WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-29 17:19:35' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Març, 2008

L’Univers té una edat de 13.730 milions d’anys.

El Wilkinson Microwave Anisotropy Probe (WMAP), és la sonda dissenyada per la NASA, per fer un mapa del Univers en gran precisió, detectant les microones que provenen de la part més distant: la bola de foc “freda”, originaria del Big Bang.

Les noves dades procedents d’aquesta sonda, han aportat molta informació nova, al voltant d’aquest Univers.

Per continuar, seria interessant d’explicar breument la història des del Big Bang calent.

L’origen del Big Bang, va ser molt calent. L’Univers és va expandir des d’un punt molt petit, encara que de fet, el que és va expandir va ser l’espai, i no els objectes entre si. Això va ser el que va propiciar que és refredés el suficient, com per formar els protons i neutrons. Al cap de tres minuts, ja s’havia refredat prou, com per que els protons i neutrons és poguessin fusionar. L’hidrogen, el heli i una mica de liti, es varen crear. Aquests van ser els únics elements durant algun temps (aproximadament uns centenars de milions d’anys). L’Univers encara era com una sopa de matèria i energia.

Mentre l’Univers s’expandia, és refredava i en aquests moment era opac a la llum. Un fotó no podia viatjar ni tan sols un centímetre sense topar amb un electró, i com a conseqüència desviar-se contra una altre direcció. De totes maneres, després d’uns centenars de milers d’anys, va succeir una cosa sorprenent: ja és podia formar hidrogen neutre. Abans d’això, l’Univers era molt calent, i tanmateix hauria provocat que un electró en topar amb un protó, algun fotó ultraviolat hi hauria xocat. En aquest moment, el cosmos ja s’havia refredat tan, que estava al caure l’ultima relació atòmica, va néixer l’hidrogen neutre. En aquest moment, l’Univers és torna transparent, sense tots aquells electrons flotant al seu voltant, els fotons alliberats, ja poden recórrer grans distàncies.

Aquests, són els fotons que el WMAP està observant. Després de 13.730 milions d’anys, l’expansió del Univers ha refredat la llum i ha estirat la seva longitud d’ona del ultravioleta a les microones. Una altre manera d’entendre-ho, és associar la temperatura de cada fotó, que va passar de milers de graus Kelvin, a tan sols uns pocs, aproximadament tres. Això equival a -279º C.

Aquella llum, es va emetre just després de la recombinació, i això ens proporciona una gran informació sobre l’Univers d’aquella època. Generant uns mapes molts detallats de la longitud d’ona exacta de la llum i, de la direcció de la seva procedència, podem determinar la densitat i temperatura de la matèria en aquell moment. També podem saber la quantitat de matèria fosca que hi havia, inclús la geometria del mateix Univers: pla, obert o tancat.

Els resultats del WMAP, dos anys després del seu  llançament, ja varen proporcionar molta informació del Univers. Però ara, s’han fet públiques les “Dades dels cincs anys“, un anàlisis exhaustiu d’aquestes dades, són:

- L’Univers té una edat de 13.730 milions d’anys, amb un marge d’error +- 120 milions d’anys.

- En la imatge que mostrem, podem observar la diferència de temperatures entre diferents parts del Univers. El vermell indica major temperatura, i el blau menor. Encara que la diferència, és increïblement baixa, de tan sols 0,0002º C. La temperatura mitja, és de 2,725º Kelvin.

- L’Univers era pla.

- L’Univers conté un 72,1% d’energia fosca, 23,3% de matèria fosca i tan sols un 4,26% de matèria normal (estrelles, planetes, gas, vida, etc).

wmap.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La Lluna a prop del cúmul d’estrelles de les Plèiades.

El capvespre del proper 12 de març (dues hores després de la posta del Sol), podrem observar la Lluna al costat del cúmul obert d’estrelles de les Plèiades (catàleg Messier nº 45). Aquest cúmul és troba dins de la franja zodiacal, uns 4º al nord de l’eclíptica. Per aquest motiu, és força visitat per la Lluna o alguns planetes.

Les ocultacions lunars a les Plèiades, és repeteixen durant alguns mesos consecutius, cada cert número d’anys. Aquest any, coincideix una d’aquestes sèries, produint-se fins a dotze ocultacions. Encara que no totes observables des de qualsevol part del nostre planeta. En el nostre cas, només podrem observar les ocultacions dels mesos de setembte i novembre.

Recomanem la seva observació, amb uns prismàtics o un telescopi amb pocs augments.

pleiades-a-prop-de-la-lluna.jpg

Imatge del programa Starry Night Pro.

1 comentari

Rhea, un satèl·lit de Saturn que pot tenir anells.

