WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 10:00:51' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Setembre, 2007

Observat un petit disc polsegós dins de la Nebulosa de la Formiga.

Utilitzant el Very Large Telescope Interferometer de l’ESO, els astrònoms han observat un petit disc pla format per silicats, en el cor de la Nebulosa de la Formiga. Aquesta nebulosa planetària te unes formes ben curioses, amb un nucli brillant, tres parells de lòbuls bipolars i, un anell central.

Molts astrònoms és pregunten com s’ha pogut generar aquesta nebulosa tan peculiar. La resposta exigeix la comprensió dels discs que envolten l’estrella central, ja que la mateixa evolució condueix a formar estructures asimètriques dins de la nebulosa planetària.

“La dificultat actualment, és detectar aquests petits discs”, comenta en Olivier Chesneau, investigador del Observatori de la Cote d’Azur (França), “la majoria d’instruments astronòmics no disposen de prou agudesa per observar-los i, encara menys estudiar-los. Per aquest motiu el VLTI, amb la seva gran resolució ajudarà a observar aquests discs”.

El disc de la Nebulosa de la Formiga, que no podia ser detectat amb un sol telescopi de 8,2 metres de diàmetre del VLT, va ser observat en la modalitat d’interferometria amb dos telescopis combinant d’aquesta manera la llum a través de l’instrument MIDI de captació infraroja.

Aquestes observacions mostren un disc pla, damunt de l’eix major el qual és perpendicular a l’eix dels lòbuls bipolars. Aquest disc s’estèn aprosimadament des de les 9 unitats astronòmiques (Unitat Astronòmica, és la distància entre la Terra i el Sol), i les 500 unitats astrònomiques. A la distància que és troba la Nebulosa de la Formiga, el disc ofereix unes dimensions aparents de 6 mil·lèsimes de segon d’arc, és a dir semblant a observar un edifici de dos pisos a la Lluna.

Amb aquestes dades, la massa de pols emmagatzemada en aquest disc, sembla ser de només una cent mil·lèsima de la massa solar, unes cent vegades més petita que la massa detectada en els lòbuls bipolars.

nebulosa-formiga.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Nous models de classificació planetària.

Els científics han resolt les propietats d’una varietat estranya de planetes, que poden existir sense cap estrella al seu voltant. Aquests models planetaris ajudaran als astrònoms a identificar nous tipus d’exoplanetes en el futur.

Aquests planetes recentment descoberts tenen algunes propietats sorprenents, els astrònoms han trobat planetes gasosos menys densos que un tap de suro, i d’altres de tan densos com 70 vegades la Terra.

“Enseguida va quedar clar que els planetes extrasolars eren molt diferents al nostre Sistema Solar”, comenta en Marc Kuchner del Goddar Space Flight Center de la NASA.

Alguns científics han proposat la possibilitat de la formació de planetes de monòxid de carboni. Aquests podrien formar-se en els discos al voltant d’estrelles que poden agafar material de nanes blanques, aquestes estrelles que representarien les brases de les estrelles, estan constituïdes principalment de carboni i oxigen.

A vegades aquestes estrelles poden perdre tan les seves capes externes, que el romanent és un nucli d’heli amb la massa d’un planeta. Astrònoms dirigits per  Hans Krimm del Goddard Center, han anunciat que han trobat el que pot ser un planeta d’heli a prop d’una estrella de neutrons, de la qual pot haver pres els estrats exteriors.

La composició de la majoria dels 200 planetes dels quals se sap que orbiten en altres estrelles, és força desconeguda, perquè s’han detectat només per mitjans indirectes. Alguns d’aquests planetes, poden passar per davant de l’estrella progenitora i si tenenprou diàmetre és possible aconseguir més informació, com la seva composició química. Les masses d’aquests planetes, és poden obtenir en observacions de seguiment que utilitzen el metòde de velocitat radial.

En aquesta imatge hi figura una proposta de dimensions i composicions de planetes extrasolars.

classificacio-planetaria.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El SOHO descobreix oficialment el primer cometa periòdic.

No és cap cosa extraordinària qie la sonda SOHO descobreixi algun cometa, de fet ja n’ha descobert 1.350. Però aquest últim és diferent, ja que només n’havia observat dos d’iguals en altres ocasions.

Per primera vegada la càmera Large Angel and Spectrometric Coronagraph Experiment (LASCO), ha detectat un cometa peròdic, es a dir que orbita al voltant del Sol en intervals regulars. De fet és considra que molts dels cometes observats pel SOHO poden ser peròdics, però en aquest cas s’ha comprovat oficialment que ho és.

Els astrònoms han observat milers cometes, però n’han classificat només al voltant de 190 com a periòdics, per això cal que les seves orbites donin més de dues voltes al voltant del SOl i, que tinguin períodes de menys de 200 anys. El cometa periòdic més famós. és segurament el Halley, que retorna cada 76 anys, el seu últim pas al voltant del Sol, va ser l’any 1986.

El nou cometa observat pel SOHO té una òrbita molt petita, ja que només triga 4 anys aproximadament en girar al voltant del Sol. La primera observació va ser el setembre de 1999, i més tard el setembrede 2003. L’any 2005 en Sebastian Hoenig se’n va adonar que els dos cometes eren tan similars en les seves orbites que podien ser el mateix.

Per demostrar això, va calcular que retorniaria el 11 de setembre de 2007. La predicció de Sebastian va ser tan acurada que la càmera LASCO del SOHO el va enregistrar amb la designació oficial de P/2007 R5.

És un cometa força enigmàtic, ja que no s’assembla a un cometa convencional. No te cua visible o coma de pols i gas. Inicialment alguns científics és preguntaven si podria ser un asteroide, és a dir un un tros de roca més que un tros de gel.

De fet P/2007 R5 presenta algunes característiques de cometa i, cal tenir present que és troba a uns 7,9 milions de quilòmetres del Sol, es a dir un 5% de la distància entre la Terra i el Sol, amb aquestes circumstàncies el viem brillar amb un factor d’un milió de vegades menys.

En la imatge podem localitzar el cometa dins de cada recuadre.

p2007-r5.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

No hi ha comentaris

Avui està previst el llançament de la sonda Dawn.

Avui dijous si no hi ha cap problema tècnic o meteorològic, és fara el llançament del coet Delta 2925H, on en el seu interior està col·locada la sonda Dawn. Una Missió destinada a estudiar Ceres i Vesta, dos cossos situats dins del cinturó d’asteroides.

L’objectiu principal d’aquesta missió és conèixer la evolució d’aquests cossos: Ceres un planeta nan, des de la nova classificació del Sistema Solar i, Vesta el tercer asteroide més gran d’aquesta enorme familia d’objectes irregulars, que orbiten entre els planetes Mart i Júpiter.

Ceres, amb en número 1 del catàleg d’asteroides, va ser descobert el dia 1 de gener de 1801 per Giuseppe Piazzi, tot i que en un bon començament és va creure que aquest objecte era un cometa, enseguida és va situar en el començament d’aquesta gran famlia d’asteroides. Te un diàmetre de 950 quilòmetres i, triga 4,6 anys en donar una volta sencera entorn al Sol.

Vesta és dins del catàleg d’asteroides amb el número 4, va ser descobert el 29 de març de 1807 per Heinrich Wilhelm Olbers. La seva forma com la resta d’asteroides és irregular amb unes dimensions de 578×560x458 quilòmetres.

La sonda Dawn te prevista l’arribada primer a Vesta d’aquí a 4 anys i 2 mesos, durant prop de 7 mesos observarà aquest asteroide des de diferents alçades (entre 200 i 2500 quilòmetres).

Tot seguit és dirigirà a Ceres, s’hi estarà fins el mes de juliol de 2015 estudiant les propietats físiques del planeta nan més proper al Sol.

dawn1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

No hi ha comentaris

Comportaments de temperatura d’una possible cova a Mart.

Cadascuna de les tres imatges que podem observar, correspon a la mateixa regió de la superfície del planeta mart, on en el centre hi ha una de les possibles coves verticals, aquesta anomenada informalment “Annie”, la qual te un diàmetre aproximat del doble d’un camp de futbol.

Amb la càmera Thermal Emission Imaging System de la sonda Mars Odyssey Orbiter de la NASA, s’ha pogut capturar les tres imatges, per tal de saber si la superfície al voltant de la cova és més càlida a la tarda, o a la nit. Aquest seria el comportament tèrmic que s’esperaria d’una obertura subterrània cap a la superfície.

La imatge de l’esquerra es va capturar en llum de longitud d’ona visible, mentre que les altres dues ho són en longituds d’ona infraroja, indicant d’aquesta manera la seva temperatura. La imatge central està capturada a mitja tarda, el forat de la cova te una temperatura semblant a la superfície dels cràters del nord i sud, i està més fresc que les parets il·luminades pel Sol d’aquests mateixos cràters. La imatge tèrmica de la dreta és va capturar a la matinada (4 de la matinada hora local de Mart). En aquella hora el forat estava més calent que les regions properes.

Annie i altres sis coves amb les mateixes característiques i comportaments tèrmics, estan situades en la pendent del volcà Mons Arsia, que està a 9 graus de latitud sud i, 239 graus de longitud est.

coves-a-mart2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

No hi ha comentaris

Estrelles amb tremolors, revelen el seu potent camp magnètic.

Segons un nou estudi, algunes estrelles de neutrons disposen d’uns camps magnètics tan potents, que la propia força magnètica les pot “trencar”.

Una estrella de neutrons, és el nucli que deixa una estrella massiva quan explota a manera de supernova. Les partícules subatòmiques anomenades neutrons, fan que aquestes estrelles siguin tan denses que l’equivalent a una cullereta de cafè pugui pesar uns 500 milions de tones.

Aquestes estrelles giren molt ràpidament, tot i que en algunes si han detectat un cert alentiment, degut segurament al disposar de camps magnètics molt forts, que poden alentir la seva rotació. Aquest tipus d’estrella s’anomena magnetar.

Encara que sempre és possible que aquestes estrelles puguin reduir la velocitat per altres raous, com per exemple el resultat d’expulsar partícules carregades cap l’espai.

 Aquestes noves observacions d’aquest candidat, han confirmat que pot tenir un camp magnètic equivalent a 600 bilions de vegades el de la Terra, prou potent per explicar els “tremolors” estel·lars que va experimentar l’any 2003.

Segons en Feryal Ozel de la Universitat d’Arizona, a Tucson “aquests són els objectes amb més magnèstisme de l’univers, per criteri de magnitud”.

Els investigadors han utilitzat el telescopi de raigs X de l’ESA  Newton XMM, per tal de mesurar la radiació de l’estrella de neutrons XTE J1810-197, que és troba dins de la constel·lació de Sagitari, a uns 10.000 anys llum de nosaltres.

Aquesta estrella és va descobrir l’any 2003, quan després d’una explosió és va veure 100 vegades més brillant en llum visible,que en raigs X. L’esdeveniment era similar a les “estrelles magnètiques.

estrelles-amb-tremolors.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Les observacions del MIT, indiquen la presència de gel d’aigua a Mart.

Un equip d’investigadors planetaris del Massachusetts Institute of Technology (MIT) han trobat que el pol sud de Mart pot contenir el dipòsit d’aigua gelada més gran del sistema solar interior, fora de la Terra.

Els nous resultats mostren que el gel d’aigua, i no el diòxid de carboni és el material predominant en la regió del pol sud de Mart, segons comenta Maria Zuber, professora de geofísica del MIT.

Zuber comenta que els científics sempre han sospitat que el pol sud ha estat  cobert  per una fina capa de diòxid de carboni, que descansa sobre un estrat de pols i gel. Tanmateix, els científics també han observat que l’àrea circumdant molt més gran que el mateix casquet polar, que és més fosca i llisa, potser també és una regió composta per pols o gel, o les dues coses juntes.

Des de que és varen observar les estrucutres dels canals oberts en la superfície de Mart, els científics han sospitat que l’aigua hauria circulat alguna vegada per la seva superfície.

Els científics també se’n preguntat si els pols marcians contenien grans reserves d’aigua, degut a que l’atmosfera de Mart està composta per un 95% de diòxid de carboni, amb només unes petites traces d’aigua, per la qual cosa alguns científics teoritzaven que els pols de Mart, estaven compostos per diòxid de carboni gelat, o “gel sec”.

L’equip de Zuber, ha identificat la composició del casquet polar sud comptant la seva densitat. Els seus resultats mostren que la densitat d’aquests casquets i de les regions properes a aquest “dipòsit” està al voltant de 1.220 quilograms per m3, que indica que la seva composició sigui principalment aigua, amb un 15% de pols de silicats barrejats (Recordeu que la densitat de l’aigua és de 1.000 quilograms per m3 i, la densitat del gel sec és de 1.600 quilograms per m3).

L’equip de Zuber ha utilitzat les dades topogràfiques i gravitacionals recollides per els tres orbitadors de Mart, per tal de dictaminar la massa i el volum del casquet glacial, permeten així saber la seva densitat.

aigua-a-mart2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

 

1 comentari

Estrelles que és formen dins de la cua d’una galàxia.

Uns astrònoms han trobat evidències d’estrelles que s’han format en una llarga cua de gas fora de la seva galàxia. Aquesta descoberta suggereix que aquestes estrelles “orfes” poden existir en un percentatge més alt del esperat.

Les observacions de la “cua cometària” observada pel telescopi de raigs X Chandra de la NASA, així com del telescopi Southern Astrophysical Research (SOAR) de Xile, en mostrat que s’estén més de 200.000 anys llum de la galàxia ESO 137-001, situada dins del gran cúmul de galàxies Abell 3627.

“Això és una de les cues més llargues que hem observat fins ara”, comentava en Ming Sun de la Universitat Estatal de Michigan, responsable d’aquest estudi, “i sobretot que és tracta d’una estela gegant de creació d’estrelles, i no de destrucció”.

Les observacions indiquen  que el gas de la cua, ha creat milions d’estrelles. Normalment el gas i la pols en grans quantitats es troben dins de les galàxies, això ha fet pensar que era molt improbable la formació estel·lar en grans quantitats fora d’aquestes estructures.

“Aquesta no és la primera vegada que observem estrelles creades fora de les galàxies”, comentava el company de l’equip de recerca Megan Donahue, “però el nombre d’estrelles que és formen aquí, supera qualsevol altre observació anterior”.

L’evidència a favor de la formació d’estrelles, inclou unes 29 regions d’hidrogen ionitzat que brillen dins de la regió de llum òptica. En aquestes mateixes zones, el Chandra ha localitzat dues fonts de raigs X. Els investigadors creuen que aquestes estrelles orfes, s’han format en els últims 10 milions d’anys més o menys.

eso-137-001.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Un pol càlid a Neptú.

Els científics han publicat els primers mapes de temperatura de la regió més baixa de l’atmosfera de Neptú, mostrant que el pol sud més càlid, està proporcionant al metà una via d’escapament pequè surti de la profunda atmosfera d’aquest planeta.

“Les temperatures més altes, fan que el gas metà que hauria de mantenir-se en les zones altes de l’atmosfera de Neptú (estratosfera), és condensin i gotegin a través d’aquesta regió”, comenta en Glenn Orton, autor d’aquesta recerca, el qual segueix comentant que, “això resol el problema d’identificar la font de la gran quantitat de metà estratosfèric a Neptú”.

La temperatura al pol sud és molt més alta que en qualsevol part del planeta, aproximadament uns 10º Celsius. Cal tenir present que la temperatura mitjana de Neptú està per sota dels 200º Celsius.

Neptú és l’últim planeta del nostre Sistema Solar, està situat a unes 30 vegades aproximadament la distància entre la Terra i el Sol. Això fa que de promig només rep unes 900 vegades menys llum del Sol, de la que rep la Terra. Però tot i la poca llum que rep del Sol, aquesta encara afecta la seva atmosfera.

Els astrònoms en trobat variacions de temperatura en els canvis estacionals. Un any de Neptú dura l’equivalent a 165 anys terrestres. Durant els últims 40 anys ha estat estiu en el pol sud, ara hi arribarà el hivern, i en conseqüència el pol nord hi serà l’estiu perdent la gran quantitat de metà acumulat en els últims 80 anys.

La inclinació del planeta és d’aquesta manera la responsable de les grans variacions de temperatura del planeta.

En les imatges tèrmiques que podem observar del planeta Neptú, que han estat capturades amb la càmera VISIR del Very Large Telescope de l’ESO, els dies 1 i 2 de setembre de 2006. Aquestes imatges tèrmiques mostren un pol sud “calent”. Les temperatures més calentes estan situades en la part baixa de la imatge en el pol sud. Les dues imatges de la part inferior, estan capturades amb una duferència de 6,3 hores, i ens mostren les temperatures en una regió molt a prop del pol sud.

neptu-pol-sud.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Enceladus i Dione alhora.

Dues llunes glacials és troben en el cel de Saturn, en un “esdeveniment mutu”, enregistrat per la sonda Cassini de la NASA.

La gran brillantor d’Enceladus de 505 quilòmetres de diàmetre, queda contrastada al de Dione de 1.126 quilòmetres situat al seu darrera. Enceladus és l’objecte amb més percentatge de reflexió de la llum (albedo) del Sistema Solar, amb un color gairebé blanc. Dione en comparació, reflecteix un 70% aproximadament de la llum que hi incideix.

La imatge és va capturar en llum visible amb la càmera d’angle estret de la sonda Cassini el passat dia 24 de juliol de 2007. La imatge és va enregistrar des d’una distància de 1,9 milions de quilòmetres d’Enceladus i, de 2,2 milions de quilòmetres de Dione. La resolució de la imatge és de 11 quilòmetres per píxel per Encenladus i, de 13 quilòmetres per píxel per Dione.

dione-i-enceladus.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.  També podeu llegir articles relacionats amb aquests satèl·lits publicats en aquesta web els dies: 15 de febrer de 2007, 26 de març de 2007 i, 3 de maig de 2007.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »