Dos satèl·lits de raig X han estat estudiant una de les col·lisions de galàxies més grans del Univers. En aquest cas, és tracta de les galàxies del cúmul Abell 576, observades per l’Observatori de Raig X Chandra de la NASA, i per l’Observatori de Raig  X Newton XMM de l’ESA (Agencia Espacial Europea). Els investigadors han detectat una diferència clara en la velocitat del gas, entre diferents parts d’aquest cúmul.

És coneixen les condicions per que el gas és mogui a grans velocitats. Però resulta que el gas d’aques cúmul de galàxies, està molt fred segons els estàndards astronòmics, a només 50 milions de graus C., per aquest motiu caldria una temperatura de com a mínim el doble per aconseguir aquelles velocitats.

Per respondre aquest misteri, els investigadors creuen que tot respon a la perspectiva de la visió d’aquest cúmul. Estem veient Abell 576 dirigir-se cap amunt. Des de el nostre punt de vista, estem veitn un cúmul directament darerra d’un altre.

Els núvols freds del gas, estan dins de cada cúmul que han sobreviscut a la col·lisió inicial, però ara s’estan concentrant per convertir-se en un gran núvol.

La imatge òptica capturada des del Magallan i el Telescopi Espacial Hubble, ens mostra les galàxies en colors taronja i blanc dins del fons galàctic. El gas calent, conté la majoria de la materia normal del cúmul. L radiació X capturada per el Chandra en forma de gas calent, és mostra de color rosat. L’estructura de la lent gravitacional, on és defonrmen les imatges de fons com a conseqüència de la massa del cúmul, és dominada per la matèria negra (en color blau). Arran d’això, podem observar clarament la separiació entre la matèria fosca i la normal.

Per més informació, polseu aquest enllaç.

Només uns mesos després de la descoberta de guèisers de gel a Enceladus, una lluna de Saturn, el mateix procés es descobreix en un altre indret del Sistema Solar.

Els astrònoms pensen que han trobat un fenomen similar en un dels llocs més allunyats del Sistema Solar, a Caronte el co-planeta de Plutó.

La descoberta s’ha fet utilitzant el sistema d’òptica adaptativa del Observatori Astrònomic Gemini, situat al cim del volcà Mauna Kea a Hawaii. El telescopi ha observat grans dipòsits d’hidrats d’amoniac i de cristalls d’aigua, que s’estenen per sobre la superfície glacial d’aquest objecte.

Els científics pensen que aquests  materials provenen de sota la superfície de Caronte com a conseqüència d’una ejecció del subsol. Aquest procés podria incorporar una capa suplementària d’un mil·límetre de gruix cada 100.000 anys.

Els descobridors creuen que aquest procés dinàmic no te res a veure amb la formació del “gel primordial” que és va formar en el origen del Sistema Solar, ja que aquest te una aparença més cristal·lina, així com d’haver-se format últimament.

El següent pas, serà intentar examinar si altres cossos semblants del cinturó de Kuiper, com Quoar o Orcus, també tenen les mateixes característiques.

Naturalment la millor prova d’aquest descobriment, el tindrem quan arribi al sistema Plutó-Caronte la sonda de la NASA New Horizon, encara que per aixó caldrà esperar al 2015.

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

Assemblant-se a la impetuositat d’un mar furiós, aquesta imatge ens mostra de fet un oceà bombollant de gas d’hidrogen que brilla, així com també petites quantitats d’altres elements com oxigen i sofre.

La fotografia feta pel Telescopi Espacial Hubble de la NASA, va capturar una petita regió de la nebulosa M-17 coneguda amb el nom d’Omega. Està situada a uns 5.500 anys llum de nosaltres, dins de la constel·lació de Sagitari.

Les “ones” de gas que han estat esculpides per un torrent de radiació ultraviolada de les estrelles més joves i massives, que estan situades en la part superior esquerra de la imatge. La radiació ultraviolada escalfa els núvols d’hidrogen fred, situat dins de la mateixa nebulosa.

La imatge te una grandària aproximada d’uns 3 anys llum. Els colors representen diversos gasos: el vermell el sofre, el verd l’hidrogen i el blau l’oxigen.

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

La sonda New Horizons,  va capturar les que son segurament les millors imatges dels anells foscos del planeta Júpiter, mentre s’acostava al gegantí planeta el passat mes de febrer. La seqüència d’imatges presses per la Long Range Reconnaissance Imager (LORRI) ens mostra els límits ben definits de la “grava” i divers material que compon aquests anells.

Els límits dels anells estan molt ben definits com a conseqüència de compartir el mateix camí amb els asteroides Metis i Adrastea, que fan de pastors al material rocós.

Metis és un petit satèl·lit de Júpiter de tan sols 40 quilòmetres de grandària, orbitant a una distància del planeta de 128.000 quilòmetres. Adrastea encara és més petit, ja que tan sols te unes dimensions d’uns 20 quilòmetres i la seva distància és d’uns 129.000 quilòmetres.

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç., i en la noticia publicada en aquesta web el dia 20 de març de 2007.

Els científics han comunicat la primera evidència decisiva de vapor d’aigua en l’atmosfera d’un planeta extrasolar. Aquest descobriment s’ha fet en un planeta molt més gran que Júpiter, anomenat HD 189733b que òrbita en només 2,2 dies al voltan de la seva estrella.

La descoberta s’ha fet a través del Telescopi Espacial Spitzer. Els astrònoms en dirigir aquest telescopi a l’estrella progenitora del planeta, en analitzat la seva llum químicament en el moment que el planeta passava per davant.

Mentre la llum de l’estrella s’esmorteïa (bloquejada per la del planeta) els components químics de l’estrella canviaven per mostrar un patró diferent. Els astrònoms ja saben que només l’aigua pot absorvir unes longituds d’ona específiques de radiació infraroja.

Com ja s’esmentava abans, el planeta està dins de la categoria de “jupiters calents”. Conté la massa equivalent a 1,15 la de Júpiter, amb un diàmetre aproximat de 1,25 vegades. Però la distància a l’estrella es de tan sols 4,5 milions de quilòmetres, cal tenir present que Mercuri està a una distància del Sol d’uns 70 milions de quilòmetres. Per aquest motiu la temperatura atmosfèrica està al voltant dels 1.000º Kelvin (més de 700º C).

Segurament que amb l’atracció gravitatòria de l’estrella sobre el planeta, provoca que el planeta mostri sempre la mateixa cara a l’estrella, degut a l’efecte de marea, semblant al que produeix la Terra sobre la Lluna.

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

Quan les estrelles estan al voltant de 8 vegades la massa del Sol, acaben les seves vides en una espectacular  explosió anomenada supernova. Els estrats exteriors de l’estrella surten cap enfora a l’espai a velocitats de centenars de milers de quilòmetres per hora, allunyant-se d’una regió plena de runa de pols i gas.

On abans hi havia una estrella densa, trobem un petit objecte increïblement dens anomenat estrella de neutrons. En un espai d’uns 15 quilòmetres de diàmetre, poden haver els neutrons equivalents a la massa sencera del Sol.

Una imatge de raigs X, ens mostra el romanent d’una explosió succeïda 2.000 anys enrere, coneguda com RCW 103, aquesta explosió va succeir a uns 10.000 anys llum de distància de la Terra.

En la imatge del Chandra, els colors vermell, verd i blau corresponen a les intensitats baixa, mitja i alta de la radiació de raigs X. En el centre, el punt brillant de color blau correspon probablement a l’estrella de neutrons responsable de la nebulosa.

Els científics estan una mica confusos degut a la variabilitat de les emissions de raigs X durant l’últim període d’anys. Les evidències del Chandra indiquen que l’estrella de neutrons pot estar girant sobre el seu eix un cop cada 6,7 hores, confirmant d’aquesta manera les dades que ja havia indicat el Telescopi Newton XMM. Aquests resultats indiquen unes velocitats de rotació certament lentes, degut a l’edat de la mateixa estrella. Una possible solució a aquest enigma, seria que l’estrella progenitora de RCW 103, no hagués explotat solitàriament, i que una estrella de menor massa estigués orbitant al seu voltant, i degut a la poca massa d’aquesta, no fos visible amb els telescopis actuals.

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

La sonda Messenger de la NASA en el seu viatge en direcció al planeta Mercuri, ens mostra una seqüència del planeta Venus feta el passar dia 5 de juny de 2007, emprant la seva càmera de gran camp. Aquesta seqüència capturada amb el filtre de 480 nm de longitud d’ona, consta de 50 imatges a partir d’una distància al planeta de 60.688 quilòmetres fins als 89.310 .

Inicialment és va prendre una imatge cada 20 minuts, però a mesura que s’allunyava la sonda ho va fer cada 60 minuts. Aquesta informació és podrà complementar amb les dades de la sonda europea Venus Express.

La sonda Messenger te com a missió, realitzar un mapa complert de la superfície de Mercuri, degut que només disposem de les imatges capturades per la sonda Mariner 10 de la NASA, en el seu vol fet el 1974-75.

La Messenger fotografiarà tan l’hemisferi observat per la Mariner 10, com la resta del planeta amb un clar augment de definició. Està previst que la missió pugui treballar des de l’octubre del 2008, fins el mes de setembre del 2009.

Podem veure una representació artística de la sonda Messenger arribant al planeta més proper al Sol, Mercuri.

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

Ahir 13 de juliol de 2007, el Gran Telescopi de Canàries (GTC) va rebre la primera llum “oficial”. Aquest gran telescopi òptic-infraroig, en la seva primera observació al Univers, va apuntar els seus 36 miralls segmentats amb un diàmetre equivalent a un única mirall de 10,4 metres, a l’Estrella Polar. També podeu observar la primera imatge de cel profund, de la galàxia en interacció UG 10923, amb una càmera de proves.

Segons el Dr. Pedro Álvarez, director del GRANTECAN, l’estructura del telescopi amb les seves 400 tones de pes, suporten els 100 grams d’alumini encarregat de cobrir la superfície reflectant dels miralls.

Els objectes celestes més allunyats i dèbils del Univers estaran a l’abast del GTC, gràcies a les seves observacions combinades en llum visible i infraroja. Amb el que serà possible capatar el naixement de noves estrelles, estudiar més a fons les característiques dels forats negres o desxifrar els components químics generats després del Big Bang. Un altre repte d’aquest telescopi, serà descobrir planetes en altres sistemes solars semblants a la Terra.

El GTC no és diferència dels demés telescopis, sols per la seva gran obertura, si no també pels seus instrumentes científics que està equipat. Els primers en funcionar seran OSIRIS i CanariCam, més endavant s’instel·laran els instrumentes de segona generació: EMIR, FRIDA i CIRCE.

Seguirem informant.

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

El Telescopi Espacial Hubble, ha capturat aquesta espectacular imatge de la Nebulosa del Bumerang, amb la Advanced Camera For Surveys. Aquest núvol que reflexa la pols i el gas de la seva estrella central, disposa de dos lòbuls gairebé simètrics (també anomenats cons).

Durant els últims 1.500 anys, la massa equivalent a una vegada i mitja la del Sol ha estat expulsada cap enfora, en un procés conegut com a sortida bipolar. Amb aquesta imatge el Hubble ha resolt detalls invisbles des dels telescopis terrestres.

Els astrònoms encara  no disposen d’una explicació prou convincent per interpretar la sortida bipolar. Una possible explicació, seria que disposés d’un anell de matèria que al girar al voltant de l’equador de l’estrella expulses cap enfora aquest material.

Una altre possibilitat seria que els mateixos camps magnètics, fossin els resposables de provocar aquest doble lòbul de la nebulosa.

Les sortides bipolars poden ocórrer tan en estrelles joves (protoestrelles), com en estrelles velles que s’acosten al final de la seva vida.

És creu que l’estrella central de la Nebulosa del Bumerang, és una gegant vermella, cada lòbul de la nebulosa te unes dimensions aproximades d’un any llum, és a dir la grandària d’aquesta nebulosa és quasi be la meitat de la distància que separa el Sol, de l’estrella més propera: Alfa Centauri, que és de 4 anys llum.

Per més informació, polseu aquest enllaç.

Una simulació feta per un supercomputador, ha dissenyat l’evolució del Univers proporcionant als astrònoms noves pistes cap on dirigir els seus telescopis, segons sembla un dels components més importants per aquesta recepta còsmica, són els forats negres.

La simulació s’anomena BHCosmo, i ha estat realitzada amb els sistema Cray XT3 en el Centre de Supercomputació de Pittsburg (Estats Units). Els investigadors varen utilitzar la totalitat dels 2.000 processadors durant les quatre setmanes que va durar la simulació.

Van començar amb les condicions inicials que encaixen amb les restes de la radiació de microones, tot seguit van afegir a la zona un total de 250 milions de partícules de matèria i van rodejar tot el conjunt amb la força gravitatòria de la matèria fosca. Els investigadors van comprovar com les partícules de matèria és col·lapsaven per formar galàxies i forats negres.

Un dels descobriments més importants de la simulació, és el protagonisme dels forats negres. Les galàxies van ser testimoni del paper fonamental que represetaven al ocupar en els seus centres els forats negres supermassius. Finalment esperen poder construir un  model per a tot l’Univers amb una resolució que certifiqui l’actual exploració celeste, però per poder fer aquest model, ens cal molta més potencia de computadora.

Per més informació, polseu aquest enllaç.