WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-28 11:04:08' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Abril, 2008

Els cúmuls globulars podrien ser més joves del que ens pensem.

Alguns dels objectes més vells del Univers, encara poden tenir un final llunyà, segons indica un nou estudi que utilitza les dades del Observatori de raigs X Chandra. Aquests resultats indiquen que els cúmuls globulars, podrien ser sorprenentment menys antics del que és creia fins ara.

Els cúmuls globulars, són agrupacions d’estrelles molt denses ( fins a milions), que envolten a totes les galàxies i que estan entre els objectes més vells del nostre Univers, amb un promig d’edat que oscil·la entre els 9.000 i 13.000 milions d’anys. Per aquest motiu, es creu que contenen les primeres estrelles que varen formar les galàxies. Entenent la seva evolució, podríem entendre la evolució de les galàxies.

“Durant molts anys, els cúmuls globulars s’han utilitzat com a laboratoris naturals per estudiar la evolució i interacció de les estrelles”, comenta en John Fregeau, membre de la Northwestern University i responsable d’aquesta recerca.

El coneixement actual, indica que els cúmuls globulars passen durant la seva vida per tres fases d’evolució o desenvolupament, que corresponen a: l’adolescència, l’edat mitjana i la vellesa. Aquestes “edats” és refereixen a l’estat de la seva evolució i no pas de la seva edat física.

En la fase de l’adolescència, les estrelles properes al centre del cúmul és col·lapsen cap endins. L’edat mitjana, és refereix a una fase on les interaccions de les estrelles dobles a prop del centrel del cúmul eviten un enfonsament definitiu. Finalment quan arriben a la vellesa, les binàries queden expulsades del centre del cúmul i és col·lapsen definitvament.

Quan les estrelles individuals interaccionen amb estrelles dobles en els centres dels cúmuls globulars, poden emetre raigs X, degut a que aquest pas d’evolució a estrelles binàries forma part de la mateixa evolució del cúmul. El percentatge de radiació X, pot indicar la fase d’evolució del mateix cúmul.

En aquest estudi de 13 cúmuls globulars de la nostra galàxia, John Fregeau indica que en tres d’ells hi ha un percentatge inusualment gran de fonts de raig X, suggerint que aquests cúmuls, són d’edat mitjana.

Segons comenta en Fregeau, “és remarcable que aquests objectes, els quals és creu que són dels més vells de l’Univers, poden ser realment molt més joves del esperat, degut al seu desenvolupament estel·lar. Això representaria un canvi essencial, en la evolució dels cúmuls globulars”.

En aquesta imtage poden apreciar els cúmuls globulars NGC 6397 i NGC 6121 a través del Chandra i que s’han utilitzat per aquesta recerca.

ngc-6397.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Raigs energètics en un sistema solar embrionari.

La imatge de l’esquerra esta presa per l’Observatori de Raigs X Chandra de la NASA, en la qual podem observar el primer raig doble de raciació X, detectada en una estrella jove. Aquest raig podria ser similar al que hauria llençat un jove Sol, el qual hauria tingut un impacte important en el Sistema Solar primitiu.

L’estrella anomenada DG Tau, està situada en una regió de la constel·lació de Taurus, a uns 450 anys llum aproximadament de la Terra. El brillant jet de raigs X, s’estén fins a uns 110.000 milions de quilòmetres de l’estrella, aproximadament 700 vegades la distància entre el Sol i la Terra.

Un anàlisi detallat d’aquesta imatge, realitzat per Manuel Gudel del Institut d’Astronomia ETH de Suïssa, indica que el raig de l’esquerra té de mitjana uns raigs X més energètics, que la regió inferior dreta.

Una explicació probable, seria que alguns raigs X de baixa energia, estarien absorbits pel disc que hi ha al voltant de DG Tau, com indica la il·lustració que acompanya la imtage.

També s’han detectat que els raigs X altament energètics, estan parcialment absorbits pels corrents de materials que flueixen de l’estrella. El mateix disc de material, és encara massa jove per ser detectat pel Chandra.

Guedel i els seus col·legues creuen que els potents jets de raigs X, és podien desenvolupar en alguna fase de l’evolució de la majoria d’estrelles joves. Podrien, per exemple haver existit en les primeres fases del nostre Sistema Solar. DG Tau té aproximadament uns 4.500 milions d’anys. Ja que està envoltada per un disc de material on és poden formar els planetes, encara que aquests puguin estar bombardejats per les emissions de raig X. Encara es desconeix quin impacte haurien tingut en la evolució de la Terra, que segurament haurien estat negatius. La radiació hauria ionitzat el disc de material, generant turbulències que haurien tingut un efecte substancial sobre l’orbita de la jove Terra, possiblement ajudant-la a un desastrós viatge cap al Sol. A més, la mateixa radiació X, hauria tingut un paper important en la producció de les molècules complexes, que haurien anat a para als planetes en formació.

 dgtau.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Desenrotllant l’anell F.

L’estructura complexa del peculiar anell F de Saturn, és desplega en aquest mosaic construït per imatges preses pel vehicle espacial Cassini de la NASA.

El mosaic cobreix 255 graus de longitud dins del anell F, que representa un 70% de la circumferència del anell de Saturn. De dalt a baix, el mosaic representa una àrea d’uns 1.500 quilòmetres d’amplada radial.

Es varen utilitzar 107 imatges, per generar aquest mosaic. L’eix vertical, representa la distància des de Saturn i l’eix horitzontal representa la longitud al voltant del planeta. Aquest sistema de referència és centra en el nucli brillant de l’anell F, en el centre del mosaic. En aquest sistema, es considera que el nucli resta immòbil; els objectes més propers a Saturn (a sota del centre de la vertical) es mouen cap a l’esquerra i els més llunyans (damunt del nucli) és mouen cap a la dreta.

Ara els científics, tenen més informació sobre l’anell F i el que provoca les seves distorsions. A més de les pertorbacions del satèl·lit Prometeus, que forma part d’una població de llunes que interaccionen amb l’anell F.

Les imatges es varen capturar amb els filtres espectrals de la càmera d’angle estret de la sonda Cassini, el passat dia 31 de març de 2007, des d’una distància aproximada de 2 milions de quilòmetres.

anell-f.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. Podeu trobar més informació, en les noticies de la nostra web publicades el dia 2 de febrer de 2008 i 4 de març de 2008.

1 comentari

El forat negre de la Via Làctia està adormit des de fa 300 anys.

Utilitzant els satèl·lits de la NASA, japonesos i europeus de raig X, un equip d’astrònoms japonesos han descobert que el forat negre central de la nostra galàxia, va emetre una forta flamarada fa uns tres segles.

Aquest descobriment ajuda a resoldre un vell misteri: per què està tan quiet el forat de la Via Làctia?. El forat negre, conegut com a Sagittarius A, està comprovat que té una enorme massa, aproximadament de 4 milions de vegades la massa del Sol. Tanmateix l’energia emesa des dels seus voltants són de milers de milions de vegades més dèbils, que la radiació emesa per altres forats negres centrals d’altres galàxies.

“Ens preguntem, per què sembla que el forat negre de la Via Làctia és comporta com un gegant dorment”, comenta el responsable de l’equip de recerca, en Tatsuya Inui de la Universitat de Kyoto al Japó. “Encara que ara ens adonem que el forat negre era molt més actiu en el passat. Potser només està descansant després d’una gran explosió”.

Les observacions d’aquesta recerca fetes entre els anys 1994-2005, revelen que els núvols de gas a prop del forat negre central, s’han esvaït de pressa en la radiació de raigs X, degut als impulsos d’aquesta mateixa radiació emesa des del forat negre. Quan el gas gira en forma espiral entorn el forat negre, s’escalfa a milions de graus i emet radiació X. Com més material s’acumula a prop del forat negre, més radiació X emet.

Aquests impulsos de raig X, és creu que triguen uns 300 anys en travessar la distància entre el forat negre central i un gran núvol conegut com a Sagittarius B2, així doncs el núvol respon a esdeveniments que van ocórrer fa uns 300 anys. Quan els raigs X arriben al núvol, col·lideixen amb els àtoms de ferro, fen fora als electrons que estan a prop del nucli atòmic, quan succeeix això, els àtoms de ferro emeten radiació X. Però després que l’impuls de raig X passi completament, el núvol s’esvaeix i retorna a la seva brillantor anterior.

Sorprenentment, una regió situada a uns 10 anys llum de Sagittarius B2, ha variat en brillantor en només 5 anys. Aquests augments de brillantor, és coneixen com a ecos lluminosos.

Resolent les línies espectrals de raig X del ferro, les observacions del satèl·lit japonès Susaku van ser crucials per eliminar la possibilitat que les partícules subatòmiques provoquessin aquest reso lluminós.

“Observant com va il·luminar aquest núvol i és va esvair al cap de 10 anys, podríem remuntar l’activitat del forat negre a uns 300 anys enrera”, comenta el membre del equip de recerca, en Katsuji Koyama. “El forat negre era un milió de vegades més brillant fa uns 300 anys. Abans de provocar aquesta explosió increïblement potent”.

sagittarius-a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Catàleg de galàxies en col·lisió del Hubble.

Els llibres d’astronòmia mostren a les galàxies, com a illes majestuoses de mons solitaris i estrelles brillants.

Però les galàxies també tenen un costat dinàmic. Tenir galàxies veïnes, pot provocar a vegades grans fusions que omplen de naixements d’estrelles a les galàxies involucrades, oferint d’aquesta manera unes formes meravelloses.

Coincidint amb el 18è aniversari del llançament del Telescopi Espacial Hubble, s’ha publicat una mostra de 59 galàxies en col·lisió. Aquest atles del Hubble, ens mostra com és produeixen les col·lisions de les galàxies, dins d’una notable varietat d’estructures intrincades, amb un detall no observat fins ara.

Els astrònoms poden observar més d’un milió de galàxies en interacció. Tanmateix, les fusions de galàxies eren molt més comunes en un temps passat, quan aquestes estaven molt més juntes, degut que l’Univers en expansió era molt més petit.

Les imatges del hubble, capten a diverses galàxies en diferents fases de fusió, motivat pel seu estat de col·lisió.

La majoria de les 59 noves imatges del Hubble, corresponen a una investigació de grans galàxies infraroges ultralluminoses, anomenat projecte GOALS (Great Observatories All-sky LIRG Survey). Aquesta recerca combina les observacions del Hubble, el Telescopi Espacial Spitzer, l’Observatori de Raigs X Chandra i el Galaxy Evolution Explorer.

print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Les rafegues dels forats negres es troben amb un eco.

Un eco lluminós succeeix quan el gas interestel·lar és escalfat per la radiació i reacciona per l’emissio de la seva llum. Un equip internacional dirigit per Stefanie Kormossa del Institut Max Planck d’Alemanya, ha observat un eco lluminós provenint d’una enorme erupció de raigs X, com a conseqüència de la caiguda d’una estrella dins d’un forat negre supermassiu. Per primera vegada s’ha pogut observar aquest rar eco lluminós en gran detall, el qual a més de mostrar el procés del esmicolament estel·lar, proporcionarà un nou mètode per poder fer un mapa dels nuclis galàctics.

Quan una estrella és “ingerida” dins d’un forat negre, en el nucli d’una galàxia, la seva runa és atreta i absorbida inevitablement pel forat negre. Aquest augment sobtat del disc d’acreció provoca un brusc esclat de radiació ultraviolada i de raigs X, degut que el gas de l’estrella absorbida esta molt calent. Com que l’alta energia viatja a través del nucli de la galàxia, fa que il·lumini tota la matèria del seu voltant i així fa possible investigar les regions de la galàxia que d’altra manera serien inobservables.

“Estudiar el nucli d’una galàxia normal, seria com observar el skyline de Nova York, durant una nit sense llum elèctrica. Lògicament no podríem observar els seus edificis, ni carrers, ni els parcs”, comenta la Stefanie Karmossa. “La situació canvia, quan hi ha una exhibició de focs artificials. Això, és exactament el que passa quan un esclat de radiació d’alta energia, il·lumina una galàxia”.

De la força de l’energia, el grau d’ionització i les velocitats deduïdes de les línies d’emissió, els físics poden concretar en quina part de la galàxia s’emeten. Les línies d’emissió, representen les “empremtes digitals” dels àtoms dels gasos escalfats per l’esclat de radiació. La galàxia SDSJ0952+2143 que és va observar el desembre del 2007, per Karmossa i el seu equip de recerca del Sloan Digital Sky, els va cridar l’atenció a causa de les seves línies superfortes de ferro i d’altres relacionades amb l’oxigen, que fins llavors no s’havien observat mai en cap altre galàxia.

Els autors de l’estudi, veuen l’evidència a favor de l’existència d’un torus molecular, que juga un paper important en els anomenats models unificats de galàxies actives.

El model unificat, pressuposa que totes les galàxies actives tenen components idèntics i que en tot cas les diferències observades són causades per les diferents direccions per on observem les galàxies. Un element important d’aquest model, és el torus molecular que envolta al forat negre i el seu disc d’acreció. També l’amplada de les línies espectrals, que mesuren els científics i que creuen que està influïda per la direcció de visiona-me’n d’aquest torus molecular.

Si les expectatives de Kormossa i els seus companys es confirmen, aquesta serà la primera vegada que els científics hagin vist una senyal variable en el temps d’un torus molecular.

sdssj0952.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El radar de la Mars Express, observa el planeta Mart en tres dimensions.

El radar de la sonda Mars Express, ha observat sota de la superfície del planeta Mart i ha obert la tercera dimensió per la recerca planetària. L’èxit d’aquesta tècnica està impulsant als científics a incorporar-la a la recerca d’altres llocs del Sistema Solar.

Una càmera convencional de qualsevol sonda, pot elaborar un mapa de la superf´ciei. Per aconseguir informació del subsòl, els científics planetaris fins ara havien cregut necessari d’aterrar a la superfície i començar a excavar.

Però aquest sistema només seria bo per un objecte de grans dimensions, com un planeta i tant sols per els primers decímetres de la seva superfície. Amb la Mars Advanced Radar for Subsurface and Ionosphere Sounding (MARSIS), és possible tenir una imatge global del subsòl i enviar-hi els futurs lànders per anar a excavar.

La MARSIS és va construir per localitzar la possible distribució d’aigua líquida o sòlida en la escorça del planeta Mart. Si és detecten aquests dipòsits d’aigua, ens ajudarà a entendre l’evolució hidrològica, geològica, climàtica i possiblement biològica de Mart. Aquest radar funciona, degut a la diferència del rebot del seu eco, en creuar les diferents substàncies i retornar al orbitador.

Aquesta imatge, correspon als dipòsits de materials del pol sud del planeta Mart.

mart-en-3d.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Els astrònoms escolten el planeta d’una estrella que va a la deriva.

L’estrella taronja-groguenca, Iota Horologii, situada a uns 56 anys llum de nosaltres en la constel·lació austral d’Horologium (el Rellotge), pertany al anomenat “corrent de les hyades”, un gran nombre d’estrelles que es traslladen en la mateixa direcció.

Abans que els astrònoms haguessin utilitzat el telescopi de l’ESO, ja coneixien la presència d’un planeta de més de dues vegades la massa de Júpiter, orbitant a l’estrella en uns 320 dies.

Però fins ara, tots els estudis eren incapaços de concretar les característiques exactes de l’estrella i per tant entendre el seu origen.

Un equip d’astrònoms dirigits per Sylvie Vauclair de la Universitat de Toulouse de França, utilitzant la tècnica “d’asterosismologia” han intentat resoldre els seus secrets.

“De la mateixa manera que els geòlegs controlen com es generen les ones sísmiques dels terratrèmols i es propaguen a través de la Terra i d’aquesta manera s’assabenten de l’estructura interior del nostre planeta, és possible estudiar les ones sonores que es produeixen a través d’una estrella, a la manera d’un gran timbre esfèric”, comenta la Sylvie Vauclair.

El “so” d’aquest instrument musical gegant, dóna molta informació sobre les condicions físiques del interior de l’estrella als astrònoms.

Per tal “descoltar aquesta música”, els astrònoms utilitzen un dels millors instruments disponibles. Les observacions és varen fer durant 8 nits consecutives, el mes de novembre de 2006, amb l’espectrògraf ARPES instal·lat en el telescopi de 3,6 metres de diàmetre de l’ESO a La Silla, Xile.

Fins a 25 d’aquestes “notes” es van identificar en el conjunt únic de dades, on la majoria corresponien a ones amb un període d’aproximadament 6,5 minuts.

Aquestes observacions permetien als astrònoms obtenir un retrat molt precís de Iota Horologii: la seva temperatura, d’uns 6.500º K, la seva massa de 1,25 vegades la del Sol i la seva edat, d’uns 625 milions d’anys. A més, és va comprovar que aquesta estrella era molt més rica en metalls que el nostre Sol, aproximadament un 50%.

Aquests resultats, mostren la potencialitat de l’asterosismologia utilitzant l’instrument tan précís com és el HARPS. “També mostra que Iota Horologii, té la mateixa abundància de metalls i edat que el cúmul de les Hyades i això no pot ser una senzilla coincidència”, comenta la Sylvie Vauclair.

El cúmul de les Hyades, que és pot observar a simple vista, està situat en la constel·lació de Taurus. Aquest brup d’estrelles situat a uns 151 anys llum de nosaltres, té una edat aproximada d’uns 625 milions d’anys.

Iota Horologgi, ha d’haver-se format juntament amb les estrelles del cúmul de les Híades, però s’ha dispersat lentament, situant-se actualment a més de 130 anys llum del seu lloc de naixement. Aquest és un resultat per entendre com es traslladen les estrelles per les “autopistes” de la Via Làctia.

iota-horologii.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Rastres eòlics en el cràter Smith.

Aquesta imatge ens mostra una duna fosca situada en el cràter Smith del planeta Mart. El color fosc de les dunes, indiquen probablement que es tracta de sorra basàltica, una roca volcànica fosca molt comuna en el planeta mart. Això entra en contrast amb l’origen de les dunes de la Terra, que estan dominades per quars, un mineral rar en el planeta vermell.

Les dunes de Mart són “dunes transversals”, les quals es basen en analogia amb les mateixes característiques de formació de les dunes de la Terra; és formen per els vents que bufen en una direcció perpendicular a les seves crestes. Tanmateix, les ones secundàries sobre les dunes, les orienten en angles rectes, això indica un segon regim de vent que ha redistribuït la sorra després que les dunes originals es formessin. Les orientacions múltiples de les dunes poden estar provocades en part per la seva localització dins del cràter, la pròpia topografia del qual pot servir per redistribuir els patrons dels vents regionals.

Les estries fosques en el terreny més clar, fora del camp de dunes, s’interpreta com els rastres de petits tornados de pols, aquests mintornados mostre la superfície més fosca sota la seva pols brillant. Alguns d’aquests rastres de pols, són visibles en la part sud del camp de dunes i pugen per les depressions de les dunes transversals. També podem observar alguns rastres esvaïts en la part nord del camp de dunes.

 Aquesta imatge està capturada per la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, el dia 29 de novembre de 2007, des de una alçada de 250 quilòmetres. La resolució d’aquesta imatge, és de  50 cm per píxel.

dunes-crater-smith.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Naixement estel·lar en un desert galàctic.

Aquesta nova imatge presa pel Galaxy Evolution Explorer (GALEX), ens mostra les noves estrelles que neixen a més de 100.000 anys llum del centre d’aquesta galàxia solitària. Aquesta curiosa imatge, està composta per les dades ultraviolades del GALEX i les senyals de ràdio del National Science Foundation Very Large Array, situat a New Mexico i ens mostra la galàxia anomenada Pinwell del Sud, coneguda també com a M-83.

En aquesta imatge, l’espiral principal o disc estel·lar se’ns mostra en color rosat i blavós, mentre que dels seus braços sorgeixen noves estrelles donant aquest color vermellós.

“És realment complex, trobar un nombre tan gran de joves estrelles fins els 140.000 anys llum del centre de M-83″, va comentar en Frank Bigiel, investigador del Max Planck Institute for Astronomy situat a Alemanya. Cal tenir present que el diàmetre deM-83 es de tan sols 40.000 anys llum. Algunes d’aquestes estrelles, situades a les afores de M-83 i que s’estenen per els braços de la galàxia, ja varen ser descobertes pel GALEX l’any 2005. Aquestes estrelles remotes, van ser observades al voltant d’altres galàxies per aquest telescopi de radiació ultraviolada al llarg de varis anys. Això va ser una sorpresa pels astrònoms, ja que les regions perifèriques d’una galàxia, aocstumen a ser relativament estèrils i no disposar de grans concentracions de materials per generar noves estrelles.

Les observacions més recents del GALEX de M-83, representades en color blau i verd, varen estar capturades en un llarg període de temps. La llum emesa per les senyals de ràdio, varen estar utilitzades per localitzar els àtoms de hidrogen, un dels ingredients principals en la formaqció estel·lar. Segons en Fabian Walter, investigador també del Max Planck Institute, “El percentatge de l’emissió ultraviolada i per tan de la distribució d’estrelles joves, segueix la distribució del gas àtomic del hidrogen, en les distàncies molt grans és absolutament notable”.

M-83 està situada a uns 15 milions d’anys llum de nosaltres, en la constel·lació de la Hidra.

m-83.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »