Arxiu per Març, 2008

La companyia aeroespacial EADS, produirà en cadena els vehicles per us turístic.

La companyia europea Astrium, una filial de l’empresa que construeix els coets Ariane, ja té els plànols del vehicle comercial, que podrà situar als passatgers fins a una alçada d’uns 100 quilòmetres de la superfície terrestre.

L’estudi de mercat, suggereix que hi hauran unes 15.000 persones al any, que pagaran uns 200.000 €, per poder fer el viatge de la seva vida.

Astrium preveu produir 10 avions a l’any. “Per satisfer les necessitats del mercat, ens caldrà més avions, ja que quan el funcionament sigui regular, hi haurà una disminució en el preu i un augment en els clients”, comenta en Robert Laine, tècnic principal de l’empresa paneuropea, encarregada de la construcció del aparell.

D’aquesta manera, es desenvoluparà un model de negoci aeronàutic clàssic. Algú construirà els avions, algú els dirigirà, algú vendra els bitllers i potser algú proporcionarà l’allotjament, com a qualsevol turista.

El test del túnel de vent, ha demostrat la forma aerodinàmica dels motors Romero, propulsors del vehicle que és situar“a per sobre dels 100 quilòmetres, després de funcionar fins a 31 segons.

El motor utilitzarà com a combustible un propulsor d’oxigen i metà líquid, per proporcionar més d’un quilòmetre per segon, necessari per travessar la part superior de l’atmosfera terrestre. D’aquesta manera, un 50% aproximadament de la massa del avió serà combustible.

La intenció, és produir un vehicle que pugui asseure cinc individus; un pilot i quatre passatgers.

El model de producció, utilitzarà motors de reacció normals per enlairar-se fins als 12 quilòmetres d’alçada. Des d’allà, els motor del coet el situara el situarà als 60 quilòmetres en només 80 segons. Passat aquest temps, el motor s’apagarà, i amb aquesta velocitat és col·locarà per damunt dels 100 quilòmetres.

spaceplane.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. També podeu trobar una noticia publicada sobre aquest tema, el dia 18 de juny de 2007.

1 comentari

Noves taques observades a Júpiter.

Els científics han observat unes taques lluminoses inesperades en el planeta júpiter, provocades per la seva lluna, Io.

A més de mostrar l’activitat volcànica més espectacular del Sistema Solar, Io provoca aurores en el seu planeta mare, similars a les aurores de la Terra. Les emissions que provoquen aquestes aurores, s’anomenen “empremta d’Io”.

Dels estudis previs, els investigadors ja havien observat que l’empremta d’Io, produïa unes taques brillants, que tot seguit es convertien en aurores. Aquestes taques estan localitzades al final d’una corrent de partícules carregades, que envolten al planeta.

Ara, aquest grup de planetólegs de Bèlgica i Alemanya, han descobert que l’empremta d’Io, podria incloure un dèbil flux de partícules a la corrent principal.

Segons comenta en Bertrand Bonfond, de la Universitat de Liège (Bèlgica), “previament només havien observat una corrent descendent, en les configuracions d’Io i del camp magnètic de Júpiter. Però ara, que tenim la imatge complerta, ens donen uns resultats sorprenents, que cap teoria pronosticava, amb uns corrents ascendents”.

Io obstrueix el flux de partícules carregades (o plasma) al voltant de júpiter. Mentre aquest satèl·lit interromp el flux, genera potents ones de plasma, que desplacen electrons cap a l’atmosfera de júpiter, creant aquestes aurores.

Aquest descobriment posa en qüestió els anteriors models de l’empremta d’Io, comenta en Bonfond. Ell i els seus col·legues proposen una nova interpretació, en la qual els raigs dels electrons viatgen d’un hemisferi jovià a un altre.

ifp_bonfond04.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

S’ha mort Sir Artur C. Clarke.

L’escriptor, inventor, físic i matemàtic, Sir Artur C. Clarke, va morir ahir a l’edat de 90 anys, com a conseqüència d’una insuficiència cardíaca. Va ser un mestre de la ciència ficció, on recordem el famós “2001 una odissea espacial” publicada l’any 1968. Clarke va escriure molts més llibres i nombrosos articles de ficció i no ficció.

Alguns dels seus llibres són: 2001 una odissea espacial, Encontre amb Rama, Fonts del paradís, així com la saga, 2010 Odissea dos, 2061 Odissea tres, 3001 l’Odissea final, El Martillo de Dios, etc.

accportrait.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Gel a Promethei Planum.

Promethei Planum, és una àrea on en el transcurs de les estacions queda coberta per una capa de gel, que arriba als 3.500 metres de gruix en la regió propera del pol sud, tal com va observar la sonda Mars Express, des de la Càmera Estero d’Alta Resolució el passat dia 22 de setembre de 2005.

Promethei Planum, és una regió del planeta Mart, situada aproximadament a 76º de latitud sud i 105º de longitud est.

En aquesta zona, podem observar un cràter meteòric d’uns 100 quilòmetres de diàmetre i una fondaria d’uns 800 metres, l’interior del qual esta cobert de gel.

En el centre de la imatge, observem unes estructures que poden haver estat creades per colades basàltiques d’origen volcànic. Les dunes fosques que hi ha al fons de la imatge, estan constituïdes probablement per la pols o cendra de l’activitat volcànica.

Aquesta regió, esta al costat del casquet polar sud, on en els seus flancs costeruts ens mostren un gel blanc i net, amb uns espesors que varien entre els 900 i 1100 metres.

promethei-planum.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una factoria d’oxigen, en una galàxia propera.

Aquesta imatge, presa per l’Observatori de Raigs X Chandra, de la NASA, ens mostra la “runa” conseqüència de l’explosió d’una estrella massiva, situada en el Gran Núvol de Magallanes, una petita galàxia situada a uns 160.000 anys llum de la Terra.

El romanent d’aquesta supernova (SNR) N132D, és el més brillant que hi ha en els núvols de magallanes, i pertany a una rara classe de romanents rics en oxigen. Es creu que gran part del oxigen que respirem a la Terra, ha vingut d’explosions similars a aquesta.

Els colors de la imatge ens mostren els raigs X de baixa energia (color vermell), els ragis X intermedis (color verd) i els raigs X d’alta energia (color blau). Les substancials quantitats d’oxigen, es detecten en aquesta imatge, especialment en les regions de color verd, en el centre de la imatge.

Tanmateix, l’expansió de la “closca” d’oxigen en forma d’el·lipse, observada a N132D, no s’ha detectat a G292.0+1.8  o Puppis A, una SNR rica en oxigen similar a N132D (al voltant de 3.000 anys, unes deu vagades més antiga que Cassiopea A).

L’origen d’aquesta closca, es desconeguda, però podria haver estat creada com a conseqüència d’una “bombolla de níquel”, poc després de l’explosió de la supernova, provocada per l’energia radioactiva en la explosió del níquel.

En definitiva, l’aportació d’aquestes observacions ens ajuda a comprendre les explosions d’aquestes estrelles massives i com s’estenen els elements pesants com l’oxigen, que envolta l’espai.

n132d.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Observant la regió polar nord d’Enceladus.

Aquesta fotografia, és un mosaic de tres imatges d’alta resolució de la regió polar nord, del satèl·lit Enceladus, una lluna de Saturn.

Aquest mes, la sonda Cassini ha fet una aproximació al satèl·lit, per tal de poder observar entre altres coses, els plomalls de gas, resultat de la seva activitat interna.

Comparant la regió polar sud, amb la nord, és pot observar que aquesta és més vella i coberta amb més cràters. Aquests es poden observar en diferents fases d’erosió, com a conseqüència de l’activitat tectònica i de generació de la calor interna del subsòl.

Molts dels cràters que observem, semblen tallats per escletxes paral·leles dins d’una regió amb molta densitat de cràters. També podem observar una gran varietat de cràters meteòrics, amb diferents inclinacions de les parets; cràters petits dins d’altres cràters, circumstància que podria indicar que la crosta glacial, estava més calenta en un temps passat.

Els dos cràters més importants d’aquesta regió, són Ali Baba i Aladin (situats en el centre de la imatge). També podem apreciar unes regions més joves, com Samarkand Sulci, una zona del terreny que va del sud al nord, amb multitut de fractures tectòniques i carenes muntanyoses.

La regió de Samarkand Sulci, ja va ser observada anteriorment per la sonda Voyager, la qual va reconeixer els principals cràters. En aquella època, es va pensar que la formació d’aquesta regió, hauria destruït tots els cràters. Tanmateix, les imatges de la sonda Cassini, ens mostren els romanents perimetrals dels cràters que han sobreviscut, a aquesta formació.

Aquesta informació, proporciona unes evidències que modifiquen els processos tectònics dels terrenys més vells, alhora que ajuden als científics a desenvolupar els processos de la història geològica d’aquests terrenys.

La regió fotografia d’Enceladus, cobreix una zona d’uns 505 quilòmetres de costat a costat. La imatge és va prendre en llum visible, amb la càmera d’angle estret de la sonda Cassini, el passat dia 12 de març de 2008, des de una distància de 32.000 quilòmetres. La resolució de la imatge, és de 176 metres per píxel.

enceladus2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.  També poder tenir més informació, en la noticia publicada en aquesta web, el passat dia 10 de febrer de 2008.

1 comentari

El Spitzer detecta components orgànics i aigua, que poden desenvolupar la vida.

Els investigadors del Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, han descobert grans quantitats de gasos orgànics simples i vapor d’aigua en una regió de formació planetària, al voltant d’estrelles joves.

Esprement les màximes capacitats d’aquest telescopi, els astrònoms disposen d’una  millor visió de les primeres fases de formació planetària, que pot ajudar a trobar els orígens del nostre propi Sistema Solar i potencialment, trobar vida en altres sistemes planetàris.

John Carr del Laboratori de Recerca Naval de Washington i Joan Najita del Observatori Nacional d’Astronomia Òptica de Tucson, han desenvolupat una nova tècnica que utilitza el espectrògraf infraroig del Spitzer, per mesurar i analitzar la composició química dels gasos que hi ha dins dels discs protoplanetàris. Aquests discs plans de gas i pols, encerclen les joves estrelles. Els científics, creuen que proporcionen els materials de construcció per a planetes i satèl·lits, que finalment després de milions d’anys d’evolució, acaben com a sistemes planetaris com el nostre.

Segons en John Carr, “gran part del material que hi ha dins del disc és gas, el seu estudi ha estat difícil en les regions on és formen els planetes, encara que molta més atenció s’ha donat a les partícules sòlides, que són més fàcils d’observar”. En aquesta recerca Carr i Najita, en estudiat els gasos de la regió interior del disc que hi ha al voltant de AA Tauri, una jove estrella de menys d’un milió d’anys d’edat, la qual és una exemple típic d’estrella jove amb disc protoplanetari.

Amb la nova tècnica, s’ha pogut detectar les mostres espectrals de tres molècules orgàniques simples, com són: el cianur d’hidrogen, el diòxid de carboni i l’acetilè, a més de vapor d’aigua.

aa-tauri.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Nous estudis poden confirmar una “equivocació” històrica de 300 anys.

Astrònoms de la Universitat de Rochester, un dels millors centres mundials en l’estudi de les nebuloses planetàries, han anunciat que les estrelles poc massives, inclús alguns planetes “super-Júpiters”, podrien ser responsables de crear alguns d’aquests objectes tan impressionants.

Quan es varen descobrir les primeres nebuloses planetàries, fa uns 300 anys, es van anomenar d’aquesta manera per la semblança de la visió telescòpica del planeta Urà. Encara que de fet, a mitjans del segle 19, els astrònoms ja s’adonaven que aquests objectes, en realitat eren núvols de pols emesa en morir algunes estrelles.

Ara, els investigadors de Rochester, han observat que els planetes o les estrelles de baixa massa, que orbiten a estrelles més velles, podrien ser fonamentals en la creació d’aquestes nebuloses.

“Pocs investigadors, han explorat com es pot propduir una nebulosa planetària, a partir d’un objecte tan petit com pot ser una estrella amb poca massa, una nana marró, o fins i tot un planeta massiu”, comenta en Erick Blackman professor de física i astronomia d’aquesta universitat. “De fet moltes estrelles mitjanes com el nostre Sol, acaben les seves vides com una nebulosa planetària. Aquesta fase només dura unes desenes de milers d’anys. Com sin fos un parpellejar d’ull, per una estrella, tinguem en comte que la seva vida és d’uns 10.000 milions d’anys”.

Després d’exhaurir el seu combustible, i al final de la seva vida, el nucli es contrau i la seva “superfície” s’expandeix. De manera que una de cada cinc nebuloses planetàries, queda de forma esfèrica, mentre que la resta s’allarguen en formes irregulars.

Podem observar la curiosa nebulosa planetària, anomenada del Nebulosa del Ou.

nebulosa-del-ou.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una estrella propera, que podria acollir planetes terrestres.

Un planeta rocós similar a la Terra, podria estar orbitant en alguna de les estrelles més properes a nosaltres i, és podria detectar utilitzant les tècniques existents, segons indica un estudi fet per astrònoms de la Universitat de Califòrnia.

Una de les estrelles més properes al nostre Sol, és Alfa Centauri, una “destinació popular” en els viatges interestel·lars de la ciència ficció.

S’ha elaborat un programa informàtic, on s’indica que és probable la formació de planetes terrestres al voltant del sistema estel·lar Alfa Centauri B, i estar orbitant en la “zona habitable” on l’aigua líquida pugui existir en la superfície d’un planeta.

Els autors d’aquest estudi, Javiera Guedes i Gregory Laughlin, comenten que hi ha certs factors que convergeixen per que Alfa Centauri B, sigui un excel·lent candidat per trobar-hi planetes terrestres. El mètode de detecció és el Doppler, que ha localitzat la majoria dels 228 planetes extrasolars conegutsel qual mesura els canvis de llum d’una estrella provocats pel baldereig minúscul de la força gravitacional d’un planeta en orbita al voltant d’una estrella. Un dels factors que afavoreixen l’ús d’aquesta tècnica a Alfa Centauri B, són la seva brillantor i la seva posició en el cel, que li dóna un període llarg d’observació telescopica a l’hemisferi sud.

alphacentauri.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Comparant les atmosferes de Mart i Venus.

Utilitzant dos vehicles espacials de l’ESA, els científics planetaris estan observant les atmosferes dels planetes Mart i Venus. Aquestes observacions simultànies de les sondes Mars Express i Venus Express, donen les dades necessàries per investigar l’evolució de les atmosferes d’aquests dos planetes.

Els científics anomenen aquesta feina, com a planetologia comparativa. Les sondes Mars i Venus Express, aconsegueixen aquests bons resultats, ja que disposen d’instruments científics molt similars. En concret, l’Analitzador Espacial de Plasma i Àtoms Energètics (ASPERA), són virtualment idèntics, la qual cosa permetrà fer les comparacions directes entre els dos planetes.

Els nous estudis, investiguen directament les regions magnètiques que existeixen en ambdós planetes, i que són els canals predominats a través dels quals s’escapen les partícules carregades elèctricament. Per primera vegada han detectat àtoms sencers que s’escapen de l’atmosfera de Venus i, que mostren un índex de fuita que augmenta deu vegades a Mart, quan va rebre la tempesta solar del any 2006.

Observant els percentatges actuals de pèrdua de les dues atmosferes, els científics creuen que podran tornar enrere el rellotge climàtic, i entendre com eren en el passat.

“Aquests resultats ens donen el potencial de mesurar l’evolució de climes planetaris”, comenta en David Brain, investigador del projecte Venus Express. El fet de que Mart i Venus, siguin els dos llocs amb un important interès pels astrobiòlegs, dona la importància per saber si el planeta vermell, va poder suportar alguna vegada la vida. Per altre banda, estudiant la història de l’atmosfera de Venus, ens podrà ensenyar als científics sobre el fenomen climàtic a la Terra, i del seu escalfament global.

terrestrial_planet_size_com.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »


Apache/2.4.29 (Ubuntu) Server at www.zak.co.il Port 80

Moved Permanently

The document has moved here.

301 Moved Permanently