Arxiu per Agost, 2007

Gegantina col·lisió de galàxies.

En el centre de la imatge esteu observant una de les col·lisions de galàxies més grans observades fins ara. Les quatre petites bombolles blanques corresponen a quatre grans galàxies que s’han començat a enredar i fusionar-se en una única galàxia.

El núvol blanquinós al voltant de les galàxies que estan colidint, conté milers de milions d’estrelles llençades des de les pròpies galàxies dins d’aquest aparent “desordre” que és troben.

Podem observar també altre galàxies i estrelles en diferents colors: groc, taronja i vermell. El color blau ens mostra el gas calent que impregna aquesta regió distant.

El Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, va poder distingir aquesta col·lisió, o fusió del cúmul de galàxies anomenat CL0958+4702, situat a gairebé uns 5.000 milions d’anys llum de nosaltres. Els punts d’aquesta imatge corresponen a galàxies situades darrera d’aquest cúmul i, en un primer pla la nostra pròpia galàxia, la Via Làctia.

Les dades recollides pel Spitzer les podem observar de color vermell, mentre que les dades en visible que provenen del telescopi WIYN son de color verd. Les regions on s’ajunten els colors verd i vermell, semblen de color taronja o groc, això és degut perquè moltes d’aquestes galàxies contenen estrelles velles, que son visibles tan en el Spitzer com amb el WIYN.

El color blau representa la radiació de raig X, captat pel telescopi de  raig X Chandra de la NASA. Les galàxies que col·lideixen semblen de color blanc, perquè son regions on s’ajunten tots els colors.

El telescopi WIYN, situat a prop de Tucson (Arizona), depèn d’un consorci format per la Universitat de Wisconsin, Universitat d’Indiana, Universitat de Yale i, l’Observatori Òptic Nacional.

cl09584702.jpg

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

1 comentari

L’Endeveaur de camí a l’Estació Espacial Internacional.

Ahir és va enlairar la nau Endeveaur en la seva missió STS-118 en destí a l’Estació Espacial Internacional, per tal de poder fer experiments científics, així com instal·lar més material per la construcció d’aquesta estació espacial.

En aquesta imatge corresponent a l’última missió Shuttle, la STS-117 del 11 de juny d’aquest any, podem veure els astronautes Jim Reilly (en el centre de la fotografia) i, en John “Danny” Olivas (quasi bé fora de la imatge en la part superior), participant en una sessió d’activitat extravehicular (EVA).

Entre les tasques que tenien encomanades Reilly i Olivas, estaven las de connectar sistemes de potència i cables de refrigeració entre els mòduls S1 i S3, el desplegament de mantes solars, així com alliverar les cintes que suporten el radiador fotovoltaic del mòdul S4.

És pot observar la negror del espai, en contrast de la brillantor de la fina atmosfera terrestre.

sts-117.jpg

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

1 comentari

Satèl·lit dividit.

Curiosa fotografia del satèl·lit Dione, dividit pels anells del planeta Saturn.

Podem observar els anells de Saturn de costat i, enmig uns dels seus satèl·lits, Dione de 1.126 quilòmetres de diàmetre.

La imatge va ser presa el passat dia 2 de juliol de 2007, per la sonda Cassini, des de una distància de 2,5 milions de quilòmetres. La definició de la imatge és d’uns 15 quilòmetres per pìxel. El nord està situat en la part superior de la fotografia.

La missió Cassini-Huygens és un projecte cooperatiu de la NASA, l’Agencia Espacial Europea i l’Agencia Espacial Italiana. El Jet Propulsion Laboratory, és una divisió del Institut Tecnològic de Califòrnia i, és el responsable de dirigir aquesta missió. En aquest cas el mateix JPL, va ser l’encarregat del disseny i instal·lació de les dues càmeres a bord de la Cassini.

dione.jpg

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

1 comentari

Observant la Nebulosa del Vel.

El Telescopi Espacial Hubble va fotografiar tres regions de la magnifica Nebulosa del Vel, restes de l’explosió d’una supernova. Aquesta nebulosa és un dels romanents més espectaculars d’una supernova. La seva grandària abraça aproximadament uns 3 graus en el cel nocturn, que correspon a unes 6 llunes plunes.

La Nebulosa del Vel, és un romanent de supernova que serveix per estudiar la física d’altres explosions estel·lars localitzades en la nostra galàxia, donades les seves grans dimensions.

Aquesta nebulosa, està situada dins de la constel·lació de Gygnus a una distància de 1.500 anys llum de la Terra.

Una supernova en el moment de la seva explosió allibera tanta llum que pot arribar a eclipsar la resta d’estrelles de la galàxia. L’estrella al explotar genera una bombolla enorme de “runa estel·lar”. Aquest romanent pot ser visible durant molt de temps, fins que s’esvaeix. Els científics han calculat que aquesta explosió va succeir entre 5.000 y 10.000 anys enrera.

Encara que de promig només hi ha una supernova en una galàxia com la nostra cada 100 anys, aquestes explosions son les responsables de formar tots els elements químics pesants, més pesants que el  ferro, així com de ser els principals productors d’oxigen del Univers. Altres elements que és formen en aquestes explosions, poden ser el coure, mercuri, or o el plom.

Aquests romanents de supernoves es barregen amb altres núvols de gas i pols de la nostra galàxiai, d’aquesta  manera poden començar a formar una altre generació d’estrelles amb possibles planetes.

nebulosa-del-vel.jpg

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

1 comentari

Estrelles contaminades per planetes.

Per què les estrelles que hostatgen planetes tenen més ferro ?. És l’abundor dels metalls el que afavoreix la formació dels planetes, o son els mateixos planetes els que contaminen la formació de l’estrella ?. Un equip d’astrònoms ha estudiat estrelles gegants vermelles orbitades per planetes i, l’evidència suggereix que son els planetes els responsables d’aquesta contaminació estel·lar.

Pocs anys després del descobriment del primer exoplaneta, on va quedar clar que aquests és troben preferentment al voltatn d’estrelles riques en ferro. Les estrelles que hostatgen planetes son en promig quasi dues vegades més riques en ferro, que les estrelles sense sistema planetari.

Un equip d’astrònoms després d’estudiar catorze estrelles gegants vermelles, varen detectar que la distribució de metalls era diferent a la d’estrelles normals que també tenen planetes.

“Hem trobat que les estrelles evolucionades no son riques en metalls, encara que tinguin planetes”, va comentar Luca Pasquini autor d’aquest estudi, “per tan, les anomalies que és troben en les estrelles que contenen planetes, semblen desapareixer quan envelleixen i s’inflen”.

Una possible resposta a aquestes anomalies, serien les diferències en les grandàries de les zones convectives de les estrelles. Aquestes zones per sota de la superfície solar, és on el gas està practicament bullint i les bombolles de gas calent s’eleven a velocitats properes al so. Això fa que el gas es barregi completament.

En el Sol, aquesta regió (zona convectiva) representa tan sols el 2% de la massa de l’estrella, però en les gegants vermelles la zona convectiva és enorme, arribant a una massa 35 vegades major. Això significa que el material contaminant estaria 35 vegades més diluït en una gegant vermella, que en una estrella tipus solar.

estrelles-contaminade.jpg

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

1 comentari

La sonda Phoenix de camí a Mart.

A les 5h 26m del passat dissabte 4 d’agost, s’enlairava des de Cab Cañaveral a Florida la sonda Phoenix Mars Lander de la NASA, en direcció al planeta vermell, dins d’un coet Boeing Delta II. Està prevista l’arribada al planeta Mart, el proper 25 de maig de 2008, després de recórrer una distància de 679 milions de quilòmetres.

La intenció d’aquesta sonda, és aterrar en un lloc situat a 68,35º de latitud nord, equivalent a la regió d’Alaska a la Terra. Aterrarà utilitzant una combinació de paracaigudes i retrocoets.

Aquesta sonda, te l’estructura d’un “lander” semblant a les sondes Víking, és a dir no és mourà per la superfície com els ròvers (Opportunity i Spirit). Utilitzarà un braç robòtic amb instruments científics per la recollida de mostres del sol marcià.

Una de les seves missions, serà la d’investigar el subsòl per tal de detectar la presència d’aigua. Els instruments del “lander” estan dissenyats per la recerca de l’evidència de la fusió periòdica del gel. Això ajudarà als científics a saber si aquesta regió disposa d’un ambient habitable per els microbis.

En la imatge podem observar la regió d’aterratge de la sonda Phoenix, propera al pol nord de Mart.

phoenix1.jpg

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

1 comentari

Perseides 2007.

Quan un meteorit entra a l’atmosfera s’està movent molt de pressa, a una velocitat d’uns 30 quilòmetres per segon. Com que és mou tan ràpid, el material metàl·lic que el constitueix s’escalfa per la fricció amb l’atmosfera terrestre. El calor el posa incandescent i el gasifica, d’aquesta manera la incandescència fa que el meteor sigui visible a ull nu, malgrat la seva petitesa i la gran altura on és produeix l’encesa atmosfèrica.(normalment a 80 quilòmetres o més.)

perseida1.jpg

La Pluja d’estrelles de les Perseides, o com també son conegudes “les llagrimes de Sant Llorenç”, han sigut una de les més emocionants i dinàmiques durant els anys 90, amb “tempestes” importants els anys 90 i 91. Les partícules resposables estan associades al cometa progenitor 109P/Swift-Tuttle del últim periheli l’any 1992. Aquest cometa te un període orbital d’uns 130 anys, amb la qual cosa actualment s’està dirigint cap el Sistema Solar exterior.

Aquest any les millors nits per observar aquesta “pluja”, varien entre els dies 17 de juliol al 24 d’agost, amb un màxim previst per la matinada del dia 13 d’agost (nit del diumenge 12 al dilluns 13), mirant en direcció nord-est, a mitj a alçada entre l’horitzó i el pun més alt del cel, just en la contel·lació de Perseus. A més aquest any, no tindrem la Lluna que ens pugui molestar amb la seva llum.

L’observació de les Perseides, estarà acompanyada de la presència d’una “estrella vermella”, per sota de la radiant meteòrica, és tracta del planeta Mart.

Si disposem d’un telescopi podrem observar el petit disc del planeta amb tan sols 7,50″ de diàmetre aparent, penseu que Júpiter aquests mateixos dies te una grandària aparent d’uns 40″. És a dir, encara que no puguem observar els principals detalls de la seva superfície, podrem imaginar-nos la bateria de sondes i robots treballant en aquest misteriós planeta.

Parlant de Mart, us recordem que la NASA ahir va fer el  llançament de la nova missió Phoenix Lander. Aquesta sonda te prevista la seva arribada a Mart a finals de la primavera del 2008, a la plana àrtica del planeta vermell.

Amb tot aixó ja haurem arribat a la matinada del dilluns 13, a partir de la una de la matinada (depenen dels obstacles: edificis, arbres o muntanyes) podrem observar la constel·lació de Perseus, cap el nord-est. Seria interessant estar còmodes amb alguna butaca o gandula, i disposar de begudes per mantenir-nos desperts. És preveu el màxim d’activitat entre les 5h i les 7h 30 m T.U. (Temps Universal, cal afegir dues hores per convertir a Temps civil)

skymap_north.jpg

Podem aprofitar l’observació de la pluja de les Perseides de moltes maneres: traçant dins d’un planistel les trajectòries dels meteorits, fent fotografies amb càmeres amb objectius de gran camp amb diverses exposicions (tot dependrà de la llum ambient del lloc d’observació), podem contar el nombre de meteorits repartint-nos les zones del cel amb diversa gent, o senzillament gaudint d’aquest interessant espectacle còsmic.

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç

1 comentari

Cràters d’impacte a Tyrrhena Terra.

La Càmera d’Alta Resolució Estèreo (HRSC) a bord de la sonda europea Mars Express, ha obtingut unes imatges d’alta resolució de la regió de Tyrrhena Terra al planeta mart.

Aquesta imatge va ser presa el passat 10 de maig, en una regió centrada a 18º de latitud sud i 99º de longitud est, mentre feia l’òrbita 4.294 al voltant del planeta, amb una resolució de aproximadament  15 metres per píxel.

El Sol il·lumina aquesta regió des del sud-oest. Tyrrhena Terra forma part de la “regió de les terres altes”, fortament crateritzades. Aquesta zona està situada cap el nord d’Hellas Planitia, la depressió d’impacte meteòric més gran de Mart. En aquesta imatge tridimensional podem observar tres cràters meteòrics, situats en el límit oriental de Tyrrhena Terra i Hesperia Planum.

El cràter principal de la imatge, te uns 35 quilòmetres de diàmetre i uns 1.000 metres de profunditat. El perímetre d’aquest cràter està elevat uns 400 metres per sobre de les planes circumdants.

El cràter està envoltat per multitud d’estrats de material expulsat durant l’impacte. Aquests estrats s’anomenen “mantes expulsades”, que arriben fins una distància de 50 quilòmetres al voltant del cràter.

Per sobre d’aquest cràter, hi ha un segon cràter d’uns 18 quilòmetres de diàmetre amb una profunditat d’uns 750 metres, ens trobem segurament amb una formació de doble cràter d’origen meteòric.

tyrrhena-terra.jpg

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

1 comentari

Ocultació de les Plèiades per la Lluna.

A primeres hores de la matinada del dimarts 7 d’agost (més o menys la 1 de la matinada), la Lluna ocultarà al cúmul obert d’estrelles de les Plèiades, conegudes també en el catàleg Messier, com a M-45.

El començament de l’immersió de les estrelles per darrera de la Lluna, és produirà amb la Lluna surtin per l’horitzó est. Per aquest motiu l’emersió (sortida) de les estrelles del cúmul és produirà amb la Lluna més alta respecte a l’horitzó, i per tan en millors condicions d’observació.

Podrem fotografiar aquest esdeveniment amb teleobjectius de més de 300 mm de focal, o petits telescopis. Serà interessant combinar l’ocultació amb la presencia de la Lluna en una posició baixa respecte a l’horitzó.

A sota de la Lluna, cap a la dreta podrem observar, potser per primera vegada aquesta temporada al planeta Mart, situat a uns 192 milions de quilòmetres.

ocultacio-lluna-pleiade.jpg

Imatge Starry Night Pro

1 comentari

Mirant de costat una taca solar.

Podem observar una taca solar de la regió activa NOAA 10944. la taca va aparèixer per la regió est del Sol, el passat dia 22 de febrer de 2007. La taca aïllada i simètrica va viure durant uns quants dies abans es disolgués i desaparegués per la regió oest el dia 7 de març.

La imatge ens mostra una regió del Sol amb unes dimensions aparents de 28 per 36 segons d’arc. La taca pròpiament només mesura uns 10 sewgons d’arc. Aquesta imatge és el resultat de les proves d’una nova càmera CCD instal·lada en el Vacumm Tower Telescope. Les imatges és van capturar a les 13h 36m T.U. Hi havia instal·lat un filtre espectral d’interferència de 1,1 nm, amb una longituid d’ona de 395 nm, per tal de poder observar l’espectre entre el CAII H, i les línies del K. Aquest espectre, conté moltes línies d’absorció principalment de Fe I.

Aquesta imatge és força interessant per alguns aspectes. Podem observar la regió penombral, els filaments que és defineixen en direcció radial. Alguns d’aquests filamentes semblen elevar-se al costat per sobre de la regió de penombra, encara que això podria ser degut a un efecte de la perspectiva. També podem observar la granulació en un primer plar.

La fotografia és el resultat de 100 imatges de 3 mil·lisegons recollides durant 10 segons, amb l’ajut del sistema d’òptica adaptativa KAOS.

taca-solar1.jpg

Per més informació, polseu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »