Arxiu per Març, 2008

Sobreintensitat de l’activitat solar.

Encara que el nou Cicle Solar nº 24, es molt jove, la polaritat magnètica de les taques solar, està associada al vell Cicle nº 23. Aquestes taques solars, alberguen enormes quantitats d’energia destinades a les grans flamarades solars.

El dilluns 25 de març, una erupció de la classe M2, va desencadenar una explosió massiva coronal cap a l’espai. Les senyals de ràdio en ona curta que emet , varen ser escoltades des de la Terra. Una flamarada del tipus M, considerada del tipus mitjà, pot provocar problemes en les emissions de ràdio a la Terra.

En aquesta imatge del SOHO, podem observar el grup de taques solars de creixement ràpid, designades amb els números 989, 988 i 987, formant par del Cicle Solar 23.

sunspots_1024_20080326.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Observació dels plomalls a través d’una estrella.

Les noves mesures d’estructura, densitat i composició dels plomalls d’aigua d’Enceladus, els va obtenir l’espectrògraf ultraviolat de la sonda Cassini,  observant el pas de l’estrella zeta Orionis al passar per darrera d’un d’aquests plomalls, el passat dia 24 d’octubre de 2007, tal com podem observar en aquesta animació.

Els canvis de la llum estel·lar, es van apreciar en quedar esmorteïda al travessar els plomalls i, d’aquesta manera l’espectrógraf va poder analitzar la física i química d’aquestes estructures gasoses.

L’espectrógraf, va detectar fins a quatre corrents de gas d’alta densitat, compostos per vapor d’aigua. La densitat del vapor d’aigua, és de dues vegades el gas que envolta cada raig.

Aquest cálcul confirmà l’anàlisi teòric previ al vol de la sonda, el qual preveia que era segur el pas de la nau a prop d’Enceladus, el qual el va fer el passat dia 12 de març.

enceladus3.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Uns científics identifiquen els asteroides més antics.

Un equip de científics utilitzant les observacions en llum visible i infraroja dels telescopis situats a Mauna Kea (Hawaii), han identificat tres asteroides que semblen estar entre els objectes més vells del nostre Sistema Solar.

L’evidència indica que aquests vells asteroides, han estat inalterats des de fa uns 4.550 milions d’anys, això és el que indiquen, diferents científics de centres i universitats americanes.

“Hem identificat asteroides que no estaven representats, en les mostres dels meteorits que daten dels primers perìodes del Sistema Solar”, comenta la cap de recerca de la Universitat de Maryland, Jessica Sunshine. “Aquests asteroides són els principals candidats per a futures missions espacials, per proporcionar la informació necessària per comprendre l’evolució dels primers milions d’anys del Sistema Solar”.

Al començament del Sistema Solar, hi havia només un núvol en forma de disc calent, la primitiva nebulosa solar. Quan aquesta nebulosa es va refredar, els primers materials es van condensar en partícules sòlides, riques en elements com el calci i alumini. Finalment totes les partícules sòlides es van agrupar per formar les pedres de construcció dels cometes, asteroides i planetes.

Els astrònoms han pensat que com a mínim, alguns d’aquests asteroides més vells del Sistema Solar, haurien d’estar enriquits en calci i alumini, però, fins a l’estudi actual encara no se n’havien identificat.

Els meteorits trobats a la Terra, contenen petites mostres d’aquests primitius materials que es van condensar.

La imatge correspon a la mostra 3509 del meteorit CV3 Allende, serrat en fragments d’un cm de gruix. Aquesta mostra va servir per la recerca d’aquest treball.

cv3-allende.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

SNR 0509-67.5, una potent explosió estel·lar.

Aquesta combinació d’imatges en llum òptica i raigs X, ens mostra les seqüeles d’una potent explosió d’una supernova en el Gran Núvol de Magallanes (LMC), una petita galàxia situada a uns 160.000 anys llum de la Terra. La runa d’aquesta explosió, romanent de la supernova, s’anomena SNR 0509-67.5. En el requadre superior dret, podem observar la imatge capturada pel Observatori de Raigs X Chandra, on en els raigs X de baixa energia es mostren en color vermell, els raigs X intermedis en color verd i els d’alta energia de color blau.

L’any 2004, els científics del Chandra varen utilitzar la SNR 0509-67.5 per estudiar si era el resultat d’una explosió d’una supernova del tipus Ia, utilitzant com anàlisis els seus elements, com són el silici o el ferro. El tipus Ia, és una supernova on la responsable es una nana blanca, situada dins d’un sistema d’un sistema binari, que arriba a la massa critica i explota.

En la imatge inferior dreta, observem els efectes de la supernova, amb llum òptica a través del telescopi de 4 metres de diàmetre de la Fundació Nacional per la Ciència Blanco, situat a Cerro Tololo a Xile. En aquesta imatge se’ns mostra la polseguera de la supernova envoltant a estrelles veïnes de LMC (que provoquen uns especials ecos en color blau, mentre que les estrelles apareixen en color taronja). La llum d’aquests ecos viatja cap a nosaltres, observant-la centenars d’anys després de la seva explosió, podeu observar aquest moviment en aquest vídeo.

Finalment podem observar en la imatge gran, tota la regió a través del telecopi Curtis Schmidt de 0.9 metres de diàmetre, de la Universitat de Michigan. En uns requadres, estan situades les zones corresponents a la supernova SNR 0509-67.5, amb el seu corresponen eco lluminós.

Aquesta és la primera vegada que els astrònoms han utilitzat els dos mètodes d’observació (raigs X i observacions òptiques d’ecos), per calcular l’energia d’una explosió d’una supernova.

snr0509.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Regions de sal, al sud del planeta Mart.

Aquesta imatge d’alta resolució, ens mostra una regió de la superfície del planeta Mart, amb una important concentració de sal. La càmera High Resolution Imaging Science Experiment (HiRISE) de la NASA, va capturar aquesta imatge el passat 30 de març de 2007. Els colors de la fotografia, són propers als reals. El jaciment d’aquest mineral de clorur, es pot apreciar en un color brillant, semblant als jaciments de la Terra. El dipòsit sembla que estigui, emergint per sobre del material erosionat de la superfície.

L’evidència que aquest lloc, juntament amb d’altres 200 situats en les terres altes del sud de Mart, guarden els dipòsits de salt, és com a conseqüència de les observacions del Thermal Emission Imaging System a bord de la sonda Mars Odyssey de la NASA.

Els dipòsits de salt, són típics de les depressions topogràfiques que podem observar clarament en aquesta imatge. Formen part part de les regions on va haver una gran circulació d’aigua, i que segurament és va evaporar, deixant enrere els seus minerals.

En aquesta imatge, podem observar els corresponents requadres de color vermell, de les imatges més detallades.

La zona correspon aproximadament als 221º de longitud est, i a 38,8º de latitud sud, dins de la abrupta regió de Terra Sirenum.

sal-a-mart.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

“Pi of the Sky”, observa un GRB.

Durant la nit del 18 al 19 de març d’aquest any, l’aparell anomenat “Pi of the Sky“, situat en el observatori astronòmic de Las Campanas, a Xile, va observar un flaix òptic excepcionalment brillant ( a les 6h 12m T.U), arribant a la magnitud de 5.8. Aquesta regió correspont a una zona observada pel satèl·lit Swift, a partir d’unes exposicions fetes a partir de les 5h 49m T.U. Automàticament, varen detectar l’algoritme d’identificació del flaix.

La primera imatge del flaix de 2 segons, va ser observada pel Swift, identificada com a GRB 080319B. Aquest primer flaix, va ser enregistrat en un marge del requadre de la imatge. Després de 3 imatges més, capturades pel Swift, ja va ser possible col·locar el GRB, en el centre del requadre de la imatge. Les posteriors imatges, mostren una decadència de la font, fins a la magnitud 11, en tan sols 4 minuts.

El “Pi of the Sky”, és una observació combinada de les dades de raig gamma del Swift, convertint-se en la primera confirmació òptica i gamma amb una precisió de 10″.

El sistema de treball de “Pi of the Sky”, es basa en el control continu del cel, amb exposicions de 10s, per tal de detectar els flaixos òptics independentment de la informació rebuda pel satèl·lit.

Observar l’emissió òptica de raig gamma de menys de 2 minuts, és crucial per entendre el mecanisme, que allibera una gran quantitat d’energia i, que és creu que està lligada a col·lapses d’estrelles massives, que poden acabar en la formació de forats negres. Encara que tot això, forma part encara d’un gran misteri.

grb-080319b.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Tità podria tenir un oceà intern.

Aquesta imatge, ens mostra una secció transversal de la lluna de Saturn, Tità. Els científics de la missió Cassini, creuen que hi pot haver un estrat inferior d’aigua líquida barrejada amb amoníac, al voltant d’uns 100 quilòmetres per sota de la superfície d’aquest satèl·lit.

La suposició de que Tità, contingui aquest oceà intern, s’ha generat com a resultat de les dades recollides pel Synthetic Aperture Radar de la sonda Cassini, després de 19 passos per separat per sobre de la superfície de Tità, entre l’octubre de 2005 i el maig de 2007.

Utilitzant les dades del radar, els científics i enginyers han establer 50 localitzacions en la superfície de Tità. Després han intentat localitzar formacións geològiques, com llacs, canyons o serralades de muntanyes, en les aproximacions de la Cassini fetes anteriorment. D’aquesta manera, han trobat que algunes marques de la seva superfície havien canviat de lloc, fins a 31 quilòmetres.

Per explicar aquests moviments, més enllà de les pertorbacions gravitacionals de Saturn i d’altres llunes, cal considerar altres efectes encara no ben entesos.

Poden haver influències del tipus dels estacionals, fenòmens de baixa energia degut a la mateixa rotació de Tità. Una proposta a tenir en comte, és la de considerar que existís una crosta glacial que és desacoblés del seu nucli per un oceà intern. Si aquesta crosta es desacobla del seu nucli, la fluctuació atmosfèrica podria representar la rotació observada.

ocea-de-tita.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

1 comentari

El Hubble troba les primeres molècules orgàniques en un planeta extrasolar.

L’empremta  de la molècula del metà, ha estat localitzada en una atmosfera d’un planeta extrasolar de la grandària de Júpiter, anomenat HD 189733b, a través del Telescopi Espacial Hubble.

En circumstàncies normals, el metà pot jugar un paper clau en la química prebiòtica, que són les reaccions químiques considerades necessàries per formar la vida tal com la coneixem. Encara que el metà, s’ha detectat en la majoria dels planetes del Sistema Solar, aquesta és la primera vegada que és descobreix en un món que orbita en una altre estrella.

Aquesta descoberta, demostra que el Hubble i el seu succesor el James Webb, podran detectar molècules orgàniques,en planetes al voltant d’altres estrelles, utilitzant l’espectroscòpia. D’aquesta manera conèixer les seves “empremtes digitals”, que formen els diversos productes químics.

“Aquest és un pas crucial, conèixer les molècules prebiòtiques ens mostrarà on pot exisitr la vida”, comenta en Mark Swain del Jet Propulsion Laboratory (JPL) de Pasadena (Estats Units), responsable del equip de recerda d’aquest descobriment.

Aquesta descoberta arriba després de les extenses observacions fetes el maig del 2007, amb la Càmera d’Infraroig Proper i l’Espectròmetre de Mutiobjectes (NICMOS) a bord del Hubble. Així mateix confirma l’existència de molècules de vapor d’aigua, descobert abans pel Telescopi Espacial Spitzer. “Amb aquesta descoberta, no hi ha cap dubte de la presència d’aigua”, comenta en Swain.

El planeta HD 189733b, del que ara coneixem la presència de metà i vapor d’aigua, està situat a 63 anys llum de la Terra, dins de la constel·lació de Vulpecula. HD 189733b, és un “Júpiter calent”, és així, degut a que orbita al voltant de la seva estrella en tan sols dos dies. La temperatura de la seva atmosfera, està al voltant dels 900º C, es a dir la mateixa de la fusió de l’argent.

Les observacions d’aquest planeta, s’han fet amb el mètode del transit, es a dir, s’ha observat el planeta durant el pas per davant de la seva estrella, i d’aquesta manera s’ha observat les seves signatures espectrals a través del Hubble.

hd-189733b.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Treballs extravehiculars de la STS-123.

Els astronautes Rick Linnehan (a l’esquerra), especialista de la missió STS-123 i Garret Reisman, enginyer de vol, particpen en la primera sessió planificada d’activitat extravehicular (EVA) de construcció i manteniment de l’Estació Espacial Internacional.

Durant set hores i un minut de treball espacial, Linnehan i Reisman van preparar la logística del mòdul pressuritzat japonès (JLP) per el trasllat des del Space Shuttle Endeveaur, a la zona de carrega neta del mòdul Harmony.

En la imatge d’alta definició, podem observar en Rick Linnehan, treballant subjecta en el sistema robòtic Dextre, de fabricació canadenca, situat al final de l’estació, dins del Mobile Servicing System.

s123e006086.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

L’aigua efervescent d’uns super-guèisers alimentava a un Mart antic.

Enormes dolls d’aigua en estat gasós, sembla que han estat presents en el planeta Mart, alhora que el vulcanisme enlairava pedres i fang, segons comenta un equip de científics.

Els guèisers, es poden formar de dues maneres a la Terra. En alguns casos, l’aigua desplaça amunt el vapor d’aigua, mentre que en altres, són les bombolles de diòxid de carboni les responsables d’aquesta missió.  Els dos tipus de guèisers, poden ser espectaculars, com el de Old Faithful, situat en el Parc Nacional de Yellowstone (Estats Units), el qual enlaire l’aigua bullint fins a una alçada d’uns 45 metres aproximadament.

Ara, els científics han trobat senyals d’antics guèisers en el planeta mart, molt més grans que els de Yellowstone. Enlairant-se fins a un parell de quilòmetres per damunt de la superfície, aquests guèisers marcians llançaven pedres i fang, cobrint una zona d’uns quants quilòmetres al seu voltant.

Segons comenten els científics dirigits per Alistair Bargey, de la Universitat de Lancaster (Regne Unit), aquests guèisers feien erupció com a conseqüència de la força de les bombolles de diòxid de carboni.

L’evidència a favor d’això, apareix en dos llocs diferents de la superfície de Mart, on centenars d’escletxes amb unes dimensions de varis quilòmetres, les  regions s’anomenen Mangala Fossa i Cerberus Fossae. Aquestes regions, són els punts de partida dels amplis canals, per on circulava gran quantitat d’aigua, calculada entre 10 i 100 vegades el flux del riu Amazones.

Sembla ser que una part d’aquesta aigua, hauria estat el resultat de l’erupció en la superfície a través dels enormes guèisers.

A Cerberus Fossae, sembla que l’aigua va arribar a una regió ascendent des d’una escletxa uns quants quilòmetres més enllà. Segons comenta el científics Lionel Wilson, “l’aigua hauria arribat allà per la força d’un gran guèiser”.

Segons els estudis fets, és creu que l’aigua que hauria sortit dels guèisers, hauria arribat fins a uns 4 quilòmetres d’aquestos.

Cal tenir present, que la força d’aquests guèisers esteria ajudada per la dèbil gravetat del planeta mart, un 38% de la terrestre. L’aigua fangosa, en sortir dels guèisers s’hauria congelat ràpidament com a conseqüència de les baixes temperatures d’aquella regió, uns 70º sota zero.

Tot i que sembla que aquests guèisers pòdrien haver estat actius en els últims processos geològics de Mart, ja que el canal connectat a Cerberus Fossae, sembla tenir uns 20 milions d’anys, recordem que el planeta Mart, té una edat aproximada d’uns 4.600 milions d’anys.

gueisers-mart.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »

Moved Permanently


The document has moved here.

Apache/2.4.18 (Ubuntu) Server at www.zak.co.il Port 80