WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 10:33:34' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Novembre, 2007

Ultimes observacions del cometa Holmes.

El cometa 17 P/Holmes, després d’enlluernar-nos amb la seva explosió fent-lo visible en el cel nocturn a simple vista, s’està esvaint. Tanmateix abans no retorni a l’obscuritat d’on provenia, els astrònoms del Observatori MTT hi estan enregistrant imatges d’alta definició.

A finals d’octubre el cometa va augmentar la seva brillantor prop d’un milió de vegades, llançant a l’espai un gegantí núvol de pols i gas. Aquell núvol s’ha expandit fins a 1.480.000 quilòmetres de diàmetre (una mica més gran que el Sol).

El dia 4 de novembre, els científics del Smithsonian varen capturar aquesta imatge utilitzant l’instrument anomenat Megacam, una de les càmeres CCD més grans que existeixen. La Megacam, disposa de 36 xips CCD de 9 megapíxels cadascun, amb un total de 300 megapíxels per imatge.

Les exposicions separades a través de tres filtres de color i, combinats després per poder fer aquesta imatge final de color. Les estrelles individuals semblent línies degut que el seguiment de la imatge és va fer al cometa, ja que te un moviment aparent més ràpid que les estrelles.

Actualment el cometa Holmes, té una brillantor total de 3ª magnitud. Al ser un objecte difús cal observar-lo amb telescopi, o prismàtics. Cal recordar que en el seu descobriment l’any 1892, va patir una segona explosió brillant al cap de cinc mesos després del la primera explosió. Si el Holmes repetís aques fet, faria que  poguéssim disposar d’aquest espectacle, abans no ens tornés a abandonar.

holmes4.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

L’antimatèria podria alimentar les supernoves lluminoses.

Les supernoves, són segurament les explosions més espectaculars i violentes de l’Univers. L’any 2006 uns científics estudiant la supernova SN 2006gy varen observar que era 10 vegades més lluminosa que els models estàndard. Els astrònoms sospiten que la causa sigui la nombrosa producció d’antimatèria en el nucli de l’estrella.

Les supernoves es produeixen, quan una estrella s’acosta al final de la seva vida i, els processos nuclears empenyen l’estrella cap enfora, amb més força que la gravetat que manté unida a tota l’estrella; el tipus de supernova, depèn de la massa de l’estrella. En estrelles amb masses entre 95-130 vegades la del Sol, el procés pot produir una supernova “polsant”, que pot arribar en molts casos a repetir la seva explosió fins a set vegades.

La causa de les explosions múltiples, pot ser degut per la producció de partícules d’antimatèria en el nucli, que llavors es recombinen i alliberen grans quantitats d’energia.

Es creu que els mecanismes repetitius de les supernoves, es deuen al fet, que les explosions s’alimenten d’antimatèria en el nucli, aquesta expulsa una gran quantitat de material de l’estrella cap enfora; tanmateix encara roman prou material a prop del nucli, per reencendre l’estrella i començar els processos nuclears una altre vegada. Entre uns centenars de dies o uns quants anys, una altre explosió-supernova patirà el mateix procés, de manera que el material expulsat formarà una espècie de closca prèvia de material al seu voltant.

Aquest procés només succeix amb estrelles de massa entre 95-130 vegades la del Sol, les que estan per sota, sofreixen la típica explosió de supernova, que no és repeteix.

La producció d’antimatèria en el nucli, així com la gran quantitat de llum emesa en les diferents explosions de la SN 2006gy encara són força enigmàtiques.

Una de les candidates properes a nosaltres a ser una supernova polsant, és la famosa Eta Carinae.

antinmateria-i-supernoves.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Controlant els vòrtex.

En aquesta imatge, els núvols i vòrtex (en la part superior) és regiren dins de l’atmosfera del planeta Saturn. La imatge, és una part d’una sèrie d’observacions de la sonda Cassini de la NASA, dissenyades per proporcionar informació sobre els vents i sistemes de convecció d’aquest planeta.

La fotografia esta centrada en una regió a  44º al nord de l’equador de Saturn.

La imatge és va capturar amb la càmera d’angle estrer de la sonda Cassini, el passat dia 7 de novembre, utilitzant un filtre espectral de longituds d’ona infraroja, centrada en els 750 nanòmetres. És va fer ddes d’una distància aproximada de 2,9 milions de quilòmetres. La resolució de la imatges és d’uns 17 quilòmetres per píxel.

vortex-saturn2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.  També podeu llegir articles relacionats amb els vòrtex, de la nostra web publicats els dies 27/1/07 i el 1/4/07.

No hi ha comentaris

Observant galàxies que envelleixen.

Una nova evidència del Galaxy Evolution Explorer de la NASA, dona suport a la idea llargament sostinguda que moltes galàxies comencen la seva vida com a espirals petites, abans de transformar-se en galàxies més grans, en concret galàxies el·líptiques.

Els exemples de galàxies joves i adultes, és mostren en aquest gràfic d’esquerra a dreta i, esta formada per imatges tan del GALEX, com de telescopis que observen en llum visible.

La llum ultraviolada de longitud més llarga, és de color blau, la llum ultraviolada de longitud més curta, ho és de color verd i, la llum vermella és la que correspon a la regió de llum visible.

La galàxia de l’esquerra és NGC 300, una espiral situada aproximadament a uns 7 milions d’anys llum de nosaltres, dins de la constel·lació de l’Escultor. Les galàxies més joves com aquestes tendeixen a formar més estrelles i, ja que les estrelles noves emeten més llum ultraviolada blava, les galàxies tenen aquesta tonalitat.

La galàxia de la dreta, és NGC 1316 situada aproximadament a 62 milions d’anys llum de la Terra, en la constel·lació de Fornax. És una vella el·liptica. Les estrelles més velles emeten més en vermell, el color global de la galàxia.

Les galàxies del mig del diagrama, representen galàxies “adolescents”, a mig camí entre el color blau i vermell. Les petites quantitats d’emissió de llum ultraviolada en aquestes galàxies indiquen que la formació d’estrelles s’e`stà aturant.

La galàxia en el centre és NGC 4569, situada aproximadament a quatre milions d’anys llum, en la constel·lació de Virgo. Mentre que la galàxia situada en la part centredreta és NGC 1291, situada a uns 33 milions d’anys llum, en la constel·lació d’Eridanus.

Durant els quatre anys de treballs de la sonda, no s’havien trobat gaire exemples de galàxies transitòries, per això aquests exemples permetran als astrònoms que serveixin de referència per un futur catàleg de galàxies en llum ultraviolada.

galex2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una posta de Sol des del Paranal.

Dues vegades a l’any, el Sol es pont exactament pel cim del Paranal, la muntanya més alta d’Armazones a uns 20 quilòmetres del observatori.

Les dades, hores i coordenades, per poder fer aquesta fotografia és localitzen a través del Googleearth, a més de tenir en compte els efectes atmosfèrics.

En aquesta imatge podem apreciar clarament les cúples de 3 dels 4 telescopis de 8 metres de diàmetre, a la dreta el tancament del VST i, a la dreta del tot la torre meteorològica DIMM. Mentre que a l’esquerra, és pot observar la cúpula oberta del telescopi auxiliar de 1,8 metres (AT).

Aquesta imatge, la va capturar en Stephane Guisard, amb un telescopi refractor Takahashi FS128, amb una càmera Canon 20Da i els seus corresponents filtres solars.

posta-sol-paranal.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Descobrint els misteris de Venus, dos anys després de l’arribada de la Venus Express.

La sonda Venus Express, que va ser enviada a l’espai ara fa dos anys, ens està enviant una informació del nostre planeta bessó molt interessant. Aquest satèl·lit ha observat últimament a través del vel gruixut de la seva atmosfera i ha enviat noves imatges de la seva superfície.

La superfície de Venus és un infern de 462º C, la qual emet molta radiació infraroja. Tota aquesta radiació s’escampa per la densa atmosfera del planeta, la qual te un espessor d’uns 25 quilòmetres, per això només una petita part d’aquesta radiació s’escapa a l’espai.

Malgrat la calima gruixuda, la llum infraroja invisible al ull nu, no és pot escapar a certes longituds d’ona d’algunes finestres espectrals. La Venus Express porta la Venus Monitorin Camera (VMC) que ha utilitzat aquestes finestres espectrals per veure-hi a través d’aquesta calima i poder fer un mapa de la superfície del nostre veí celeste.

Les àrees enregistrades en aquest mapa, corresponen a Beta i Phoebe Regios situades en unes latituds equatorials, visitades ja durant els anys 1970, per les sondes soviètiques Venera, i les americanes Pioners. En aquesta imatge observem les regions altes del planeta amb muntanyes de fins 5.000 metres per damunt del nivell mig del planeta. Aquestes zones semblen ser també, ser les més velles del planeta.

L’any 1990, el radar a bord de la sonda Magallanes va detectar una reflectivitat anòmalament alta en la part superior del superior de Rhea Mons i Theia Mons, això semblava indicar la preséncia de mateirals conductors, semiconductors, ferroelèctrics o ferromagnètics desconeguts.

venus3.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Veure la Terra per dins, amb els neutrins.

Tothom en algun moment o altre, haurem tingut la necessitat de fer-nos una radiografia de raig X, per tal de que el nostre metge disposi d’informació precisa del nostre esquelet, o d’altre part del cos. El tècnic encarregat d’utilitzar la maquinaria apropiada, lògicament és te que protegir amb una armilla de plom, per què amb la  radiació residual no tingui seqüeles indirectes.

Ara amb el detector de neutrins IceCube (així com amb d’altres detectors semblants), serà possible fer una cosa semblant al nostre planeta.

Un grup de geòlegs i físics en proposat la construcció del IceCube, un detector de neutrins en el Pol Sud. D’aquesta manera els neutrins travessant la Terra, podrien oferir una imatge molt acurada del nucli del nostre planeta.

Els neutrins són partícules amb una massa molt petita, que pràcticament no interaccionen amb cap altre tipus de partícules. En un nombre de bilions d’aquestes partícules, ara mateix ens estan travessant, peró no cal que patim ja que la possibilitat que interaccionin amb algun protó o neutró del nostre cos és molt baix.

Una manera de detectar-los, és quan interaccionen amb una altre partícula amb més massa. Quan això succeis és genera una cascada d’altres partícules i d’aquesta manera és detecten les partícules anomenades muons.

Utilitzant el IceCube, podrem veure l’interior de la Terra i d’aquesta manera augmentar la nostra comprensió de la “capa de transició del nucli” (regió del nucli que toca el mantell), ja que segurament donarà una major precisió.

El Dr. Francis Halzen del departament de Física de la Universitat de Wisconsin, és un dels coautors d’aquest estudi, comenta que, “podrem veure la transició “directament” i no interferir en aconseguir més dades indirectes, com poden ser les ones sonores. La presició de les dades, es relacionarà directament amb la resolució angular del camí pres dels neutrins en travessar la Terra”.

icecube.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Mapa del Univers.

Segurament que en alguna ocasió haurem observat un mapa en 3D de l’estructura del Univers, amb els seus centenars de milers de galàxies.

La imatge que els mostrem, és segurament una de les que disposen més informació sobre aquests objectes. Les galàxies representades són només les que estan situades més a prop de la Terra ( a uns quants centenars de milions d’anys llum). Més enllà, encara en trobaren centenars de milions de galàxies, a unes distàncies que fins ara no s’han calculat, i que per tant no ès poden incloure en aquest model.

De totes maneres, en els propers anys els astrònoms esperen disposar de prou dades com per representar aquesta najoria de galàxies.

Però, que fer amb totes aquestes dades?. El model virtual construït de tot el Univers pot ajudar comprendre el seu origen a entendre com evolucionarà en un futur.

Aquests estudis, seran crucials per saber el paper que jugar la matèria fosca que mante unides a les galàxies, així com també la misteriosa energia negra.

La imatge que podem observar, és de l’estructura del Univers a gran escala. Ha estat dissenyada pel superordinador Mare Nostrum, el més potent (i bonic) d’Europa, dirigit per Enrique Gaztanaga de la Universitat Autonoma de Barcelona.

mapa-del-univers.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Nedant en un mar salat.

Podria haver vida en la Lluna de Júpiter, Europa?. Les necessitats bàsiques per l’origen i evolució de la vida, sembla ser que s’hi poden trobar: l’aigua en forma líquida, una font d’energia i certs elements biogènics com són el carboni, nitrogen i fòsfor.

Sota l’escorça glacial marcada per espadats i esquerdes, hi ha un estrat global de gel que com un oceà cobreix tot el satèl·lit.

Els oceans de la Terra, estan replens de minerals que s’han dissolt com a conseqüència de l’erosió de les roques, o de les erupcions volcàniques. El clorur i el sodi, donen als nostres oceans el seu distintiu gust salat. També, és considera que l’oceà d’Europa és salat.

Kevin Hand, un científic del Jet Propulsion Laboratory de la NASA, creu que l’oceà d’Europa està dominat per sulfat de magnesi (MgS04). Aquest oceà, podria encara afegir a les seves pròpies sals al gel de la superfície, degut a un procés anomenat raiolitic, amés de la contribució de material del satèl·lit veí, Io.

Per saber exactament com és l’aigua de l’oceà d’Europa, necessitaríem enviar una missió, dissenyada per travessar el mantell de gel. Segurament que el seu gruix deu ser variable, per les dades de la missió Galileu, es creu que te un gruix d’uns 4 quilòmetres.

L’observació d’una escorça de gel, així com la presència d’un camp magnètic ha portat als científics a creure que un oceà és present en aquesta lluna de Júpiter, de la qual en podem veure una imatge de gran detall.

europa3.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La Lluna i Europa observades de la sonda Rosetta.

La Terra farà de gronxador en aquest tercer pas a la sonda Rosetta, en el seu llarg viatge de 10 anys en direcció al cometa 67/P Churyumov-Gerasimenko.

L’aproximació va succeir el passat dia 13 de novembre a les 21h 57m, quan la sonda passava a una velocitat de 45.000 quilòmetres per hora, arran de la Terra. Aquesta vegada, Rosetta va estar a 5.301 quilòmetres per sobre de l’oceà Pacífic, per sobre de les regions del sud de Xile.

L’energia acumulada amb aquest pas per sobre de la Terra, ajudarà a la sonda Rosetta a creuar el cinturó d’asteroides per segona vegada i observar a Lutetia (el segon objectiu de la missió), i finalment arribar a la cita amb el cometa 67P Churyumov-Gerasimenko. Aquesta trobada tindrà lloc a unes 4 unitats astronòmiques, o sigui uns 600 milions de quilòmetres del Sol, l’any 2014.

D’aquest últim pas ens queden imatges de la Lluna, o del hemisferi nocturn de la Terra. Podem observar clarament el contorn il·luminat de les zones més urbanes del continent europeu.

Aquesta imatge esta capturada amb la càmera d’angle estret (NAC) OSIRIS, a bord de la sonda Rosetta de L’Agencia Espacial Europea.

europa-des-de-rosetta.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »