Arxiu per Desembre, 2007

Zones habitables en altres sistemes solars.

El descobriment de Gliese 581, va ser segurament un dels més emocionants en la recerca planetària extrsolar dels últims temps. Els astrònoms varen localitzar un planeta amb una massa comparable amb la Terra, orbitant entorn a la seva estrella dins d’una “zona habitable”. Això significa, que l’aigua líquida podria estar en la seva superfície i per tant amb possibilitats d’existir-hi vida.

Ara fins hi tot, aquesta evidència sembla haver augmentat ja que hi han dos estudis independents publicats aquesta setmana, en que afirmen que poden haver fins a dos planetes dins de la mateixa regió d’habitabilitat.

El primer grup, dirigit per Franck Selsis, el qual ha calculat que les propietats que tenen que tenir les atmosferes planetàries, a diverses distàncies de les seves respectives estrelles. Com posa d’evident en el nostre Sistema Solar, els planetes Venus, la Terra o Mart en evolucionat de manera diferent, entre d’altres coses per la seva distància al Sol.

Selsis i el seu equip, han calculat que el límit interior d’aquesta zona habitable al voltant de Gliese 581, hauria d’estar entre les 0,7 i 0,9 unitats astronòmiques, mentre que la zona exterior hauria de ser estre 1,7 i 2,4 unistats astronòmique. Dins d’aquesta regió, orbita com a mínin un planeta.

El segon equip, ha utilitzat una tècnica diferent per mesurar la zona d’habitabilitat. Estudien l’estreta regió on seria possible la fotosíntesi, si aquest lloc hi fos la Terra. Si un planeta és massa vell, podria no estar actiu geològicament i per tant no alliberaria prou CO2 atmosfèric, per mantenir al planeta calent.

Per tant, una vegada més l’edat dels plenetes i per tant la quantitat d’emissió de CO2, ens pot donar el indicador d’una zona d’habitabilitat.

zones-habitables.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

1 comentari

La Mars Orbiter, observar uns ventalls foscos a Mart.

Amb l’ajut de les sondes que orbiten al planeta Mart, els científics estan intentant aprendre les històries d’alguns dels paisatges més estranys del planeta vermell.

Un d’aquests paisatges, a prop del pol sud de Mart el qual s’anomena com a “terreny críptic” degut a la incertesa alhora de donar explicacions de la seva naturalesa. Tot i que les observacions recents, mostren “explosions” primaverals de diòxid de carboni que esculpeixen intrincades ombres estacionals.

Les observacions del Compact Reconnaissance Imaging Spectrometer, suggereixen que aquests brillants “ventalls” estan formants per la gebrada de diòxid de carboni. Els investigadors, creuen que aquestes “fonts calentes” escalfen la superficie gelada del gel de diòxid de carboni, que s’ha format al hivern.

Al desglaçar-se genera un raig de gas, que en escampar-se aixeca la pols i alhora es refreda ràpidament, tornant a convertir-se en diòxid de carboni gelat i retornant a la superfície com a gebre.

Aquests processos que formen aquests terrenys críptics, són esdeveniments actuals. Les nombroses observacions del HiRISE de la mateixa regió, ens mostren que els plomalls d’aquests ventalls, poden formar-se i desenvolupar-se en menys de cinc dies.

Aquesta imatge, està capturada el dia 16 de febrer de 2007, per la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, des d’una distància de 246,9 quilòmetres, amb una resolució de 49,4 cm/píxel.

ventalls-a-mart.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un forat negre que dispara contra una galàxia.

Aquesta combinació d’imatges, ens mostra el raig d’un forat negre en el centre d’una galàxia, interactuant amb una altre galàxia veïna. La imatge és una combinació de dades preses amb diferents longituds d’ona. Per un costat, raigs X (en color morat) capturats amb l’Observatori de Raigs X Chandra; les dades òptiques i ultraviolades (UV) amb el Telescopi Espacial Hubble (en color vermell i taronja) i les emissions de ràdio des del Very Large Array (VLA) i MERLIN (en color blau). En aquesta imatge podem apreciar com des de la galàxia situada en la part inferior esquerra, surt un “jet” que impacta en la galàxia veïna, situada en la part superior dreta.

Cada longitud d’ona ens mostra un aspecte diferent, d’aquest forat negre anomenat 3C321. La imatge en raigs X proporciona l’evidència, que conté un forat negre supermassiu de creixement ràpid, situat en el centre de la galàxia. Les imatges òptiques del Hubble, mostren el fulgor i brillantor de les estrelles de les dues galàxies. La regió brillant enregistrada amb el VLA i MERLIN, ens mostra el jet d’uns 20.000 anys llum que enllaça les dues galàxies. Una “regió calenta”, fins i tot més que l’enregistrada en les senyals de ràdio per el VLA, ens revela que el jet acaba més lluny que la mateixa galàxia, a uns 85.000 anys llum. La imatge del Hubble, mostra regions amb grans concentracions de gas calent, indicant que els forats negres supermassius de les dues galàxies, han tingut un passat força violent.

Les dèbils emissions que recull el Chandra, indiquen que les galàxies estan orbitant entre si, en direcció de les agulles del rellotge, implicant que la galàxia companya s’està gronxant en el mateix sentit de l’emissió del jet.

Les dades del Chandra indiquen que l’acceleració de les partícules, és un fenomen recent ja que la interacció entre les dues galàxies, te menys d’un milió d’anys. Es a dir, a nivell cosmològic un esdeveniment recent.

L’anomenada “estrella de la maort galàctica”, produirà grans quantitats de radiació d’altes energies, que podran provocar danys greus en les atmosferes dels possibles planetes que estinguin en el camí del jet. A la Terra no cal patir pels possibles danys dels anomenats “blazars“, ja que estem a milions o milers de milions d’anys llum d’un possible forat negre supermassiu.

3c321.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Els nostres veïns galàctics.

En aquest cartell fet amb imatges del telescopi espacial Spitzer de la NASA, podem observar 75 “estils de vida” de galàxies veïnes a nosaltres.

En aquesta combinació, els colors blaus mostren la llum de poblacions d’estrelles velles. Les tonalitats verdoses representen a les molècules orgàniques anomenades hidrocarburs aromàtics policíclics, mentre que les concentracions vermelloses mostren els núvols de pols calenta i gas escalfat per la radiació de les estrelles acabades de néixer.

Les galàxies representades en aquest cartell, estan organitzades segons la classificació de Hubble.

En aquesta estructura, les galàxies el·líptiques estan a l’esquerra del cartell, formant la maneta d’un diapasó. Es designen amb l’abreviació “E” i donant un número de zero a set. Una galàxia “E0″ te una forma circular, mentre que una amb “E7″ és molt llarga i prima.

Les galàxies espirals, estant situades al costat dret i formen les dues puntes de la forquilla del diapasó. La part superior, hi han les galàxies espirals regulars i s’identifiquen per la lletra “S”. La subdivisió de galàxies espirals barrades, tenen com a referència “SB”. Mentre que les lletres a,b i c, indiquen el grau d’enrosca-me’n dels braços espirals. Els braços d’una galàxia “Sa”, s’estant estrenyent al voltant del nucli, mentre que una galàxia “Sc” te els braços molt més oberts.

Les galàxies irregulars s’organitzen en el costat inferior esquerra del cartell i no estant representades dins de l’estructura original del diapasó de Hubble.

Les galàxies representades en aquest cartell, són una combinació d’imatges en tres colors, on el blau correspon a una longitud d’ona de 3,6 microns, el verd a 8.0 microns i el vermell a 24 microns.

Totes les fotografies estan capturades pel telescopi espacial Spitzer.

cartell-de-galaxies.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Els anells de Saturn, poden ser més vells del que ens pensàvem.

Les noves observacions del vehicle espacial Cassini de la NASA, indiquen que els anells de Saturn, no es varen crear durant l’època dels dinosaures, si no molt més tard, aproximadament fa uns 4.500 milions d’anys, quan el Sistema Solar s’estava formant.

Larry Esposito, responsable del projecte de recerca del Ultraviolet Imaging Spectrograph de la sonda Cassini, comenta que les dades que un principi van oferir les sondes Voyager i posteriorment el telescopi Hubble, van fer creure als científics de la joventud dels anells. L’origen d’aquests es creia lligat al esmicolament d’un cometa o d’una lluna de grans dimensions dins de l’orbita de Saturn, fa uns 100 milions d’anys.

La informació rebuda de la sonda Cassini (que va arribar a Saturn l’any 2004), indica que l’origen dels anells no sembla que únicament sigui per processos cataclísmics. L’edat dels diferents anells, sembla variar significativament així com el seu reciclatge, segons cometna en Larry Esposito, que segueix “veiem un reciclatge profund i ràpid del material dels anells, en el qual les seves llunes s’esmicolen en partícules per refer els anells”.

Esposito va descobrir l’any 1979 l’anell F, utilitzant les dades que va proporcionar la sonda Pioner 11. Ell mateix publicarà en la propera edició de la revista Icarus, la confirmació de la teoria on el material dels anells s’està reciclant. Després d’observar el parpellejar de la llum solar a través dels anells, com a conseqüència d’una ocultació estel·lar. En aquesta ocultació, els observadors varen enregistrar fins a 13 objectes dins de l’anell F, amb unes mides que variàvem dels 27 metres als 10 quilòmetres.

anells-saturn2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Europa: crònica d’un retorn.

Europa una lluna del planeta Júpiter, està tant lluny com sempre en quan a distància física, però més a prop respecte als seus coneixements. Actualment els científics, estan molt segurs que sota de la gruixuda capa de gel, hi ha un oceà d’aigua líquida amb tot el potencial de possible vida.

“N’hem après molt al voltant d’Europa en els últims anys”, comenta en Willian McKinnon, professor de Ciències Planetàries i de la Terra de la Universitat de Washington, el qual segueix “abans estàvem gairebé segurs que hi havia un oceà, però ara la comunitat científica ja arribat a un consens d’aquest fet. Estem preparant el projecte d’exploració d’aquell oceà, així com de la crosta de gel que el cobreix. Tenim un gran coneixement d’aquest satèl·lit, així com de les tècniques a emprar”.

McKinnon assenyala els mètodes refinats d’anàlisi, com poden ser les mesures gravitacionals, o el camp magnètic. Observant la quantitat de llum que reflexa o les variacions magnètiques, poden feterminar el gruix de la capa de gel que cobreix aquest oceà salat.

La informació rebuda des de la sonda Galileo,ha mostrat la composició química d’Europa, on s’ha trobat la presència de diòxid de carboni, un producte químic important per la vida dins d’aquest oceà.

En aquesta imatge, podem observar la possible seqüència d’exploració d’Europa. Fa gairebé 30 anys, ja el varen visitar les sondes Voyager 1 i 2, sent les primeres observacions del gel d’aquest satèl·lit. L’any 1995 la sonda Galileo, la qual va estudiar durant uns anys el planeta Júpiter i el seu seguit de satèl·lits. D’aquesta missió, és va descobrir la presència d’una densa capa global de gel (d’uns 100 quilòmetres de gruix) que cobreix el satèl·lit i que sota hi ha un oceà d’aigua.

El proper pas, és el projecte conjunt de la NASA i l’ESA, per enviar una sonda d’aquí a uns 10 anys. Si aquesta missió es llancés, podria implicar tant a vehicles “landers”, com a vehicles autònoms anomenats “cryobots”, els quals a travessarien la densa capa de gel.

europa4.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Científics planetaris investiguen la rotació de Saturn.

En una part per sota de la regió superior dels núvols de Saturn, el planeta gira a una velocitat constant. Determinar aquest període intern de rotació, ha estat extremadament complicat.

Ara, unes noves dades de la sonda Cassini, junt amb un equip de científics europeus, han pogut avançar en aquest misteri.

Els resultats publicats en la revista Nature, es basen en les dades del Radio and Plasma Ware Science a bord de la Cassini. Determinar la durada d’un dia, en un dels planetes gegants, és certament difícil, ja que el interior del planeta està emmascarat completament per les denses capes de núvols.

Així doncs, per mesurar la rotació interna del planeta, els científics necessiten una propietat associada al interior i alhora, que sigui “observable” des de l’espai: les emissions de ràdio.

Les partícules carregades elèctricament, són atrapades pel camp magnètic del planeta, alliberant d’aquesta manera ones radiofòniques amb una freqüència de 100 quilo Hertz.

Durant els últims 15 anys i amb les dades de les sondes Voyager , o Ulysses els científics han comprovat que el període d’emissió de les ones de ràdio de Saturn eren irregulars. Era inconcebible que el planeta pogués alentir la seva rotació prop de 6 minuts en tant sols unes dècades.

Les últimes observacions de la sonda Cassini, han detectat que la rotació de Saturn semblava que variés prop d’un 1 per cent en una setmana. Per tant els científics, creuen que hi ha alguna cosa que està afecctant l’emissió de les ones radiofòniques, més enllà de la pròpia rotació del planeta.

Una de les possibles respostes a aquestes variacions de rotació, podria ser la influència del vent solar. Això explicaria el comportament en l’emissió de ràdio cada 25 dies, que coincidiria aproximadament amb la mateixa rotació del Sol, segons explica en Philippe Zarka, membre del Observatori de Paris.

saturn-rotacio.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Detecten una atmosfera en un planeta extrasolar, des d’un telescopi terrestre.

Astrònoms de la Universtiat de Texas han utilitzat el telescopi Hobby-Eberly (HET) del Observatori McDonald, per fer la primera detecció des de la Terra d’una atmosfera en un planeta extrasolar. Aquest estudi sortirà publicat properament en la revista Astrophysical Journal Letters.

Aquesta descoberta és una gran pas per el possible descobriment de vida a l’Univers, segons cometna en David L. Lambert, director de l’observatori astronòmic.

El planeta estudiat, orbita entorn de l’estrella HD 189773 que està a 63 anys llum de nosaltres, en direcció a la constel·lació de Vulpecula. El planeta és un 20 per cent més massiu que Júpiter i gira a prop de la seva estrella (10 vegades més a prop que ho fa Mercuri al nostre Sol).

Des de la Terra, el planeta extrasolar passa per davant de la seva estrella, d’aquesta manera només cal esperar que es produeixi un trànsit.

Per aconseguir l’espectre de transmissió de l’atmosfera del planeta, va caldre l’estudi de 11 trànsits del planeta per davant de l’estrella, amb una tècnica “senzilla”.

Aquesta tècnica consistia en capturar l’espectre de l’estrella quan passava per davant del planeta i, repetir-ho quan només hi havia l’estrella. Llavors la diferència de les dues proves, mostrava l’espectre de transmissió del planeta.

Encara que sembla senzill, cal pensar que la llum que bloquejava el planeta era tant sols d’un 2,5% de la llum total de l’estrella, més el 0,3% del bloqueig de l’atmosfera planetària.

L’estudi del planeta en la longitud d’ona del sodi, indica que aproximadament es un 6% més gran que d’altres longituds d’ona, d’altres components moleculars que indiquen la seva presència, són el potassi i l’hidrogen.

Segons Lambert, “desitgem trobar altres gasos, com l’oxigen, vapor d’aigua o d’altres molècules en aquest o d’altres planetes, ja que podrien ser indicadors de vida”.

hd-189733.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

2 comentaris

La sonda Hinode, ens revela el possible origen del vent solar.

La sonda japonesa Hinode, amb la col·laboració de l’Agencia Espacial Europea (ESA), ha publicat les ultimes dades sobre les ones magnètiques del Sol, que juguen un paper molt important conduint el vent solar cap a l’espai exterior.

El vent solar és una corrent de gas elèctricament carregat, que el propulsa fora del Sol en totes direccions a una velocitat de gairebé 1,5 milions de quilòmetres per hora. El millor coneixement i predicció d’aquest flux, pot ajudar entre d’altres coses, a  protegir les avaries de les sondes que hi han al voltant de la Terra, o la xarxa de telecomunicacions.

De com és forma i s’alimenta el vent solar, ha estat un debat científic durant dècades. Les potents ones magnètiques del vent solar (anomenades ones Alfvén) han estat unes candidates per aquesta tasca. En principi, aquestes ones poden transferir l’energia de la superfície del Sol, per sobre de la seva atmosfera (corona solar) cap el vent solar.

“Fins ara, les ones Alfvén havien estat impossible d’observar-les, a causa de la limitada resolució dels instruments disponibles”, comentava en Alexei Pevtsov, científic del programa Hinode, “ara amb l’ajut del Hinode, podem observar directament les ones d’Alfvén, la qual cosa ens ajudarà a resoldre el misteri de com s’alimenta el vent solar”.

Utilitzant el telescopi de raig X d’alta resolució del Hinode, s’ha pogut observar la regió més baixa de la corona solar arran d’un dels seus pols. En aquesta imatge (i vídeo), podem observar els ragis X que mouen ràpidament el plasma calent.

hinode4.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.  Si voleu més informació sobre aquest tema, podeu consultar les noticies d’aquesta web publicades els dies 24 de març de 2007, i 9 d’abril de 2007.

 

No hi ha comentaris

Els panells solars polsegosos del Spirit.

La coberta del Mars Exploration Rover Spirit de la NASA, està tant polsegosa que la podem confondre amb el terra de la superfície del planeta Mart. Aquest recull d’imatges, van estar capturades durant el període que del Sol (equivalent a dia marcià) 1.355 al 1.358, que correspon als dies terrestres que van del 26 al 29 d’octubre de 2007.

La pols dipositada per sobre dels plafons solars, redueixen la quantitat d’energia solar que poden generar gràcies a la llum solar. A manera de comparació podem observar una imatge semblant capturada el Sol 586, on s’aprecia que els plafons del rover estan molt més nets.

La projecció vertical utilitzada per poder representar tot el rover, distorsiona una mica les antenes, així com la mateixa superfície. A més és produeix una ombra en forma de flor amb vuit pètals, que assenyala la localització del suport de les càmeres.

Aquesta fotografia en color real, és una combinació d’imatges capturades amb la càmera Pancam i els filtres centrats a 600 nm, 530 nm i 480 nm.

spirit2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »

The document has moved here.


Apache/2.4.29 (Ubuntu) Server at www.zak.co.il Port 80
301 Moved Permanently