Arxiu per Octubre, 2007

Closques d’estrelles en un quàsar d’una gegant el·líptica.

Aquestes delicades imatges preses pel telescopi espacial Hubble, ens mostren com a mínim cinc “closques” d’estrelles que envolten un brillant quàsar en el cor d’una galàxia el·líptica. La imatge de l’esquerra ens mostra el quàsar, conegut com MC2 1635+119, i la seva galàxia amfitriona, al darrera com a teló de fons multitud de galàxies distants. En la imatge superior de la dreta, les closques a penes és poden observar a causa de la gran distància que la llum del quàsar a de recórrer.

En la imatge inferior de la dreta, s’han realçat els detalls per tal d’apreciar les dèbils closques. En les dues imatges de la dreta, els objectes al seu voltant són galàxies, també podem apreciar en la part superior una estrella brillant de la nostra galàxia.

Fins ara no s’havia observat aquestes closques en aquesta galàxia, que està situada a una distància de 2.000 anys llum de nosaltres. Això és una evidència de que és tracta d’una galàxia gegant, que en un passat recent va topar amb una altre galàxia.

Aquestes closques són similars a les ones que és formen en una bassa d’aigua al llançar una pedra. Aquestes ones poden estar interaccionades per el material de la galàxia, per dáquesta manera seguir alimentant el quàsar que domina el centre galàctic. Aquesta observació dóna suport a la idea que els quàsars es mantenen gràcies a les fusiones entre galàxies.

Aquestes imatges és van capturar els dies 28 de juny i 4 de juliol de 2005, amb la Advanced Camera for Surveys, del telescopi espacial Hubble.

mc2-1635119.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Presència de dipòsits de sals a Mart.

Els antics cràters de les terres altes de l’hemisferi sud, tenen una història intrigant i complexa, ja que des de la seva formació per els impactes meteòrics, han estat modificats per processos volcànics i del vent.

A més, majoritàriament exhibeixen uns terrenys fortament assecats, on hi ha una densa xarxa de valls i canals, que poden haver-se format per escolament de la superfície, o filtració d’aigües subterrànies, o potser les dues coses ahora.

Recentment, la càmera Thermal Emission Imaging System (THEMIS) a bord de la sonda Mars Odyssey (MO), conjuntament amb les dades del Thermal Emission Spectrometer (TES) de la sonda Mars Global Surveyor (MGS) han revelat la presència d’un dipòsit en superfície únic, que pot ser ric en sals de clorur, formades com a conseqüència de la presència d’aigua líquida. De fet, tres missions espacials per separat (MGS, MO i MRO) han mostrat la composició i naturalesa d’aquests dipòsits que encara que són relativament petits (menys de 25 quilòmetres quadrats), és distribueixen àmpliament en l’antiga regió de Noachian.

Aquesta imatge d’infraroig d’HiRISE (d’uns 900 metres d’amplada) ens mostra una part d’aquest dipòsit dins d’un cràter, encara sense nom situat en la regió de Terra Cimmeria. El dipòsit sembla relativa,ment prim, també força discontinu, possiblement per el moviment del material d’erosió. Aquests aspectes suggereixen que aquest dipòsit en efecte és força vell.

La presència d’aquestes sals minerals, és intrigant i suggereix les condicions favorables per la presència de l’aigua en la superfície en un passat geològic.

sals-a-mart.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Un cometa augmenta misteriosament la seva lluminositat un milió de vegades.

Un cometa que fins ara era massa dèbil per ser observar a ull nu, ha augmentat la seva lluminositat en un factor d’un milió de vegades més, des de dimarts de la setmana passada. Això pot suggerir que s’hagi trencat el nucli i d’aquesta manera se’n escampat els núvols de pols i gas.

Ara els astrònoms estan intentant fer el màxim d’observacions per tal de saber l’origen d’aquest augment de lluminositat, abans no disminueixi durant els propers dies o setmanes.

El cometa 17P/Holmes, orbita el Sol cada set anys, en un camí que arriba a la distància del planeta Júpiter. Normalment la seva lluminositat, és de 25.000 vegades més fosc de que caldria per observar-lo a simple vista. Però des de el 23 d’octubre, ha millorat la seva lluminositat un milió de vegades, de tal manera que ara sembla una estrella groguenca.

“Això equival, com si el planeta Saturn de cop i volta és tornés tan brillant com la Lluna plena”, comenta en David Morrison, científic del Astrobiology Institute de Moffett Field a Califòrnia.

Altres vegades alguns cometes pateixen canvis extrems en la seva brillantor. Es creu que això és degut al calor del Sol, que vaporitza el gel externe del cometa.

Es possible que en aquest cometa, s’hagi obert una escletxa des de l’escorça fins al nucli, cal tenir present que la grandària és tan sols d’uns 3 quilòmetres aproximadament.

De fet, aquesta no és la primera vegada que el cometa te un augment de lluminositat, de fet ja va millorar sensiblement i observar-se a ull nu, quan va ser descobert l’any 1892 per Edwin Holmes.

cometa-holmes1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.  Efemèrides.  Sky and Telescope.

1 comentari

“Forenses estel·lars” estudien una sorprenent imatge del Chandra.

Aquesta espectacular imatge, ens mostra que hi ha després de la mort d’una estrella complexa. Estudiant els detalls d’aquesta imatge, pressa per l’observatori de raigs X Chandra de la NASA, els astrònoms poden entendre millor com moren les estrelles, i alhora observar com és dispersen els elements com l’oxigen a la següent generació d’estrelles i planetes.

A certa distància de nosaltres, uns 20.000 anys llum, l’estrella anomenada G292.0+1.8 és una dels tres romanents de supernoves de la Via Làctia, conegudes per contenir quantitats importants d’oxigen. En aquesta imatge podem observar com la nebulosa, s’expandeix ràpidament amb una estructura força intrincada. Aquesta conté força “runa” que junt amb l’oxigen, i d’altres elements com el silici , el neó és varen forjar abans que explotés.

En aquesta imatge, el Chandra a utiltzat sis dies de temps per la seva observació, mostrant una estructura increïblement complexa. Entendre els detalls de G292.0+1.8 és especialment important perquè els astrònoms han considerat aquesta supernova, com un “llibre de text” sobre la mort d’una estrella massiva.

La imatge de raig X, contribueix a explicar la distribució d’aquesta energia en les diferents bandes d’energia, a més el Chandra ha localitzat els elements químics expulsats durant l’explosió de la supernova. Els resultats indiquen que l’explosió no va ser simètrica. Per exemple, el color blau que correspon al silici i el sofre, i el ver que equival al magnesi, s’observen clarament en la part superior dreta, mentre que el color taronja i groc del oxigen, dominen les zones de l’esquerra de la part inferior.

Aquests elements s’il·luminen a temperatures diferents, indicant d’aquesta manera que la regió amb més temperatura, correspon a la part superior dreta.

Un altre element intrigant, és la brillant regió central d’emissió de raig X. És creu que aquesta estructura, és va crear quan l’estrella, abans de morir va expulsar material al seu voltant mitjançant uns forts vents. L’orientació d’aquest cinturó equatorial, suggereix que l’estrella primària mantenia el mateix exi de rotació, abans i després d’explotar.

g292018.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Dunes fosques en el cràter Rabe.

Aquesta imatge ens mostra una part de la superfície del cràter Rabe, un impacte meteòric de 108 quilòmetres de diàmetre, situat en les terres altes del sud del planeta mart.

Aquestes dunes fosques, estan acumulades per el vent que bufa en la part on hi ha la sorra. Aquesta cobertura del terra d’aquest cràter, contrasta amb els afloraments brillants que hi ha seu voltant

La visió d’aquesta regió, ens mostra petites carenes i, canals cobrint la superfície de les dunes més grans.

Les dunes més petites, taambé es foemen coma conseqüència del vent dèbil que bufa en la fina atmosfera de Mart.

La qüestió enigmàtica, és saber per quà les dunes son fosques, comprant-les amb el material brillant que hi ha en les diferents capes del cràter.

Una possible resposta, és que l’origen de la sorra fosca no és del mateix crpater, si només aviat d’un depressió topogràfica que ha servir de desarenador i, ha facilitat aquest material a travès del vent que bufa per les planes del fora del cràter.

Aquesta imatge és va capturar el passat dia 30 de setemnbre des de la sonda Mars Reconnaissance  Orbiter, des de una distància de 253,3 quilòmetres. Le resolució de la imatge es de 25 cm per píxel.

dunes-fosques.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                            

No hi ha comentaris

Què produeix la brillantor del púlsar del Cranc?.

L’any 1054, astrònoms àrabs i xinesos van observar una nova i brillant estrella en el cel. Aquella va ser una de les primeres observacions astronòmiques enregistrades d’una supernova i els seus romanents. D’aquella explosió podem observar la famosa nebulosa del Cranc.

La nebulosa encara interessa als astrònoms, ja que més enllà de la seva peculiar bellesa, és amfitriona d’un púlsar amb unes propietats força curioses, que hores d’ara poden canviar la comprensió física que tenim d’aquests objectes.

L’equip dirigit per el Dr. Jean Eilek i Tim Hankins des de New Mexico, han observat l’espectre del púlsar de la nebulosa del Cranc, amb els radiotelescopis del Very Large Array, i també del d’Arecibo (Puerto Rico). Amb aquests instruments han descobert que els púlsars són molt més complexos del que ens pensàvem fins ara.

El púlsar de la nebulosa del Cranc, és una estrella de neutrons que al girar ràpidament, emet radiació des dels seus pols magnètics com un far que emet dos impulsos diferents; un s’anomena impuls principal i, l’altre que és aproximadament a 160 graus fora de la rotació principal, s’anomena interimpuls.

Comprovant les propietats dels interimpulsos, han detectat tres diferències amb els im`pulsos principals: que produeixen una llum més polaritzada (les longituds d’ona de la llum estan més alineades), que l’interimpuls dura més temps i, que la radiació emesa està més dispersa.

Segons comenta Eileck, “Els processos de la física comparada, haurien de produir emissions semblants, aquests models suggereixen que el flux d’impulsos i interimpulsos haurien de ser els mateixos, en les seves quantitats observables. Però, estem sorpresos que això no sigui així, com a mínim en el cas del púlsar del Cranc”.

cranc1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Júpiter i Io alhora.

Aquesta fotografia, és un muntatge d’imatges de  Júpiter i de la seva lluna volcànica Io, des de la sonda New Horizons, en el seu camí en direcció al planeta nan Plutó.

La imatge de Júpiter, és una combinacio de color enfraroja, presa a través del espectròmetre Linear Etalon Imaging Spetral Aray (LEISA), el passat dia 28 de febrer. Les longituds d’ona infraroges emprades , varen ser  el colors vermell, verd i blau.

Podem percebre les variacions d’alçada en els núvols de Júpiter, en la part superior de la imatge. El color blau indica els núvols més alts  i les boires. Els núvols més baixos i més profunds estan reflexats amb el color vermell. L’oval de color blanc-blavós, és en realitat la Gran Taca Vermella.

Aquesta observació és va fer en un angle de fase lunar, però que s’ha projectat en una mitja hora. per  treure’n la distorsió provocada per la rotació del planeta.

La fotografia d’Io està presa el dia 1 de març d’aquest any, és una combinació d’imatges per tal de donar un color real, a través de la càmera Long Range Reconnaissance Imager (LORRI), amb els colors proporcionats amb la combinació dels filtresblau i metà. Podem observar el plomall del volca Tvashtar, i de vermell els fulgors de la lava incandescent. Aquests plomalls del volcà s’enlairen prop de 330 quilòmetres i, els podem observar de color blau degut a la dispersió de les seves partícules.

jupiter-io.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El botí del lladre galàctic.

A la Terra, els lladres roben de tot, desde diamants, obres d’art o bosses plenes de diners. A l’espai, el gas (el combustible principal de l’estrelles) te un valor equivalent al millor robatori terrestre.

Les noves observacions del telescopi espacial Spitzer, ens mostren una massiva galàxia distant, com està arrencant grans quantitats de gas equivalent a mil milions de sols, de la seva petita galàxia veïna. Aquest gas calent capturat, al refredar-se és converitrà probablement en noves estrelles i planetes.

“Estem veient una grann galàxia en una rara fase, com si és reencarnes d’una galàxia vella, a una de les més joves i plena d’estrelles brillants”, comentava en Patrick Ogle, del Spitzer Science de la NASA.

La galàxia cleptòmana s’anomeneda 3C326, te una massa equivalent a la nostra Via Làctia, i la seva víctima és 3C 326 Sud, que amb prou feines en te la meitat de la massa del nord. Aquestes dues galàxies, estan prou a prop, com per pertorbar-ne gravitacionalment fins el punt que podrien col·lidir. De fet, aquestes col·lisions en l’univers son bastant comuns.

El cas més extrem del sector 3C 326 Nord, está generant una gran quantitat d’hidrogen calent, arribant a temperatures de 730º Celsius. Aquest gas, anomenat hidrogen molecular, perqué conté molècules de dos àtoms d’hidrogen junts, és un element de construcció de les galàxies, estrellles i planetes. A la Terra, podria ser un potencial combustible alternatiu per els cotxes. L’hidrogen molecular és invisble per als telescopis òptics. però quan s’escalfa brilla en lopngituds d’ona infraroges, i d’aquesta manera el telescopi Spitzer el pot veure.

De fet 3C 326 Nord, no pot grenerar tantes estrelles noves, és inusual que tingui tant de gas. Els investigadors de les imatges  del Spitzer, se’n van adonar que hi havia una cua d’estrelles, anomenada cua de marez connectada a 3C 326 Sud.

3c-326.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Observant un cràter amb gran definició.

La càmera d’alta resolució estèreo (HRSC) de la sonda europea Mars Express, ha obtingut unes imatges de la regió de Noachis Terra del planeta Mart, en concret del cràter Maunder.

Aquestes imatges és van capturar en les òrbites 2412 i 2467, corresponent als dies 29 de novembre i 14 de desembre de 2005, amb una resolució de 15 metres per píxel.

El cràter Maunder està a 50º de latitud sud i, 2º de longitud est. El Sol aclareix en aquesta zona des del nord-est (corresponent a la part superior de la imatge).

Aquest cràter meteòric, l’hi varen posar el nom de l’astronòmon britànic Edward W. Maunder (1851-1928), està situat a mig camí entre Argyre Planitie i, Hellas Planitia en les regió de les terres altes del sud de Mart.

Amb un diàmetre d’uns 90 quilometres i, una profunditat de tan sols 900 metres, aquest cràter no és dels més grans de Mart. Antigament era molt més prodund, però s’ha omplert amb grans quanitats de material per l’efecte de l’erosió.

En la base del cràter, podem observar unes dunes anomenades de Barchan, amb unes dimensions que oscil·len entre els 500 i 2500 metres de llarg, son molt comuns en ambients àrids. Les dunes d’aquesta classe també les podem trobar a la Terra, per exemple en el desert de l’oest d’Àfrica, a Namíbia.

crater-maunder.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Hubble observa la galàxia de Dorian Gray.

El telescopi espacial Hubble, ha observat una galàxia que és l’equivalent a la pintura de Dorian Gray, un retrat misteriós que apareix en la novel·la d’Oscar Wilde.

Com la pintura fictícia, la galàxia I Zwicky 18, sembla més vella del que observen els astrònoms que l’estudien. Tot i que les primeres observacions consideraven que aquesta galàxia era força jove, altres indicadors consideren que ja és adulta.

L’aspecte d’una jove galàxia,que és va identificar fa uns 40 anys durant les observacions a l’observatori astronòmic de Mount Palomar. Aquells estudis mostraven que la galàxia feia la seva aparició milers de milions d’anys després que les seves veïnes galàctiques.

Assemblant-se a les galàxies d’aspecte jove, I Zwicky 18, és una de les galàxies típiques que poden observar en un univers primitiu.

Les noves dades del Hubble, en posdat en dubte aquest aspecte. El telescopi ha trobat que les estrelles dèbils, més velles de la galàxia podien haver-se format des dels 1.000 milions d’anys, fins als 10.000 milions d’anys, és a dir hauria seguit la mateixa evolució que la majoria de galàxies.

“Encara que aquesta galàxia, no és tan jove coméns pensavem, és un cas certament revelador i desafiant, únic a l’univers proper”, comentava l’astrònom Alessandra Aloisi del Institut de Ciència del Telescopi Espacial.

Les observacions amb la gamma espectroscòpica dels telescopis situats en la superfície terrestre, han notat que I Zwicky 18, està gairebé formada per hidrogen i heli, els ingredients principals que és varen formar a continuació del mateix Big Bang.

La composició química, suggereix que l’índex de formació d’estrelles ha estat més baix que la d’altres galàxies amb una edat semblant.

Aquesta galàxia ha estat estudiada amb la majoria de telescopis de la NASA: el telescopi espacial Spitzer (infraroig), l’observatori de raigs X Chandra, i el Explorador Espectroscòpic Ultrviolat Llunya (FUSE).

Tanmateix encara resta el misteri de com aquesta galàxia, ha format tan poques estrelles en el passat i, per què n’està formant tantes actualment.

i-ziwicky-18.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »