Hyperion és segurament la lluna més estranya del planeta Saturn, te tota l’aparença d’una esponja de mar. Ara, els astrònoms pensen poder saber per què és tan porós aquest objecte, de tal manera que quan hi ha un impacte d’una roca espacial a la seva superfície, aquesta simplement fa cruixir lleugerament el seu cos, sense enviar cap tipus de runa fora de la seva atracció gravitatòria.

Aquest objecte fortament crateritzat, te unes dimensions d’uns 360 per 220 quilòmetres. Gira en forma molt caòtica, caient imprevisiblement dins de l’influència gravitatòria  del planeta Saturn en una òrbita cada cop més baixa.

Aquesta imatge de Hyperion feta per la sonda Cassini durant un dels vols que va fer, entre els anys 2005 i 2006, ens mostra un satèl·lit amb la major porporció de cràters que la resta dels satèl·lits de Saturn, molt més profunds i menys erosionats que el usual.

Els investigadors de la missió, suggereixen que la composició porosa de Hyperion fa que tingui un espai buit. en el seu interior equivalent al 42%, format principalment per gel d’aigua.

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

La Càmera Estèreo d’Alta Resolució (HRSC) a bord de la sonda Mars Express de l’Agencia Espacial Europea (ESA), ha proporcionat fotografies d’alta resolució de la regió Aeolis Mensae.  Aquesta zona, és ben coneguda per les seves erosions causades pel vent, és una zona de transició tectònica caracteritzada per unes valls amb unes “incisions lineals” inexplicables.

Il·luminada pel Sol des de l’oest, les imatges d’alta resolució (aproximadament 13 metres per píxel), fotografiades els dies 26 i 29 de març de 2007 ens mostren una zona de Mart situada aproximadament a 6º de latitiud sud i 145º de longitud est.

La morfologia del terreny, que és a prop de la regió volcànica d’Elysium, es caracteritza per una zona de transició extensa anomenada “límit global de dicotomia d’escorça”, que separa les terres altes del sud, de les terres baixes del nord.

Aeolis Mensae està situat en la frontera entre les planes del nord i les terres altes del sud, indicades en la zona de transició. L’àrea mostrada en el mosaic de la imatge és precisament la zona indicada anteriorment. Entre les terres altes i les planes hi ha una diferència mitjana d’aproximadament 3.000 metres.L’origen d’aquesta dicotomia és encara un misteri a resoldre.

Aquestes valls tenen uns 2.500 metres de profunditat en la part de la regió nord, en aquesta zona podem observar un relleu lineal en les bases de les valls. Aquestes senyals morfològiques podrien indicar un origen glacial degut a la semblança amb  models semblants de la Terra, però les estructures en forma octogonal podrien ser d’una erosió provocada pel vent.

Els científics creuen que les valls, al estar a prop de la zona de transició entre les terres altes del sud i les planes del nord (el límit de dicotomia d’escorça), és van poder originar com a conseqüència de l’activitat tectònica.

Per més informació, polseu aquest enllaç.

Certament existeix un consens científic de que l’Univers s’està expandint i que el seu començament està en un punt a 13.700 milions d’anys. Per fer afirmació, hi ha diferents evidències que confirmen aquesta teoria: l’allunyament de les galàxies, la radiació de fons còsmica de microones, o les quantitats d’hidrogen i heli a l’Univers.

Però què hi havia abans del Big Bang ?. És complicat d’imaginar-se tota la matèria i energia emmagatzemada en un punt de volum i densitat infinita.

El cosmòleg Martin Bojowald i d’altres companys seus de Penn State University, inteneten donar una resposata a aquest enigma en l’edició del 1 de juliol de la revista Nature Physics.

Segons Bojowald, emprant una tècnica matemàtica anomenada “Bucle de la Graveta del Quantum”, que combina la relativitat amb la mecànica quàntica, dona una visió diferent del primitiu Univers. En lloc de ser infinitament petit i dens, “l’objecte” és compacta dins d’una pilota amb un volum i densitat determinada.

Els investigadors creuen que un Univers anterior és col·lapsaria en una pilota minúscula i llavros hauria un “Big Bounce” (Gran Rebot) per expandir-se altre vegada. L’Univers anterior seria similar en l’espai-temps que tenim en el nostre Univers actual.

Aquesta és una reducció de les diferents noticies que en fan referència, per aquest motiu recomanem la seva lectura, per disposar de més informació.

Per més informació, polseu aquest enllaç.

Sembla ser que els investigadors han trobat un cràter que correspon a la “bola de foc de Tunguska”. L’esdeveniment que va succeir el 30 de juny de 1908, que va arrasar uns 2.000 quilòmetres quadrats a la Siberia.

No existeix cap testimoni ocular d’aquell impacte, però els anàlisis posteriors indiquen que hauria pogut ser un asteroide petit o un cometa (probablement entre 30 i 50 metres de diàmetre), explotant a uns 5-10 quilòmetres per damunt de la superfície. Produint d’aquesta manera una energia equivalent a 10-15 megatones de TNT. És l’únic esdeveniment d’impacte conegut, ocorregut en la història humana enregistrada, però després de gairebé un segle de recerca no s’ha havia trobat cap evidència que fos significatiu d’aquest impacte.

Ara, els investigadors dirigits per Luca Gasparini del Institut de Recerca Nacional Italià de Bologna, indiquen que el llac Cheko de 300 metres de diàmetre, situat al llarg del riu Kimchu, i a una distància de 8 quilòmetres de la suposada explosió, s’hauria format com a conseqüència d’un fragment d’uns 10 metres del asteroide-cometa.

La forma cònica del llac, és inusual i segons indiquin la composició dels  sedimentes del llac, podrien explicar el seu origen. De fet no hi ha cap registre de l’existència del llac abans del 1928, però això tampoc no és fiable, degut a ser una regió força inexplorada fins aquella època.

Trobar alguns indicis del objecte de Tunguska, seria un gran descobriment per poder explicar aquell esdeveniment. L’evidència que el llac sigui la conseqüència d’un impacte encara esta per demostrar, segons comenta en Garth Colins del Imperial College of London.

Existeixen diferents dubtes per asegurar l’origen meteòric del llac, com la manca de roca polvoritzada del mateix impacte, el fet de que només hi ha un registre d’impacte, o que no hi han més cràters petits en la regió.

Per més informació, polseu aquest enllaç.

Aquesta imatge reduïda, cobreix una porció d’Elysium Fossae, una regió plena de barrancs que s’estén al nord-est del volcà gegantí Mons Elysium.

És poden observar les característiques marques tectòniques relacionades amb el vulcanisme, així com amb els enigmàtics rastres de l’aigua líquida. El cràter de la part inferior de la imatge, te origen per enfondrament del mateix terreny, i no pas degut a un impacte meteòric. En el cas que així fos, hi hauria gran quantitat de material ejectat del interior del cràter cap enfora.

En general aquesta imatge demostra que aquesta zona, te moltes similituds orogràfiques amb d’altres regions de Mart amb grans volcans. El material visible més prodund sembla ser d’origen de colades volcàniques que produeixen els voluminosos estrats. Damunt d’aquests estrats s’ha anat acumulant la pols arossegada pel vent. Com a curiositat, en algunes àrees (especialment en la part nord de la imatge sencera) hi ha estrats més prims, més durs, més resistens a l’erosió, que estan per damunt de l’estrat original. Aquests estrats resistents semblen que siguin massa prims per ser colades volcàniques, poden indicar algun altre procés geològic que hagi endurit aquestes zones tan primes.

La imatge esta capturada amb la càmera HiRISE de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, el dia 6 de juny de 2007, des d’una alçada de 289 quilòmetres, quan a Mart eren les 14h 59m hora local, amb el Sol situat a 23º d’alçada per sobre l’horitzó.

Per més informació, polseu aquest enllaç.

El massiu planeta Júpiter esta sofrint canvis atmosfèrics notables que fins ara mai s’havien vist, i que ara el Telescopi Espacial Hubble ens acosta.

Els núvols turbulents de Júpiter sempre estan canviant a conseqüència de les pertorbacions atmosfèriques que escombren el planeta al seu voltant a centenars de quilòmetres per hora.

Aquestes imatges del Hubble, ens mostren les transformacions ràpides en la forma i el color dels núvols que circulen a prop del equador del planeta, marcant una circunferència sencera l’entorn de Júpiter.

Circulant al voltant del planeta s’emboliquen bandes grogues, marrons i blanques. Aquestes bandes són produïdes per l’atmosfera que flueix en totes direccions i de diverses latituds.

Les àrees de color més clar on augmenta l’alçada de l’atmosfera s’anomenen zones. Les regions més fosques on cau l’atmosfera s’anomenen bandes. Quan aquests fluxos s’oposen, interaccionen i apareixen les tempestes i turbulències.

Entre el 25 de març i el 5 de juny la Wide Filed and Planetary Camera 2, va capturar bandes senceres de núvols que canviaven de color. Les zones s’han enfosquit, les bandes s’han alleugerit i s’han transformat en zones.

La imatge de l’esquerra ens mostra uns núvols en una banda prima de color blanc per sobre de l’equador de Júpiter. El color blanc indica núvols en latituds més altes de l’atmosfera joviana. En la imatge de la dreta, el matís blanc de la banda, s’ha tornat marró, apareixen núvols profunds dins de l’atmosfera del planeta. La banda sencera sembla haver-se fusionat amb aquesta zona.

Per més informació, polseu aquest enllaç.

Una estrella de neutrons, és un romanent de l’explosió d’una estrella extremadament densa, que tan sols conté neutrons com a restes de l’estrella original. En aquesta imatge mostrem l’estrella de neutrons com l’esfera que està en el centre del disc.

La gravetat de l’estrella de neutrons és tan potent, que estira material d’estrelles veïnes (mostrada en la imatge com l’estrella blava del fons) a un disc d’acreció que l’envolta. Durant un procés que encara no s’entén plenament, és genera un raig de material que és mou a gairebé la velocitat de la Llum. Un percentatge important de l’energia disponible d’aquest material, cau cap l’estrella de neutrons per tornar a realimentar el raig.

La imatge superior està capturada amb el Telescopi de Raig X Chandra, on podem observar la nostra estrella protagonista, la CircinusX-1. Els raigs X de baixa energia és mostren en color vermell, els raigs X de mitja energia en color verd i els d’alta energia en color blau. El raig de material consta de dos “dits” d’emissió de raig X (mostrada en color vermell) separats per aproximadament uns 30º. Aquests dos dits, situats a una distància d’uns 5 anys llum de l’estrella de neutrons, poden representar les parets exteriors d’un raig encara més ampli.

El raig de Circinus X-1 està ajudant als astrònoms a entendre millor el funcionament d’una estrella de neutrons i mostrar que no són tan sols els forats negres els únics en generar aquests tipus de raigs. Molts d’aquests raigs s’han trobat normalment a prop de forats negres, però el raig de Circinus X-1, és el primer associat a una estrella de neutrons en un sistema binari.

Per més informació, polseu aquest enllaç.

De tan en tan el Telescopi Espacial Hubble ens ofereix imatges de regions de l’univers on existeix una turbulència estel·lat, com és el cas del disc central de la galàxia Centaurus A, una de les galàxies actives, que estan més a prop de la Terra.

En aquesta fotografia, és mostra la galàxia complerta a la part superior esquerra i la regió central de la mateixa. Aquesta regió central, s’ha considerat durant molt de temps com el romanent de la pols d’una galàxia espiral que és va fusionar amb la gran galàxia el·líptica de Centaurus A.

La simbiosis de les dues galàxies està provocant la formació de nous núvols de pols i gas, amb el conseqüent naixement d’estrelles. Aquestes noves estrelles és formen en la regió central de la galàxia, mentre que cap enfora podem observar la població d’estrelles residents més antigues en forma de gegants i nanes vermelles.

Aquesta fotografia en color natural, és un recull d’imatges preses en llum blava, verda i vermella, És poden observar detalls de fins a 7 anys llum. El color blau correspon a les estrelles més calentes, acabades de nèixer, el color vermellós groguen, és degut al gas en part calent de la galàxia el·líptica.

Per més informació, polseu aquest enllaç.

El robot Opportunity de la NASA està recollint tota la informació necessarià del marge del cràter Victòria, per iniciar el viatge de descens al seu interior. Els controladors de la missió van anunciar el passat dia 28 de juny, que ja disposen de les dades necessàries i estan preparats per acostar el vehicle al començament d’un viatge potencialment unidireccional cap el seu interior.

El cràter Victòria és va formar com a conseqüència d’un impacte meteòric ja fa milions d’anys, ocasionant un cràter d’un diàmetre d’uns 800 metres aproximadament. A mesura que l’Opportunity vagi descendint trobarà roques cada vegada més antigues, podrà inclús descobrir evidències del passat humit de Mart.

Tot i que el temps de treball d’aquest robot sigui 12 vegades superior al previst (cal tenir present que la durada de la missió era de 90 dies), és troba en unes condicions tècniques molt reduïdes, caldrà estar atent que pugui superar les pendens, i si ariba al final és situarà a prop d’un sol rocós per tal de disposar d’una bona tracció, ja que el centre del cràter disposa d’unes importants dunes de sorra.

Aquesta imatge mostra el lloc on el Mars Exploration Rover Opportunity abaixarà prudentment fins el fons del cràter Victòria. Des de el lloc anomenat “Badia del anec” una pendent d’aproximadament 15-20º.

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

Aquest muntatge compara les millors imatges de la sonda New Horizons de la NASA , de Ganimedes la lluna més gran de Júpiter, recollides amb la càmera Long Range Reconnaissance Imager (LORRI), a més del espectròmetre infraroig Linear Etalon Imaging Spectral Array (LEISA).

LEISA observa amb els seus objectius més de 200 longituds d’ona diferents dins de l’espectre infraroig, permetent d’aquesta manera l’anàlisi detallat de la composició de la seva superfície. La imatge del LEISA mostrada aquí, combina només tres d’aquestes longituds d’ona (1.3, 1.8 i 2.0 micròmetres) per destacar les diferències de la composició de la superfície de Ganimedes. Els colors blaus representen gel d’aigua relativament net, mentre que els colors marrons mostren regions contaminades per material fosc.

La imatge de la dreta combina les dades en l’escala de grisos d’alta definició, del LORRI, amb la informació detallada en color del LEISA, produint una imatge que ajunta tota aquesta informació.

Les imatges varen ser capturades entre les 9h 48m i les 10h 01m T.U., el passat dia 27 de febrer de 2007, des de una distància de 3,5 milions de quilòmetres. Ganimedes amb els seus 5.268 quilòmetres de diàmetre, és el satèl·lit més gran del Sistema Solar.

Per més informació, polseu aquest enllaç.