Arxiu per Febrer, 2008

El GALEX revisa les galàxies clàssiques.

El telescopi Galaxy Evolution Explorer (GALEX), és l’intrument més sensible a la radiació ultraviolada llançat a l’espai, el qual investiga les “comunitats estel·lars”, les galàxies durant una etapa d’uns 10.000 milions d’història còsmica.

Des del començament de la seva recerca l’abril del 2003, ha mostrejat centenars de milers de galàxies, mostrant-nos algunes de les regions més calentes del cosmos.

En concret podem observar la galàxia d’Andromeda (anomenada en el catàleg Messier com M-31), situada a uns 2,5 milions d’anys llum i que es creu que és més gran que la nostra Via Làctia. Les dimensions d’aquesta galàxia, són d’uns 260.000 anys llum de grandària, és a dir entre les dues galàxies, podrien haver 10 de la mida d’Andromeda.

Les restes de color blau situades en els braços espirals de la galàxia, acullen estrelles joves, calentes i massives. Mentre que la regió central de color taronja, mostra una congregació d’estrelles més velles, que ja fa molt de temps es varen formar.

Andromeda és un objecte molt brillant, de fet és una de les tres galàxies que és poden observar des de la Terra a simple vista.

Aquesta fotografia, és una combinació de colors, on el blau representa la llum del ultraviolat llunya, mentre que el vermell indica el ultraviolat proper.

La imatge del GALEX capturada amb llum ultraviolada, es pot comparar amb una altre amb llum visible. També podem observar la galàxia satèl·lit M-32, així com la galàxia el·líptica nana NGC 205 (del catàleg M-110), aquesta galàxia té un inusual nucli brillant en radiació ultraviolada que corresponent a estrelles “vermelles” velles.

galex-m31-comp.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

L’estrany comportament de Kes 75.

Aquesta imatge captada pel Observatori de Raigs X Chandra de la NASA, ens mostra el romanent de la supernova anomenada Kes 75, situada a uns 20.000 anys llum de nosaltres.

Els raigs X de baixa energia, s’observen en color vermell, mentre que els d’alta energia els veiem en color blau. El púlsar el veiem en el centre de la imatge, són les restes d’aquesta explosió. La ràpida rotació i el potent camp magnètic d’aquest púlsar han generat un fort vent de partícules energètiques de matèria i antimatèria, que s’allunyen a velocitats properes a la de la llum. El vent d’aquest púlsar ha generat una gran bombolla de gas, al seu voltant.

Es creu que el camp magnètic del púlsar Kes 75, és més potent que la majoria dels púlsars coneguts, però menys que els “magnetars“, una classe d’estrelles de neutrons amb els camps magnètics coneguts, més potents del Univers.

Utilitzant el Rossi X-tray Timing Explorer (RXTE) de la NASA, Fotis Gavrill i el seu equip del Goddard Space Flight Center, han descobert que els potents raigs X d’aquest púlsar són similars als esclats observats prèviament en els magnetars. Es considera que aquests esclats ocorren quan la superfície de l’estrella de neutrons és interrompuda per canvis sobtats en el seu camp magnètic.

El Chandra ha observat aquest objecte durant els últims sis anys, comprovan un augment de brillantor, així com canvis en l’espectre de raigs X, els quals semblen coherents amb el comportament esperat d’un magnetar. D’aquesta manera és podria omplir el buit d’informació que hi ha entre un púlsar i un magnetar.

kes75.jpg

Si voleu més informació, podeu pulsar aquest enllaç.

1 comentari

Una formació geològica de Mart, reproduida amb poca aigua.

Investigadors dels Estats Units i dels Països Baixos, informen d’unes formacions geològiques al planeta Mart, que indiquen que en certs indrets la presència en un passat, la ràpida emissió d’aigua des del interior del planeta. L’aigua líquida és essencial per a tota la vida com ja sabem i, si aquestes reserves d’aigua estiguessin presents en el subsòl de Mart, podrien representar un possible hàbitat per la vida.

Mart conté moltes estructures en forma de “ventall“, alguns d’aquests (uns 10 aproximadament), tenen uns passos cap a vall o acaben en forma d’una gran pica. Des de que els científics varen observar aquestes estrcutures, no hi hagut consens per aclarir la seva formació.

En l’article”Formació en forma de delta per l’emissió ràpida d’aigua en el planeta Mart”, publicada el passat dia 21 de febrer en la revista nature, la investigadora Erin R. Krall i els seus companys del estudi, descriuen com és possible la formació d’una d’aquestes estructures fluvials amb una font mínima d’aigua.

Dins d’un espai d’uns 5 per 12 metres, els investigadors varen representar un cràter de sorra, dins del qual desembocava un flux d’aigua. Mentre l’aigua va recórrer el canal, va dipositar els sediments en forma de ventall.

Amb aquests resultats, els investigadors en generat models que puguin representar les imatges observades per les sondes al planeta Mart, de la sonda Mars Orbiter Laser Altimer.

Els investigadors creuen que aquestes estructures, és podrien formar només en algunes dècades i, no en centernars o milions d’anys segons suggereixen altres models.

Segons comenta Krall, els volums d’aigua que transporten el riu Mississippi en el transcurs de 10 anys, o el Rhin durant 100 anys, podrien formar un estuari d’uns 100 quilòmetres aproximademnt (és refereix a mart).

ventall-a-mart.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La Via Làctia és dues vegades més gruixuda del que ens pensàvem.

El professor d’astrofísica Bryan Gaenler, ha dirigit un equip de recerca i, ha comprovat que la nostra galàxia, la Via Làctia, una espiral aplanada d’uns 100.000 anys llum de costat a costat, té un gruix d’uns 12.000 anys llum, enlloc dels 6.000 que és creia fins ara.

Amb aquest descobriment, ha demostrat que la ciència no cal sempre grans i sofisticats aparells científics, ja que el professor Gaensler i els seus col·legues, han utilitzat dades descarregades d’Internet i un senzill full de càlcul.

Gaensler explica que per fer aquest estudi, han utilitzat les dades de púlsars (estrelles que emeten impulsos regulars). La llum d’aquests púlsars viatja cap a nosaltres, interaccionat amb electrons escampats entre les estrelles dins del Medi Ionitzat Calent (WIM), la qual cosa alenteix la llum.

“En particular, els impulsos de longituds d’ona més llargues (vermell), s’alenteixen més que les longituds d’ona més curtes (blau), així ´´es pot observar com de lluny s’endarrereix el vermell, darrere del blau i d’aquesta manera és pot calcular a través de quant WIM ha viatjat l’impuls.

Si és coneix la distància en precisió del púlsar, llavors es pot resoldre com està de dens el WIM i on s’atura, en altres paraules on està la vora de la nostra galàxia.

“Dels milers de púlsars coneguts dins i al voltant de la nostra galàxia, només uns 60 tenen realment les distàncies conegudes. Per mesurar l’espessor de la Via Làctia, necessitem centrar-nos només en els que estan a dalt o sota del disc de la galàxia, ja que els púlsars situats al voltant del mateix disc no doen en aquest cas una informació útil”.

milkywaymain.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Núvols foscos a Venus.

La sonda Venus Express, ens ha mostrat un planeta on el temps és extremadament variable a gran escala. Brillants boires apareixen en qüestions de dies, arribant del pol sud a les latituds més baixes del sud i, desapareixen molt ràpidament. Aquest “temps global”, a diferència de la Terra, afegit un nou misteri per resoldre als científics.

Aquest planeta cobert per gran quantitat de núvols, és qualsevol cosa excepte un globus monòton, immutable a les longituds d’ona de llum visible. En canvi, en radiació ultraviolada ens mostra veritablement la seva natura, realment dinàmica. Les regions transitòriament fosques i brillants, indiquen on s’absorbeix i on és reflexa la llum ultraviolada respectivament.

El juliol del 2007, la Venus Monitoring Camera (VMC), va captar una sèrie d’imatges que mostraven el desenvolupament en l’hemisferi sud, d’una calima brillant. Al cap d’uns dies, aquest vel d’una alçada força important, continuava el seu augment i esmorteïment, movent-se cap a latituds equatorials.

Aquesy temps global, suggereix que els processos dinàmics, químics o microfísics succeeixen ràpidament en el planeta. Durant aquests episodis, la brillantor de les latituds polars del sud, augmenten a prop d’un terç, alhora que s’esvaeixen ràpidament.

A una alçada aproximadament de 70 quilòmetres, l’atmosfera de Venus conté una gran quantitat de diòxid de carboni, així com petites quiantitats de vapor d’aigua i diòxid de sofre. Aquests gasos estan normalment en un estrat del núvols, que queda bloquejada a la nostra vista, que correspont a la longitud d’ona de llum visible.

Tanmateix, si algun procés atmosfèric alça aquestes molècules més amunt, en la part superior dels núvols, queden exposades a la radiació ultraviolada solar. Aixó trenca les molècules, fent-les altament reactives. Els fragments es troben uns amb altres, i és combinen ràpidament per formar partícules d’àcid sulfúric, creant aquesta calima.

nuvols-foscos-venus.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Spitzer observa un núvol ple de joves estrelles.

Podem observar unes estrelles acabades de nèixer, a través dúl núvol natal de pols situat en la dinàmica regió de Rho Ophiuchi, fotografiat pel Telescopi Espacial Spitzer de la NASA.

Rho Ophiuchi, és una de les regions de formació estel·lar més properes al nostre Sistema Solar, ja que es troba a uns 407 anys llum de nosaltres.

Rho Oph és un complex constituït per un núvol principals d’hidrogen molecular, el qual és el responsable de la formació d’estrelles. Estudis recents observant en radiació X i infraroja, mostren més de 300 objectes estel·lars joves, dins d’aquest núvol. La seva edat mitja, és de només 300.000 anys, molt joves si les comparem amb les estrelles  més velles del Univers, d’uns 12.000 milions d’anys.

Els colors d’aquesta imatge reflecteixen les temperatures relatives i els estats evolutius de les diferents estrelles. Les estrelles més joves, estan envoltades per discs polsegosos de gas, i els seus potencials sistemes solars, que s’estan formant.

Aquests sistemes de discs joves apareixen en color vermell, en aquesta imatge. Alguns d’aquests joves objectes estel·lars, estan envoltats per la pròpia nebulosa. Altres estrelles més desenvolupades, ja han perdut el material natal.

La nebulosa blanquinosa estesa al costat dret de la imatge, és una regió del núvol que brilla com a conseqüència de la fum, emesa per la llum  infraroja, emesa per les joves i brillants estrellas.

rho-ophiuchi.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La sonda Cassini troba que les llunes de Saturn, comparteixen un passat fosc.

Malgrat la increïble diversitat de les llunes del planeta Saturn, la seva és una història de gran interacció. Alguns tenen la superfície molt marcada, d’altres pel que sembla molt bruta, altres ens la mostren en un estat molt primitiu, o amb l’aparença esponjosa.

Tanmateix molts d’ells tenen un fil en comú, una “matèria negra” que cobreix les seves superfícies.

“Estem començant a desenredar els misteris de les diferents i estranyes llunes de Saturn”, comenta Rosaly Lopes, científic del Jet Propulsion Laboratory (JPL). Aquests científics anomenen “ecologia del sistema de Saturn”, a l’ambient que interacciona tot el sistema de satèl·lits. Segons comenta Bonnie Buratti, un altre científic del projecte, “el sistema de Saturn, és realment interessant i, si observem les seves llunes, semblen que canviïn d’una manera, que no són intrínsiques a ells mateixos. Si no, que pot ser el resultat, d’algun tipus de “transport” de material en aquest sistema”.

Els detalls d’aquest transport, no són prou clars encara, l’evidència creixent, suggereix que algun mecanisme ha difós el misteriós material fosc, trobat en algunes llunes. Aquest material podria tenir un origen cometari. Els indicis, és centren en les similituds entre el material fosc trobat en algunes llunes diferents, com Hyperion i Iapetus, o entre Phoebe i Iapetus.

icarus_h.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Hubble descobreix 67 lents gravitatòries, situades en un Univers distant.

Els astrònoms que utilitzen el Telescopi Espacial Hubble, han compilat un catàleg de lents gravitatòries en un Univers distant, descobrint fins a 67 d’aquestes lentes, formades per galàxies massives, el·líptiques i lenticulars. Si aquestes dades són representatives podrien haver fins a 500.000 lents gravitacionals similiars dins del Univers.

Una lent gravitacional, es forma quan la llum procedent d’una galàxia llunyana augmenta i és distorsiona com a conseqüència d’una galaxia massiva més proera,  que és situa en línia recta amb nosaltres. Aquestes lents, permeten als astrònoms observar objectes molt llunyans, fins a retrocedir a un Univers primitiu.

Les 67 lents gravitatories s’han identificat, dins del projecte COSMOS, on observaven una àrea del cel, amb unes dimensions equivalent a nou vegades l’àrea de la Lluna plena. El projecte hi han col·laborat uns quants observatoris astronòmics situats a la Terra, com a l’espai.

De totes aquestes lents gravitatòries, algunes mostren més d’una galàxia de fons. Com a mínim quatre d’aquestes lents, és poden observar l’anell d’Einstein, una imatge circular complerta de la galàxia de fons.

67-lents-gravitatories.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una majoria d’estrelles com el Sol, poden formar planetes rocosos.

Uns astrònoms han descobert que els planetes terrestres, podrien ser molt més comuns del que ens pensem. Aquests resultats suggereixen que poden haver molts mons, que potencialment suportin la vida.

L’astrònom Michael Meyer de la Universitat d’Arizona (Estats units), junt amb companys seus del Telescopi Espacial Spitzer, creuen que com a mínim un 20% , que podria arribar fins al 60% d’estrelles similars al Sol, són candidates per formar planetes rocosos.

Aquests astrònoms han utilitzat el Spitzer per examinar sis estrelles, agrupades segons les seves edats i amb masses comparables amb el Sol. El Sol, té una edat aproximada de 4.600 milions d’anys.

Segons comenta en Meyer, “Voliem estudiar l’evolució del gas i treure la pols que tenen al voltant de les estrelles similars al Sol i, comparar d’aquesta manera els resultats amb les fases anteriors del nostre Sistema Solar”.

“Els investigadors han trobat que aproximadament entre un 10 i 20 per cent de les estrelles joves estudiades, mostren l’emissió de 24 microns a causa de la pols”, comenta en Meyer, el qual segueix, “encara que no veiem sovint la pols calenta al voltant d’estrelles més velles dels 300 milions d’anys”.

Aquestes dades són comparables en l’evolució del nostre Sistema Solar, ja que els models teòrics suggereixen que la Terra va trigar a formar-se, entre 10 i 50 milions d’anys, com a conseqüència de les col·lisions entre cossos més petits.

planetes-rocosos.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Construint la Estació Espacial Internacional.

En la foscor de l’espai, l’astronauta de l’Agencia Espacial Europea, Hans Schelgel participa en el segon passeig espacial de la missió STS 122, en tasques de construcció i manteniment de l’Estació Espacial Internacional (ISS).Durant les sis hores i quaranta cinc minuts d’aquest segon passeig espacial, Schelgel i l’astronauta de la NASA  Rex Walheim (fora de la imatge), van reemplaçar un dipòsit de nitrogen, encarregat entre altres coses de pressuritzar el sistema de refrigeració.

sts-122.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »