Els astrònoms han trobat una galàxia certament diferent a la majoria. La galàxia anomenada NGC 4622 sembla estar girant en sentit contrari a la resta de galàxies. En aquesta imatge capturada per el Telescopi Espacial Hubble, els investigadors han pogut determinar que aquesta galàxia està girant en sentit de les agulles del rellotge. La imatge ens mostra NGC 4622 i el seu parell de braços carregats d’estrelles noves (en color blavós) embolcallant el nucli galàctic.

Els astrònoms estan confosos per aquesta rotació en sentit horari d’aquesta galàxia, a més per acabar aquest trencaclosques la galàxia també te un braç interior “enfiladís” que s’embolica amb la mateixa galàxia.

Basat en simulacions amb altres galàxies, els astrònoms han observat que aquest sentit de rotació de NGC 4622 és un clar exemple de raresa de les galàxies espirals. Per tal de poder donar una resposta a aquesta característica, sospiten que en un temps, passat podia haver interaccionat amb una altre galàxia més petita. Els seus braços exteriors estan desproporcionats, la qual cosa podria indicar que en algun moment va rebre pertorbacions d’una altre galàxia.

Sembla ser que també el nucli d’aquesta galàxia, va recollir una part important de la galàxia més petita i alhora fusionar-se. Amb aquestes dades és podria entendre l’estructura inusual dels braços d’aquesta galàxia espiral.

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

Aquesta curiosa fotografia és el recull de varies imatges del massiu cúmul de galàxies anomenat Abell 520, una de les estructures més massives del Univers. Per aquesta imatge final han col·laborat diferents instrumentes d’observatoris astronòmics, per tal de poder donar una resposta al gran misteri del comportament de la matèria fosca.

Quan les galàxies col·lideixen, tres ingredients entren en joc: els milers de milions d’estrelles que formen les galàxies, el gas calent que existeix entre elles i, la misteriosa matèria fosca que forma part majoritàriament de la massa d’aquestes galàxies.

Els telescopis òptics poden observar la llum de les estrelles, els observatoris de raig X com el Chandra, observen la radiació X del gas sobreescalfat. Però la presència de la matèria fosca, ha de ser enregistrada (entre altres mitjants) per sistemes on la llum d’objectes llunyans és deformada.

Durant aquestes col·lisions gegantines, els astrònoms creuen que la matèria fosca i, les galàxies s’haurien d’ajuntar fins i tot en les col·lisions més violentes.

En aquest cas, sembla que no funciona així ben bé. S’ha trobat un nucli de matèria fosca, contenint gas calent, però cap galàxia. Per alguna raó les galàxies s’han després de la part més densa de la matèria fosca.

Encara és desconeix com s’ha separat la matèria fosca de les galàxies. Una de les possibilitats seria que fos degut a una sèrie de fones gravitatòries. Desafortunadament els investigadors encara no disposen de models informàtics, que ajudin a recrear aquestes situacions, sobretot tenint en compte que encarà no és possible detectar la mateixa matèria fosca.

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç. Altres noticies de la nostra web, que fan referència a aquest tema estan publicats els dies 18 de gener de 2007 i, 18 de maig de 2007.

Quan la sonda Cassini va descobrir els guèisers d’aigua gelada d’Enceladus (un satèl·lit de Saturn), era fàcil pensar que potser hi hauria vida en aquell lloc.

Si més no, a la Terra l’aigua és essencial per trobar vida microbiana, fins hi tot en els ambients més hostils. Ara s’ha donat a conèixer una teoria,  on posa en dubte la presència de vida a Enceladus, tot i disposar d’aquests guèisers.

Quan és varen descobrir aquests guèisers, els científics varen batejar el procés amb el non de “Cold faithful” (fred fidel). En aquest model, on les interaccions de les marees gravitatòries entre Saturn i Enceladus, poden escalfar el subsòl del satèl·lit per tal de que existeixi aigua líquida sota d’una escorça de gel. La pressió del gel, fa que s’obri i de cop surti a pressió cap a l’espai.

Ara, aquest nou model desenvolupat per investigadors de la Universitat de Illinois (Estats Units), explica com és podrien produir a Enceladus els guèisers amb els seus plomalls de gel d’aigua, dins d’un ambient advers a la vida. Aquest nou model anomenat “Frigid Faithful” (glacial fidel), el qual preveu que no és necessaria la presència d’aigua líquida.

Enceladus està cobert per uns estrats compostos de gel rígids, que podrien tenir unes desenes de quilòmetres de profunditat. Amb una font de calor moderada en les regions del pol sud, aquests estrats és podrien deformar i crear les fractures que s’han observat.

En lloc de generar estanys d’aigua a prop de la superfície i, que és podria extendre fins a 35 quilòmetres de llargada, la temperatura és mantindria exactament igual a uns 150º sota cero, fent inviable aquesta presència i la conseqüent creació de la vida en aquest satèl·lit.

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç. També podeu llegir una noticia relaciona en la nostra web, publicada el dia 15 de febrer de 2007.

L’Explorador Evolutiu de la Galàxia (GALEX) de la NASA, ha resolt una sorprenent i llarga cua “cometària” darrera d’una estrella que viatja per l’espai a velocitats supersòniques.

L’estrella s’anomena Mira i, prové de la paraula llatina “meravellosa” , degut que ha estat una de les estrelles més observades per els astrònoms durant els últims 400 anys. Aquesta estrella, una gegant vermella està evolucionant molt ràpidament, perdent quantitats massives de matèria de la seva superfície.

El GALEX rastrejant l’espai va observar aquesta popular estrella en la radiació ultraviolada. Llavors els astrònoms se’n van adonar de la enorme cua en forma de cometa que tenia al darrera. De fet el material que surt d’aquesta estrella, està formant una llarga estela d’uns 13 anys llum de llargada, equivalent a 20.000 vegades la distància entre el Sol i el planeta nan Plutó. Fins ara no s’havia observat un fenomen com aquest en cap altre estrella.

Comparant l’estrella Mira, amb altres gegants vermelles, aquesta viatja inusualment ràpida, possiblement degut a interaccions gravitatòries amb d’altres estrelles. La seva velocitat és d’uns 130 quilòmetres per segon, més o menys uns 291.000 quilòmetres per hora. Mira està situada en la constel·lació de Cetus, a uns 350 anys llum de la Terra.

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç. També poder llegir un article d’aquesta web, publicada el dia 4 de febrer de 2007.

Una de les teorires més curioses i controvertides de l’astrobiologia, és el concepte de la panspèrmia.

Aquesta teoria suggereix que la vida a la Terra, podria haver-se iniciat en un altre planeta o provenir de l’espai interestel·lar. Els científics reconeixen que la vida microbiana és molt resistent, podent sobreviure a perllongats viatges en el vuit, fred i radiactiu espai exterior.

Per aquest motiu han dissenyat un experiment per intentar verificar si els microbis, poden suportar la reentrada a través de l’atmosfera terrestre.

Aquest experiment ha estat dissenyat per el professor John Parnell de la Universitat de Aberdeen, i que consisteix en enviar una roca Orkney de la regió d’Escòcia, a través d’una nau de l’ESA. Aquesta missió, la Fotó M3, que serà llançada el proper 14 de setembre. Els microbis ja estaran presents en aquesta roca en el moment del enlairament i, després de 12 dies de permanència a l’espai, tornarà a reentrar a l’atmosfera terrestre.

L’objectiu d’aquest experiment és comprovar el comportament de la roca, després d’estar exposada a temperatures extremes durant la reentrada a l’atmosfera terrestre. Aquest experiment podrà proporcionar més informació sobre la possibilitat de que la vida a la Terra així estat transferida a través de meteorits, o cometes des de l’espai.

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

Tal com assenyalem en aquesta crònica, els planetes i les llunes del nostre sistema solar generen un grapat de sons ben peculiars. Aquests provenen dels micròfons de moltes sondes espacials, algunes certament antigues.

Per aquest motiu els astrònoms ja han enregistrat tot tipus de cacofonies espacials, convertint les ones de ràdio en sons. Don Gurnett des de la Universitat de Iowa, ha compilat alguns d’aquests sons, incloent-hi el cor jovià, emissions de ràdio on sentim els electrons girant al voltant del cinturó de radiació de Júpiter.

L’Agencia Espacial Europea, també te una pàgina de sons espacials, on podem “escoltar” les fluctuacions del camp magnètic de la lluna glacial de Saturn, Enceladus; o la canço misteriosa de lamentació dels Leónids, rastres dels meteors que reflecteixen les ones radiofòniques d’alta freqüència.

Altres registres interessants son els dels púlsars gravat des del radiotelescopi de Jodrell Bank Observatory. Els púlsars són nuclis col·lapsats d’estrelles en les explosions de les supernoves. Aquest nucli gira com una pilota imantada de neutrons, amb unes dimensions d’uns 15 quilòmetres de diàmetre, emeten ones de ràdio des dels seus pols. Si aquests raigs és troben en la mateixa direcció que la Terra, ho escoltem com una senyal de ràdio regular.

El púlsar del Cranc de la qual hi veiem la imatge,  és dins de la nebulosa del mateix nom, romanent d’una explosió observada l’any 1054. Aquest púlsar gira 30 vegades per segon aproximadament.

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

La imatge PSP 004077-1325 captaurada per la sonda Mars Reconnaissance Orbiter el passat dia 6 de juny de 2007, des de una alçada de 281,9 quilòmetres, ens mostra un sector del cràter Proctor de 150 quilòmetres de diàmetre, situat al sud de les terres altes de Mart.

Les dunes fosques estan formades per sorres basàltiques que s’han acumulat al fons d’aquest cràter. Les vessants de les dunes de color fosc (situades en els costats més costeruts) estan situades en la cara est d’aquestes estructures de sorra i, s’han format com a resposta dels vents de ponent de la tardor i del hivern (vents equilibrats per l’efecte Coriolis i, d’altres forces de pressió gradient). Superposades en la superfície hi han dunes secundàries més petites que és veuen comunament en dunes terrestres d’aquesta mida.

Les dunes fosques estan cobertes per estrats petits i brillants que indiquen que s’han format recentment. En algunes regions, les dunes fosques semblen influir en la orientació de les dunes brillants i més petites, possiblement per el vent que flueix al voltant d’aquestes dunes més grans. Els estudis suggereixen que tan els estrats foscos com els brillants son de la matreixa època. Les dunes del cràter Proctor, estan en continu moviment com a conseqüència dels vents intensos del planeta Mart.

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

“Aquesta no és una imatge artificial”, ens aclareix en Yuri Beletsky astrònom del ESO i, autor d’aquesta fotografia, “el que és pot percebre si observem que les cúpules apareixen en la imatge una mica difuses, degut al seguiment de la càmera a les estrelles. El color del làser que observem, llueix tal coms’observa a simple vista”.

Podem contemplar una espectacular franja d’estrelles que correspon a la Via Làctia. Aquí és pot apreciar la pols i les estrelles que conformen la nostra pròpia galàxia, composta per 100.000 milions d’estrelles aproximadament.

En el centre d’aquesta imatge, és pot apreciar dos objectes brillants. El més lluminós és el planeta Júpiter i, l’altre correspon a l’estrella Antares. Una altre estrella brillant és Alfa del Centaure, una de les veïnes més properes al nostre Sol, visible al costat esquerra de la imatge, a prop del centre.

Tres de les quatre cúpules que hostatgen els miralls de 8,2 metres de diàmetre del VLT son visibles en aquesta imatge. Des del Yepun, el quart telescopi surt el làser que s’utilitza per generar una estrella artificial sobre el Paranal que ajudarà a cooregir la turbulència atmosfèrica.

En el moment que és va capturar aquesta fotografia, els astrònoms estaven estudiant el forat negre supermassiu del centre galàctic amb l’instrument SINFONI, per aquest motiu el làser està apuntant precisament el centre de la Via Làctia.

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

Les estrelles R Coronae Borealis, son estrelles supergegants que exhibeixen una variabilitat erràtica. Aquest nom prové de la primera estrella observada que va mostra aquest comportament. Les estrelles R Coronae Borealis son de promig unes 50 vegades més grans que el nostre Sol. Les estrelles R CrB (R Coronae Borealis) poden veure declinar la seva brillantor una mil·lèsima del seu valor nominal en tan sols unes setmanes, amb un conseqüent als nivells normals de forma més lenta.

S’ha acceptat durant dècades que aquest procés podria estar causat per l’obscuriment estel·lar de la seva superfície per núvols polsegosos. Segons aquesta teoria la massa perdura de les R RcB degut les seves baixes temperatures, provoquen uns núvols de carboni. Si aquests núvols queden situats en la direcció visual cap a la Terra, poden eclipar l’estrella.

RY Sagittarii és l’estrella més brillant a l’hemisferi sud d’aquesta familia. Està situada a uns 6.000 anys llum de nosaltres a la constel·lació de Sagittarius. En les observacions fetes amb òptica adaptativa infraroja del Very Large Telescope de l’ESO l’anys 2004, els astrònoms Patrik de Laverny i Djamel Mékarnia, varen admetre la presència clara de núvols al voltant d’aquesta estrella. Aquesta era la primera confirmació directa que podria explicar aquestes variacions de brillantor.

L’origen real d’aquests núvols encara és incert. El núvol detectat més brillant està a uns centenars de radis estel·lars del centre de RY Sagittarii.

Laverny ens comenta “Segons la teoria, aquests núvols estan molt lluny de l’estrella, però cal tenir present que és mouen a uns 300 quilòmetres per segon, això vol dir que van sortir de les proximitats de l’estrella 6 mesos abans”. Els astrònoms és plantegen de controlar amb més atenció RY Sagittarii per seguir la evolució d’aquests núvols.

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

Aquesta matinada entre les 5 i les 7 del mati (de dilluns) hi haurà el màxim previst de la pluja d’estrelles de les Persèides, o de les Llagrimes de Sant Llorenç.

Si voleu més informació, us podeu rellegir l’article d’aquesta web del passat dia 5 d’agost.