El vehicle espacial Cassini de la NASA, ha trobat l’evidència de material orbitant a Rhea, la segona lluna més gran de Saturn. Això representa, els primers indicis d’anells al voltant d’un satèl·lit.

Un disc de runa amb una estructura d’anell, sembla haver estat detectat per el conjunt d’instruments de la Cassini, especifícament dissenyats per estudiar les atmosferes i partícules al voltant de Saturn i les seves llunes.

“Fins ara, només sabiem dels anells en alguns planetes, però Rhea sembla ser que té alguns lligams familiars amb el seu pare anellat”, comenta en Geraint Jones, científics de la missió Cassini i autor d’aquest estudi, que apareix publicat el dia 7 de març en la revista Science.

Rhea té unes dimensions aproximades de 1.500 quilòmetres de diàmetre. El disc de runa, fa uns quants milers de quilòmetres d’un extrem a l’altre. Les partícules que constitueixen el disc, podrien arribar a les mides de petits còdols, fins a blocs de roca de mitjanes dimensions. A més una polseguera addicional podria estendre’s fins a 5.900 quilòmetres des del centre de la lluna, gairebé vuit vegades el seu radi.

Des de la seva descoberta, els científics de la missió Cassini, han fet simulacions numèriques per determinar, si Rhea pot mantenir l’estructura d’anells. Els models mostren que el camp de gravetat de Rhea, en combinació amb la seva òrbita al voltant de Saturn, podria permetre que aquests anells, es formessin.

Aquesta imtage, és una representació artística del anell de runa, que estaria orbitant a Rhea. El disc de material sòlid, s’ha exagerat per mostrar-lo en claretat.

rhea.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Veient a través de la foscor.

Els astrònoms han mesurat la distribució de la massa concentrada dins d’un filament fosc, d’un núvol molecular amb un sorprenent detall. El càlcul és basa en un nou mètode, que mira la llum que és dispersa del infraroig proper, també anomenat “núvol brillant”, utilitzant el Nou Telescopi Tecnològic de l’ESO. També ha ajudat a aquesta recerca el VISTA, una nova tècnica que permetrà als astrònoms, entendre millor les estrelles acabades de néixer.

Les extenses regions que hi ha entre les estrelles, estan impregnades de gegantins complexos de gas fred i pols, opaca a la llum visible. Tanmateix aquestes regions, són les futures guarderies de les estrelles.

“A tothom l’hi agradaria tenir un millor coneixement dels interiors d’aquests núvols foscos, per entendre millor on i quan apareixeran les noves estrelles”, comenta en Mika Juvela responsable d’aquest estudi.

Degut a que la pols d’aquests núvols bloqueja la llum visible, la distribució de la matèria dins d’aquests núvols interestel·lars, només es spoden examinar de forma indirecta. Un mètode consisteix en mesurar la llum de les estrelles que hi ha darrera d’aquests núvols.

“Aquest mètode, per bé que bastant útil, és limitat pel fet que el nivell de detalls que un pot obtenir, depèn de la distribució de les estrelles de fons”, comenta en Paolo Padoan, coautor d’aquesta recerca.

L’any 2006, els astrònoms Padoan, Juvela i Veli-Matti Pelkonen, varen proposar que els mapes de la dispersió de la llum d’aquests núvols, és podien utilitzar com a traçador de la seva estructura interior. La idea és calcular la quantitat de pols situada al llarg de la línia d’observació, mesurant la intensitat de la dispersió d’aquesta llum.

Els núvols foscos, estan feblement il·luminats per les estrelles pròximes. Aquesta llum és dispersa per la pols continguda en els núvols, en un efecte anomenat “núvol brillant” per els astrònoms de harvard, Alyssa Goodman i Jonathan Foster. Aquest efecte prou conegut, en l’observació de les nebuloses de reflexió, com per exemple la del Camaleó.

Per aquest motiu, l’observació d’aquests objectes en l’infraroig proper, pot ajudar a mesurar la massa del material situat dins d’aquests núvols.

Aquesta imatge, correspon a una part del filament del núvol molecular de la Corona Austral. Es una combinació dels filtres J i H, la llum de la banda K del infraroig proper amb l’instrument SOFI del telescopi NTT de l’ESO, presa l’agost del 2006.

veient.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Encara no s’ha trobat aigua líquida a Mart.

L’aigua líquida no s0ha trobat en la superfície de Mart, durant l’ultima dècade que s’ha fet una exhaustiva recerca, segons indiquen investigadors de la Universitat d’Arizona.

Aquesta recerca, suscita el dubte sobre els informes de l’anys 2006, els quals indicaven que en les regions brillants dins d’alguns barrancs, s’emblava que hi fluïa l’aigua líquida, en algun període des del any 1999.

Pelletir i els seus companys de recerca, en utilitzat les dades de la càmera High Resolution Imaging Science Experiment (HiRISE), la qual ha proporcionat les millors imatges de la superfície de Mart, des de l’any 2006.

Els investigadors en aplicat  la física dels fluids, sota condicions del planeta Mart, per determinar com s’esdevindria un flux d’aigua líquida, o bé un allau de rauna granular seca, com sorra o grava.

Segons Pelletier, “el cas que fos material sec granular, seria el guanyador”, segueix comentant, “em sorprendria pensar, que anàvem a demostrar que era aigua líquida”.

Tot i que un allau de runa seca, sembla la millor possibilitat pels càlculs dels models informàtics, en Pelletier i en McEwen, afegeixen que també es possible que les imatges de la HiRISE, mostrin fluxos de fang molt gruixut que contingui entre un 50 i 60 per cent de sediment. Aquest fang tindria la consistència similar a la melassa  o lava calenta. Encara que observat des de l’orbita de la Mars Reconnaissance Orbiter, semblaria una allau seca.

En la imatge de l’esquerra és mostra una part d’una fotografia de la HiRISE semblant a una estria brillant en un esborranc, dins d’un cràter de la regió de Centauri Montes. Les dues imatges acolorides, estan generades per un model informàtic numèric creat pel grup de recerca. La imatge del mig, suggereix un dipòsit d’inundació d’aigua líquida apareixent pel esborranc. La veta de la imatge de la dreta, mostra un flux de runa seca. El model de la runa seca, és el que més s’assembla al observat per la HiRISE.

centauri-montes.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Les últimes confessions d’una estrella moribunda.

Investigant una brillant bombolla de gas i pols, que encercla una estrella moribunda, el Telescopi Espacial Hubble de la NASA, ha observat unes estructures que havien passat desapercebudes fins ara.

L’objecte anomenat NGC 2371, és una nebulosa planetària, romanent d’una estrella. L’estrella visible en el centre d’aquesta nebulosa, és el nucli supercalent d’una anterior estrella gegant vermella.

L’abrasadora temperatura superficial és d’uns 270.000º F, l’estrella està situada a uns 4.300 anys llum de nosaltres, dins de la constel·lació de Geminies.

La imatge del hubble, ens mostra uns quants trets notables, com els núvols rosats prominents al davant i al costa de l’estrella central. Aquest color indica que aquests núvols, són relativament joves i densos, comparats amb la resta de gas de la nebulosa.

Altres punts més nombrosos i petits, que estan situats al voltant de l’estrella, representen ejeccions de matèria al llarg d’una direcci´´o específica. Aquesta direcció va canviant en relació als últims milers d’anys. Aquesta conducta no s’esntén prou bé, sinó fos que existís una segona estrella orbitant a l’estrella central.

Aquesta imatge va ser capturada per la Càmera Planeària2 del telescopi espacial Hubble el novembre del 2007. Està representada en fals color, preparada a través de filtres que detecten la llum provinent del sofre i nitrogen (color vermell), hidrogen (color verd) i oxigen (color blau).

ngc-2371.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Buscant un cràter per tornar a la Lluna.

La NASA ha obtingut el mapa en la major difinició de la regió polar sud de la Lluna, amb una resolució de 20 metres per píxel. Per aquesta tasca, els científics del Jet Propulsion Laboratory de Pasadena (Estats Units), han utilitzat el radar del Sistema Solar de Godstone, situat en el desert de Mojave a Califòrnia.

Aquestes dades han permés generar una animació d’un futur descens d’un “lander” lunar,  amb tripulació humanà en les proximitats del cràter Shackelton.

Les imatges d’aquest mapa, indiquen que la regió del pol sud del cràter Shackelton, són més abruptes del que és creia fins ara. Aquest possible aterratge en aquesta regió lunar, està prevista al voltant del any 2020.

Els experiments que faran els futurs exploradors humans a la Lluna, ajudaran als astrobiòlegs a entendre com es poden adaptar els organismes de la Terra, més enllà del nostre planeta. D’aquesta manera la Lluna, serà el banc de proves per a futures colonitzacions al planeta Mart.

crater-shackelton.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Allaus en els penya-segats del pol nord de Mart.

Sorprenentment, en aquesta imatge la càmera HiRISE de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, ha captat com a mínim quatre allaus de runa, caient per una pendent del pol nord de Mart.

La imatge de l’esquerra ens mostra el context de la situació d’aquests allaus, emmarcats en espais de color blanc, els quals ens indiquen les localitzacions que al costat estan més detallades, cal destacar que per augmentar el contrast, les imatges estan en fals color.

El material responsable d’aquests allaus, es probablement sorra fina que al glaçar-se, s’ha separat de grans blocs de pedra i, ha precipitat en el penya-segat. La observació d’aquests allaus, és mostra espectacular degut als núvols de pols que aixequen al tocar a terra el material rocós.

El núvol de pols més gran, té unes dimensions aproximades d’uns 180 metres de costat a costat i s’estén uns 190 metres de la base del penya-segat.

Les càmeres de les sondes que orbiten al planeta mart, han pres milers de fotografies que han permès als científics, muntar la història geològica del planeta. La majoria d’aquestes imatges revelen que els paisatges no han canviat en els últims milions d’anys. Per aquest motiu, aquestes imatges són molt interessants, ja que mostren canvis geològics a nivell local.

El penya-segat que veiem en aquesta imatge, correspon als estrats de dipòsits situats en el pol nord. L’alçada d’aquest talús, és d’uns 700 metres, amb unes pendents que arriben als 60 graus. La part superior d’aquests estrats, estan coberts per una brillant capa gebrada de diòxid de carboni. La regió del mig (en color rosadenc-marronós) són estrats difícils d’observar en aquesta imatge, formats principalment per gel, barrejats amb pols. Els dipòsits més foscos sota de tot, amb pendents més suaus de menys de 20 graus, estan formats probablemente per gel i sorra.

allaus-a-mart.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 

1 comentari

L’enfiladís Prometeu.

Podem observar la curiosa i interessant estructura del anell F del planeta Saturn, després de pas entre aquests anells del satèl·lit Prometeu. Per altre banda, podem observar el satèl·lit Atles, de tant sols 32 quilòmetres d’amplada, al fons de la imatge, vist entre els anells A i F.

Aquesta imatge és va fer des del costat no il·luminat dels anells, des d’un angle aproximat de 28º per damunt del pla dels anells. La imatge és va prendre en llum visible amb la càmera d’angle estret de la sonda Cassini de la NASA, el passat dia 23 de gener d’aquest any.

La sonda en el moment de capturar aquesta imatge, es trobava a una distància del planeta de 1,7 milions de quilòmetres, amb un angle de fase de 41º. La resolució de la imatge és de 10 quilòmetres per píxel.

prometeu.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Spitzer, observa els diamants del espai.

Els diamants que poden ser força rars a la Terra, són sorprenentment comuns a l’espai. Si més no, això és el que han observat els “supersensibles ulls infrarojos” del telescopi espacial Spitzer de la NASA.

Utilitzant simulacions informàtiques, els investigadors han desenvolupat una estratègia per descobrir aquests diamants a l’espai, d’unes dimensions equivalenta a un nanòmetre (una mil mil·lionèsima de metre). Aquestes gemmes són aproximadament 25.000 vegades més petites que un gra de sorra, massa petites per posar-la en un anell de prometatge!. Però els astrònoms creuen que aquestes partícules minúscules podrien proporcionar informació valuosa a les molècules amb molta concentració de carboni, la base de la vida a la Terra.

Els científics varen començar a reflexionar seriosament sobre aquesta presència de diamants a l’espai, en la dècade de 1980, quan observaven en els estudis dels  meteorits que arribaven a la Terra, diamants d’una grandària de nanòmetres.

Els astrònoms varen determinar que un 3 per cent de tot el carboni trobat en meteorits, venia en forma de “nanodiamants”. Si els meteorits són un reflex del contingut de la pols de l’espai exterior, els càlculs ens mostren que només un gram de pols i gas en un núvol còsmic, podria contenir tan com 10.000 bilions de nanodiamants.

“La pregunta que sempre se’ns fa és, si els nanodiamants són tan abundants a l’espai, per què no els hem vist abans?”. Comenta en Charles Bauschlider del Ames Research Center. “La veritat és que no sabíem prou de les propietats infraroges i electròniques d’aquests diamants com per detectar la seva empremta digitalment”.

Per resoldre aquest dilema, Bauschilder i el seu equip,en utilitzat un programa informàtic per simular les condicions del medi interestel·lar (l’espai situat entre les estrelles), omplert de nanodiamants. Varen adonar-se que aquests diamants espacials, brillen intensament en gammes de llum infraroges de 3,4 a 3,5 microns i, entre 6 a 10 microns; regió del espectre on el Spitzer és especialment sensible.

Els astrònoms haurien de ser capaços de veure aquests diamants celestes, buscant les seves “empremtes digitals infraroges”. Quan la llum d’una estrella pròxima elimina una molècula, els seus lligams s’estenen, és torcen i dobleguen, emeten un color distintiu de llum infraroja. Semblant a la llum blanca en travessar un prisma, i reflectint l’arcs de Sant Martí. Així doncs l’espectròmetre infraroig del Spitzer, divideix la llum infraroja, permeten als científics observar les traces de cada molècula individualment.

els-diamants-del-spitzer.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »