Arxiu per Gener, 2008

L’Univers, segons l’Observatori de Raigs X Chandra.

La majoria de l’Univers és fosc. Els protons, neutrons i electrons que fabriquen les estrelles, planetes i, a nosaltres mateixos, representen només una petita fracció de la massa i energia de l’Univers. La resta és fosca i misteriosa. Els raigs X, poden ajudar a revelar els secrets d’aquesta foscor.

L’astrofísica de raigs X, és crucial per la nostra comprensió, no només del Univers que veiem, si no per determinar la física del tot.

Les dues “peces” més grans del Univers: la matèria fosca i l’energia fosca, són de les que en sabem menys i, encarà menys quin serà el desti definitiu del mateix Univers.

La matèria fosca, tendeix a organitzar un Univers Fosc i, l’energia fosca s’encarrega a conduir-lo a part. Així doncs, per una plena comprensió d’aquesta lluita còsmica, exigirà unes eines científiques que ho facin possible.

Energia Fosca.

Al final del segle XX, la nostra percepció del Univers és va sacsejar. En lloc d’alentir-se la seva expansió després del Big Bang, s’estava accelerant. Aquesta acceleració còsmica, degut a la constant cosmològica d’Einstein, ho era a causa de la misteriosa “energia fosca”, o potsert per un desconeixement de la comprensió de la gravetat ?. La resposta a això, encara està per descobrir.

L’estudi amb tècniques de raigs X, de grans regions de galàxies, es creu que podrà donar algunes respostes en un proper futur.

Matèria fosca.

L’altre peça important en l’estructura del Univers, és un altre desconegut: la matèria fosca.

De tot el material que podem “veure” de la matèria fosca, degut als seus efectes gravitacionals, al voltant d’un 85% no emet cap tipus de llum i és radicalment diferent a la matària trobada en els planetes. Els raigs X, podran ajudar a estudiar els seus efectes, en diferents àmbits astronòmics i, d’aquesta manera estudiar la natura d’aquesta substància misteriosa que envaeix l’Univers.

La petita part del pastís d’allò que poden veure els nostres ulls, és tan sols un 4%. Això inclou tot el material intergalàctic, el gas i la pols interestel·lar, estrelles, planetes i la vida en general.

La presència de la matèria fosca va ser suggerida, en la dècade dels anys 1930. Des de llavors els científics utilitzen els seus telescopis i ordinadors per entendre com són els emocionants fenòmens del cosmos observable, així com també entendre quina importància té la matèria fosca en el nostre Univers.

lunivers-del-chandra.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

1 comentari

Un superordinador podria ajudar a resoldre el misteri de l’energia fosca.

Els resultats d’unes simulacions fetes en el Institut de Computació Cosmològica (ICC) de la Universitat de Durham, poden ajudar a resoldre el misteri de l’energia fosca. Aquesta informació indica als cosmòlegs, com mesurar l’energia fosca, una força de repulsió que contraresta la gravetat.

Els descobriments també ajudaran a la fase del disseny de la missió del satèl·lit SPACE (SPectroscopic All-sky Cosmic Explorer), que podria desvelar la natura de l’energia fosca.

El descobriment de l’energia fosca l’any 1998, va ser completament inesperada i entendre la seva naturalessa és un dels problemes més grans de la física.

Els científics creuen que l’energia fosca, conté prop del 70% de la massa del Univers i que aquesta està conduint a l’expansió d’aquest. Si aquesta expansió continua accelerant-se, els experts comenten que és produiria l’anomenat Big Freeze (Gran Glaçada), on el Univers s’expandeix i és converteix en una extensa regió freda amb estrelles que es moren i forats negres.

Les simulacions que durant 11 dies va realitzar la Cosmology Machine (COSMA), representen la distribució de minúscules ones de so en un Univers, amb tan sols uns centenars de milers d’anys de vida.

Aquestes delicades ones, que la majoria s’han destruït durant els 13.000 milions d’anys següents, encara es poden detectar en aquesta simulació.

Canviant la natura de l’energia fosca en les simulacions, els investigadors han descobert que les ones semblen canviar en la seva longitud i que podrien servir com a “regle estàndard” en la mesura de l’energia fosca.

energia-fosca.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Cràter doble a Mercuri.

Comencen a arribar les primeres imatges de gran detall del planeta Mercuri, des de la sonda Messenger, capturades el passat dilluns 14 de gener. En aquest cas podem observar una regió del planeta, que la sonda Mariner 10 no va poder fotografiar.

El cràter doble que observem en la part superior dreta de la imatge, sembla haver estat reomplert per material d’origen volcànic i que posteriorment va estar erosionat formant un espadat, que voreja tota la regió sud d’aquest cràter.

També podem observar que més amunt a l’esquerra, hi ha un altre cràter més petit que també ha estat escapçat per aquest penya-segat.

Aquesta imatge la va prendre la sonda Messenger des d’una distància de 18.000 quilòmetres. La regió fotografiada és d’uns 500 quilòmetres aproximadament i, podem observar cràter d’unes dimensions de fins a 1 quilòmetre.

messenger2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. També podeu trobar més informació, en la noticia d’aquesta pàgina publicada el dia 16 de gener de 2008.

1 comentari

Mart a prop de la Lluna.

La nit del dissabte a diumenge (1 h T.U. del 20 de gener), hi haurà un apropament del planeta Mart amb la Lluna, la distància aparent entre els dos cossos serà de 0,8º.

La Lluna estarà amb una bona alçada respecte al horitzó. El planeta Mart prou brillant i amb un diàmetre aparent per aprofitar i fer una sessió d’imatges.

Esperem que el temps ens acompanyi.

lluna-mart.jpg

Imatge Starry Night Pro.

1 comentari

Epimateu en detall.

La sonda Cassini va acabar l’any 2007, enviant-nos unes detalles imatges de la regió polar sud de la lluna de Saturn, Epimateu (un dels quatre fills de Japetus).

La visió que ens ofereix aquesta imatge, podria ser les restes d’un gran cràter meteòric, que cobreix la majoria d’aquesta esfera i que podria ser la responsable de la forma lleugerament aplanada d’aquesta regió. Epimateu és un satèl·lit, amb unes dimensions de 116 quilòmetres aproximadament.

La imatge també ens mostra dos tipus diferents de terreny: àrees més llises i fosques, i un terreny una mica més groguenc, fracturat i més brillant. Una interpretació d’aquesta imatge, és que el material fosc evidentment es mou pendent avall i probablement té un contingut de gel més baix que el material més brillant, que sembla més com una “roca subjacent”. No obstant això, és probable que els materials dels dos tipus de terreny siguin rics en gel d’aigua.

Les imatges que utilitzaren per crear aquesta fotografia de color realçat, és varen capturar amb la càmera d’angle estret de la sonda Cassini, el passat dia 3 de desembre de 2007. Les imatges és varen prendre des d’una distància de 37.400 quilòmetres, el Sol estava situat en un angle de 65 graus. La resolució d’aquesta imatge és de 224 metres per píxel.

epimateu.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Messenger ja arribat a Mercuri.

El dilluns 14 de gener, a les 19:04:39 UTC la sonda Messenger, va fer el major acostament al planeta Mercuri, passant tan sols a 200 quilòmetres de la seva superfície.

La sonda va capturar imatges en alta definició, amb la càmera d’Angle Estret que forma part del Mercury Dual Imaging System (MDIS). La imatge que presentem ara, la va prendre el dia abans (13 de gener), quan el vehicle estava a uns 760.000 quilòmetres de distància. Mercuri és un planeta amb un diàmetre de 4.880 quilòmetres i aquí el podem observar amb una resolució d’uns 20 quilòmetres per píxel.

Durant aquest acostament el instrument MDIS recollirà més de 1.200 imatges del planeta, incloent-hi regions de la seva superfície mai vistes fins ara. El MDIS es tan sols un més dels instruments que recolliran informació sobre aquest misteriós planeta, ja que el Mercury Atmospheric Surface Composition Spectrometer (MASCS), observarà en detall la seva superfície i la seva tènue atmosfera. El magnetòmetre del Messenger (MAG) mesurarà acuradament el camp magnètic del planeta, el Energetic Particle Plasma Spectrometer (EPPS) està preparat per analitzar les interaccions del vent solar. El Mercury Laser Altimeter (MLA) registrarà la topografia de la superfície al llarg d’un estret perfil. Finalment el Gamma-Ray Neutron Spectrometer (GRNS) i el X-Ray Spectrometer (XRS) faran les primeres mesures de la seva superfície analitzant la seva composició bàsica.

messenger1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Hubble observa un anell doble d’Einstein.

El telescopi espacial Hubble, ha observat una alineació òptica mai vista fins ara a l’espai: un parell d’anells que brillen, com a conseqüència de dues galàxies distans que il·luminen per darrera una galàxia massiva, que està situada en un primer pla.

Més enllà de la novetat d’un fenomen rar, aquesta imatge pot donar informació sobre la matèria fosca, energia fosca, la naturalesa de les galàxies distants, o fins i tot de la curvatura del Univers.

Aquest anell doble, ha estat localitzat per un equi`p internacional d’astrònoms dirigits per Rapahel Gavazzi i Tommaso Treu de la Universitat de Califòrnia, a través del Sloan Lens Advanced Camera for Surveys (SLACS).

El fenomen anomenat lent gravitatòria, succeix quan una galàxia massiva situada en un primer pla, doblega els raigs d’una galàxia distant situada al darrera. Quan les dues galàxies s’alineen exactament, la llum forma un cercle anomenat “anell d’Einstein”. Si hi ha una segona galàxia de fons en la mateixa línia de llum, es produirà un segon anell.

Segons Tomamaso Treu, hi ha 1 possibilitat entre 10.000 d’observar un fenomen d’aquestes característiques.

La galàxia massiva que veiem en un primer pla, està situada a uns 3.000 milions d’anys llum de distància. L’anell interior i l’exterior corresponen a galàxies situades a 6.000 i 11.000 milions d’anys llum respectivament.

doble-anell-deinstein.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Cràter amb un clot central.

En aquesta imatge podem observar un cràter encara sense nom, situat en una latitud mitjana del sud. Els cràters meteòrics tenen morfologies diferents depenent de la mida del objecte responsable del impacte, així com de les propietats del seu material.

Els impactes més petits generen cràters formant unes conques, mentre que els impactes més grans formen un cims o pics cnetrals, amb anells perimetrals.

Aquest cràter amb un clot central, no és gaire recent com evidencia la presència d’un cert nombre de petits cràters, que hi han en el seu interior. Últimament la HiRISE ha identificat vasals o clots en alguns cràters recents, que  en imatges en baixa resolució havien passat desapercebuts. Es creu que aquests forats es varen formar per emissions volàtils (gasos), provocats per l’ebullició dels gels presents en els moment del impacte.

Aqquesta imatge es va capturar el passat 21 de setembre de 2007, per la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, des d’una alçada de 258 quilòmetres, amb una resolució de la imatge de 25,8 cm/píxel.

crater-amb-clot-central.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Els discs de pols de l’Arna.

Aquestes imatges capturades amb el Near-Infrared Camera and Multi-Object Spectrometer (NICMOS) a bord del telescopi espacial Hubble, ens mostren un disc de pols que envolta l’estrella jove HD 61005. Els astrònoms han batejat col·loquialment aquest sistema estel·lar com “L’Arna”, per la semblança dels disc de pols amb les ales d’aquest insecte.

L’evergadura de les “ales de l’arna” s’estenen aproximadament fins als 40.000 milions de quilòmetres de l’estrella. El disc negre del centre de la imatge representa el forat del coronògraf de la càmera del NICMOS, que bloqueja la majoria de llum, per tal de poder observar els detalls de disc de pols circumdant.

HD 61005 té aproximadament uns 100 milions d’anys d’edat. Els discs de pols al voltant de l’Arna, són estructures típicament planes, on es poden desenvolupar els planetes, aquesta estrella està a uns 100 anys llum de nosaltres. NICMOS va capturar aquestes imatges entre els anys 2005 i 2006.

hd-61005.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Dues estrelles velles estan formant una segona generació de planetes.

Centenars de milions, o fins i tot milers de milions d’anys després de que els planetes es formessin al voltant de dues estrelles inusuals, una segona formació planetària sembla tenir-hi lloc, segons comenten astrònoms del UCLA.

“Aquesta, es una nova classe d’estrelles que ens mostra la seva maduresa, per la formació d’una segona generació de planetes, molt de temps després de la primera formació planetària”, comenta en Carl Melis, astrònom del UCLA.

Segons en Benjamin Zuckerman, professor de física i astronomia d’aquesta universitat, “si poguéssim agafar un coet en direcció cap a una d’aquestes dues estrelles i comprovar que disposen de planetes en diferents graus de formació, ens enduríem una bona sorpresa”, segueix comentant, “estem veient estrelles amb característiques, que mai s’havien vist”.

Les estrelles són conegudes com: BP Piscium en la constel·lació dels Peixos i TYCHO 4144 329 2 en la constel·lació de l’Ossa Major.

Aquestes estrelles tenen moltes característiques amb les estrelles joves, incloent-hi l’acreció ràpida del gas que esta orbitant en el disc de pols i gas, així com una gran emissió en radiació infraroja, sobretot en el cas de BP Piscium, on es poden apreciar els jets de gas enviats cap a l’espai exterior.

Les estrelles “cremen” liti a mesura que es fan velles, per tan les estrelles joves haurien de tenir grans quantitats d’aquest element. En aquest cas, els astrònoms en trobat que la presència espectroscòpica del liti a BP Piscium, és set vegades menor del esperat en una estrella jove de la seva massa.

No hi cap manera d’explicar aquesta baixa presència del liti a BP Piscium, si és tracta d’una estrella jove, comenta en Carl Melis, “més aviat, el liti s’ha processat ràpidament com si es tractés d’una estrella vella. Altres mesures, també indiquen que aquella estrella és molt vella”.

Els astrònoms esperen trobar noves dades d’aquestes estrelles, utilitzant altres telescopis, incloent-hi el Hubble i el observatori de raigs X Chandra.

En la imatge que podem observar, podem observar l’estrella BP Piscium, de la que surten uns raigs de gas de color verd i vermell. La fotografia esta feta amb el telescopi de 3 metres de diàmetre del Observatori Lick de la Universitat de California.

bp-piscium.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »