Arxiu per Gener, 2008

Panoràmica des del cràter Victòria.

Les imatges que rebem de Mart, aconsegueixen cada vegada més, una qualitat excel·lent. El ròver Opportunity, ja arribat quasi bé al fons del cràter Victòria, després del seu descens iniciat en la badia del Ànec. Aquest cràter està situat en la regió del Meridiani Planum.

El ròver el qual farà quatre anys de la seva arribada al planeta vermell, ens proporciona aquesta panoràmica, la qual ens ofereix una gran quantitat de detalls en color.

Les ades que ha recollit aquest ròver, així com les del seu company Spirit, ajudaran a planejar futures missions al planeta.

Podeu polsar aquest enllaç, per tal de contemplar en alta definició la panoràmica d’aquest cràter.

crater-victotra1.jpg

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç. També podeu tenir més informació en les noticies d’aquesta web, publicades els dies 6 de setembre de 2007, 1 d’octubre de 2007 i 2 de novembre de 2007.

 

1 comentari

Conjunció de Venus amb Júpiter.

El mes de febrer (1 de febrer), començara amb una espectacular conjunció entre els planetes Venus i Júpiter, situats en la constel·lació de Sagitari. La brillant parella de planetes, Venus tindrà una magnitud de -4.0 i, Júpiter de -1,9, és podran observar de matinada just abans de la sortida del Sol, en direcció sud-est.

Venus estarà situat per sobre de Júpiter, a una distància aparent de tan sols 0,6º, que ve a ser el diàmetre aparent de la Lluna, la qual estarà situada en una fase de minvant a la dreta de la parella de planetes.

Per poder contemplar i fotografiar aquesta conjunció, ens caldrà disposar d’un horitzó prou pla, ja que l’alçada de Júpiter estarà al voltant dels 10º aproximadament.

venus-jupiter.jpg

Imatge Starry Night Pro.

1 comentari

Interaccions còsmiques.

Les tres galàxies catalogades com NGC 7173 (en la part superior de la imatge), NGC 7174 (a baix a la dreta) i NGC 7176 (a baix a l’esquerra), estan situades a uns 106 milions d’anys llum de nosaltres, en la constel·lació dels Peixos del Sud (Piscis Austrinus).

NGC 7173 i NGC 7176 són dues galàxies el·líptiques, mentre que NGC 7174 és una galàxia espiral, amb unes bandes de pols prou marcades i una llarga cua esguerrada. La visió conjunta de les dues galàxies inferiors (la forma combinada de les dues galàxies, té l’aparença d’una criatura dormint), estiguin interaccionant actualment amb NGC 7176, la qual proporciona nou material a NGC 7174.

Els astrònoms suggereixen que les tres galàxies es fusionaran finalment, formant un “univers illa”, centenars de vegades més massiu que la nostra Via Làctia.

Aquest triplet, forma part d’un anomenat “Grup Compacte”, compilat per l’astrònom canadenc Paul Hickson durant els primers anys de la dècade de 1980. El grup està en la 90ª entrada d’aquest catàleg i, és coneix com a HCG 90, el qual de fet conté quatre membres. Un d’ells, NGC 7192, està per sobre del triplet, a fora d’aquesta imatge i és una altre galàxia espiral.

Els grups compactes, són sistemes relativament aïllats, amb una densitat entre quatre i deu galàxies. Un exemple clar, pot ser el Quartet de Robert. Els grups compactes són laboratoris excel·lents per l’estudi d’interaccions de galàxies i els seus efectes, en particular la formació d’estrelles.

Aquesta imatge del triplet de galàxies, és basa en les dades obtingudes amb l’instrument FORS1 del telescopi VLT de l’ESO, a través de tres filtres (B,V i R).

ngc-7173.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El satèl·lit Integral ens mostra el núvol gegant d’antimatèria.

Després de quatre anys d’observacions, el satèl·lit europeu Integral pot haver resolt un dels misteris més grans de la nostra galàxia, la Via Làctia: l’origen d’un gegantí núvol de partícules d’antimatèria que envolta el centre galàctic.

Les partícules d’antimatèria són similars a les partícules normals, però amb carrega elèctrica oposada. Per exemple, el tipus de partícules responsables de la electricitat es coneixen com electrons, que tenen una càrrega negativa. Els seus homòlges d’antimatèria, és coneixen com a positrons. Els positrons són idèntics en totes les característiques amb els electrons, amb l’excepció que tenen la carrega elèctrica positiva.

Quan una particula com un electró, es troba amb una partícula d’antimatèria positró, les dues partícules es destrueixen una amb l’altre. L’energia d’aquesta anihilació de matèria amb antimatèria, es transforma en raigs gamma.

Durant els anys 1970, els detectors de raig gamma enlairats en globus, varen descobrir aquest enorme núvol al voltant del centre galàctic. Aquest núvol emet en diferetns tipus de raigs gamma, que és produeixen a partir de l’anihilació dels electrons amb els positrons. El núvol té unes dimensions aproximades de 10.000 anys llum i, brilla amb l’energia d’uns 10.000 sols aproximadament. 

La descoberta d’aquest núvol plantejava la pregunta: d’on ve aquesta antimatèria?. Normalment les partícules d’antimatèria com els positrons, són extremadament rars a l’espai exterior, així doncs algun procés ha d’haver creat els positrons a prop del centre de la nostra galàxia.

Gràcies al saltèl·lit Integral, els astrònoms poden tenir una resposta. Aquest satèl·lit, ha descobert que el núvol d’antimatèria no es centra perfectament en el nucli galàctic. El núvol és més llarg en el costat occidental, que en el oriental.

El Integral, també a detectat que certs tipus d’estrelles de sistemes binaris, es distribueixen en la mateixa direcció. Aquestes binaries consten de dues estrelles: una estrella normal i, l’altre que és el romanent d’una estrella que ha explotat. Aquests romanents s’anomenen estrelles de neutrons, o forats negres. Els forats negres i les estrelles de neutrons els fan protagonistes d’aquest sistema binari, agafant el gas del seu company, que al caure ràpidament, s’escalfa i emet raigs X. Per aquesta raó, aquests sistemes binaris, també és coneixen com a sistemes binaris de raigs X.

Segons comenta en Georg Weidenspointer del Institut Max Planck de Física Extraterrestre d’Alemanya, “les primeres estimacions, suggereixen que al voltant de la meitat de tota l’antimatèria esta venint de les binaries de raig X”.

Aquesta imatege, es un recull de les dades del satèl·lit Integral de l’ESA, on es detecten els raigs gamma amb la brillantor de 511 keV. El mapa ens mostra, en el mig el centre galàctic.

antimateria-via-lactia.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Descobrint planetes calents.

Uns astrònoms han anunciat que un misteriós objecte, està orbitant a una estrella que és troba a uns 170 anys llum de nosaltres i que podria haver-se format com a conseqüència de la col·lisió i fusió de dos protoplanetes. Aquest objecte, conegut com 2M1207B, ha confós als astrònoms des de la seva descoberta, per`què es troba fora del estàndard de la física planetària.

Estudiar  2M1207B pot ajudar a interpretar les noves dades d’objectes planetaris distants i saber d’aquesta manera les condicions d’habitabilitat que requereixen els nous mons extrasolars.

“Això és un objecte prou estrany, que necessita una explicació estranya”, comenta l’Eric Mamajeck del Harvard Smithsonian Center for Astrophysics (CfA).

2M1207B orbità a una nana marró, 25 vegades més massiva que el planeta Júpiter, anomenada 2M1207A, situada dins de la constel·lació del Centaure. Els models informàtics dedueixen que 2M1207A és molt jove, només 8 milions d’anys aproximadament i una temperatura al voltant dels 1.000º Kelvin; per aquest motiu el seu company també tindria de tenir la mateixa edat. Ara bé, les observacions ens mostren que 2M1207B està al voltant dels 1.600º Kelvin. La calor addicional, podria ser el resultat d’una col·lisió protoplanetària.

Amb aquesta temperatura, els astrònoms esperaven una certa lluminositat a 2M1207B, però és 10 vegades més dèbil del esperat. Tot i que l’any 2006, els astrònoms suggerien que estava obscurit per un disc polsegós, l’Eric Mamajeck proposa que l’objecte és petit, d’unes dimensions semblants al planeta Saturn i, per això té una àrea de superfície més petita del esperat.

Aquesta imatge composta, ens mostra a 2M1207A, en el centre com una nana marró i al seu costat al que podria ser un planeta extrasolar. La imatge és una compilació de tres exposicions en infraroig, amb el sistema d’òptica adaptativa incorporat al telescopi Yepun de 8,2 metres de diàmetre del VLT de l’ESO, situat al Paranal.

2m1207b.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Mercuri en color.

Fa una setmana, el vehicle espacial MESSENGER va enviar les primeres imatges d’alta resolució, des de que la sonda Mariner 10 fa uns tretna anys, va sobrevolar el planeta Mercuri.

La càmera d’angle estret (WAC) està equipada amb un sistema de 11 filtres de banda estreta, dos filtres de constrast per la llum visible i un filtre de llum ultraviolada. Combinant tots aquests filtres, amb les dades de la MESSENGER han permès aconseguir una imattge d’alta resolució en color. Encara que de fet el color d’aquesta imatge, és una mica diferent de la que podria observar un ull humà.

La imatge en color, s’ha generat combinant tres imatges preses a través dels filtres del WAC, sensibles a les longituds d’ona de: 1000, 700 i 430 nanòmetres (infraroig, vermell i violeta respectivament). L’ull humà només es sensible a la gamma de longitud d’ona que va dels 400 als 700 nanòmetres.

La imatge és va capturar el passat dia 14 de gener, des de una distància de 27.000 quilòmetres.

messenger3.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Acostament a la Terra del asteroide 2007 TU24.

L’asteroide 2007 TU24, que va ser descobert pel Catalina Sky Survey el passat dia 11 d’octubre de 2007, s’acostarà a la Terra fins als 567.000 quilòmetres aproximadament ( 1,4 vegades la distància entre la Terra i la Lluna), la nit del proper dia 29 de gener.

Aquest asteroide té  unes dimensions aproximades que oscil·len entre els 150 i 600 metres, arribarà a una magnitud aparent de 10,3 durant la nit del 29 al 30 de gener i, tot seguit s’enfosquirà a mesura que s’allunyi del nostre planeta.

Així doncs, durant breu temps l’asteroide serà observable en els cels foscos i clars amb uns bons prismàtics, o telescopis relativament petits de 75 mm de diàmetre o més.

En aquesta il·lustració feta per l’astrònom amateur Dr. Dale Ireland, podem observar el seu recorregut en els dies anteriors i posteriors a l’aproximació a la Terra.

Donat el nombre aproximat d’asteroides d’aquestes dimensions (uns 7.000 descoberts fins ara), que s’acosten a la Terra, existeix la possibilitat de que un d’aquest objectes d’aquestes característiques s’acosti a la Terra cada 5 anys, més o menys. L’interval d’un impacte a la Terra, és troba al voltant d’un cada 37.000 anys. Cal destacar, que l’asteroide 2007 TU24, NO té cap possibilitat d’impacte a la Terra.

2007tu24.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

L’any 2007, ha sigut el segon més càlid dels enregistrats.

Climatòlegs dels Institut Goddard de la NASA, han arribat a la conclusió que el passat any 2007, ha estat el segon any més calent del darrer segle, molt a prop del any 1998.

Si polseu aquest vídeo, podreu observar l’evolució de la temperatura global de la Terra, en aquest període.

Segons comenta en Hansen, membre d’aquest institut, “es improbable que la temperatura d’aquest any (2008), sigui excepcional, excloent que hi hagués una gran erupció volcànica”.

Segons el registre del GISS, els vuit anys amb temperatures més calentes han ocorregut des de l’any 1998 i, els 14 registres globals també a partir de l’any 1990.

Aquest gràfic ens mostra les anomalies de temperatura de l’any 2007, amb la mitjana aritmètica entre els anys 1951-1980. Les àrees més càlides estan representades en color vermell i, les més fredes en color blau. Els augments més importants és veuen clarament a l’hemisferi nord.

temperatures-2007.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. També podeu trobar més informació en la noticia d’aquesta web, publicada el passat dia 7 de gener de 2007.

1 comentari

El Quartet de Robert.

El Quartet de Robert, és una família de quatre galàxies molt diferents, localitzades a uns 160 milions d’anys llum de nosaltres, a prop del centre de la constel·lació del Fènix. Els seus membres són: NGC 87, NGC 88, NGC 89 i NGC 92. Van ser descobertes per en John Herschel en la dècade dels anys 1830.

NGC 87, situada en la part superior dreta de la imatge, és una galàxiairregular similar als satèl·lits de la nostra Via Làctia, els núvols de Magallanes. NGC 88, en el centre, és una galàxia espiral, amb un embolcall extern difús, probablement compost per gas. NGC 89, en el centre cap a baix, és una galàxia espiral amb dos braços ben definits. El membre més gran d’aquest grup, NGC 92 a l’esquerra, és una galàxia espiral del tipus Sa, amb un aspecte força inusual. Un dels seus braços, d’aproximadament 100.000 anys llum de longitud, ha estat distorsionat per interaccions, alhora que conté una gran quantitat de pols.

La imatge esta capturada pel telescopi UT1/Antu de 8,2 metres de diàmetre, del sistema VLT del Paranal.

quartet-robert.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un núvol de gas massiu col·lisionarà amb la Via Làctia.

Un núvol gegant de gas d’hidrogen està viatjant a tota velocitat, cap a una col·lisió amb la nostra galàxia, la Via Làctia, an aproximadament 40 milions d’anys, això pot provocar un esclat espectacular de focs artificials estel·lars.

“El costat principal d’aquest núvol ja està interaccionant amb el gas de la nostra galàxia”, comenta en Felix J. Lockman, membre del Observatori Nacional de Radioastronomia (NRAO).

Aquest núvol, anomenat “Núvol de Smith” despreés que aquest astrònom el decobrís l’any 1963, conté prou hidrogen per generar prop d’un milió d’estrelles com el nostre Sol. Les seves dimensions són d’uns onze mil anys llum de llargada, per uns dos mil cinc-cents anys llum d’ample, actualment és troba a uns vuit mil milions d’anys llum de nosaltres. El núvol està carenant cap a la nostra galàxia a més de 260 quilòmetres per segon, amb la intenció de topar amb la nostra Via Làctia amb un angle aproximadat de 45 graus.

Quan aquesta topada succeeixi, es podrà desenvolupar una gran formació d’estrelles, moltes segurament molt massives, vivint les seves vides molt ràpidament i acabant com a supernoves. Segurament que d’aquí a uns quants milions d’anys, aquesta regió de la Via Làctia semblarà un final d’any celestial, amb “petards i coets” que brillaran per una bona part de la galàxia.

nuvol-de-gas.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »