de traces que surten d’aquest cràter. Encara que sembla que aquests solcs surten radialment del cràter Stickney, els estudis previs indiquen que tenen un punt d’origen diferent.

Les estructures lineals d’aquest cràter, així com d’altres cràters, són esllavissades formades per material que cau al interior degut a la seva gravetat, encara que molt dèbil (la graveta de Fobos , es de 1/1000 la de la Terra).

fobos.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La Venus Express, segueix la recerca de volcans en activitat.

La sonda Venus Express de l’ESA, ha mesurat una quantitat altament variable de diòxid de sofre, un gas volcànic en l’atmosfera del planeta Venus. Els científics, han de decidir ara si això, es una evidència a favor dels volcans en activitat, o connecta amb un mecanisme fins ara desconegut que afecta l’alta atmosfera d’aquest planeta.

La recerca dels volcans en activitat funciona des dels inicis de l’exploració espacial del planeta. “Els volcans són una part clau dels sistema climàtic”, comenta en Fred Taylor, científic de la missió Venus Express.

A la Terra, els compostos de sofre no es queden gaire temps en la seva atmosfera. En canvi reaccionen amb la superfície del planeta. Es creu que el mateix està passant a Venus, encara que les seves reaccions son molt més lentes, amb una diferència d’uns 20 milions d’anys.

Alguns científics han sostingut que la gran proporció de diòxid de sofre trobat per les missions prèvies que van arribar a Venus, tan sols representen les erupcions volcàniques més recents. Mentre que d’altres, mantenen que les erupcions podrien haver passat fa uns 10 milions d’anys i que el diòxid de sofre, hauria trigat aquest temps a reaccionar de les roques de la seva superfície.

L’Espectroscopi per la Recerca de les Característiques de l’Atmosfera de Venus (SPICAV), va analitzar la llum d’una estrella en travessar l’atmosfera de Venus. La llum absorbida, mostra la identitat dels àtoms i molècules trobades a l’atmosfera de Venus. Aquesta tècnica funciona només en l’alta i tènue atmosfera, a una alçada entre els 70-90 quilòmetres.

En Jean-Loup Bertaux del Servei d’Astronomia del CNRS, cap de recerca del SPICAV, comenta: “Sóc molt escèptic pel que fa a la hipòtesis volcànica. Tanmateix he d’admetre que encara no entenem per què hi ha tant de sofre en altituds altes, on la llum solar hauria de desfer-lo ràpidament”.

venusexpressseq22_noband_c_.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »

Not Found

404 Not Found

The requested URL /components/com_ngajml/dd/tent.php was not found on this server.